dissabte, 25 de novembre del 2023

LA CRISIS DE LOS MISILES DE CUBA 1962

Títol original: Abyss. The Cuban Missile Crisis 1962
Autor: Max Hastings
Editorial: Crítica (Planeta)
Any primera edició original: 2022
Any primera edició per Crítica: 2023

Han passat mooolts anys des de 1962. Seixanta-un, si els comptem des de la data (2023) en què ha estat escrit aquest comentari. Els que ara, a 2023, tenen seixanta-cinc anys, posem per cas, aleshores en tenien quatre. Els que aleshores en tenien vint-i-tres, posem per cas, ara en tenen vuitanta-quatre.

Els primers, els que tenien quatre anys, en el seu moment no es van assabentar de res per una obvia qüestió d'edat.

Els segons, els que tenien vint-i-tres anys o més, i ara en tenen a partir de vuitanta-quatre o directament "ja no en tenen", tampoc es van assabentar de gairebé res perquè els ho van ocultar.

S'ha dit moltes vegades que la Crisi dels Míssils de 1962 va estar a punt d'acabar en catàstrofe planetària. S'ha dit tantes vegades, que ja gairebé ningú no en fa cas. Els més joves no en fan cas perquè tot allò que hi ha abans d'Internet és prehistòria, i la prehistòria és molt avorrida i, sobretot, infinitament llunyana. Els que són previs a Internet, a Windows, als telèfons mòbils o a la televisió en color, tampoc no en fan cas perquè al llarg de la seva pròpia existència han passat, i estan passant, per tantes barbaritats, que només faltaria que s'haguessin de posar nerviosos per una cosa de l'època de Chubby Checker ("Chubby qui???") que, al cap i a la fi, no va tenir cap conseqüència.

 

L'incomparable Chubby Checker

 

Però ara ve el sr Max Hastings -en realitat sir Max Hugh Macdonald Hastings- i ens posa aquest llibre sobre la taula. Sir Max (periodista, autor, editor, historiador, corresponsal a l'estranger de la BBC...) tenia disset anys quan a Khrusxov, que ja era grandet (68 anys), se li va acudir fer-se el graciós i va iniciar la Crisi dels Míssils de Cuba. Sir Max, a l'octubre de 1962, tampoc se'n va assabentar de res del que en realitat estava passant.

I el que realment estava passant no era que els americans i els soviètics s'estaven provocant entre ells per enèsima vegada. Era que el planeta estava a punt de volar, literalment, pels aires interestel·lars, i els idiotes que havien creat tal situació no trobaven la manera d'aturar-la.

En resum, que el fet de que jo hagi escrit aquest comentari i que vostès l'estiguin llegint és un miracle (versió religiosa) o un caprici del destí (versió més agnòstica).

Quan hom acaba de llegir el llibre de sir Max, gairebé no pot creure que la humanitat hagi pogut arribar, no ja a 2023 , sinó a 1963.

El que impacta d'aquest llibre és que omple de contingut real la més que gastada afirmació de que la Crisi dels Míssils de 1962 va estar a punt de ser el detonant de la fi del món. Acabes el llibre i ho tens claríssim, és igual si has nascut abans o després d'Internet.

La primera virtut (d'unes quantes) d'aquest llibre, és que d'entrada et situa en el context del moment i ho fa d'una manera ben documentada i alhora accessible: just després de la introducció ens trobem amb una valuosa cronologia dels esdeveniments de la Guerra Freda des de l'inici (1945) fins al suposat final (1991); i després de la cronologia sir Max té el detall de facilitar-nos un llistat també molt ben fet dels principals participants en la crisi.

I a partir d'aquí ja podem començar amb la Història (sí, amb majúscula) i els seus escenaris:

La Unió Soviètica, amb un Kremlin i un politburó que no sabien per on navegaven, ni en general ni en particular, però que havien de fer veure al preu que fos que controlaven perfectament el rumb del Gran Vaixell Socialista directe cap a la Glòria, encara que la Glòria tingués l'aspecte més aviat poc tranquil·litzador d'un iceberg.

Cuba, amb una Revolució que acabava de fer tres anys i deu mesos i amb la que s'havia aconseguit que la població hagués passat d'estar fatal, amb Batista, a no estar millor, amb Fidel y sus muchachos.

Els Estats Units, més racistes que mai, més paranoics que mai ("the reds are coming!") i més retrògrads que mai, amb uns valors que no tenien res a envejar als de la Inquisició Espanyola; l'única diferència amb la Inquisició Espanyola era que aquesta era catòlica, mentre que l'americana es repartia entre els catòlics i els evangelistes de tots colors.

Una altra de les virtuts del llibre és el retrat que ens aporta dels personatges, tant principals com secundaris (els retrats són subjectius, ja se sap, però no crec que els que pinta sir Max s'allunyin gaire de la realitat):

 

L'indescriptible Nikita Khrusxov

 

Nikita Khrusxov, màxim dirigent de la Unió Soviètica: un homenet amb una dotació neuronal més aviat limitada, un sentit de l'humor tirant a barroer i una marcada tendència a jugar a "jo la tinc més grossa que tu" sense la més mínima capacitat per a preveure les conseqüències de les seves pròpies jugades. Segons sir Max, de fet la Crisi dels Míssils de Cuba va ser una cosa així: "ara plantarem d'amagat uns quants míssils nuclears a Cuba i ja veureu com riurem amb la cara dels americans quan de cop i volta els cridem "Sorpresa!!!". I efectivament, va haver-hi sorpresa, i Nikita va acabar passant-les canutes per a desactivar-la quan va veure que la tal sorpresa també se l'enduia a ell per davant.

