diumenge, 26 de desembre del 2010

EL VIAJE DEL PERDÓN A GLEN ORCHY

Sèrie Perry-Christmas nº 1

Títol original: A Christmas Journey
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2003


Va haver-hi un temps en què era típic de les sèries de televisió nordamericanes incloure "l'episodi de Nadal". Indefectiblement es tractava d'un episodi difícilment suportable on no hi podia faltar la neu, l'abet i tooots el personatges habituals fent coses o bé idiotes o bé lacrimògenes. L'episodi solia acabar amb una escena coral amb tothom contentíssim com si hi hagués hagut un consum massiu de substàncies psicotròpiques.

Doncs bé, la senyora Perry, o bé el seu editor, van decidir en un moment donat fer també els seus episodis de Nadal dins de les seves sèries de llibres. Tots tenen un títol que comença amb les paraules "A Christmas...", en aquest cas "A Christmas Journey", títol que, com no podia ser d'altra manera, es perd irremissiblement en la traducció de Random House Mondadori.

L'episodi que ens ocupa, i que correspon a la sèrie Pitt, se situa a l'any 1852. És a dir, per a entendre'ns: Thomas Pitt era probablement un nen de bolquers; la seva dona Charlotte no havia ni nascut; feia només 37 anys del final de l'aventura napoleònica i en feia quatre de les sonades i fracassades revoltes europees antiabsolutistes de 1848; la reina Victòria encara no era vídua; i lady Vespasia Cumming-Gould estava fresca com una rosa amb els seus trenta anys acabats de fer.

Com tots els "episodis de Nadal" aquest és intrascendent i gairebé m'atreviria dir que innecessari. Si bé és cert que no deixa de ser curiós fer un salt enrere en el temps i veure a lady Vespasia per un foradet quan era jove, la veritat és que hauria estat molt més interessant veure-la en plena acció en les barricades revolucionàries de Roma de l'any 1848 (un memorable capítol de la seva vida que algun dia la senyora Perry ens hauria d'explicar), en comptes de trobar-la aquí enmig d'una festa de Nadal d'una colla de membres desvagats de l'alta societat tan hipòcrites i impresentables com sempre.

En definitiva, llibre que pot tenir un molt relatiu interès per als seguidors de la sèrie Pitt, però em temo que poc o cap per a la resta de la humanitat en general. 



dimarts, 21 de desembre del 2010

LOS PAPAS Y EL SEXO

Títol original: Los Papas y el Sexo
Autor:
Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2010


El títol és una mica equívoc. De fet el tema no és tant el sexe com el poder, i en el cas dels papes en particular, i de l'església catòlica en general, el sexe ha estat sempre una eina substancial de poder.

Eric Frattini fa una ràpida repassada de tots els papes que han existit, de Sant Pere a B-16 (que com vostès veuen té nom de bombarder), tant els oficials com els no oficials; i de cadascun d'ells explica breument les barbaritats més notables que han llegat a la Història de la Humanitat. Algunes d'aquestes barbaritats han estat de caire directament sexual, però no totes.

Una de les coses que queda més que clara és que això de que el papa és elegit per l'Esperit Sant és una camama que no s'aguanta. Fins entrada l'Edat Mitjana aquesta història de l'Esperit Sant no havia passat mai per la imaginació de ningú, i molt menys per la de cap papa. Encara més: una veu autoritzada va més enllà; es tracta de la d'un cardenal que l'any 1978 va declarar amb una certa ironia que "no és precisament l'Esperit Sant qui dicta als cardenals el nom del nou Papa". El cardenal que va declarar això va ser Joseph Ratzinger, i el papa elegit l'any 1978 "in absentia" de l'Esperit Sant -com tots els seus predecessors- va ser Karol Wojtyla.

Aquesta relació de papes de l'església catòlica que fa Eric Frattini ens remet a una galeria dels horrors que faria empal·lidir l'historial de tota la llista d'interns d'un penal de màxima seguretat: papes fetitxistes, incestuosos, pederastes, proxenetes, sàdics, violadors (sense distinció de sexes, que en això són molt universals, com la pròpia església), zoofilics, assassins, lladres a gran escala, nepotistes, simoniacs... i al mateix temps hipòcrites fins al paroxisme.

Ses Santedats no s'han despentinat gens quan han enviat -literalment- a la foguera a practicants de l'esport de l'adulteri (del qual ells han estat plusmarquistes mundials) o a homosexuals (sobren comentaris); o quan han condemnat taxativament la prostitució, mentre ells cobraven elevades taxes a les prostitutes per client fet, i als clients per a obtenir bules més o menys declarades per a poder anar amb prostitutes (negoci rodó, es miri com es miri); o quan han condemnat la violació (sempre i quan aquesta no hagués passat per caixa -vaticana, s'entén- o no l'haguessin comés ells mateixos -una constant al llarg dels segles); o quan han posat el crit al cel per casos de pederàstia... comesos per algú que no estigués literalment en nòmina de l'església catòlica.

Per cert, que el primer document en què s'instrueix explícitament a totes les diòcesis del món a mantenir en secret les acusacions d'abusos sexuals comesos dins de l'església catòlica, i que s'ha mantingut vigent des d'aleshores, va ser fet redactar i aprovar l'any 1962 per Angelo Roncalli. Efectivament, Joan XXIII.

En definitiva, es pot dir que el llibre "Los Papas y el Sexo" es un document didàctic i il·luminador... però em temo que no se'l pot qualificar de sorprenent. 



diumenge, 19 de desembre del 2010

UN CRIMEN EN BUCKINGHAM PALACE

Sèrie Pitt nº 25

Títol original: Buckingham Palace Gardens
Autor:
Anne Perry
Editorial: Plaza & Janés / Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició: 2008


Londres 1893. Una prostituta és trobada assassinada a l'armari de la roba blanca. El fet no passaria de ser un altre cas rutinari de la policia metropolitana si no fos perquè l'armari de la roba blanca es troba... a l'ala de convidats del Palau de Buckingham. I aquí és on es fa necessària la intervenció de l'inspector Thomas Pitt de la Brigada Especial -és a dir dels Serveis Secrets- a qui se li demana que faci el favor de resoldre el cas en pocs dies, abans que la Reina Victoria torni d'Osborne on es troba descansant, no se sap ben bé de què (i ningú no s'ho pregunta; ningú no es pregunta mai res sobre la Reina Victoria, només faltaria)

Com sol passar en la majoria de les històries de Thomas Pitt, la trama fictícia gira al voltant d'un context real. En aquest cas el context real té dos eixos: el ferrocarril del Cap a El Caire, i el Príncep de Gal·les.

Pel que fa al ferrocarril del Cap a El Caire, realment va existir un projecte per a construir-lo i el projecte data, certament, de finals del segle XIX. Tenia com a finalitat unir els territoris britànics de l'Africa -des de l'extrem sud (Ciutat del Cap) fins l'extrem nord (El Caire)- amb l'objectiu d'explotar massivament l'enorme continent en benefici de la minúscula metròpoli victoriana. 

Els territoris britànics estan en groc. Feu click a la imatge per a veure-la ampliada.

 
Naturalment, un dels partidaris més entusiastes del projecte era l'impresentable Cecil Rhodes, magnat, colonialista, imperialista, racista, genocida, és a dir, un cavaller britànic del seu temps, que es va "inventar" un país anomenat Rhodesia (actuals Zambia i Zimbabwe), i que va llegar al món frases tan brillants com "la filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent de benefici és molt millor".

Il·lustració representant la natural modèstia de Cecil Rhodes. Feu click a la imatge per a veure-la ampliada.

El cas és que el ferrocarril del Cap a El Caire no va passar de projecte per diverses raons, entre elles que la línia nord-sud dels territoris britànics africans estava interrompuda pel Congo, propietat privada del rei Leopold de Bèlgica (vegeu "El fantasma del rey Leopoldo"), i per l'Àfrica Oriental alemanya, i ni el rei Leopold ni l'Alemanya prussiana estaven disposats a facilitar la voracitat britànica en detriment de la seva pròpia voracitat. A més, França i Portugal tampoc no estaven disposades a que el presumpte tren britànic fes nosa a les seves expansives ànsies colonials.

I anem ara al segon eix real d'aquesta història: el Príncep de Gal·les. 

Edward, Príncep de Gal·les, en una fotografia de 1890
La imatge que la senyora Perry dóna del Príncep de Gal·les és francament lamentable però sembla ser que respon a la realitat. Albert Edward de Saxònia-Coburg i Gotha encara era Príncep de Gal·les l'any 1893, als seus 52 anys, i tot perquè a la seva augusta mare, la Reina Victòria, no li donava la gana de morir-se (trigaria encara vuit anys més a fer-ho). Edward va nèixer l'any 1841 i quan va fer set anys va ser embarcat en un rigorós programa educacional dissenyat pel Príncep Albert, el seu papà. Però Edward no era precisament un cervellet, així que es va passar la infància intentant inútilment satisfer les expectatives dels seus pares, cosa que no va aconseguir i que els seus amorosos papàs es van encarregar de fer-li notar cada cinc minuts.

