diumenge, 30 de desembre del 2018

JO TAMBÉ CANTAVA L'ESTACA

Títol original: Jo també cantava L'Estaca
Autor: Josep Maria Bunyol
Editorial: Ara Llibres
Any primera edició: 2018

Si vostè ha nascut (i ha viscut) a Catalunya a partir de 1975 aquest llibre li semblarà marcià i no li dirà gran cosa. Si vostè va néixer (i ha viscut) a Catalunya abans de 1950, possiblement aquest llibre li sembli una curiositat antropològica.

Però si vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure a Catalunya durant els següents trenta anys aquest llibre és "El Seu Llibre". En el moment en que comenci a llegir-lo vostè perdrà el control del temps i la realitat; és el llibre qui el tindrà, com passava a la sèrie dels anys seixanta "Rumbo a lo desconocido" (The Outer Limits, 1963-1965).




De cop i volta, pàgina rere pàgina vostè veu com li retorna tota la seva infància i la seva adolescència sense poder fer res per a evitar-ho. En realitat no triga a adonar-se que no vol fer res per a evitar-ho.

És la vida quotidiana barrejada amb la política, la societat i la televisió. I és que a Catalunya, durant els anys seixanta i setanta la vida quotidiana era això, política, societat i televisió, les dimensions polítiques, socials i televisives que ens volien fer creure, les que ens crèiem, les que no ens crèiem i les que no teníem més nassos que empassar-nos, tant si ens les crèiem com si no.

Ha passat molt de temps, i tot i així qui va viure la seva infància i adolescència a Catalunya durant els anys 60s i 70s es pensa que ho recorda tot de manera clara i diàfana, però no. Llegint aquest llibre s'activen coses a la memòria que fan retornar cinquanta anys enrere d'una manera tan vívida que sembla impossible. Sí, la màquina del temps s'ha inventat, i és aquest llibre. Però només per a un col·lectiu molt determinat. Si vostè cantava L'Estaca durant els anys 70, poc després que Lluís Llach la composés (1968), llegint aquest llibre descobrirà que també cantava altres 'composicions' que la memòria, segurament per qüestió d'higiene mental s'ha encarregat d'enterrar fins avui, com per exemple el tema d'una sèrie italiana -bastant infumable, la veritat- que es deia Sandokan.




I una altra cosa que costa de creure: que aquesta màquina del temps en forma de llibre l'hagi inventat algú, el senyor Josep Maria Bunyol, que va néixer l'any 1975 ¿Com és possible que aquest senyor hagi connectat d'una manera tan vívida amb una època que ja no era la seva, però com si ho fos? La meva més rendida admiració vers el senyor Bunyol.

Llibre aprofitable? Si vostè va néixer a la dècada dels 50s i va viure a Catalunya durant els següents trenta anys, aquest llibre no només és aprofitable, és imprescindible. I si vostè prové d'una altra franja de l'espai-temps, no sabria dir-li...


divendres, 30 de novembre del 2018

L'ASSASSÍ QUE VA SOMIAR AMB UN LLOC AL CEL

Títol original: Mördar Anders och hans vänner (samt en och annan ovän)
Autor: Jonas Jonasson
Editorial: Catedral
Any primera edició original: 2015
Any primera edició per Catedral: 2016

Abans que res, la inevitable nota sobre el títol original: la traducció de "Mördar Anders och hans vänner (samt en och annan ovän)" és "Anders l'Assassí i els seus amics (així com un i altre)". Ni 'somiar', ni 'lloc', ni 'cel' ni res que se li assembli. Misteris editorials.

El senyor Jonasson és el mateix que a l'any 2009 va escriure allò de "L'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra". Sobre aquest llibre anterior ja vaig opinar en el seu moment que no em semblava una meravella, però entretingut sí que era, i aprofitable també.

Doncs bé, sis anys després el senyor Jonasson publica aquesta història d'Anders l'Assasí i els seus amics, amb la que aconseguix no-superar la de l'avi centenari sinó tot el contrari. El cert és que aquesta vegada no li veig gaire ni la meravella, ni l'entreteniment ni l'aprofitament (igual que en el títol original no apareix ni 'somiar', ni 'lloc', ni 'cel')

"Anders l'Assassí i els seus amics..." és una novel·la potser una mica astracanosa, amb situacions agafades pels pèls i explicades d'una manera tirant a insulsa. Sembla ser que els suecs se'n surten millor quan fan de psicòpates de novel·la negra que quan proven de caure en gràcia. O és que a la meva genètica mediterrània no li arriba el sentit de l'humor suec, ves a saber. I la veritat és que no sé què més dir.

Llibre aprofitable? Doncs mirin, jo els diria que si tenen algua altra cosa per a llegir no s'ho pensin gaire.

Coberta de l'edició original


dijous, 8 de novembre del 2018

FASCISMO: UNA ADVERTENCIA

Títol original: Fascism: A Warning

Autor: Madeleine Albright

Editorial: Paidós
Any primera edició original: 2018

Any primera edició per Paidós: 2018



El més alarmant no és el que diu al senyora Albright en aquest llibre, que és molt greu; el més alarmant és que la senyora Albright no està desvetllant cap secret ja que, de fet, tot el que explica ja fa molt de temps que s'està publicant obertament als mitjans de comunicació: el feixisme està ressucitant, si és que mai s'havia mort, i milers de milions de persones en tot el planeta no ho veuen. I no només no ho veuen sino que li ho posen fàcil.