 

El dissortat John Kennedy

 

John Kennedy, president dels Estats Units, que encara no s'havia recuperat del fracàs inenarrable de la seva Administració en l'intent d'envair Cuba (l'històric nyap de la Bahía de Cochinos); amb els serveis secrets (la CIA) amb més ineptes del planeta, al costat dels quals Maxwell Smart era un geni; amb un cap del FBI, J. Edgar Hoover, que no el podia veure ni en pintura i que encara odiava més al seu germà Robert; el germanet, Robert, ministre de Justícia, que tenia les habilitats diplomàtiques pròpies d'un pal de fregar i que amb aquestes credencials era el seu principal conseller... I de cop i volta li diuen al sr Kennedy que s'acabava de descobrir que hi havia una certa quantitat de míssils soviètics, plantats a l'illa d'aquell 'comandante' sonat, que apuntaven directament al menjador de casa seva. No és estrany que la cara li quedés més Blanca que la Casa (ja sé que és un acudit dolentíssim, però no m'hi he pogut resistir).

 

L'incontinent verbal Fidel Castro

 

Fidel Castro, líder de la Revolució en particular i de Cuba en general, amb un ego i un narcisisme només superats per... per... rectifico: amb un ego i un narcisisme insuperables. Sempre podem pensar, és clar, que sir Max no té gaires simpaties pel Comandante i d'aquí les referències més aviat poc afalagadores que en fa, però d'altra banda, un senyor capaç de dirigir cada dos per tres a la població discursos de més de quatre hores de durada, sense interrupció, lloant l'acció del seu govern i d'ell mateix, potser sí que és una mica sospitós de patir d'ego hipeventilat. Doncs bé, a partir de que Nikita li planta els míssils al malecón (no li pregunta si pot fer-ho, ho fa), el Comandante no para de donar la tabarra amb la cançoneta de "Va tio, dispara! Dispara joé, tío"´. Afortunadament Nikita li va fer el mateix cas de sempre, és a dir, cap.

 

El sofert Harold Macmillan

 

Harold Macmillan, Primer Ministre britànic que es va passar tota la crisi salmodiant per a ell mateix "Oh Déu meu... Oh Déu meu...". I és que a partir d'un cert moment el pobre home era informat (més o menys) per Kennedy de com anaven les coses, i Macmillan, que sabía que tant Nikita, com Kennedy, com Castro, eren capaços de perpetrar qualsevol animalada en qualsevol moment, no podia fer res més que seure a la butaqueta de casa seva, allà a Downing Street, i esperar, perquè ell no controlava res de res.

 

L'impresentable general Curtis LeMay

 

En el llibre sir Max també ens parla de molts altres personatges que van tenir el seu rol en tot aquest afer. De tots ells jo destacaria un parell de generals americans (un d'ells Curtis LeMay, el de la foto de més amunt) que en aquell moment van demostrar de manera fefaent que en el seu país no es discriminava absolutament ningú, en funció de les seves capacitats, per a poder arribar a accedir a llocs d'alt comandament de les forces armades: qualsevol imbècil podia arribar a ser general de cinc estrelles. Ells n'eren l'exemple. Aquests senyors eren capaços d'expressar sense despentinar-se, que si hi havia una guerra nuclear (ells n'eren partidaris), i al cap de deu minuts de començada només hi quedaven quatre gats al planeta, aquests quatre gats serien americans i als russos els hauria quedat definitivament demostrat qui eren els bons i qui tenia la raó, amb el suport de Déu, naturalment.

I enmig de tots aquests despropòsits, i altres que no esmento però que podran trobar en el llibre de sir Max, al final hem sobreviscut. Increïble.

La Crisi dels Míssils de Cuba va tenir lloc l'any 1962. L'any següent, 1963, assassinaven Kennedy i començava la funesta participació dels Estas Units a la horrible Guerra del Vietnam que va durar fins 1975. I hem continuat sobrevivint com a espècie biològica. Fins ara?

Segueix havent-hi el perill de que qualsevol inepte amb complex de Déu premi el botó que no toca en el moment més inesperat i ens engegui a tots a la merda de manera instantània. D'altra banda, com a espècie biològica hem aconseguit la proesa de començar a destruir, de veritat, les condicions de vida que necessitem per a a existir en aquest planeta. El planeta sobreviurà, nosaltres no. Però això, als actuals ineptes amb complex de Déu (que són molts a tots els continents) se'ls en fot.

Així que, ara que encara tenen temps (no gaire, no es pensin), considerin la possibilitat de llegir aquest llibre de sir Max, que és prou il·lustratiu i aprofitable. O no el llegeixin... pot ser una mica depriment constatar que la humanitat com a tal no aprèn res per moltes experiències que hagi viscut i molt de temps que hagi passat des que va baixar dels arbres.