Seguint amb el seu propòsit de construir un futur convenient per al nen (és a dir, per a la Corona), Victoria i Albert van decidir que Edward es casaria amb la princesa Alexandra de Dinamarca, i van iniciar contactes amb la casa danesa per a convèncer-la de que aquella era una molt bona idea. Naturalment no es van molestar a demanar cap opinió a Edward. Això passava cap a 1861 quan Edward tenia vint anys. Aquell mateix any Edward va assistir a unes maniobres militars a Irlanda i aprofitant l'avinentesa (i vist i considerat que ja n'estava fart de tot i que ja li tovaca una alegria) va tenir una aventura amb una actriu. Quan la reina Victoria se'n va assabentar es va quedar horroritzada.

Dues setmanes després el Princep Albert es moria d'una malaltia que ja feia com a mínim dos anys que arrossegava; això però, no va ser obstacle per a que Victoria, la seva eterna vídua desconsolada a partir d'aquell moment, culpés a Edward per la mort del seu pare "a causa del disgut que li havia causat l'aventura amb la casquivana actriu". Victoria no es va molestar en contenir-se a l'hora de qualificar el seu fill de frívol, indiscret i irresponsable, a més de comentar a la seva filla gran que no podia evitar esgarrifar-se cada cop que el veia. Tot un exemple d'amor matern.

Com no podia ser d'altra manera Edward es va acabar casant amb qui la seva mare i el fantasma del seu pare havien decidit, és a dir amb Alexandra de Dinamarca; i com era previsible també, Edward, un cop casat, va iniciar tot un carroussel d'afers extramatrimonials; se li han calculat uns cinquanta-cinc, uns quants dels quals van ser certament difícils d'ocultar.

No és estrany doncs que les relacions entre Edward i la seva mare es poguessin qualificar de qualsevol cosa menys de cordials. A tot això cal afegir que Edward va ser el pare d'Albert Victor, Duc de Clarence, a qui algunes teories relacionen amb el confós cas de Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador); també s'ha dit que la Reina Victoria no seria del tot aliena a la mort d'Albert Victor qui, en definitiva, ocupava un "inconvenient" lloc directe en la línia de successió a la Corona.

Per tot això és creïble i comprensible (valoracions morals apart) que l'any 1893 el futur rei Edward VII d'Anglaterra fos el Príncep de Gal·les playboy, impresentable i amb pànic a la seva mamà que pinta la senyora Perry a la seva novel·la, i que la combinació entre aquest senyor i els homes de negocis fets a imatge de l'animal de Cecil Rhodes donés com a resultat la troballa d'una prostituta morta dins d'un armari de Buckingham Palace. Que aquesta novel·la és ficció? Sí. Que probablement la realitat és molt més florida? També. 


diumenge, 12 de desembre del 2010

PAPI, EL ESCÁNDALO BERLUSCONI

Títol original: Papi. Uno scandalo politico
Autors:
Marco Travaglio, Peter Gomez, Marco Lillo
Editorial: Duomo ediciones
Any primera edició original: 2009


Seria un gran error dir que Silvio Berlusconi és polifacètic. Només té dues facetes: la delinqüent i la repugnant. Comença a haver-hi ja (a desembre de 2010, data d'aquest comentari) un consistent fons editorial que il·lustra sobre la qüestió, fàcilment accessible per a tothom que no visqui a Itàlia. A Itàlia els mitjans audiovisuals i editorials no són lliures: són de Silvio.

José Saramago, en un article titulat "La cosa Berlusconi" i publicat l'any 2009 va dir d'ell: "Una cosa perillosament semblant a un ésser humà, una cosa que munta festes, organitza orgies y mana en un país que es diu Italia. Aquesta cosa, aquesta malaltia, aquest virus, amenaça amb ser la causa de la mort moral del país de Verdi si un vòmit profund no aconsegueix arrancar-lo de la consciència dels italians abans que el verí acabi rosegant les venes y trossejant el cor d'una de las més riques cultures europees". I aquell dia Saramago no estava especialment alterat.

De la faceta delinqüent del personatge ja en parla un llibre resenyat aquí mateix, "El saqueo de Roma", del senyor Alexander Stille. I per a la faceta repugnant tenim el volum comentat en aquesta entrada, "Papi. Uno scandalo politico" (en la versió original del títol; si l'infern existeix espero que tingui un departament especial per als nans mentals que es dediquen a canviar els títols originals dels llibres)

L'abril de l'any 2009 l'amic Silvio, propietari i Primer Ministre (per aquest ordre) d'Itàlia, es va presentar "per sorpresa" a la festa del 18 aniversari d'una pseudoadolescent arrabalera de nom Noemi. Segons la tal Noemi, Berlusconi, a qui ella anomenava "papi", havia estat com un segon pare per a ella "perquè pràcticament l'havia pujat". Entre això i la veritat hi ha tanta semblança com entre el propi Berlusconi i la democràcia. De fet, el papà real de la nena (el que sí que l'havia pujat, i sense gaire èxit pel que sembla), havia utilitzat el convit de la seva descerebradeta per a obtenir favors polítics del Gran Silvio, i el Gran Silvio s'hi va prestar. Per cert, que un dels regals que aquesta "afillada" friqui esperava era, a escollir (o no), una feina de nena mona a Mediaset, o a la RAI, o una acta de diputada al congrés italià (no m'ho invento; no hauria estat el primer cas, hi ha unes quantes mamachichos en el parlament italià)

Aquesta història, per allò del "papi", és la que dóna orígen al títol del llibre, però no és ni l'única i ni molt menys la més escandalosa. "Papi. Uno scandalo politico" és el retrat d'un vell sàtir i babós que sense cap mena de problema moral es fa organitzar festes, previ casting rigorós de les odalisques, a càrrec de l'Estat -transport aeri inclòs- per a la seva pròpia diversió i la dels seus finíssims amics.

Però no només això: Berlusconi, a més de ser el primer propietari dels media del país, de la televisió pública, del Parlament i d'altres nimietats semblants, també és la Primera Madame d'Itàlia. Unes quantes d'aquestes festes on l'harem és l'eix central han estat organitzades per Silvio per a obsequiar amb un punt d'alegria les "grises i desgraciades existències" d'uns quants magnats i polítics d'alta volada nacionals i estrangers. I és que ja se sap, quan homes de negocis i polítics van ben servits, signen pactes i contractes amb més desimboltura.

És clar que tot això pot comportar conseqüencies una mica molestes i poc desitjades, com per exemple, convertir al Primer Ministre d'Itàlia en el personatge més vulnerable al xantatge del país, cosa que possibilita, en segons quines circumstàncies, tenir-lo ben agafat per determinades parts que mareja imaginar, amb les conseqüències pertinents per a la seguretat de l'Estat. I és que, dut per la seva patològica necessitat de fer-se veure, Silvio ha ignorat completament en més d'una ocasió les més bàsiques normes de seguretat i sentit comú. Pel que fa a Silvio, ser hàbil i ser imbècil no és en absolut incompatible.

Llibre força entretingut i il·lustratiu. Això sí, tinguin un estomacal a mà. 



dimecres, 1 de desembre del 2010

LOS ANARQUISTAS DE LONG SPOON LANE

Sèrie Pitt nº 24

Títol original: Long Spoon Lane
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2005


Els moviments anarquistes de finals del segle XIX i començament del segle XX conformen un d'aquells capítols de la Història que són, per la seva complexitat, francament difícils d'explicar, i que segurament per això s'han explicat poc i rematadament malament.

D'una manera molt genèrica es podria dir que el pensament anarquista es fonamenta en idees com les següents:

L'home és bo per naturalesa. Aquesta bondat natural ha estat pervertida per la religió, l'educació i els interessos econòmics.

L'home és un animal social. La societat és natural, l'Estat no.

Institucions com la propietat i l'Estat són font de corrupció.

El canvi social ha de ser espontani, sense direcció externa. L'autoritat esclavitza.

Una societat basada en una estructura industrial corromp l'individu.

D'altra banda l'anarquisme no propugna necessàriament l'ús de la violència (i molt menys de la violència indiscriminada) com a eina per a impulsar el canvi social i l'alliberament de l'home. La identificació entre anarquisme i violència ha acostumat a ser una interpretació interessada feta per qui ha format part de les classes dominants per tal de defensar les seves posicions de privilegi.