El primer feixista reconegut per la Història, Mussolini, es va fer amb el poder l'octubre de 1922 pel bonic procediment de "jo tinc més collons que tú, què passa?!", més conegut amb l'eufemístic nom de 'Marxa sobre Roma'. Però onze anys després, el feixista que passa per ser el més animal de la història, Hitler, va accedir al poder... per via electoral! I això és el que està passant ara.

Repassem alguns noms que aporta la senyora Albrigut en el seu llibre: Recep Tayyip Erdoğan (Turquia), Vladimir Putin (Russia), Viktor Orbán (Hongria), Donald Trump (Estats Units)... i altres noms en què no s'hi fixa tant però que són igual de letals: Matteo Salvini (Itàlia), Sebastian Kurz (Àustria), Marine Le Pen (França)... o el més recent a l'hora d'escriure aquesta ressenya, Jair Bolsonaro (Brasil).

Tots aquest personatges -que no són de ficció, no ho oblidem- han obtingut un suport popular considerable i, aparentment, de la manera més tonta: aprofitant i manipulant els instints més primaris de la població amb soflames tals com "els immigrants t'estan prenent la feina, els serveis públics, els habitatges i tot el que puguis imaginar..." o "la pàtria és teva i és sagrada i i nosaltres impedirem que te la prenguin" o simplement "¡A por ellos!", deixant ben clar, com de passada, que hi ha uns "ellos" que no tenen dret ni a piular, i uns "nosotros" que som dipositaris de tot el 'dipositable'.

Justament aquestes eren les maneres de funcionar dels feixismes dels anys 20 als 40 del segle XX. I són ara, gairebé cent anys després, les maneres de funcionar de Trump, Putin, Le Pen, Orbán, Salvini, Bolsonaro, i ja més cap al sud d'Europa, la dreta espanyola més repatània i cavernícola... és a dir, la dreta espanyola, punt.

Abans de continuar, una nota aclaridora que no puc evitar: Trump, a més d'autoritari i feixista és rematadament imbècil, cosa que encara és més terrible perquè no hi ha res més perillós que un imbècil absolut amb poder. I si el 'poder' és de la magnitud del que està a disposició d'un president dels Estats Units ja ens podem desar tots. Oi que ho veuen? La senyora Albright també.

En definitiva, el llibre de la senyora Albright no descobreix res que no pugui saber ja algú que estigui mínimament documentat. La seva utilitat rau, més aviat, en el fet que això d'estar mínimament documentat no és la tònica habitual enlloc ni en cap col·lectiu, i per tant aquest llibre pot aportar una mica de llum on optimísticament s'ha suposat que de llum ja n'hi havia però resulta que no. Posem el cas del públic nordamericà, per exemple: no s'imaginen vostès la quantitat de ciutadans del "Make America Great Again" que no tenen ni punyetera idea de que Mussolini era italià; o més aviat, que no tenen ni punyetera idea de "qui és aquest Mussolini" i el podrien prendre per immigrant il·legal gràcies als brillants esforços didàctics de l'idiota que van col·locar a la Casa Blanca per via electoral el 2016. Com els alemanys van fer amb Hitler l'any 1933.

Llibre aprofitable? Per descomptat, només pel fet d'ajudar a algú, qui sigui, a que obri els ulls.


La senyora Albright


Coberta de l'edició original








dijous, 11 d’octubre del 2018

ORACIÓN POR OWEN

John Irving nº 7

Títol original: A prayer for Owen Meany
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1989

Es com un brutal cop de maça al cap que John Irving ja et fa intuir des del primer full -no se'l pot acusar de traïdor-, es projecta al llarg de tot el llibre, i cau inexorablement a les ultimíssimes pàgines, deixant-te fora de combat durant un temps indefinit. Mínim, dies.

Això és aquest llibre.

Qui conegui els anteriors sis llibres de John Irving ja sap que no sortirà il·lès de la lectura d'aquest setè. És impossible romandre il·lès després de llegir qualsevol llibre d'Irving, però en aquesta ocasió, el cop és devastador.

Owen Meany, el protagonista indiscutible del llibre, és un personatge que només John Irving podia crear. Tant Owen, com el seu amic John Wheelwright, van neixer l'any 1942, igual que Irving. Cap casualitat.

El llibre és un recorregut per la infància, l'adolescència i la joventut d'Owen i John (Wheelwright? Irving?) i l'univers que els conté, però no és només això, tot i ser molt, moltíssim. Owen Meany és un Univers per ell mateix. Owen no es pot explicar; Owen només es pot viure. I John Irving aconsegueix que qui llegeix "A prayer for Owen Meany" visqui Owen, i gairebé de manera física senti la seva veu, la seva irrepetible, única, irritant i inconfusible veu.

Amb Owen i John vivim uns anys 50's i uns anys 60's d'una manera molt particular, molt íntima, molt especial. No es tracta del simple retrat històric de l'època. És un retrat emotiu. És impossible escriure el que hi ha a les pàgines d'aquest llibre si no s'ha viscut cronològicament i sentidament, i estic segur que John Irving, d'una manera o altra, ha viscut el que explica; especialment, però no només, quan esmenta la Guerra de Vietnam, sobretot durant la presidència de Johnson.