 

Sir Max i el seu llibre
 

dimecres, 16 d’agost del 2023

HARRY POTTER I EL LLEGAT MALEÏT


Harry Potter - Annex

Títol original: Harry Potter and the cursed child
Títol en castellà: Harry Potter y el legado maldito
Autor: Jack Thorne
Editorial versió en català: Empúries
Editorial versió en castellà: Salamandra
Any primera edició original: 2016
Any primera edició per Empúries: 2016
Any primera edició per Salamandra: 2016

No, aquesta no és la vuitena entrega de Harry Potter. I no, aquest llibre no l'ha escrit la sra Rowling. I no, no és una novel·la.

La setena i última entrega de Harry Potter, "Harry Potter and the Deathly Hallows" va ser publicada l'any 2007 i hauria de figurar a la Història de la Literatura com una de les massacres més sanguinàries -i despietades per al lectors- que mai s'han escrit. La continuació més digna d'aquell llibre no podia ser altra, precisament, que el fet que no hi hagués continuació. Tots els personatges que van sobreviure a allò es mereixien un llaaarg descans per a refer-se de les seves enormes i sensibles pèrdues. I els lectors també.

La sra Rowling va fer santament quan va decidir dedicar-se a explorar altres camins literaris i no crear una altra entrega de la sèrie, dedicada a liquidar fulminantment i sàdica la resta de l'univers Potter.

Però vet aquí que nou anys després, el 2016, apareix "Harry Potter i el llegat maleït", que a la ficció se situa dinou anys després de la massacre de "The Deathly Hollows".

La primera cosa que vull comentar és la coberta del llibre. Doncs bé, resulta que és la mateixa tant per a l'edició en anglès, com en la traduïda al català, com en la traduïda al castellà o a qualsevol altre idioma. Mateixa composició, mateixos colors, mateix dibuix un pèl amenaçador, i mateix text amb només alguna petita variació sense importància.

I en totes les edicions hi ha dues parts del text que destaquen significativament sobre la resta: una que diu "Harry Potter" amb tipografia enorme, i una altra que diu "J.K.Rowling" amb tipografia també prou ressaltada com per a desviar l'atenció dels altres dos noms que estan consignats a continuació.

 

Coberta de l'edició en castellà

 Què se'n pot deduir -subjectivament, és clar- de tot això?

Doncs, per exemple, que aquesta portada no ha estat pensada en cinc minuts ni ha estat decidida per pures i innocents raons estètiques. No, en absolut. Aquesta portada ha estat pensada per vendre "Harry Potter" urbi et orbe i per vendre'l, a més, com si fos un producte genuí de la sra Rowling; com si fos realment la vuitena entrega, vaja, cosa que no és.

Qui ha escrit realment aquest llibre és el sr Jack Thorne, que és escriptor i productor de televisió i teatre. El que ha escrit el sr Thorne no és una novel·la de Harry Potter sinó una obra de teatre basada en els personatges de la saga. La idea original d'on parteix aquesta obra és del propi senyor Thorne, un altre senyor que es diu John Tiffany, i naturalment la sra Rowling. Sense la sra Rowling no hi hauria Harry Potter, això és innegable, però ella no ha escrit aquesta obra de teatre, malgrat que els dissenyadors de la portada hagin volgut jugar (i segur que amb fortuna) amb una impressió visual enganyosa per a aconseguir un extraordinari volum de vendes (també segur que amb fortuna), com si aquesta fos realment la vuitena entrega de "Harry Potter". Per cert, sospito que l'equip de dissenyadors de la coberta podria haver estat capitanejat per la pròpia sra Rowling. No sé... és una sensació...

Un altra cosa a tenir en compte també, és que el títol original és "Harry Potter i el nen maleït", i no pas el "llegat" maleït. Quina mania de falsejar els títols quan es tradueixen! Hi hauria d'haver una llei contra això... que segurament perdria tot el sentit quan la traduïssin.

I ara anem a l'obra de teatre en sí, de la qual aquest llibre n'es "l'edició especial del guió dels assajos", segons la publicació original en anglès.

Doncs bé, considero absolutament admirable que aquest guió teatral s'hagi portat realment a l'escena. Es va estrenar oficialment al Palace Theatre de Londres el dia 30 de juliol de 2016. Jo no n'he vist cap representació, i sóc incapaç d'imaginar com s'ha pogut transformar aquest text en una obra de teatre realment interpretada. Hi ha màgia per totes bandes, moltes localitzacions espectaculars, viatges en el temps, personatges que al cinema només es poden crear amb efectes especials informatitzats...

Sí que, en canvi, em puc imaginar aquesta història en versió cinematogràfica, i fins i tot puc imaginar al senyor Alfonso Cuarón arruïnant-la, tal com va fer amb "Harry Potter i el pres d'Azkaban" (cosa que no li perdonaré mai), pero repeteixo que no me la puc imaginar en un escenari, amb la pila de recursos de tota mena que demanda; a menys que s'hagi optat per una escenografia del tot minimalista, no ho sé...; si hi ha algun lector d'aquesta ressenya que hagi vist en el seu moment aquesta obra representada, li agrairia que ens il·luminés a tots els altres lectors i a mi mateix amb un comentari a aquesta entrada, de veritat.

Si l'obra hagués estat escrita per la sra Rowling hi hauria hagut més morts, i amb molta més sang, això no cal ni dir-ho, però la cosa no va tant de grans i salvatges jocs de poder, que en certa manera sí (és inevitable, imagino), com d'altres aspectes més, diem-ne, personals. Per exemple, el conflicte generacional.