En aquest llibre la senyora Perry il·lustra precisament aquesta manipulació de l'anarquisme per part de l'autoritat dirigent establerta. L'esquema és fàcil: provoquem el caos, atribuïm-lo a forces hostils (en aquest cas el moviment anarquista), fem que el poble ens autoritzi a utilitzar medis extraordinaris per a "salvar-lo", "salvem" el poble, i després continuem usant aquest medis extraordinaris per a perpetuar-nos en el poder de manera segura i incontestable.

És veritat que la senyora Perry pinta als seus anarquistes de Long Spoon Lane com a una colla de desorientats completament ingenus, i això, en certa manera, arriba a molestar una mica; però molt probablement hi ha hagut molts anarquistes que han estat realment victimes d'aquesta ingenuïtat que descriu la senyora Perry i que han mort de manera violenta sense ni tan sols sospitar que en realitat havien servit -amb gran efectivitat, per cert- als interessos que justament combatien.

Proposta atractiva i trama interessant. Llibre aprofitable. 


diumenge, 21 de novembre del 2010

VATICANO, S.A.

Títol original: Vaticano S.p.A.
Autor:
Gianliugi Nuzzi
Editorial: Ediciones Martínez Roca
Any primera edició: 2010


L'Engany, la Mentida, la Hipocresia i l'Ocultació, tot en majúscules, són quatre de les Grans Arts en les que l'església catòlica és Mestra de Mestres. Des del primer dia. Per cert, per si algú no ho ha notat, aquest blog no és neutral ni pretén ser-ho. Fet l'aclariment, continuem. Un dels exercicis d'ocultació que l'església catòlica ha practicat amb més alegria des de la seva fundació, és el de l'emmascarament més descarat (valgui la contradicció) de les seves pròpies institucions internes, començant pels noms que els ha atorgat.

Per exemple, rere el nom de "Santa Aliança" s'amaguen els Serveis Secrets del Vaticà, que existeixen des de 1556 i a hores d'ara són plenament actius; el "Sodalitium Pianum" ("Associació de Pius", i el tal Pius és Pius X) és el servei de contraespionatge del Vaticà, fundat l'any 1906 i que es dedica a espiar als seus propis correligionaris; la "Congregació per a la Doctrina de la Fe" és la successora de la Inquisició; i l'Institut per a les Obres de Religió (IOR) és una entitat bancària, probablement una de les més brutes, delictives i corruptes que han existit mai: és el Banc del Vaticà.

Doncs bé, aquest llibre tracta exclusivament del IOR (per a informació sobre els Serveis Secrets, si els ha fet gràcia la referència -amb assassinats i altres delictes encoberts inclosos- no deixin de llegir "La Santa Alianza", d'Eric Frattini; no té desperdici).

L'IOR va ser creat oficialment l'any 1942, però això no vol dir que abans no existís cap estructura bancària depenent de l'església catòlica, ni tampoc que en el sí de l'església catòlica no es cometessin pecats de molt alta volada contra aquell manament que diu "no robaràs". De fet cap a mitjan segle XVIII, un tal Niccolò Coscia, nomenat cardenal per un papa que curiosament va adoptar el nom de Benedictus (Benedictus XIII, el de veritat, no el Papa Luna) va protagonitzar el primer Sant Escàndol financer en enriquir-se de manera fulgurant i fraudulenta gràcies a les finances vaticanes. El papa següent, Clemente XII, ple de santa indignació, el va fer detenir, jutjar i tancar en el Castell de Sant'Angelo; però el successor de Clemente XII, que casualment (o no) també es deia Benedictus (el XIV), el va alliberar poc després d'arribar a la trona pontifícia. Curiosos, els papes que es diuen Benedictus.

Tres segles i mig després, en els anys 80 del segle XX, l'IOR es va fer famós per la seva relació amb un dels escàndols financers més rocambolescos i majúsculs del temps de la Guerra Freda, l'escàndol del Banco Ambrosiano, que va elevar a la categoria d'estrelles mediàtiques a grans delinqüents com l'arquebisbe Paul Marcinkus -director de l'IOR-, Roberto Calvi -director del Banco Ambrosiano-, Licio Gelli -Venerable Mestre de la Logia Propaganda Due- o Michelle Sindona -banquer, membre de la Logia Propaganda Due, relacionat amb l'IOR per via del Papa Paulus VI, instigador de l'assasinat d'un advocat, etc, etc-.

Seria un gran error pensar que aquest va ser el gran escàndol de l'IOR. No; aquest va ser el gran escàndol publicitat de l'IOR, la punta de l'iceberg, un iceberg que encara existeix i que està fet de trames de blanqueig de diners, col·laboració necessària en l'evasió de capitals, fraus a gran escala amb bons de l'estat (de l'estat italià, no del Vaticà), dipòsits en paradisos fiscals (el propi Vaticà és un paradís fiscal), manipulacions polítiques (sobre el sindicat Solidarnosc de Lech Walesa, sobre la Democràcia Cristiana italiana...), ocultació d'operacions econòmiques il·legítimes fetes per tercers (entre ells Giulio Andreotti, set vegades Primer Ministre d'Itàlia) i altres menudències que causen meravella.

Curiosament en aquest llibre gairebé no es parla de Silvio Berlusconi i el seu entorn. Això pot ser degut a que Silvio Berlusconi no hagi estat mai involucrat en cap trama vaticana (si us plau, no riguin tan fort), o bé a que a hores d'ara (2010) tenir la gosadia de parlar de Silvio Berlusconi pot sortir molt car (vegin "El Saqueo de Roma", d'Alexander Stille).

Dues notes finals. La primera: el mes de novembre de 2010 la cúria vaticana, amb Benedictus XVI -un altre Benedictus- al capdavant) va anunciar que no pensava pagar ni borratxa cap indemnització a les víctimes (o familiars, en el cas de les víctimes suïcidades) de la violència sexual perpetrada per capellans i bisbes catòlics sobre nens urbi et orbe. "Ho han de pagar les diòcesis", van dir, no les finances vaticanes; tenint en compte la facilitat que tenen les diòcesis per a declarar-se insolvents, el negoci és rodó.

I segona, a tenir bastant en compte: aquest llibre està escrit per a ser entès per persones que tinguin nocions d'economia més que inicials. El comú dels mortals, com qui escriu aquesta resenya, s'arrisca a no entendre el noranta per cent dels embolics que s'hi expliquen. Tot i així, val a dir que si un té la moral d'arribar fins al final (i creguin-me que se'n necessita), acaba amb un atac d'indignació més que considerable. 

dissabte, 13 de novembre del 2010

LOS SECRETOS DE CONNAUGHT SQUARE

Sèrie Pitt nº 23

Títol original: Seven Dials
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2003


No faré cap comentari sobre el fet de que el títol original d'aquesta novel·la, "Seven Dials" (nom d'un barri del West End de Londres), s'hagi convertit en "Los secretos de Connaught Square". És inútil. Demanar que en aquest país es respectin els títols originals dels llibres traduïts és com demanar que l'església catòlica es cregui l'Evangeli. No val la pena perdre el temps en impossibles.

Aquest cop la senyora Perry ens planteja dues històries paral·leles: d'una banda, l'assassinat d'un diplomàtic britànic de segona fila -del que en resulten sospitosos una dona egípcia i un ministre del govern de Sa Victoriana Majestat- i d'una altra banda la desaparició inexplicable d'un ajut de cambra.

Com sol ser habitual en els darrers episodis de la sèrie Pitt, aquest cop també hi ha un rerafons històric del que és convenient estar-ne informat per a seguir la trama amb un millor coneixement de causa.

Aquesta vegada ens hem de remuntar a finals del segle XVIII, concretament a 1798. Aquell any Napoleon Bonaparte va envair Egipte i no es va carregar a canonades el nas de l'Esfinx, contràriament al que s'ha sostingut durant dècades. De tota manera tampoc no va tenir gaire temps de depredar gran cosa perquè tres anys després, el 1801, els otomans, els mamelucs (èlite militar sorgida d'esclaus al servei dels musulmans durant l'edat mitjana i que va governar Egipte durant centúries) i els britànics el van fer fora del país de les piràmides milenàries.

Estranyament els britànics no es van quedar a Egipte, però els mamelucs i els otomans, sí, i a ells s'hi van afegir els albanesos que, teòricament, estaven subordinats als otomans, però només teòricament, de tal manera que va ser un comandant de regiment albanès, un tal Muhammad Alí Pasha, qui l'any 1805 es va acabar imposant i es va fer reconèixer governador d'Egipte per part del soldà otomà (si s'han perdut tornin a rellegir el paràgraf; la Història mai ha estat una disciplina fàcil).

Però a Muhammad Alí Pasha això de ser governador li semblava poca cosa així que poc temps després va decidir proclamar-se virrei i fundar una dinastia pròpia de tal manera que el succeïssin els seus fills i els fills dels seus fills independentment del què pensés el soldà otomà de torn. És a dir, que teòricament Egipte formava part de l'Imperi Otomà, però a la pràctica no.