Jo no puc ni vull explicar res més sobre aquest llibre. Qualsevol cosa que pugui dir, incloses les que he escrit ja, no li fan justícia ni de lluny. Només afegeixo que crec quasi religiosament que qui hagi conegut Owen Meany no el podrà oblidar mai més.

Llibre imprescindible.


Coberta primera edició original de 1989

dimecres, 22 d’agost del 2018

CÓDIGO ROJO

Títol original: Código Rojo
Autor: Luis Gonzalo Segura
Editorial: Destino
Any primera edició: 2015

En parlar de l'anterior i primer llibre del senyor Segura, "Un paso al frente", ja vaig opinar que l'autor no guanyaria mai el Nobel de Literatura. Un cop llegit aquest segon llibre seu, em ratifico. Ara bé, a Vargas Llosa sí que li van donar el Nobel de Literatura, però imaginem una situació (admeto que malèvola): la típica circumstància de la barca que s'enfonsa i cal llençar un individu a mar per a que els altres sobrevisquin. Suposem que s'ha de triar entre Vargas Llosa, Nobel de Literatura, i el senyor Segura, que no arribarà mai ni a aproximar-se a la pitjor cosa que hagi escrit Vargas Llosa en tota la seva vida. Doncs bé, pensant en el bé de la Humanitat com a criteri bàsic de la tria, és el senyor Vargas Llosa qui es trasllada a residir a les restes del Titànic, i sense dubtar-ho.

El senyor Segura, malgrat els enormes perjudicis que li ho ha suposat, ha denunciat i segueix denunciant els repugnants delinqüents que des de temps immemorials estan intal·lats en el poder, explotant i rebentant la població en benefici propi. Vargas Llosa és capaç de defensar aquests mateixos repugnants delinqüents; no entro en si n'és un d'ells, o no.

La veritat és que llegint "Código rojo" s'ha de fer (en la meva subjectiva opinió, és clar) un esforç notable d'abstracció intentant passar per alt la qualitat literària dels diàlegs i del fil narratiu. La cosa és francament difícil, tractant-se, com és tracta, d'un escrit en forma de novel·la, ho admeto, però és que si no, hom es pot posar una miqueta (o molt) nerviós.

Amb què ens trobem si hem tingut èxit en l'intent d'abstracció aconsellat? Amb barbaritats terribles, que són terribles perquè són certes o amb una probabilitat altíssima de que ho puguin ser. La corrupció portada a l'extrem de que, si cal assassinar, s'assassina, i si cal fer autèntiques massacres, es fan; tot en benefici de l'elit que està en el poder des de tota la vida, amb l'únic objectiu de perpetuar-s'hi. Quan es parla de corrupció es parla de qualsevol cosa imaginable i no imaginable, però especialment, en aquest llibre, de tràfic d'armes i tràfic de drogues (el cas de tràfic de drogues usant el vaixell de l'armada espanyola "Juan Sebastián Elcano" és real). Quan es parla de corruptes es parla de la cúpula militar, polítics molt significats, la cúpula empresarial, els grans bancs, els grans grups de comunicació -amb l'actuació estelar d'Atresmedia, Mediaset, el grup PRISA...- els serveis d'intel·ligència, la policia de l'Estat, la Guàrdia Civil i, naturalment, entre d'altres, els inevitables Borbons.

El senyor Segura es cura en salut fent imprimir al començament del llibre -curiosament en un lloc on gairebé mai ningú no hi mira: la pàgina dels crèdits tècnics- la frase "Este libro es un ejercicio de ficción y todos sus personajes son ficticios, por lo que cualquier parecido con la realidad es una mera coincidencia".

I un rave. Per a començar, un dels personatges principals és ell; cert que amb una pila de dades i circumstàncies canviades, però és ell. Els personatges a qui el senyor Segura dóna nom i cognom probablement siguin inventats en part, però només en part. Es tracta d'enormes i repugnants corruptes de la judicatura militar, de la cúpula militar, del món empresarial, de la política, del govern... Hi ha un personatge a qui esmenta per un cognom inventat però que, francament, sembla bastant clar que, del què s'explica, l'únic invent és justament el cognom: Muntanyà (així, amb accent greu). "Muntanyà", "Pujol"... en el fons tot són elevacions, no troben?

El senyor Segura també esmenta altres persones sense dir-ne ni el nom ni el cognom, però la veritat és que no cal: el president del govern relacionat amb determinats sobres; el "tesorero"; cert ministre amb interessos armamentístics; militars i civils relacionats amb la caiguda del Yak-42 l'any 2003; una "Altísima Autoridad" íntimament relacionada amb la monarquia saudita i els subsegüents negocis d'armes... En fi, que cap d'aquests personatges és fictici.

Llibre aprofitable? Mirin, literàriament potser no, però pel que fa al contingut, és imprescindible. No només explica coses que cal saber sí o sí encara que no hi puguem fer res, sinó que també -i jo diria que encara pitjor- et confirma coses espantoses que sospitaves però que ningú les havia posat encara per escrit d'una manera tan clara.

dijous, 16 d’agost del 2018

A SANG FREDA


Títol original: In cold blood
Títol versió en castellà: A sangre fría
Autor: Truman Capote
Editorial versió en català: Grup 62 / Labutxaca
Editorial versió en castellà: Anagrama
Any primera edició original: 1966
Any edició Grup 62: 2010
Any primera edició Anagrama: 2007

El 15 de novembre de 1959 els quatre membres d'una família d'un poble de Kansas (Estats Units d'America) van ser assassinats. El 14 d'abril de 1965 els dos responsables d'aquests assassinats van ser, al seu torn, "legalment" assassinats per l'estat de Kansas. Entremig Truman Capote va escriure un llibre. Molt sòrdid tot plegat.