Harry, casat amb la germana de Ron Weasley, ha tingut descendència, i el seu fill, de nom Albus Severus (pobret...), arribat a l'adolescència no considera que el seu pare sigui un heroi. Si més no, per a ell no ho és. Papà Harry tampoc encerta la manera d'entendre's amb el seu fill. Els sona tot això?

D'altra banda, Draco Malfoy també té un fill, de la mateixa edat que Albus Severus of course, i de nom Scorpius, que tampoc manté una relació perfecta amb el seu pare, però que jo diria que no és tan conflictiva com la que Albus té amb Harry. El propi Draco tampoc va tenir mai una relació fàcil amb el seu propi pare, i avi de Scorpius.

La veritat és que és interessant l'exploració que el sr Jack Thorne fa d'aquests conflictes generacionals. I si volen la meva opinió (si no la volen saltin-se les següents frases) ha de ser bastant més difícil ser fill de Harry Potter que fill de Draco Malfoy. Al cap i a la fi, Draco, encara que la vida l'hagi fet més malcarat, no és tan histèric; i sobretot, és un tros de pare. En canvi Harry segueix essent el mateix disparat de tota la vida, incapaç de reflexionar abans de fer qualsevol cosa (com salvar el món, per exemple) i amb les neurones permanentment despentinades. Harry està tan pendent de ser Harry que li resulta molt difícil saber qui és i com és el seu fill. I és clar, el noi n'està fins el gorro del seu heroïc pare, i de ser "el fill de".

I què passa entre Albus i Scorpius? Ah, bona pregunta. Són amics. Molt amics. Molt, però que molt amics. I així podria continuar pujant el grau, cosa que el sr Thorne no ha gosat fer... i segurament la sra Rowling no li hagués permès... Bonic tema de debat si un dia d'aquests s'avorreixen.

 

Scorpius i Albus en versió teatral
 

En fi, que "Harry Potter i el llegat maleït" és un guió escènic que jo diria que és aprofitable, sí, però que seria injust comparar-lo amb els set llibres de la saga Potter escrits per la sra Rowling, perquè és una altra cosa. Opinió subjectiva, naturalment, com sempre.

 

Coberta edició original

 

divendres, 21 de juliol del 2023

JESÚS Y JOHN WAYNE


Títol original:
Jesus and John Wayne: How White Evangelicals Corrupted a Faith and Fractured a Nation
Autor: Kristin Kobes du Mez
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Capitán Swing: 2023

Abans que res, transcric la traducció del títol original per a que ningú dubti de que sí, que el que ha entès en llegir-lo en anglès és això: "Jesús i John Wayne: Com els evangèlics blancs van corrompre una fe i van fracturar una nació"

Una altra nota prèvia: l'autora, Kristin Kobes du Mez, és evangèlica (i blanca). És a dir, que aquest llibre no està escrit per algú "de fora" amb anticossos previs contra els (més que nombrosos) grups cristians evangèlics, sinó que és obra d'algú "de dins" que veient el què hi ha i després de posar-se les mans al cap, ha pensat que era millor explicar-ho tant bon punt pogués baixar les mans a la posició habitual de repòs.

 

Kristin Kobes du Mez

  

En el seu llibre la sra Kobes ens explica l'evolució (és un dir) dels evangèlics nordamericans blancs, des que no tenien cap ascendent signifitatiu sobre la població general, fins a l'actualitat, en que constitueixen un lobby de pressió i manipulació de dimensions enormes. Afegeixo (això ho dic jo, no pas la sra Kobes) que el fanatisme manipulador dels evangèlics nordamericans blancs traspassa actualment, i des de fa temps, les fronteres geogràfiques dels Estats Units (sí, aquestes que Trump fa veure que li preocupen) i pot ser reconegut fàcilment en multituds de grups evangèlics sudamericans (sobretot) i europeus (potser no tant, però van 'progressant')

Dins de la primera meitat del segle XX els corrents evangèlics nordamericans estaven circumscrits a determinades visions i interpretacions del cristianisme, sempre dins l'àmbit de l'estudi i la pràctica religiosa, sense anar necessàriament més enllà.

Fins que la cosa 'sí' que va anar més enllà.

Durant el periode presidencial del general Eisenhower una nova 'espècie' d'evangèlics, diferent dels diem-ne "teològics", va anar creixent i multiplicant-se (al més pur estil bíblic).

Aquesta nova 'espècie' va decidir que ja n'hi havia prou de la imatge amariconada (l'adjectiu és d'ells, no meu) del Jesucrist de sempre. Aquell individu de cabells llargs, envejablement sedosos i cuidats pels millors especialistes de l'Oréal, que sempre parlava de germanor, de posar l'altra galta i d'altres animalades semblants, no era el de veritat.

 

Jesús de l'Oréal

 

El Jesucrist autèntic era el que repartia hòsties (no precisament de missa) cada cop que convenia, i fins i tot de manera preventiva; el que imposava la "veritat" única, és a dir la que havia d'abraçar tothom, és a dir la d'Ell; el que determinava que els Estats Units eren la nació escollida per Déu (és a dir, Ell mateix) que havia de liderar el món, sempre dins de la fe cristiana evangèlica (no m'ho invento)... i blanca (els negres estan bé per a cantar gòspel, però para de comptar).

 

El Jesús de les hòsties no-de-missa

 

Així doncs, amb Eisenhower aquests nous evangèlics van començar a envair la política. Eisenhower va ser també el primer president USA que es va enfangar a la Guerra de Vietnam (1955-1975), conflicte que va ser omnipresent també a les presidències de Kennedy, Johnson, Nixon i Ford.