D'aquesta manera Muhammad Alí Pasha es va convertir en el creador del que se'n podria dir l'Egipte modern, reformant economia, política i estructura social i aproximant-les als estils europeus.

Una de les coses que va fer (1820) Muhammad Alí Pasha va ser introduir a Egipte la fibra llarga de cotó, que cap a finals de segle XIX acabaria per convertir l'agricultura del país en una mena de monocultiu. Aquest monocultiu va quedar repartit entre uns quans latifundis que, al seu torn, van caure en mans de propietaris estrangers que es van dedicar a canalitzar la producció cap als mercats internacionals. Atenció al detall perquè és justament un dels que dóna pes a la novel·la de la senyora Perry.

D'altra banda Alí Pasha va iniciar una sèrie de conquestes militars (nord del Sudan, Síria i parts d'Aràbia i Anatòlia) que van posar molt nerviosos als europeus, que temien que l'hiperactiu virrei acabés per conquerir el propi Imperi Otomà, cosa que pel que sembla no els convenia gaire, així que fent ús de la diplomàcia ("o deixes de fer animalades o t'enviem a l'altre barri"), el van obligar a retornar els territoris envaïts, permetent-li però que és quedés amb Sudan i el control d'Egipte. Corria l'any 1841.

Passa el temps i Saïd, un dels successors de Muhammad Alí, s'embarca en una empresa que resultaria ser ruïnosa: la construcció del Canal de Suez. El finançament de la construcció va quedar repartit entre la societat constituïda pel constructor, Ferdinand de Lesseps, i el govern de Saïd, qui a més va aportar terres, pedreres, subministrament d'aigua potable i les quatre cinquenes parts dels treballadors, tots forçats, cosa que no va beneficiar precisament els seus índexs de popularitat.

El canal va quedar acabat l'any 1869. Conseqüències immediates: el país queda terriblement endeutat amb els bancs europeus per culpa dels costos econòmics de la construcció, i la població, que ja estava una mica alterada per allò dels treballs forçosos, acaba per alterar-se del tot quan el govern -en un intent d'eixugar el deute- li incrementa els impostos fins a extrems impossibles.

La situació és fa tan insostenible que l'any 1875, Ismail, successor de Saïd, es veu obligat a posar a la venda la participació egípcia del Canal de Suez. I aquí, per fi!... arriben els britànics per a quedar-s'hi. Va ser el Primer Ministre britànic de l'època, el senyor Disraeli, qui va convèncer a la reina Victòria de que comprar la participació egípcia en el canal era un negoci imprescindible, ja que així l'Imperi Britànic passaria a controlar definitivament les rutes comercials cap a la seva megacolònia, l'Índia. 

Primera conseqüència: en tres anys el govern d'Egipte queda controlat per francesos i britànics.

Segona conseqüència (1879): sorgeixen els primers grups nacionalistes, contraris a Ismail i la ingerència europea.

Tercera conseqüència (1882): França i Gran Bretanya reaccionen intervenint militarment i bombardejant Alexandria. Finalment Gran Bretanya es fa amb el control de la situació, instaura un govern titella i converteix Egipte en un protectorat seu. Tan "benemèrita" i lucrativa influència britànica sobre Egipte es va mantenir fins l'any 1952, en què Gamal Abdel Nasser va dir que ja n'hi havia prou de tanta tonteria. 

I tornem a la novel·la de la senyora Perry. La trama se situa l'any 1893 o 94. En aquell moment Egipte és protectorat britànic en les condicions que ja hem vist, i produeix quantitats més que considerables de cotó (recorden allò del cotó de 1820?). Aquest cotó és comprat a preu irrisori per la metròpoli, Gran Bretanya, que el manufactura dins les seves factories tèxtils i el revèn a tot l'Imperi, inclòs Egipte, a preus que d'irrisoris no en tenen res. Es beneficien els empresaris britànics, és a dir, Lord Tal i Sir Qual. En surten perjudicats els treballadors de les fàbriques britàniques, que treballen més hores que un rellotge per a cobrar sous d'autèntica misèria, i els egipcis, a qui no se'ls permet manufacturar res i que cada vegada estan més furiosos per la presa de pèl i l'explotació impune a que se'ls sotmet.

Doncs bé, ara ja estan vostès situats. Ja poden llegir còmodament, si els ve de gust, "Seven Dials" (o "Los secretos de Connaught Square", segons la delirant transformació que Random House - Mondadori ha fet del títol original). Segurament la part inventada de la història de la senyora Perry no és tan interessant com la part real de la Història amb majúscules, però té el seu punt. Ah, i les pràctiques político-econòmiques que descriu el llibre, situades a finals del segle XIX, continuen vigents en l'actualitat i gaudeixen d'un immillorable estat de salut. No ho perdin de vista. 


diumenge, 31 d’octubre del 2010

EL SAQUEO DE ROMA

Títol original: The Sack of Rome
Autor:
Alexander Stille
Editorial: Papel de liar
Any primera edició original: 2006


Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 1994 podia tenir una explicació. Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 2001, es feia difícilment explicable. Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 2008 ja sembla directament paranormal. O no.

Per a una immensa legió de mortals sempre ha estat molt difícil entendre com és que l'electorat italià va ensopegar, no dues, sino tres vegades amb la mateixa pedra, i més tenint en compte que aquesta pedra era un roc enormement evident, si més no vist des de fora. Doncs bé, aquest llibre aporta una mica de llum sobre la qüestió. No és que després de llegir-lo s'entengui tot perfectament, però sí que la cosa ja no queda tan inexplicable com havia semblat fins ara. La història, resumidíssima, seria més o menys així:

Immediatament després de la Segona Guerra Mundial la República Italiana va començar a ser gestionada per la Democràcia Cristiana. El primer cap de govern de la nova època, Alcide de Gasperi, era un senyor de missa diària però amb una certa honestedat política per molt mediatitzat pel Vaticà que estigués. A partir d'aquí el panorama polític italià es va anar deteriorant, és a dir, després de De Gasperi, el caos, d'una manera lenta però constant.

La Democràcia Cristiana va seguir en el poder, però podrint tot el que tocava. La corrupció política es va anar convertint en una mena de signe identitari nacional, de tal manera que els propis ciutadans van acabar trobant-la "normal" i van anar trobant vies per a adaptar-s'hi, ja que es veia impossible eliminar-la.

L'any 1983 el diem-ne socialista Bettino Craxi va aconseguir arraconar la Democràcia Cristiana i va esdevenir Primer Ministre. És a dir, que la corrupció va seguir essent la mateixa, però gestionada per altres mans.

Paral·lelament a tot això, l'any 1952 la Democràcia Cristiana es va inventar la RAI televisió. La RAI televisió constava d'un sol canal, en rigorós blanc i negre, naturalment, amb informatius mediatitzats, pel·lícules astracanoses i capellans per totes bandes. Això sí, sense publicitat. A mesura que la Democràcia Cristiana va anar necessitant suports polítics d'altres colors per a intentar mantenir-se en el poder, va procedir a inventarse RAI-2 i RAI-3. El tracte era el següent: la Democràcia Cristiana es quedava amb RAI-1, li cedia RAI-2 als diem-ne socialdemòcrates pels serveis prestats, i li passava el control de RAI-3 al Partit Comunista per idèntics motius. I el poble seguia provant de sobreviure com podia a la corrupció democristiana / socialdemòcrata / comunista i avorrint-se sobiranament amb una televisió capellanístico-pamfletària que per no tenir, no tenia ni anuncis. Futbol tampoc, perquè si la RAI televisava el futbol "la gent no aniria als estadis" (autèntic, no es broma). 

Fins que a començaments dels anys noranta... TA-TXÀÀÀN!: apareix un individu anomenat Silvio Berlusconi! (aplaudiments, aplaudiments...). El tal Silvio va fer exactament el que feia la pràctica totalitat dels seus conciutadans: aprofitar-se de la millor manera possible de la corrupció imperant; i va començar... per on? Pel totxo, és clar! Així doncs, amb l'especulació immobiliària va fer la primera pela (o millor dit, la primera lira). Però molt aviat Silvio, que no tenia un pel d'estúpid, es va adonar que això de la televisió tenia futur, sobretot en un país en què la televisió era espantosament infumable, i aleshores, saltant-se a la torera totes les lleis audiovisuals hagudes i per haver (a més d'un suborn per aquí... i un favor per allà...), va posar en marxa el primer canal privat (i il·legal) de televisió d'Itàlia. I com que el noi era molt espavilat va canviar els telecapellans i els camarades proletaris habituals de la RAI 1, 2 i 3, per les senyores despilotades de Telecinco (les mama-chichos, recorden?). I Itàlia tota va caure rendida a Berlusconi. Amén.