Probablement aquest és un dels assassinats múltiples més coneguts de la Història gràcies justament al llibre del senyor Capote qui, per cert, va comptar amb el valuós ajut d'una altra escriptora, Harper Lee ("To Kill a Mockingbird" / "Matar un Rossinyol") que no figura com a co-autora però sí que hi figura a la dedicatòria, precisament com a agraïment pels serveis prestats a l'autor explícit. L'altre nom que figura a la dedicatòria, Jack Dunphy, també era escriptor i també va prestar serveis, encara que d'una altra mena; era la parella del senyor Capote.

"In cold blood" no és una novel·la, és més aviat una crònica periodística novel·lada, i molt ben escrita, com no podia ser d'altra manera venint de qui ve i comptant amb la col·laboració de qui hi va col·laborar.

Però això no canvia el fons. I el fons és que tot plegat és molt sòrdid, repeteixo.

És sòrdid l'assassinat en sí; segur que tots els assassinats ho són, però n'hi ha que ho són més. Dick Hickock i Perry Smith, ideadors i executors, distaven molt d'estar equilibrats; ningú que fa una cosa així ho està. Les seves vides estaven molt distorsionades; fins i tot els seus físics estaven distorsionats; com ho estaven les seves personalitats.

El procés judicial també va ser sòrdid. Els autors dels crims ja estaven condemnats abans de començar el judici. És cert que ho van posar molt fàcil, però que un membre del jurat, abans de començar, digui "jo sóc contrari a la pena de mort, però en aquest cas, no" i tot i així no se'l recusi, fa pensar.

I en la meva opinió (ja saben, les opinions són lliures) també trobo sòrdid l'interès del senyor Capote sobre la qüestió. No el jutjo moralment, però sí que em pregunto què va impulsar al periodista escriptor a dedicar anys a reunir i tractar informacions per a després escriure un llibre sobre un cas que de fet no passa de ser un més de la seva mena, d'entre els que hi ha hagut durant tota la història de la humanitat. Un succés local. Quantes famílies Clutter (els assassinats) hi ha al món, de les que ningú no en parla...

Malgrat tot això, el llibre no és sòrdid. Ben al contrari, el seu estil narratiu és molt atraient i 'enganxa' des de la primera pàgina fins a l'última. No sé si explica molt bé les persones que hi apareixen -tant els Clutter, com els seus conciutadans, com els investigadors, com els propis Dick Hickock i Perry Smith...- o el que explica molt bé és la interpretació que en fa el senyor Capote, però sigui com sigui hom acaba amb la impressió de que arriba a conèixer prou bé els actors del drama ...en la mesura en que això sigui possible, és clar. No tot el que explica el senyor Capote és cert -em refereixo bàsicament a diàlegs i reflexions internes dels 'personatges'- però, com se sol dir, està ben trobat.

Llibre aprofitable. I després d'haver-lo llegit sembla gairebé obligat preguntar-se per què la humanitat no ha avançat gens des de 1959 fins ara. O si és que, de fet, la humanitat mai ha estat capaç d'avançar enlloc.


Herbert Clutter


Bonnie Clutter

 
Nancy Clutter



Kenyon Clutter


Perry Smith


Dick Hickock


Coberta de la primera edició original de 1966

dimarts, 14 d’agost del 2018

LLÁMAME POR TU NOMBRE

Títol original: Call me by your name
Autor: André Aciman
Editorial: Afaguara
Any primera edició original: 2007
Any primera edició per Alfaguara: 2018

Trobo que Alfaguara ha trigat prou en publicar la traducció de "Call me by your name". Onze anys. Clar que, ben mirat, si més no, Alfaguara s'ha decidit; cap altra editorial ho ha fet. I sospito que si Alfaguara ha tret ara la traducció del llibre és perquè l'any passat (2017) es va estrenar la pel·lícula, que ha guanyat uns quants premis i nominacions, i per tant ja tenen una bona part de la propaganda feta, si no de què. Per cert que jo no tinc cap intenció de veure la pèl·lícula, però això ja ho explicaré després.

He de dir que el meu intent de fer una ressenya d'aquest llibre m'està costant un gran esforç, per diverses raons. D'entrada, per a mí aquest llibre no explica una història. Sí, és cert, hi ha un fil argumental, però... ¿i què? Les seves dues-centes vuitanta pàgines, de la primera a l'última, són sentiment pur, emocionalitat pura, commoció, inquietud, torbació, exaltació, agitació, alteració...

Elio té disset anys i Oliver en té vint-i-quatre. Tots dos es coneixen quan Oliver va a passar l'estiu a casa dels pares d'Elio i des del primer moment en que es veuen, l'emocionalitat, en les seves incomptables manifestacions, es dispara. I això és el que es conté en les dues-centes vuitanta pàgines del llibre, repeteixo.