Els evangèlics diem-ne "populistes" (per a distingir-los dels "teològics" malgrat que tots dos qualificatius siguin molt inexactes) se'n van aprofitar. Sempre cercant l'acostament als nuclis de poder, es van aproximar a l'exèrcit (nucli de poder per antonomàsia a tot arreu) i, entre d'altres coses, es van dedicar a proclamar als quatre vents que els soldats nordamericans que participaven (obligats, no ho oblidem) a la Guerra de Vietnam eren "Soldats de Crist" (un cop més, no m'ho invento), cosa que justificava qualsevol atrocitat que poguessin fer, com ara la Massacre de Mỹ Lai. Així es van guanyar el suport i les complicitats d'importants comandaments de les forces armades, fanàtics com ells i, en molts casos, més curts de gambals que ells. I sempre iguals de perillosos que ells.

 

Notícia de la Massacre de My Lai

 

Pel que fa als lligams dels evangèlics "populistes" amb la política civil, el primer peu seriós a la Casa Blanca el van posar amb Richard Nixon. Nixon se'n va aprofitar de l'ascendència ja important que els evangèlics tenien sobre una part notable de la ciutadania, per a fer-se amb la presidència (1968-1974); i en contrapartida als evangèlics se'ls va facilitar que es poguessin introduir encara més en cercles de poder clau.

Posteriorment, amb Reagan, es evangèlics es van infiltrar significativament dins del Partit Republicà i encara es van fer més forts i influents. La seva influència ha continuat creixent exponencialment fins avui.

Per als evangèlics hi ha hagut presidents que han resultat una benedicció del Senyor (del 'seu' Senyor, és clar), com George W Bush, que era com una bleda (sí, el vegetal) facilíssima de manipular. O com l'inefable Donald Trump, que hauria de dur tatuada una etiqueta que digués "Perill, manipuleu amb compte". La famosa imatge de Trump amb actitud provocadora i agressiva amb una Bíblia a la mà, no va ser fruit d'un moment espontani, precisament. L'ADN cavernícola de Trump el fa una criatura ideal per als evangèlics "populistes" blancs.

 

Trump i el numeret de la Bíblia
 

Per contra, algú com Barack Obama no resulta de cap profit ni utilitat per als evangèlics "populistes" blancs, començant perquè Obama no és blanc. Algú com la sra Clinton tampoc; és una dona, i amb això ja està tot dit.

Per a l'evangelisme blanc, la figura del mascle alfa defensor i líder del cristianisme, és bàsica. John Wayne en versió fanàtic cristià. Per cert, que John Wayne no era evangèlic sinó catòlic, mira tu, però sí era racista i supremacista blanc rematat, a més de dretà sense complexos, és a dir, que el guarnien totes les virtuts fonamentals dels evangèlics "populistes" blancs de qui estem parlant.

 

La Trinitat evangèlica blanca
 

A més de totes aquestes coses que he esmentat fins ara, la sra Kobes du Mez ens n'explica d'altres molt i molt il·luminadores. Per exemple:

La dèria militarista dels evangèlics "populistes" es basa en molt bona part en el fet que els militars 'són molt mascles' (cosa que no és precisament una veritat universal). I als evangèlics "populistes", això de la cosa mascle els va molt. Tant que... en fi... potser caldria que comencessin a preguntar-se 'per què', no sé si m'entenen.

Per als evangèlics "populistes" la família està basada en una jerarquia patriarcal absoluta i és d'estructura incontestablement tradicional. El pare és el representant de Déu i per tant la seva autoritat és inqüestionable tant per part de l'esposa com dels fills. Tant la jerarquia com l'estructura ja estan prefigurades a la Bíblia, per tant són mandat de Déu.

 

Coberta d'un manual per a famílies cristianes

 

Com que Déu dicta que l'obediència al pare patriarca ha de ser absoluta, les conductes lesives, agressives y abusadores contra les dones i els fills... són culpa de les dones i els fills, que les han provocat per no plegar-se a l'autoritat absoluta d'arrel divina.

Més 'perles':

Les igualtats home i dona, blancs i negres... són falses. Déu ja estableix superiors i inferiors. Ignorar això és antiamericà, perquè els Estats Units són el país de Déu.

Els homes manen i protegeixen; les dones obeeixen, són servidores i es beneficien de la protecció masculina. Cas que la dona pretengui ser igual que l'home i en conseqüència renunciï a seva protecció, es mereix el que li pugui passar. La Bíblia n'està plena de directrius divines que deixen tot això molt clar.

L'educació s'ha de fer en escoles cristianes per a evitar l'adoctrinament perniciós que puguin fer les públiques (explicant, per exemple, la teoria darwinista de l'evolució). El millor, però, es que l'educació es faci a casa, en el sí de la família cristiana, que protegirà a l'escolar de qualsevol contaminació exterior, evidentment satànica.

Bé, penso que no cal aportar més exemples aquí i que el que realment val la pena és llegir el llibre de la sra Kobes du Mez, interessantissim des de la primera línia, que explica totes aquestes coses i unes quantes més, totes elles francament terrorífiques... i comprobables.