De com el diem-ne senyor Berlusconi va passar de "madame" primigènia de les mama-chichos a controlar tota la televisió (inclosa la RAI-1-2-3), la pràctica totalitat de la premsa, els grups editorials (des de Mondadori fins el llibreter de la cantonada), els telèfons i el proveïment a internet... de tot això tracta aquest llibre. Naturalment, d'aquí a controlar l'opinió pública hi havia un pas, i Silvio el va fer. I a més es va carregar el Parlament (Las Cortes Españolas del general Franco eran més plurals que el Parlament de Berlusconi, i amb això ja està tot dit) i la Judicatura (anar a judici a Itàlia contra Silvio Berlusconi s'ha convertit en un esport de risc gairebé suïcida i de tot punt idiota).

Deixant de banda el Codi Penal, aquest és el llibre amb més delictes per paràgraf quadrat que s'ha publicat mai, i amb un responsable últim únic, l'amic Silvio, que aconsegueix deixar a Al Capone a l'alçada d'una ursulina sedada. 

A més, Silvio, un mentider compulsiu amb deliris més que messiànics, és creu tot el que s'inventa, paranoies incloses (segons ell, el persegueixen per totes bandes, fins i tot els comunistes, tot i que fa temps que no n'hi ha de comunistes). El seu lema: el què és bo per a Berlusconi, és bo per a Itàlia, i el què es bo per a Itàlia és bo per al Món. Apliquin la propietat transitiva i a veure que els surt. 

En fi, que el que es llegeix en aquest llibre és indignant, però no es pot negar que és molt il·lustratiu i aprofitable. Bon profit, si tenen prou estómac. 


diumenge, 17 d’octubre del 2010

LA MEDIUM DE SOUTHAMPTON ROW

Sèrie Pitt nº 22

Títol original: Southampton Row
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2002


Continuació del llibre anterior de la sèrie Pitt, "El complot de Whitechapel". Si el llibre anterior plantejava una conspiració a gran escala, aquest no es queda curt. Malgrat que aquest cop el complot tingui dimensions bastant més modestes l'energia que hi dediquen els personatges segueix essent notablement intensa.

L'argument comença amb una situació aparentment simple: una selecta mèdium és assassinada en una de les seves sessions i naturalment les preguntes "qui?" i "per què?" semblen no tenir resposta. A partir d'aquí la cosa deriva cap a altres vies que fan que l'assassinat inicial sigui una simple anècdota, cosa que sembla que no sàpiga l'imbècil que ha canviat el títol original de l'obra per aquesta altra cosa de "La medium de Southampton Row".

Pel que explica la senyora Perry, la corrupció i el maquiavelisme polític de finals de l'època victoriana no té res a envejar als que es veuen i viuen actualment (de fet, Maquiavel és bastant més antic). Potser a finals del segle XIX tot era més ingenu, però segur que  era igual de bèstia que ara. Quan es tracta del poder els escrúpols no existeixen.

Com tampoc existeixen els escrúpols d'un editor quan canvia estúpidament el títol d'un llibre, permet que surti publicat amb una quantitat intolerable d'errades d'impremta (especialment a la segona meitat del volum) i permet també que la traducció provoqui atacs d'ira de tant nefasta com arriba a ser. Absolutament indignant. El llibre està bé, i en segons quins passatges jo diria que està més que bé, però si us plau, si el volen llegir i poden fer-ho, vagin a l'original o a qualsevol altra edició que no sigui la de Random House Mondadori. De res. 


 

divendres, 8 d’octubre del 2010

LOS HOMBRES QUE NO ATABAN A LAS MUJERES

Títol original: Los hombres que no ataban a las mujeres
Autor, segons la portada:
Ste Arsson
Traductor, segons la portada: Miguel Serrano Larraz
Autor real: Miguel Serrano Larraz
Editorial: 1001 Ediciones
Any primera edició: 2010


Segons la pestanya de la portada, Ste Arsson és un autor suec que va morir sobtadament sense haver pogut fer realitat el seu somni infantil: ser escriptor de best sellers. La seva primera i única obra va ser "Los hombres que no ataban a las mujeres". En un pròleg escrit des del més enllà Ste Arsson ens explica que, un cop mort, els seus hereus es van aprofitar de les escasses cent cinquanta pàgines que en realitat va escriure, les havien inflat de palla, havien canviat els noms dels personatges, i les havien convertit en una trilogia fraudulenta que, això sí, els havia reportat pasta a mansalva, la qual cosa el tenia una mica cabrejat.

L'obra real, "Los hombres que no ataban a las mujeres" (no l'adulterada: "Los hombres que no amaban a las mujeres") tracta del cas en què es veu involucrat Fil Ëmon (i no Mikael Blomkvist), editor de la revista Muylleno (i no Millenium), quan un important ex-empresari de nom Trötötötötösön (i no Vanger) li demana que investigui l'estranya desaparició de la seva neboda-néta Jarriet (i no Harriet).

Altres personatges que hi intervenen, com per exemple Luzbel Malander (i no Lisbeth Salander), que treballa sense saber perquè per al detectiu Skjkjgjkanskij (i no Armanskij), o la més que centenària Hörtensia (i no Cecilia) aconsegueixen envoltar la història de tota una atmosfera... absurda.

Es tracta naturalment d'una sàtira immisericorde del primer llibre de la trilogia Millenium de Stieg Larsson. Ja des de les primeres línies de la suposada novel·la autèntica es veu clar que l'autor, Serrano Larraz, li té una especial mania al protagonista masculí principal, l'editor Mikael Blomkvist. Fa tot l'efecte que més aviat l'odia. Pel que fa a la mítica Lisbeth Salander, el fet de convertirla en una mexicana afincada a Andorra i fer-la semblar mig autista perquè no en té ni punyetera idea de suec, ja és tota una declaració de principis.

El llibre no té gaire sentit si hom no s'ha llegit l'obra de referència, però si vosté ha llegit "Los hombres que no amaban a las mujeres", és entretingut. Fins i tot vosté mateix li agafarà una mica de mania a Mikael Blomkvist si no és que ja la hi tenia. 


divendres, 24 de setembre del 2010

EL COMPLOT DE WHITECHAPEL

Sèrie Pitt nº 21

Títol original: The Whitechapel Conspiracy
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2001

El cas que ocupa aquesta vegada a Thomas Pitt se situa a la primavera de 1892 i, com ha passat en altres ocasions, és convenient familiaritzar-se prèviament amb el context abans de començar la seva lectura. Per a tal finalitat cal remuntar-se al començament del segle XIX.

L'any 1815, després de l'apartament definitiu de Napoleó Bonaparte ("Waterloo" no és només el títol d'un primer premi del festival d'Eurovision), es va convocar un congrés internacional, el Congrés de Viena (celebrat, curiosament, a Viena) en el que es va decidir la restauració de les monarquies absolutes europees que Napoleó va tenir a bé escombrar en el seu moment.

Les monarquies restaurades, sempre tan poc pràctiques i curtes de mires, van reproduir els esquemes d'abans de Napoleó, és a dir, retorn dels privilegis de l'alta aristocràcia i de les condicions de semi-esclavatge del poble. Però el poble i la petita burgesia ja havia vist, amb Napoleó, que els privilegis aristocràtics no eren intocables i que tenien dret a exigir i obtenir millors condicions de vida i d'organització social.

Naturalment les minoritàries classes privilegiades es van entossudir en ignorar les demandes populars i burgeses de millores i això va fer que es produís un augment progressiu del descontentament per part de la "majoria damnificada". Com a conseqüència d'això es van generar diversos moviments i aixecaments de protesta, el més sonat dels quals es coneix com les "Revolucions de 1848".

La primera "revolució de 1848" va tenir lloc a França -com no podia ser d'una altra manera- i va aconseguir acabar amb la monarquia de Louis Phillippe d'Orleans, que va ser substituïda per una república. Aquesta nova "revolució francesa" va donar lloc a les altres "revolucions de 1848", que es van estendre a l'Imperi Austríac, Alemanya i Itàlia -aquestes dues últimes encara no unificades-, però allà els resultats van ser molt diferents: els aixecaments van poder ser dominats pels privilegiats en el poder; tot i així aquests es van veure obligats a fer algunes concessions que, a la llarga, derivarien en la desaparició de l'absolutisme i la instauració de règims incipientment democràtics. 

Les "Revolucions de 1848" no van arribar a la Gran Bretanya, governada des de 1837 per l'eterna Reina Victoria i el seu entorn. Això no vol dir que no hi haguessin problemes socials. N'hi havia, i molts. Les desigualtats socials eren escandaloses, i a Londres eren especialment notòries. Per tant, l'any 1892, any en que se situa la novel·la de la senyora Perry, si bé a la Gran Bretanya no s'havia produït cap revolució, sí que hi havia la por, des de feia dècades, de que n'esclatés una. I amb raó.