És impossible escriure un llibre així si hom no ha experimentat dins de sí mateix el que pretén (i aconsegueix!) transmetre el senyor Aciman. És impossible entendre un llibre així si hom no ha experimentat, de la manera que sigui, el que escriu el senyor Aciman.


André Aciman en una foto de 2017

D'altra banda, jo sento que voler escriure una ressenya d'aquest llibre és trair-lo. Aquest no és un llibre que es pugui valorar intel·lectualment. De cap manera. La valoració surt de dins, d'allò que no és racional, d'allò que fa que els humans siguem humans i no robots.

Abans he dit que no tenia cap intenció de veure la premiada i nominada pel·lícula. Ara explico per què. Qualsevol pel·lícula que es basa en un llibre no és més que la interpretació esbiaixada que determinats individus, especialment els guionistes i el director, fan del llibre. Si el llibre en qüestió és com aquest, és absolutament impossible (i una traició de proporcions bíbliques) convertir-lo en pel·lícula. Les emocions que jo sento no són les que sent el director i per tant aquesta no pot ser la pel·lícula que surt del "meu llibre", malgrat que el propi autor hi hagi donat el vist-i plau, cosa que sembla que sí que ha passat. Hauria d'estar prohibit per llei versionar "Call me by your name" en pel·lícula, com també hauria d'estar proihibit per llei versionar, per exemple, qualsevol (amb "qualsevol" vull dir "tots i cadascun") dels llibres de John Irving; qui correspongui ja em perdonarà però a mi em sembla un crim haver portat al cinema "Les normes de la Casa de la Sidra"; no es pot traduir en simples imatges una cosa així, si us plau! Ah, i baixant a un pla més banal, l'actor que interpreta a Elio a la pel·lícula (2017) de Luca Guadagnino encara es pot acceptar, però el que interpreta a Oliver, de cap manera; aquest Oliver ja fa estona que ha passat els vint-i-quatre anys. Només per aques xoc visual la pel·lícula ja perd tot el sentit.

Llibre aprofitable? Hi ha qui l'adorarà. Hi ha qui no li trobarà cap gràcia. Entremig, qualsevol cosa.

Portada de la primera edició original


dimarts, 24 de juliol del 2018

LITTLE TALES OF MISOGYNY

Títol original: Little Tales of Misogyny
Autor: Patricia Highsmith
Editorial: Virago
Any primera edició en alemany: 1975
Any primera edició en anglès: 1977
Any edició per Virago: 2014
Traducció per Anagrama, descatalogada: 2006

Poques vegades un títol ha estat més exacte. Efectivament, són contes (disset), són breus (el més llarg ocupa catorze pàgines de dimensions reduïdes), i són misògins (literalment).

Tots estan protagonitzats per dones que podrien ser perfectament la típica mestressa de casa seva -i veïna de casa teva-, versió anys setanta del segle XX ...per bé que actualment encara n'hi ha d'aquesta mena, i no poques.

Fins aquí la cosa sembla inofensiva, però és universalment conegut que la senyora Highsmith d'inofensiva no en té res (ni morrrta). Així doncs ens trobem amb que totes aquestes donetes de casa seva estan com un llum de ganxo. Toootes elles. Però no es creguin que les respectives guilladures -cadascuna en té la seva de particular- són estranyíssimes i exòtiques. Que va! Són les típiques petites guilladures que podien tenir les mestresses de casa de l'època (i les seves contemporànies d'avui també, que insisteixo que n'hi ha) però portades al límit, i més enllà i tot.

Resultat: aquestes petites manies, ampliades com només ho pot fer la Highsmith, muten en situacions terrorífiques de resultats indefectiblement catastròfics, tant per a les protagistes com per a les respectives famílies i amics.

I això com qui no vol la cosa. La senyora Highsmith no utilitza un estil tremendista, ni calamitós ni res de semblant, i ara!... ens va relatant cada conte de manera calmada, senzilla, com de dia de primavera amb ocellets cantaires... fins que te n'adones que això que canten els ocellets és d'un càustic, sardònic i macabre que et deixa distret.

Llibre aprofitable, of course. Ah, i no es pensin que pel fet que els contes siguin misògins els personatges masculins en surtin gaire ben parats ...els que aconseguixen sobreviure, vull dir.


Coberta 1ª edició en alemany


Coberta 1ª edició en anglès



Coberta edició descatalogada d'Anagrama




diumenge, 22 de juliol del 2018

FUEGO Y FURIA

Títol original: Fire and Fury
Autor: Michael Wolff
Editorial: Península
Any primera edició original: 2018

El "foc i fúria" del títol estan extrets d'una de les "brillants" frases de Donald Trump, dedicada, en aquesta ocasió, a un altre Gran Home de la Història de la Humanitat: Kim Jon-Un, un indescriptible animal impossible de repetir; com el propi Trump.

La frase venia a dir que si Corea del Nord seguia amenaçant els Estats Units amb el seu desplegament nuclear la resposta seria d'un foc i una fúria que el Món mai no hauria vist abans. Com poden comprovar, molt diplomàtic tot plegat; de l'estil de "jo la tinc més grossa, més llarga i m'arriba més lluny, ¡¿què passa?!".

