LIVIA: PRIMERA DAMA DE LA ROMA IMPERIAL

Títol original: Livia. First Lady of Imperial Rome .
Autor: Anthony A. Barrett
Editorial: Espasa
Any de la primera edició original: 2002

Biografia (més o menys) sobre Lívia, esposa d'August, mare de Tiberi, àvia de Claudi i besàvia de Cal·lígula. Més que una biografia, sembla una hagiografia. Probablement el senyor Anthony Barret té un parell o tres de problemes d'aquells que amb psicoteràpia es podrien alleugerir. Un d'ells el té amb la BBC. Sembla que no li va agradar gaire la sèrie "I Claudius" de la televisió britànica perquè deixava verda a Lívia. Tampoc sembla que li agradessin gens les novel·les de Robert Graves ("I, Claudius" i "Claudius the God and his wife Messalina"), pel mateix motiu. I finalment, i bàsica, deu tenir un problema amb la seva mamà; possiblement la senyora en qüestió era una d'aquelles típiques mamàs dominants, que tenia clar que primer era ella i després la resta del món, i que faria del seu nen el que només ella sabia que s'havia de fer. Talment com Lívia. I així ha sortit el llibre.

Pot ser que Lívia no fos ben bé com la pinten Robert Graves o la BBC, però d'aquí a dir que era "amiga, benefactora i protectora", com diu el senyor Barrett, n'hi ha un tros. Per a reconstruir la vida de Lívia s'han consultat, és clar, les fonts disponibles, que no són altres que les restes escrites, esculptòriques i arquitectòniques de l'època. El senyor Barrett no mostra cap pudor en carregar-se fonts contemporànies de Lívia, com per exemple, el que va deixar escrit Tàcit, historiador, senador, cònsol i governador romà que va neixer l'any 55 d.C., és a dir 26 anys després que Lívia tingués a bé morir-se. Segons Barrett, tot el que diu Tàcit sobre Lívia no val, simplement perquè Tàcit li tenia mania a Lívia (?), i aquest criteri es pot estendre a tohom que no digués que Livia era una santa.

Pel que fa als múltiples enverinaments que s'atribueixen a Lívia (començant pel del seu marit, l'emperador August), segons Barrett no es poden demostrar perquè no hi ha proves materials. Segons la resta del món, si no es poden demostrar és perquè Lívia no era idiota. I així tot.

A més, fa tot l'efecte que el senyor Barrett té una necessitat gairebé patològica de demostrar que ho sap tot de tot, amb la qual cosa ha aconseguit que aquest llibre sigui un dels més ploms que s'hagin escrit des d'abans que s'inventés la impremta. Total, que no cal. Fas cultureta, això sí, però al preu de caure inconscient cada tres pàgines.