D'una altra banda, i sense tenir necessàriament cap relació amb tot el que s'ha explicat fins ara, l'any 1888 Londres va viure uns successos macabres que han passat a la Història: els assassinats en sèrie de Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador). Entre agost i novembre de 1888 cinc prostitutes van ser brutalment assassinades a Whitechapel, districte de l'East End de Londres. L'autor del crim no va ser mai oficialment identificat i el cas ha quedat marcat com un dels misteris més famosos en el camp de la criminologia. Naturalment -potser per allò de l'horror vacui- la no identificació de l'assassí o assassins ha donat lloc a l'aparició d'un allau de teories que han provat d'establir qui hi havia realment darrera de tot l'afer. Algunes d'aquestes teories apunten ni més ni menys que a Buckingham Palace. Per a més informació poden seguir aquest enllaç on poden trobar la teoria que sembla que és la preferida de la senyora Perry, la "Teoria Reial"; si més no, tot s'ha de dir, sabent com funcionen els Serveis Secrets, avui dia en ple segle XXI la "Teoria Reial" seria perfectament creïble. 

Tornem a l'actualitat: l'any 2001 la senyora Perry va decidir agafar la història de les Revolucions de 1848 i la dels assassinats de 1888, les va passar pel turmix (o per la liquadora Moulinex, si ho prefereixen) i, voilà!... va publicar "El complot de Whitechapel". La veritat és que l'invent no li ha sortit del tot malament. I ara que vostés ja estan informats dels previs imprescindibles que fan al cas, ja el poden llegir amb un mínim de condicions i de dignitat, si volen. Bon appétit. 


dissabte, 18 de setembre del 2010

LOS AÑOS DEL MIEDO

Títol original: Los años del miedo
Autor:
Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2009

Si la Guerra Civil Espanyola va ser una barbaritat inenarrable que va durar tres anys, la post-guerra civil va ser un exercici criminal de tot punt injustificable que es va estendre durant dècades.

Les cròniques més reputades parlen de fam, misèria, militarisme, manca de tota mena de drets, repressió multiforme etc. Aquest llibre també parla de tot això, però a nivell de carrer; explica amb noms i cognoms, tant se val si són inventats o no (que sembla que no), el dia a dia de la immensa majoria dels ciutadants que es van trobar que els havien "salvat" de ves a saber què sense que ningú ho demanés.

L'arrogància -i la perillositat real- dels que es consideraven vencedors de la guerra, ja fossin generals de brigada o conserges, fa esgarrifar i fa tremolar d'indignació. Bé, és ara que fa tremolar d'indignació; en el seu moment feia tremolar de terror. Els saquejos físics, morals i econòmics dels que es van aprofitar de les circumstàncies no tenen nom, i entre tota la caterva de saquejadors l'església catòlica es va guanyar un lloc més que destacat.

La immoralitat del Generalito va ser il·limitada i ignominiosa des del primer fins l'ultim dia del seu regnat sense corona. I parlant de corona, el pretendent al tron, Juan de Borbón, i la seva senyora esposa, María de las Mercedes de Borbón Dos Sicilas y Orleans tampoc no van ser precisament un aparador de virtuts. Si més no, com a pares, eren de jutjat de guàrdia, pel que sembla.

Doncs bé, de tot això parla aquest llibre, que fa tota la pinta de que està ben documentat. Esgarrifa pensar que durant un llarg periode del segle XX l'Edat Mitjana va renéixer en tot el seu esplendor al sud dels Pirineus per a uns quants milions de persones.

Llibre aprofitable, encara que qui no hagi viscut ni un sol any d'aquella època no podrà acabar d'entendre l'horror que s'hi narra, simplement perquè tal horror és intel·lectualment inconcebible. 


diumenge, 29 d’agost del 2010

LOS ESCÁNDALOS DE HALF MOON STREET






Sèrie Pitt nº 20

Títol original: Half Moon Street
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2000


A començaments del segle XIX algú va inventar la fotografia; cinc minuts després, algú va inventar la fotografia pornogràfica. Era l'evolució natural, no facin veure que s'escandalitzen, ara. Consultin Darwin i Eastman-Kodak, obres completes.

Ens trobem a Londres, any 1891, quan això de la fotografia encara és un invent relativament recent que no s'ha acabat de pair, i el superintendent Pitt es troba amb un cas en què d'entrada no se sap si el mort és un fotògraf o un diplomàtic francès. Segons l'inspector Tellman tant els fotògrafs com els francesos (diplomàtics o no) pertanyen a la categoria dels degenerats; és curiós, hi ha gent ara mateix, més de cent anys després, que encara hi està d'acord; no és el cas d'aquesta web, que consti.

Aquesta vegada la senyora Perry ens il·lustra sobre la censura, la pornografia fotogràfica del segle XIX, la imposició de la hipocresia moral d'una minoria privilegiada sobre el comú dels mortals i, cosa meritòria, les nefastes conseqüències que es poden derivar de portar la bandera progressista d'una manera tan inepta, per mesiànica, que arribes a causar baixes entre les teves pròpies files. 

Com ja s'ha dit des d'aquí en més d'una ocasió, l'aspecte més interessant dels llibres de la senyora Perry no és tant la trama policiaca (que francament no acostuma a ser gaire consistent) com la descripció de l'entorn històric en què situa les seves narracions. En aquest cas, les descripcions que fa sobre les activitats dels primers fotògrafs amateurs, les primeres tècniques i els primers circuits de comercialització fotogràfica no tenen preu.

"Special gest stars" en aquest llibre: Oscar Wilde (una altra vegada, ja havia aparegut en "El caso de Farrier's Lane", nº 13 de la sèrie); el senyor Eastman (per alusions, en la seva qualitat d'inventor del carret de pel·lícula fotogràfica i creador de la marca Kodak); Caroline Fielding (la sogra de Pitt, que cada cop veu més clar que l'han tingut miserablement enganyada durant mitja vida); i sobretot Mariah Ellison (la vella i horrible ex-sogra de Caroline, de qui descobrim un secret espantós que explica, en bona part, per què és tan harpia).

Aquesta vegada fins i tot el final té un notable punt poètic, a més de considerablement patètic. Per algun misteriós motiu la senyora Perry estava més inspirada del què és habitual en ella. Llibre aprofitable (curiosament l'altre llibre en què apareixía Oscar Wilde també ho era, i això que l'home només hi surt de passada en totes dues ocasions). 

ADDENDA
La primera fotografia documentada de la Història (1826): representa uns terrats vistos des d'una finestra. Hi havia una fotografia anterior, de 1822, però es va perdre accidentalment. Per cert, cap de les dues fotografies és de Daguerre, de la mateixa manera que Graham Bell tampoc va inventar el telèfon.



dijous, 26 d’agost del 2010

UNA HISTORIA DE LA GUERRA CIVIL QUE NO VA A GUSTAR A NADIE

Títol original: Una Historia de la Guerra Civil que no va a gustar a nadie
Autor:
Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2005

Entre les nombroses virtuts que ornen al senyor Eslava Galán sospito que no s'hi troba la modèstia. Llegint els seus llibres hom té la impressió de que és un senyor que està encantat d'haver-se conegut, i si llegim el motiu que addueix per a haver-se decidit a batejar aquesta obra amb un títol tan llarg, tan pedant i tan fals, la impressió es converteix gairebé en certesa.

I és que és cert, el títol és llarg, pedant i fals. Sobretot fals, perquè aquesta història està molt ben escrita. No té res a veure amb com escriuen Hugh Thomas o Paul Preston, per exemple, però complementa a aquests dos extraordinaris autors d'una manera magnífica i gosaria dir que imprescindible, per via d'aportar una visió humana molt especial i difícil de plasmar quan es tracta d'una situació tan horrible com és una guerra civil.

Et fa veure la malícia i la immoralitat del general Franco; l'estupidesa del general Sanjurjo; la bogeria perillosa de Millán-Astray; la garruleria de Queipo de Llano; l'amargor d'Unamuno quan va veure que havia ficat la pota del tot i literalment es va morir del disgust; la irresponsabilitat dels anarquistes; la tonteria idiota dels comunistes; la inconsciència de Largo Caballero; la poca vista del doctor Negrín; la depressió d'Azaña quan va veure (molt aviat i no es va equivocar gens) que amb tota aquella colla d'animals allò no tenia remei; i la tragèdia del poble, enganyat i portat a l'escorxador durant tres anys de guerra i molts més de post-guerra.

No dubto que hi haurà gent a qui no li agradi aquesta història de la guerra civil, però penso que estadísticament guanyem aquells a qui sí que ens agrada. Així que li diria al senyora Eslava Galán que no cal que sigui tan fantasma; és innecessari. 