Foc i Fúria” és un llibre escrit per Michael Wolff, periodista, amb la lloable intenció d'intentar explicar com funciona la presidència dels Estats Units -i per tant també el govern i altres variades instàncies- des que ha estat ocupada per un individu de qui el millor que es pot dir és que no arriba ni a l'alçada d'una diarrea putrefacta.

Trump (és del tot fora de lloc referir-se a ell com a “senyor” Trump) és un individu arrogant, prepotent, ignorant, abusador, maleducat, ofensiu... i altres meravelles semblants, en un grau tan superlatiu que és difícil de creure i impossible de concebre. De fet, tot el que explica aquest llibre és gairebé impossible de concebre, però només 'gairebé'.

D'entrada, Trump es va presentar a les elecccions presidencials com a joc. No s'ho creia ni ell que guanyaria; tampoc s'ho creien ni els que li van organitzar la campanya ni la seva pròpia família. Diu Wolff que quan Melania -dona de Trump i mare del futur (o ja present?) psicòtic Barron- va saber que efectivament l'impresentable del seu marit havia guanyat les eleccions va arrencar a plorar inconsolablement i no es va aturar en dies.

I a partir d'aquí Trump i la seva cort van ocupar la Casa Blanca. Llegeixi's “cort” en el seu doble sentit de 'comitiva que viu al voltant del sobirà' i de 'conjunt de porcs'; igualment llegeixi's “ocupar” en el sentit de 'prendre possessió il·legítima d'un lloc'.

Wolff ens explica que la màxima preocupació de la cort de Trump és que el subjecte és com un nen malcriat de dos anys, totalment imprevisible en tot, especialment pel què fa a les seves rebequeries i a les conseqüències d'aquestes mateixes rebequeries. A més, no tolera no ser sempre (i 'sempre' vol sir 'Sempre') el protagonista d'absolutament tot i no entén, ni tampoc tolera, que pugui haver algú que no l'admiri o que li trobi pegues. Si ell no en té de pegues! Són tots els altres!

La segona preocupació de la cort de Trump, encara que ja a molta distància de la primera, és la pròpia cort de Trump. Veuran, segons explica Wolff, els cortesans de la Casa Blanca, començant per Ivanka, la fillíssima de Trump, i Jared, el gendríssim, estan repartits en bandols que no es poden ni veure els uns als altres i que destinen gran part del seu temps i energies a desbancar els contraris; els contraris són els d'un altre bàndol de la Casa Blanca, no el Partit Demòcrata que és el que figura que està a l'oposició. És clar que qualsevol pla o qualsevol previsió que faci qualsevol bàndol de la cort per a desbancar algú de l'altre bàndol és absolutament irrellevant davant del fet de que quan a Trump li agafa un atac d'exhibir que té collons, cosa bastant freqüent, fa fora fulminantment algú pel bonic sistema de publicar-ho a twitter i tohom es queda paralitzat de pur desconcert.

A hores d'ara ningú ha gosat encara dir-li a Trump que no cal que faci exhibicions de collons, ja que tothom sap que en té o que anatòmicament és molt probable que en tingui. És clar que en un, diem-ne, país, com els Estats Units, on una quantitat suficient de població ha votat a una aberració mamífera com és l'individu de qui estem parlant, justament "perquè té collons", pretendre que s'entengui que per a governar podrien ser més útils les neurones, potser és demanar massa.

A més, "neurones" és una paraula massa llarga, amb tres síl·labes i molt rara; en canvi, "collons" és una paraula més curta que tothom entén. Siguem realistes, estem parlant del poble dels Estats Units, "They, the People".

Llibre aprofitable però inquietant, perquè confirma la sospita de que en un moment donat tot un planeta se'n pot anar a la merda per culpa d'un únic imbècil.


*********************

GALERIA DE NOTABLES

 Barron Trump, a l'esquerra.
El futur (o ja present) psicòtic.
Amb la cara, paga.



El gendríssim i la fillíssima.



Steve Bannon, el gran manipulador de la Casa Blanca
i gran enemic del gendríssim i la fillíssima.
Bannon ja no hi és a la Casa Blanca.
El gendríssim i la fillíssima, sí.



Portada de l'edició original.




dissabte, 23 de juny del 2018

A FUNERAL IN BLUE

Sèrie Monk nº 12

Títol original: A funeral in blue
Autor: Anne Perry
Editorial: Headline
Any primera edició original: 2001

Londres, setembre de 1861, tres mesos després de que acabés l'episodi anterior, "Slaves of Obsession" ("Esclavos de una obsesión" a l'edició en castellà).

La guerra civil dels Estats No Gaire Units continua i Jim West, que té dinou anys, encara en trigarà uns cinc més a entrar en el Servei Secret del futur president Ulysses S. Grant, coses totes aquestes que als efectes de la present història són absolutament irrellevants, però que fa gràcia de constatar i a més formen part del context, què caram. Sí, ja sé que Jim West és un personatge de ficció, però ¿no som tots una mica ficticis en el fons?

Més context. Fa tres anys que s'ha publicat el llibre "Anatomia de Gray". Sí, "Anatomia de Gray" és un llibre! La sèrie de televisió només n'aprofita el títol! El cas és que l'any 1858 el senyor Henry Gray va publicar un tractat d'anatomia humana que es va acabar convertint en un clàssic mundialment conegut. Coses de la vida, el pobre Henry va morir justament tres mesos abans del temps en que se situa aquesta història, quan ell tenia 34 anys i la parella Monk - Latterly estava als Estats Units (veure "Esclavos de una obsesión", sèrie Monk número 11). El senyor Gray va morir de verola, que va contraure per encomanament quan tractava al seu nebot de deu anys contra aquesta malaltia. Afortunadament el nen va sobreviure, poden respirar tranquils.


