dijous, 10 de novembre de 2011

MILLENNIUM, STIEG Y YO

Títol original: Millénium, Stieg et moi
Autor:
Eva Gabrielsson & Marie Françoise Colombani
Editorial: Destino
Any primera edició: 2011


El títol oríginal del llibre és el que és i aquest cop fins i tot l'editorial traductora l'ha respectat, cosa de la què hem de donar gràcies a tots els déus de la impremta, pels segles del segles, amén.

Però resulta que aquesta vegada el títol original no acaba d'estar gaire ben trobat. En comptes de "Millennium, Stieg y yo" s'hauria d'haver dit "Yo, yo y yo" (és a dir "Moi, moi et moi")

La senyora Gabrielsson és la vídua de facto (que no de jure, i aquí està el quid de la qüestió) del senyor Stieg Larsson, el creador de la sèrie Millenium entre altres moltes coses. Amb el seu llibre la senyora Gabrielsson ha pretès reivindicar la memòria del seu marit i la legítima propietat de la seva obra; si més no aquesta sembla que era la seva intenció, però el que li ha sortit és una altra cosa. Per a començar, en el llibre apareix el nom de la senyora Eva amb grans lletres seguit d'un afegit amb tipografia de cos visiblement més reduït que diu "en col·laboració amb Marie Françoise Colombani". Doncs bé, deixant apart el fet de què el títol original del llibre és en francès i no en suec hi ha altres elements (difusos, ho reconec) que conviden a pensar que l'escriptora és la senyora Colombani i, en realitat, la "col·laboradora" és la senyora Eva. Una col·laboradora imprescindible, això sí, ja que es tracta de la seva pròpia història.

I és justament això: la seva pròpia història; no necessàriament la de Stieg Larsson ni la de Millenium. La senyora Eva presenta, d'entrada, una visió completament hagiogràfica del seu desaparegut marit. Stieg Larsson era un sant, un catàleg de virtuts, un defensor de la humanitat, un ésser dedicat a combatre la injustícia com fos, era el paradigma de la integritat... i va gaudir de la gran sort de tenir-la a ella com a companya. La senyora Eva el va ajudar en tot, sense defallir. Fins i tot moltes de les coses que apareixen a Millenium son producte, directament o indirectament, de les idees de la senyora Eva: personatges, localitzacions, episodis que van viure tots dos...

I a partir de la mort del seu marit la senyora Eva ha patit traïcions de tota mena. De fet, sembla ser que sí, que la família de Stieg Larsson, especialment el seu germà en primer lloc i el seu pare en segon, son una colla d'aprofitats sense escrúpols que s'han llençat sobre l'herència de l'escriptor i periodista sense cap mena de mania. Però segons la senyora Eva aquests no han estat els únics malvats de la pel·lícula. Amics, col·laboradors i socis del difunt Stieg s'afegeixen a la llista de depredadors.

No hi ha cap motiu per a posar en dubte moltes de les coses que explica la senyora Eva, però d'una altra banda el seu relat és potser massa extremat. Els bons, inclosa ella, són molt bons, i els dolents són molt perversos. A més el relat, l'hagi escrit realment ella o la senyora Colombani, té un punt egocèntric i histèric que acaba fent-lo un pèl irritant; fins i tot s'hi cita la referència de la pàgina web on hom hi pot accedir per a fer donatius a la causa de la senyora Eva, cosa que, com a mínim, és poc elegant.

Llibre aprofitable? Si vosté és amic íntim de la senyora Eva, sí; si no, no és imprescindible que el llegeixi.

divendres, 4 de novembre de 2011

JUICIO FINAL

Títol original: Just Cause
Autor:
John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1992
Any primera edició a Zeta: 2010


Pel que fa a la novel·la estrangera hi ha dues coses a les que les editorials els encanta jugar: una, canviar el títol original dels llibres (la traducció de "Just Cause" no és "Juicio Final"); i l'altra, alterar l'ordre de publicació dels llibres amb una alegria digna de millor causa.

Ediciones B va publicar "El Psicoanalista" l'any 2003, un any després de la publicació de la versió original. "Juicio Final" ha estat publicat l'any 2010... però l'original és de 1992. Això es nota. Si hom llegeix "Juicio Final" després de "El Psicoanalista" no és estrany que pensi que el senyor Katzenbach ha perdut amb el temps, quan resulta que es tracta justament de tot el contrari. "Juicio Final" no arriba a l'elaboració de "El Psicoanalista", però és simplement perquè va ser escrit deu anys i bastants llibres abans.

Tot i així "Juicio Final" té la seva gràcia. Dos condemnats en el corredor de la mort; un d'ells sembla completament sonat; l'altre sembla el paradigma de la inocència. Ja es poden imaginar per on va la cosa.

Katzenbach sap mantenir el misteri fins gairebé la meitat del llibre, però un cop arribats aquí ja s'intueix per on anirà el final; la qüestió en tot cas és "com" serà el final, no "quin". I el missatge de fons és també bastant, diem-ne, discutible: la pena de mort és inacceptable... si no s'aplica bé. Si s'aplica bé, no hi ha problema. I si no s'aplica, per error de la màquina judicial, i el "malvat" se'n surt, sempre és lloable que hi hagi algun "justicier" que arribi allà on la justícia institucional no ha arribat. Una mica tipus "Dexter", només que Dexter (el personatge de Jeff Lindsay) ja sap i reconeix que el seu hobby d'anar-se carregant "malvats" constantment és fruit d'uns impulsos que no pot controlar i d'una manca absoluta de sentit moral. En canvi, els personatges de "Juicio Final" estan convençuts de que fan el bé. Molt americà (dels Estats Units) tot plegat. Personalment em quedo amb Dexter; està més sonat que els personatges de "Juicio Final" però paradoxalment és més coherent.

Llibre aprofitable, però sense arribar a grans pretensions.