Post Scriptum:
ÀLBUM DE FOTOS

El maliciós immoral i el boig perillós. Sobren les paraules.

divendres, 13 d’agost del 2010

LA AMENAZA DE BEDFORD SQUARE

Sèrie Pitt nº 19

Títol original: Bedford Square
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1999


Algú amb un mal gust evident planta un cadàver davant de la porta de la residència del general Balantyne. Al general se li talla la digestió de l'esmorzar que estava prenent en el saló del matí. Comprensible. La vaca de lady Augusta, la seva dona, directament se sulfura: és una vergonya, aquell cadàver no lliga gens amb la decoració del vestíbul, deixant apart que ella no l'havia encarregat. La senyora Perry no ho explica ben bé així, però la idea és aquesta.

A partir d'aquí el comissari Pitt comença a investigar el cas que, de fet, va d'un xantatge múltiple dirigit a diversos prohoms de l'aristocràtica alta societat de Londres. Prodones, exceptuant la Reina Victòria, no n'hi havia. Com a molt, "senyores de".

Aquest cop Thomas Pitt compta amb la col·laboració esgarrifada de tot el seu staff col·lateral: Charlotte, la seva dona; Gracie, l'assistenta domèstica; Tellman, que en segons quins llibres de la sèrie és inspector, i segons en quins altres és sergent (depèn de l'il·luminat criteri del traductor corresponent); i naturalment lady Vespasia Cumming-Gould qui, creguin-s'ho o no, té un perfil en el Facebook.

Admetem-ho d'una vegada per totes, si no és que no ho teniem clar: com a escriptora de novel·les policíaques la senyora Perry és francament mediocre. Cert que descriu molt bé el paisatge social de l'època -o possiblement cert, vist i considerat que no queda ningú viu que la pugui avalar o desmentir- però el génere policial se li escapa. En aquest llibre passa el que tantes vegades ha passat anteriorment: el delinqüent és qui ella diu només perquè en un moment donat ella ho diu; pel mateix preu podria haver estat qualsevol altre, i sí molt m'apuren, en aquesta història hi ha més d'un candidat que podria haver donat un joc molt més enginyós, inclosa la vaca de lady Augusta (no, lady Augusta no és la bandarra de la pel·lícula, ho lamento). Però sembla ser que a la senyora Perry li falta precisament aixó: enginy. Diguem que sap "pintar", però només si li posen el model al davant. Si se l'ha d'inventar ella, comença el quadre, però no té ni idea de com acabar-lo.

Llibre prescindible. Ara bé, si vostè és un maniàtic de les col·leccions i s'ha llegit els divuit anteriors, ningú el culparà si diu en públic que també vol llegir aquest; però si pot evitar-ho, no ho digui, la gent l'estimarà igual. De veritat. 



dimecres, 28 de juliol del 2010

LA CONJETURA DE FERMAT

Títol original: La conjecture de Fermat
Autor
: Jean d'Aillon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2009


Novembre de 1643. Fa onze mesos que el cardenal Richelieu ha passat a millor vida per a descans espiritual de la fe catòlica i per a alegria desfermada de milers de persones que consideraven, amb tota la raó, que s'Eminència era greument perjudicial per a la salut. Per cert, que el fill de puta va deixar per als seus gats, en herència, una casa i una respectable assignació econòmica.

D'altra banda també fa sis mesos que Lluís XIII ha anat a fer companyia a Richelieu, curiosament a causa d'una malaltia, no d'un assassinat; això del traspàs biològic gairebé va ser pura casualitat perquè conspiradors per a enviar-lo a l'altre barri no van faltar; el que passa és que els tals conspiradors eren exasperantment torpes.

Per tant ara França està governada per Anna d'Àustria, la vídua gens desconsolada de Luís XIII -va ser una de les conspiradores torpes-, en qualitat de regent per Lluís XIV; i pel cardenal Mazarino, una altra "joia de la corona". Diuen les males llengües -i en aquest cas sembla que és cert- que entre la reina i el cardenal hi havia un marro considerable, i que fins i tot es van arribar a casar en secret; ja se sap: els designis del Senyor són impresentables (la frase és així, oi?)

És en aquest escenari on el govern del cardenal Mazarino descobreix que hi ha filtracions en els seus serveis secrets (es veu que això és una constant històrica; els serveis secrets, vull dir; i les filtracions) així que un cop més l'ara ex-notari Louis Fronsac es veu embolicat en una trama francament complicada.

És aconsellable llegir aquest llibre amb un bloc de notes al costat, més que res perquè el festival de personatges és tal i tan enrevesat que arriba un moment que ni el propi lector sap qui és ell mateix. Una enciclopedia a prop també ajuda; per a situar, més que res. I si més no, el suport més fàcil, i jo diria que gairebé imprescindible, és el llistat de personatges que hi ha al final del llibre. Usint-lo. Jo em vaig adonar que hi era després d'acabar la història i em vaig recordar de tota la família del senyor d'Aillon i de la dels propietaris d'Alianza Editorial. Si haguéssin posat la llista al començament m'hagues estalviat uns quants comprimits de paracetamol.

Anècdotes a destacar: la curiosa versió de per què la demostració del Teorema de Fermat no s'ha trobat mai i han calgut tres segles i mig per a que algú fos capaç de reconfirmar-la, que no de reproduir-la; i també la referència -històrica- de què de fet la calculadora va ser inventada per Pascal, però no va ser viable en el seu temps perquè era caríssima de fabricar, ja veus tu. Tampoc no està gens malament l'al·lusió a la televisió; "això no s'inventarà mai", ve a dir un dels personatges (se li pot perdonar: estem parlant de 1643)


I una nota final: entre aquest llibre i "El misterio de la Cámara Azul" n'hi ha d'altres, però aquí, a hores d'ara (juliol de 2010) no els han publicat. La política editorial d'aquest país és impresentable, com els designis del Senyor.

Llibre aprofitable, però un pèl marejador. 


dilluns, 5 de juliol del 2010

EL MISTERIO DE BRUNSWICK GARDENS

Sèrie Pitt nº 18

Títol original: Brunswick Gardens
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1998


Una dona, ajudant d'un clergue erudit de l'església anglicana, cau per una escala i es mata. Al començament tothom culpa a la llei de la gravetat, cosa que, dit sigui de passada, és la hipòtesi més versemblant, però arriba el comissari Pitt i, tocant els nassos com només ell ho sap fer, diu que no, que ell no ho té tan clar. Pitt sospita que en tot cas la llei de la gravetat pot haver estat còmplice involuntària del fet, com en tantes altres ocasions, però que en definitiva algú més hi ha intervingut i d'una manera prou determinant. Fins aquí l'escenari i l'argument explícit, però com sol passar darrerament en les novel·les de la senyora Perry, hi ha un rerafons.

Aquest cop el rerafons és múltiple. D'una banda hi ha una crítica a la religió que no és precisament subtil. Els capitostos de l'església anglicana queden retratats com a hipòcrites, insensibles i impresentables; l'església catòlica queda com a una manipuladora mentidera que fa ús de supersticions tirant a medievals per a tenir ben collats als curts de gambals; i tant una confessió com l'altra queden com una colla d'aprofitats bàsicament interessats en mantenir les formes i el poder.

D'altra banda, en aquest llibre, com en d'altres anteriors, es tornen a posar en solfa les formes més ràncies del patriarcat i la seva actitud amb les dones, a qui pel sol fet de ser-ho, no se'ls reconeix un status que vagi més enllà que el que pugui tenir un animal de companyia.

I finalment, el toc d'originalitat en aquesta novel·la el posa ni més ni menys que el senyor Charles Darwin (el que surt escarnit en efígie a les etiquetes de les ampolles d'Anís del Mono, per si no ho sabien). Charles Darwin va publicar l'Origen de les Espècies l'any 1859, i va morir l'any 1882; és a dir, va ser contemporani de la Reina Victòria, de l'inspector Pitt i de la foca de lady Augusta Balantyne. Tant l'inspector Pitt com la foca de lady Augusta són ficticis (i hi ha vegades que la reina Victòria també ho sembla, francament) però el que no és gens fictici és el daltabaix que va causar Darwin amb les seves teories sobre l'evolució. L'any 1891 (any en què la senyora Perry situa aquesta narració) l'huracà Darwin bufava encara a plena potència. Una part de la humanitat va haver de replantejar-se els seus conceptes sobre ella mateixa; una altra part s'hi va resistir aferrissadament, i encara ara s'hi resisteix (hi ha estats dels Estats Units en què està prohibit ensenyar a les escoles la teoria de l'evolució); i a una altra part de la humanitat (Àfrica, per exemple) li va ser ben be igual perquè altra feina tenia (intentant sobreviure a les salvatjades dels colonitzadors europeus, també per exemple). El cas és que el darwinisme va arribar a provocar fins i tot autèntiques crisis de fe en creients de tota la vida... i alguns d'aquests creients tenien càrrecs eclesiàstics. Un cop més, doncs, això es veu ben reflectit en aquest llibre, de tal manera que aquest rerafons pot arribar a ser en ocasions més interessant que la trama principal.