Un parell de comentaris més abans d'acabar:

Primer, em sembla més que evident la semblança entre els, diem-ne principis, dels evangèlics populistes cada cop més instal·lats en llocs clau del poder, i els de l'extrema dreta que actualment s'està extenent per tot arreu amb una rapidesa alarmant.

I segon, em pregunto per què es diuen evangèlics si els seus, diem-ne principis, són més propis de l'Antic Testament, és a dir, que són previs als evangelis. I ja no diem la seva figura divina protagonista, que és calcadeta al Déu Pare de les plagues d'Egipte, d'allò de Sodoma i Gomorra, o de la incitació a l'assassinat d'un menor feta a Abraham només per a comprovar si el tal Abraham li era incondicionalment fidel, malgrat que el menor fos fill seu (s'ha de ser bèstia i mancat d'escrúpols, no em diguin!).

Llibre aprofitable? Absolutament, encara que estic segur que hi haurà una pila de persones que consideraran que tant el llibre com aquest comentari que acabo de fer, més que "aprofitables" són més aviat execrables. Què hi farem...

 

Coberta de l'edició original de 2020

 

dimarts, 30 de maig del 2023

GRAVETAT ZERO



 

Títol original: Zero Gravity
Títol en castellà: Gravedad cero
Autor: Woody Allen
Editorial versió en català: Alianza Editorial
Editorial versió en castellà: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2022
Any primera edició en català: 2022
Any primera edició en castellà: 2022

Corria l'any 1981. Vaig comprar un llibre que tot just s'havia publicat en català amb l'incomprensible títol de "Resquillades de trascantó". Era la traducció (feta per Betty Alsina) d'un llibre de Woody Allen de l'any anterior que originalment es deia "Side Effects", és a dir, 'efectes secundaris'. Com podem comprovar, això de retorçar els títols dels llibres quan són traduïts a un altre idioma, no és precisament una pràctica acabada d'inventar.

 

Edició de 1981

 

Bé, fet i fet el llibre em va semblar genial. Era una cosa molt diferent de qualsevol altra que hagués llegit anteriorment. Era intel·ligent, sarcàstic, ple d'absurds divertidíssims... No vaig fer cap ressenya per a aquest blog, perquè aquest blog no existia. Ni existia cap blog de Google. Ni Google. Ni internet per al comú dels mortals. Existien els llibres de paper, i es compraven (a gairebé ningú se li acudia robar un llibre d'una llibreria; quina excentricitat!)

L'any 1994 vaig comprar un exemplar d'una reimpressió de l'edició traduïda al català (per Alícia Ramon) de "Without Feders", un altre llibre de Woody Allen publicat l'any 1975 i al que aquí van posar per títol "Desplomats". Deixant apart que 'desplomats' no és el mateix que 'sense plomes', també vaig trobar que el llibre era memorable i m'ho va fer passar molt bé.

 

Reimpressió de 1994

 

Logo "Barcelona" de 1994

 

L'any 2005 vaig comprar un compendi en castellà de tres llibres d'Allen (traduccions de Marcelo Covián y José Luis Guarner), que contenia el dos llibres esmentats anteriorment i també el primer llibre d'aquest autor, "Getting Even" (1971) que aquí es va publicar amb el títol de "Cómo acabar de una vez por todas con la cultura" (vuit paraules més que en el títol original) i també em va semblar molt bo.

 

Edició de 2005

 

Ara acabo de llegir "Gravetat Zero", publicat l'any 2022. Amb el temps tots ens fem grans, inclòs el sr Allen, naturalment. Però "fer-se gran" i "evolucionar", no és equivalent, igual que passa, com ja he dit abans, amb "Desplomats" i "Sense plomes". Probablement, si jo hagués llegit aquest llibre en algun moment entre els anys 1981 i 2005 (i estic estirant molt), les històries que hi inclou el sr Allen m'haurien semblat intel·ligents i magnífiques... però ara, a 2023, no és el cas. No és que les històries del sr Allen em semblin caducades ni passades de moda, no. És una altra cosa. Si no hagués llegit, prèviament, res de l'autor, "Gravetat Zero" seria un descobriment, i un bon descobriment, segur que sí. Pero sí que tinc un bagatge previ, i resulta que "Gravetat Zero", per a mi, en comptes de ser un descobriment és una fotocòpia d'uns originals datats entre 43 i 52 anys enrere.

Totes les històries de "Gravetat Zero" segueixen el mateix patró basic de "Getting Even", "Side Effects" o "Without Feders", amb la diferència que aquest llibres primigenis tenen una brillantor que "Gravetat Zero" no té.

El llibre està saturat de referències molt particulars relacionades amb el context cultural de l'autor que dificulten la comprensió per part d'un lector no familiaritzat amb elles. És a dir, ras i curt, que si no ets un jueu benestant de Manhattan no hi acabes de connectar.

D'altra banda, hi ha vegades que hom té la sensació de estar llegint històries escrites per un snob absolut, dirigides a altres snobs absoluts. Fins i tot la paraula "snob" pertany a altres temps.

Això sí, alguna troballa sí que hi ha: la història "El mal de la vaca boja", narrat per una vaca, té la brillantor que hom hi pot trobar en els primers llibres del sr Allen.

De veritat que em sap greu que m'hagi sortit una valoració potser una mica massa contundent d'aquest llibre, però és que són aquestes las sensacions que he tingut. També podria no haver escrit res, és cert, però... per què m'hauria d'haver abstingut?