El senyor Henry Gray



Anatomia de Gray, edició americana de 1918

 

Però anem ja al tema de "A funeral in blue". Dues senyores són trobades mortes, amb el coll trencat, a l'estudi d'un pintor; ja se sap, els pintors, i més a mitjans del segle XIX, sempre han estat uns bohemis i als seus estudis hi pots trobar qualsevol cosa. Una de les senyores era una respectable dama ben posicionada; pel que fa a l'altra, hi ha qui no la considerava una senyora i li atribuïa una certa facilitat per a 'posicionar-se' amb el pintor titular de l'estudi.

Resulta a més, i amb això no revelo cap dada sensible ja que és el punt de partida del llibre, que la senyora ben posicionada, i ara ben morta, és ni més ni menys que l'esposa del doctor Kristian Beck, el metge pel qual està pirrada lady Callandra Daviot, personatge habitual de la sèrie Monk i patrocinadora econòmica del propi Monk. Segurament, la primera cosa que en el fons del fons va pensar lady Callandra quan es va assabentar de la mort de la ja ex-senyora Beck va ser "Pista lliure...!" però, com a bona victoriana, la segona i tercera coses van ser, respectivament, "Déu del cel que burra que sóc" i "He d'anar a consolar a Kristian immediatament".

Una altra senyora que també es veu embolicada en els afers foscos d'aquesta novela és... la cunyada d'Hester Latterly! I és que no sóm res, no te'n pots refiar ni de la família.

En definitiva, totes aquestes coses van prou bé per a que la senyora Perry ens il·lustri sobre diversos temes interessants de l'època victoriana, com per exemple la ludopatia. Sí, també hi havia victorians ludòpates, rics naturalment, ja que els pobres no s'ho podien permetre. I si hi havia ludòpates és perquè hi havia cases de joc. I si hi havia cases de joc és perquè hi havia màfies, només que aleshores no es deien màfies. I les conseqüències de la ludopatia no és limitaven a l'afectat sino que s'estenien als seus familiars i amics.

Un altre tema: Viena. Aquest cop Monk ha d'anar a Viena per a fer la seva feina d'investigació. I així ens assabentem de que 'Viena' i 'cafeteria' són gairebé sinònims i de que, bastant abans que els metiterranis, els vienesos ja havien inventat una immensa varietat de maneres diferents de prendre el cafè.

I ja que era a Viena, Monk no podia perdre l'ocasió d'assistir a un concert dirigit per Johann Strauss fill, que aleshores (a 1861) tenia vint-i-sis anys, i que feia un any que havia escrit, entre altres obres, el vals "Acceleració", i estava a sis anys més de compondre "El Danubi Blau".


 
Johann Strauss fill


És aquí quan li diuen a Monk que Strauss és un músic excel·lent "però és jueu", i Monk no entén res. Aleshores la senyora Perry ens presenta un diàleg que en la meva particular opinió és memorable; és un diàleg entre Monk i un noi, Ferdi, de quinze anys, vienès, que li fa d'ajudant ocasional:

Ferdi estava desconcertat.

-No tenen vostès jueus a Anglaterra?

-Sí, es clar que en tenim. Un dels nostres líders polítics és jueu, Benjamin Disraeli. Crec que jo no n'he conegut cap personalment.

-Jo tampoc -va respondre Ferdi- però n'he vist, és clar.

-Com ho saps?

-Què?

-Que com saps que eren jueus?

Ferdi estava perplex

-Bé, la gent els reconeix, oi?

-Jo no.

Ferdi es va ruboritzar

-Vostè no? Els meus pares, sí. Vull dir, s'ha de ser educat amb ells, però hi ha certes coses que no faries.

-Per exemple?

-Bé... -Ferdi se sentia una mica incòmode i mirava al fons de la seva tassa de cafè- Hi faries negocis, és clar. Hi ha molts banquers que són jueus. Però no els convidaries a casa, ni al teu club, ni coses així.

-Per què no?

-Per què no? Bé... som cristians. Ells no creuen en Crist. El van crucificar.

-Fa mil vuit-cents anys -va fer notar Monk- Ningú que ho hagués fet és viu a hores d'ara, jueu o no. [...] Hi ha gaire gent que pensi així?

-Tothom que jo conec -va respondre Ferdi- O diuen que ho pensen. Suposo que és el mateix... oi?

A partir d'aquí la senyora Perry ens introdueix el tema de la consideració dels jueus a l'època, que no ha diferit gaire de consideracions passades i futures. Aquesta qüestíó és un dels punts de referència contextual importants del llibre.

Un altre punt de referència contextual important és el dels aixecaments revolucionaris europeus de 1848. Recordem i sabem alguna cosa de la Revolució Francesa (1789) perquè va triomfar -encara que actualment no ho sembli- però gairebé ningú no recorda res dels aixecaments revolucionaris europeus de 1848 i molta gent ni tan sols sap que van existir. Per què? doncs perquè malgrat ésser tan o més importants que la pròpia Revolució Francesa van fracassar estrepitosament, és a dir, hi van guanyar "els dolents de la pel·lícula", com passa ara.