Llibre aprofitable, encara que, ja els ho dic, si tenen una mica de vista (no se'n necessita gaire) podran endevinar fàcilment la identitat de l'assassí bastant abans d'acabar la història; però això és el de menys.


diumenge, 20 de juny del 2010

CALIFAS, GUERREROS, ESCLAVAS Y EUNUCOS

Títol original: Califas, guerreros, esclavas y eunucos
Autor:
Juan Eslava Galán
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2009

Els romans van anomenar Hispania al territori de la península ibèrica (les actuals Espanya, Portugal, Andorra i la colònia britànica de Gibraltar), però no van cometre mai l'error de pensar seriosament que la tal Hispania conformés una unitat de cap mena. Hispania sempre ha estat tan unitària com la mateixa Europa, és a dir, gens.

Quan l'Imperi Romà es va descompondre -víctima dels papanates que el governaven i no dels bàrbars, que l'única cosa que van fer va ser aprofitar-se de la incompetència romana, tinguem-ho clar- Hispania, és a dir, la península ibèrica, va tornar al seu estat de tota la vida: un merder caòtic.
I aparegueren els gots. Els gots eren uns senyors procedents d'Escandinàvia que tampoc no destacaven precisament per tenir un sentit de l'organització mínimament passable; segurament per això els va encantar la península ibèrica: els indígenes peninsulars eren tan curts de gambals com ells. Total, que s'hi van establir i van estar-s'hi una pila d'anys barallant-se els uns amb els altres; i tan ocupats estaven fent-se mútuament la punyeta que no es van adonar que hi havia uns altres senyors al costat mateix, al nord d'Àfrica, que sí que n'estaven d'organitzats. Resultat: als senyors del nord d'Àfrica no els va costar gaire passar l'estret de Gibraltar i fer-se amb les terres ibèriques escombrant als ineptes dels gots.

Així és com aparegueren els àrabs, cap a l'any set-cents i escaig. Només que aleshores no es deien àrabs, es deien moros. "Moro" ve de "mauri", i els "mauri" eren els naturals de la Mauritània, i "Mauritània" era el nom que els romans donaven a les seves províncies nordafricanes. Els àrabs, en canvi, són els naturals d'Aràbia, de la qual cosa es desprèn, d'una manera elengantíssima, que els àrabs no van trepitjar mai la península ibèrica. Ergo, mai va haver cap invasió àrab, i menys a Espanya, que tampoc no existia. 

Partint d'aquesta base històrica, el senyor Eslava Galán fa una descripció del que van ser els gairebé vuit-cents anys d'assentament moro (que no invasió àrab, insisteixo) a la península ibèrica (excepte la franja nord, Andorra inclosa). Sosté el senyor Eslava que, contràriament al que s'ha dit en més d'una ocasió, potser sí que els moros eren un pèl més civilitzats que els seus veïns del nord, però tot i així tampoc no eren el paradigma del glamour. Home, ja s'entén! No n'hi havia de glamour a l'Edat Mitjana! I per si de cas allà estava l'església catòlica, per a vetllar per tot el que s'havia de vetllar: si un home era glamourós el cremaven a la foguera per mariconàs, i si la glamourosa era una dona, la cremaven a la foguera per bruixa, només faltaria.

És aprofitable el llibre? Potser és útil per a fer una primera aproximació al tema, però per a fer-se'n una idea més fiable i rigorosa possiblement caldria consultar altres textos més solvents. I una altra cosa: jo diria que al senyor Eslava no li fan cap gràcia ni els moros ni els àrabs i això no deixa de ser un inconvenient a l'hora de procurar mantenir una certa objectivitat. És clar que començo a intuir que això de l'objectivitat no és una cosa que al senyor Eslava el preocupi gaire... 


divendres, 4 de juny del 2010

LA CONSPIRACIÓN DE ASHWORTH HALL


Sèrie Pitt nº 17

Títol original: Ashworth Hall
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1997

Si vostès prenen la decisió de llegir aquest llibre (decisió que, ja els ho dic ara, no és imprescindible) val més que se situïn prèviament en un parell de coses:

Durant la segona meitat del segle XII el rei Henry II d'Anglaterra va demanar permís al Papa Adrià IV per a envair Irlanda, que estava "desgovernada" des de feia anys per una colla de normands que es dedicaven a matar el temps fent-se la punyeta els uns als altres per a veure "qui la tenia més llarga". La raó per la qual Henry II va trobar convenient envair Irlanda era que alguns d'aquests normands van començar a posar-se perillosament d'acord entre ells, de tal manera que amenaçaven a arribar a constituir un regne mitjanament decent que esdevindria rival potencial d'Anglaterra.

Naturalment el Papa, encantat de la vida, va concedir la bula pertinent. I és així com Henry II es va convertir en el primer rei anglès d'Irlanda.

És clar que, per aquella mania que tenen els envaïts a oferir resistència, als anglesos no els va ser fàcil governar l'illa, pero amb l'ajuda de l'exèrcit i els col·laboracionistes de torn, la corona anglesa va seguir afincada en el país que, segles després, en el segle XX, seria famós per presentar any rere any al festival d'Eurovision els cantants més patètics del món occidental.

En el segle XV, un altre Henry, el VIII, va tenir unes certes paraules amb el Papa de torn, Climent VII, perquè a Climent no li donava la gana d'anul·lar el seu matrimoni amb Catalina de Aragón. Va ser aleshores quan Henry va decidir divorciar-se ell mateix de Catalina i divorciar Anglaterra de l'església catòlica. De passada Henry també va pretendre prohibir el catolicisme a Irlanda, però només va aconseguir-ho a mitges ja que va haver-hi una quantitat considerable d'irlandesos que no li van fer ni cas.

Henry va ser succeït per la seva filla Mary, coneguda històricament com a Bloody Mary, que va resultar ser catòlica fanàtica i per tant va voler restaurar el catolicisme utilitzant mètodes més aviat expeditius (d'aquí el qualificatiu de "bloody"); a més, Mary, va tenir la funesta idea (no tenia idees de cap altra mena) d'assegurar-se d'una vegada per totes el domini d'Irlanda pel bonic procediment d'introduir a l'illa colònies d'anglesos a qui va donar terres prèviament confiscades a la població local.

Posteriorment, la reina següent, Elizabeth I, va tornar a prohibir el catolicisme en favor de l'església anglicana. El resultat per a Irlanda va ser que els colons anglesos catòlics introduïts per la reina Bloody Mary es van acabar aliant amb els nacionalistes catòlics locals, i tots barrejats es van enfrontar amb uns altres colons, aquests protestants i patrocinats per Elizabeth I, i que es van beneficiar també d'altres terres confiscades.

I així és com va néixer el conflicte, encara inacabat a començament del segle XXI, entre els catòlics (nacionalistes) i els protestants (unionistes) irlandesos.

En època del superintendent Pitt (1890), el tal conflicte estava molt caldejadet, com sempre. Els protestants deien que els catòlics eren uns supersticiosos, adoradors d'imatges, sotmesos a una autoritat medieval (la del Papa, aleshores Lleó XIII), que es creien qualsevol cosa que vingués de Roma per absurda que fos, i que es passaven la vida parint com a conills. Per la seva banda, els catòlics deien que els protestants eren una colla d'apocaliptics, avinagrats, impresentables, divorcistes, terratinents i blasfems que es menjaven crua a la població infantil.

Enmig de tot això, a meitat del segle XIX va sorgir, dins del bàndol nacionalista catòlic irlandès, una mena de germandat secreta coneguda com "els fenians", que es podria considerar una mena d'embrió del posterior partit Fianna Fail i de l'Exercit Republicà Irlandès (Irish Republican Army: IRA).

Finalment, l'any 1997 la senyora Anne Perry dóna tooot això per sabut i fa un llibre que li surt una mica tonto, si volen la meva opinió. La cosa és que si hom no en té ni idea dels antecedents de la Història d'Irlanda, quan llegeix el llibre no pot evitar tenir la impressió de què un terç dels personatges (els irlandesos catòlics) són uns poca-soltes, un altre terç (els irlandesos protestants) són uns arrogants impresentables, i un altre terç (els anglesos, representats per Pitt i la seva família), són simplement tontos del cul.

En canvi, si hom llegeix el llibre amb uns certs coneixements previs de la Història irlandesa, el resultat és exactament el mateix, només que es constata més fàcilment que l'única religió que és vertadera i universal és l'Estupidesa.

En fi, que el llibre gaire aprofitable no és, però entre això i veure la televisió sempre és millor llegir.