Això no vol dir que no consideri que el llibre és aprofitable. I tant que ho és d'aprofitable! Però més per a uns que per a d'altres. Igual que aquesta mateixa valoració que he escrit, que només té el valor que el lector li vulgui donar.

 

Coberta de l'edició original

 

 

dilluns, 24 d’abril del 2023

AUGUSTO. De revolucionario a emperador


Títol original: Augustus. From Revolutionary to Emperor
Autor: Adrian Goldsworthy
Editorial: La Esfera de los Libros
Any primera edició original: 2014
Any primera edició per La Esfera de los Libros: 2022

August. O Octavi. O Octavià. O Cèsar. O Octavi August. O Cèsar August. La mateixa persona amb tots aquest noms, segons la Història. O "aquell xaval torracollons que es pensa que es algú perquè Juli Cèsar, que era un altre torracollons, va dir que l'adoptava", segons Marc Antoni. Sí, el de la Cleopatra.

Cal reconèixer que el sr Goldsworthy ha fet una feina considerable -tirant a magna, diria jo- treballant en aquesta biografia de qui va ser el primer emperador dels romans, tot i que ell va sostenir sempre que era republicà de tota la vida i que l'objectiu que tenia en mantenir-se al poder era preservar els valors de la República. S'ha de tenir barra. Ell en tenia, però amb gràcia. Per això va poder romandre assegut a la trona imperial durant quaranta-un anys. Neró, per exemple, no en tenia cap de gràcia (encara que ell estava convençudíssim de que sí), i només va durar tretze anys i uns quants mesos.

Aquesta ve a ser la història del segon romà més reconegut de tots els temps. El primer va ser Juli Cèsar i el tercer va ser Calígula. Tiberi, que va estar entre August i Calígula no va ser més que un mindundi, comparat amb els altres.

Insisteixo que reconec que el sr Goldsworthy ha treballat molt, però ¿saben què passa? doncs que la Història de Roma, així a l'engròs, està feta a base de batalles i batalletes, de guerres i de guerretes, una rere l'altra, constantment, i, ¿què volen que els digui? a mi ja arriba un punt que em cansa.

Juli Cèsar, des que va dir la seva primera paraula en llatí -que estic convençut que va ser "ego"- es va passar la vida obstinat en deixar clar que ell la tenia més ufana i més llarga que ningú... fins que el Senat li va demostrar que tenir-la més vistosa que un altre no significa que t'hagi de durar més.

Marc Antoni, que era bastant més rústic que Cèsar -però sembla ser que també era més guapo, ja saben, amb la pinta fascinadora que poden gastar certs homes que tenen un punt de primitiu-, també es va passar la vida tocant la llança a tothom que se li posava per davant, i si en algun moment donat no tenia ningú al davant, l'anava a buscar. Fins que Octavi -que encara no es feia dir August- li va deixar clar que si es tractava de llances, entre la seva (Octavi) i la d'ell (Marc Antoni) no hi havia color. A favor de la seva (Octavi), és clar.

I és que August, o Octavi, o Octavià... això de que Juli Cèsar decidís que l'adoptava s'ho va prendre molt seriosament i des del primer moment va tenir clar que ell "seria com el papa". L'adoptiu, no el biològic, de qui a hores d'ara ningú en recorda el nom, pobre home.

Un cop desaparegut Marc Antoni (sí, el de la Cleopatra) i qualsevol altre persontage que li pogués fer ombra, Octavi August o Cèsar August o etc. etc. va poder dedicar-se sense problemes a allò que més li agradava: governar Roma com cal. "Com cal" vol dir com a ell li semblava millor i punt. La veritat és que segons totes les fonts hagudes i per haver, inclòs el sr Goldsworthy, August va resultar ser un polític molt hàbil, sobretot en favor d'ell mateix. I naturalment va seguir fent més batalles i batalletes i guerres i guerretes...

Doncs d'això és del que va aquest llibre. Un cop vostè l'hagi llegit, podrà presumir a qualsevol festa on el convidin de que a la sala no hi ha ningú - però és que ningú ningú ¿eh?- que en sàpiga més d'August que vostè. És clar que, ben mirat... i què?. No crec que sigui una cosa que pugui deixar impressionat a cap dels altres assistents. Ah, i haurà de vigilar que a la festa no hagin convidat també al sr Goldsworthy, és clar.

I ja per a acabar, dos comentaris:

El primer: entre tanta batalla i batalleta, i guerra i guerreta, el sr Goldsworthy té temps d'esmentar, encara que només sigui de passada, a l'esposa d'August, Lívia Drusil·la qui, per cert, també es va considerar a ella mateixa bastant Augusta. El sr Goldsworthy no abona cap de les diverses teories que han anat apuntant que Lívia Drusil·la era més aviat mortífera, sobretot entre aquells membres de la pròpia família imperial que podrien haver obstaculitzat els seus interessos (que confonia amb els "interessos de la pàtria", cosa que també feia el seu excels espòs). El sr Goldsworthy diu que ell no pot afirmar això sobre Lívia Drusil·la... perquè no hi ha prou proves concloents, que no és el mateix que creure-la incapaç de segons quines maniobres.

El segon: en alguns moments, la traducció al castellà d'aquest llibre del sr Goldsworthy és un autèntic atemptat a les normes bàsiques de la sintaxi, com si ningú hagués supervisat el text abans d'imprimir-lo. Potser és que el sr editor va pensar que "total, una cosa així només se la llegiran quatre gats". És possible, però crec que els altres tres gats i jo (per no parlar del propi sr Goldsworthy) mereixem una mica més de respecte.

Llibre aprofitable? Diria que sí... però se n'han de tenir ganes. Una mica.

 

 *************

Post scriptum:

El pare biològic d'Octavi August es deia Gai Octavi. Algú ho havia de dir. És de justícia.

Coberta de l'edició original

dimarts, 7 de febrer del 2023

L'ÚLTIMA NIT A TWISTED RIVER


John Irving nº 16

Títol original: Last Night in Twisted River
Títol en castellà: La última noche en Twisted River
Autor: John Irving
Editorial versió en català: Edicions 62
Editorial versió en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2009
Any primera edició per Edicions 62: 2010
Any primera edició per Tusquets: 2010

Una vegada més he "d'agrair" al sr Irving que jo hagi necessitat uns quants dies per a refer-me emocionalment després de llegir un dels seus llibres.

Des de la primera pàgina ja veus que la història anirà forta; aleshores et dius a tu mateix que ja coneixes prou al sr Irving (sobretot si has llegit els seus 15 llibres anteriors) com per a saber que en el moment més inesperat, quan tinguis la guàrdia més baixa, giraràs una pàgina i... pumba!! ...et trobaràs amb una andanada emotiva que et deixarà enfonsat a la misèria durant una bona estona. I això, evidentment, en un llibre de 650 pàgines pot passar diversos cops. I passa, ja us ho dic jo que passa. El sr Irving no desaprofita cap de les oportunitats que se li presenten per a exercir la seva extraordinària capacitat de tocar la fibra a tothom que se li posi per davant.

Aleshores, amb aquella innocència que de vegades (només de vegades) et caracteritza, et penses que el fet de saber com acostumen a anar les coses a les històries del sr Irving, pot actuar com una mena de vacuna que, si bé no t'evitarà els embats que t'esperen durant la lectura, si que potser reduirà la intensitat demolidora dels seus efectes. Error. A la segona vegada que la història t'esclata a les mans ja veus que aquí ningú s'estalvia res.

Fins que arribes al final. I al final ve la rematada. Quan dic "final" em refereixo literalment al final, l'últim paràgraf, l'última frase, les últimes cinc paraules... després de les quals ja no hi ha res més... tret de tu i la teva consciència de que la teva línia de flotació emocional ha saltat (ara ja definitivament) pels aires. No te'n lliures, encara que això mateix ja t'hagi passat altres vegades amb llibres del sr Irving i creguis que vas avisat. Ell juga amb avantatge. Coneix la seva pròpia emocionalitat, la dels seus personatges i la teva com a lector, i per tant no hi tens res a fer.

La veritat és que m'agradaria dir moltes més coses i més concretes, però això comportaria l'efecte imperdonable de desvetllar aspectes de la trama. Ni pensar-ho. No seré jo qui espatlli els descobriments que ha de fer cada lector per ell mateix.

Crec que sí que puc parlar, però, dels escenaris geogràfics en què passa la història. De fet són els habituals en els llibres del sr Irving: New Hampshire, Massachusets, Vermont, Toronto (Canadà), New Hampshire una altra vegada, i Ontario (Canadà una altra vegada). És a dir, la regió de New England als Estats Units i dues de les ciutats més significatives del sud del Canadà. Aquest és de fet l'àmbit geogràfic del propi autor.

Val la pena tenir el Google Maps a l'abast mentre vas llegint el llibre; això és vàlid per a totes les novel·les de John Irving, però potser d'una manera especial pel què fa a aquesta, en què és important saber per on es mouen els personatges i veure quina relació espaial hi ha entre uns llocs i altres. Com a nota personal puc dir que mai hauria cregut que m'interessés ni molt ni poc com és el nordest dels Estats Units ni la ciutat de Toronto. Ara, tant l'un com l'altra em resulten emotivament familiars, i me n'alegro. Considerant que el meu coneixement de la zona es limitava a saber que allà també hi vivia la sra (Jessica) Fletcher, no està gens malament l'increment cultural...

Pel que fa als personatges, es torna a produir l'efecte "multiprotagonista" propi dels llibres d'aquest autor. Es podria dir que hi ha tres protagonistes principals: el cuiner, el fill del cuiner i l'amic del cuiner. Però és que tots els altres són tan potents que seria una injustícia qualificarlos de secundaris.

Un cop més també, cal expressar tota l'admiració possible per la tasca impressionant de documentació feta pel sr Irving a l'hora d'escriure aquesta història, d'una banda pel què fa als aspectes gastronòmics propis de la feina del cuiner, però especialment per allò que està relacionat amb la tasca dels llenyataires que durant la segona meitat del segle XX es dedicaven a la tala i el transport fluvial d'arbres per a la indústria de la fusta. Després de llegir un llibre del sr Irving surts emocionalment fet pols, és veritat, però també surts més savi en segons quins temes que mai t'havien interessat en absolut. Ja veus tu quines coses.

I què més podria dir per a acabar, que no comportés cap spoiler greu? No sé... ah, sí: l'arbre que surt a la portada del llibre ha estat fotografiat per la filla de l'autor i, en certa manera, també és un personatge de la història.

Llibre aprofitable? Naturalment que sí. Si us plau, quines preguntes de fer...

 

Coberta de la 1ª edició original