Els aixecaments de 1848 van representar l'onada revolucionària més àmplia que ha viscut Europa en tota la seva Història. Els revolucionaris eren persones esencialment democràtiques i progressistes que es van aixecar amb l'objectiu d'acabar d'una punyetera vegada amb les monarquies absolutes, que aguantaven amb molt bona salut malgrat els esforços que en el seu moment havien fet la Revolució Francesa i Napoleó Bonaparte. Gairebé tota Europa s'hi va veure involucrada: els Estats Italians, França, els Estats Alemanys, Dinamarca, l'Imperi Austríac, Suècia, Suïssa, la Gran Polònia, els Principats Danubians, Bèlgica, Irlanda i lady Vespasia Cumming-Gould entre d'altres.

En algunes ciutats les lluites van ser especialment contundents: París, Berlín, Praga, Budapest, Roma o Viena.

La senyora Perry no ens explica els aixecaments de 1848 però sí que en fa una descripció-relat que gairebé situa al lector a peu de carrer, on estaven passant i quan estaven passant. A efectes d'aquesta història, els fets de 1848 són tretze anys anteriors als assassinats que està investigant Monk, però hi estan relacionats. I pel que fa al lector, es veu beneficiat amb una interessant passejada per l'època. És innegable que això, la senyora Perry ho sap fer molt bé.


Barricades a Viena, 26 de maig de 1848
 

En definitiva, ja veuen que en aquest llibre de la senyora Perry hi ha on triar i remenar. La història dels assassinats de les dues senyores no és res de l'altre món, la veritat, però els fons contextuals sí que valen la pena, com sol passar amb les coses que escriu la senyora Perry.

Llibre aprofitable? Jo diria que sí.

Per cert, me n'oblidava: aquest llibre no està traduït ni al català (com cap altre de la senyora Perry, d'altra banda), ni al castellà. Em temo que si els ve de gust llegir-lo ho hauran de fer en anglès. Però no es preocupin; si jo, que no he estudiat mai anglès, ho he pogut fer, vostès també. Tot és posar-s'hi.

*******************

I per a acabar el vals Accelerationen, compost l'any 1860 per Johann Strauss fill.
Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Carlos Kleiber 




dilluns, 30 d’abril del 2018

LA VISITA DEL MÉDICO DE CÁMARA

Títol original: Livläkarens besök
Autor: Per Olov Enquist
Editorial: Nørdicalibros
Any primera edició original: 1999
Any primera edició per Nørdicalibros: 2018

En aquest mateix blog es pot trobar una ressenya sobre un llibre titulat "Un rei boig a Dinamarca", de Dario Fo. Els fets reals de què parteix són els mateixos que els del llibre que comento ara; els personatges, reals, també són els mateixos; i en definitiva la història també és la mateixa. El que canvia és la manera en què es presenta tot plegat.

En el llibre de Dario Fo els fets són explicats pels mateixos protagonistes, a partir dels seus diaris personals. A "La visita..." hi ha un narrador extern, una mena de cronista. A tots dos llibres les emocions que s'atribueixen als personatges són òbviament producte de la imaginació de cadascun dels autors, però jo diria que són creïbles, que no s'allunyen gaire de les que realment es van arribar a desfermar en el seu moment (entre la segona meitat del segle XVIII i els inicis del XIX).

Els dos protagonistes indiscutibles són el rei Christian VII de Dinamarca (amb més pes en el llibre de Dario Fo) i el seu metge, gairebé amic i tràgic Primer Ministre, Johann Friedrich Struensee (amb més pes en el llibre de Per Olov Enquist). Però hi ha una altra parella de protagonistes absoluts en aquesta Història: l'absolutisme obscurantista de tota la vida fins el segle XVIII i la Il·lustració rampant íntimament lligada a la Revolució Francesa i a tot el que vindria després... i que ara, a començament del segle XXI, està retrocedint.

Es diu del rei Christian VII que era boig. En termes actuals hi ha qui parlaria d'esquizofrènia, de psicosi maníaco-depressiva, de paranoia, de tot barrejat... però sembla que el que més pànic podia haver causat als aristòcrates tradicionals de l'època és que Christian, rei absolutista per tradició, éra gran admirador de Voltaire i companyia, és a dir, de la Il·lustració, la qual cosa per a un rei absolutista era un contrasentit, però per als qui basaven les seves posicions de poder en la pervivència d'un sistema absolutista, les vel·leitats il·lustrades del rei eren una catàstrofe.

Johann Friedrich Struensee, que va entrar al cercle del rei com a metge personal i va acabar (en el sentit més 'final' de la paraula) com a Primer Ministre, simplement respirava Il·lustració, i és clar, un personatge de pensament essencialment liberal, humanista, racionalista, enmig d'un món que encara es basava en els esquemes de "esclaus i senyors per la Gràcia de Déu" gaire futur no podia tenir.

I si a més hi afegim la contribució dels personatges co-protagonistes -de cap manera secundaris- la cosa es complica fins al punt de fer-se impossible i d'acabar com el rosari de l'aurora.

La primera gran co-protagonista en aquest llibre és Caroline Matilda, esposa de Christian i per tant reina consort, i amant (pràcticament inevitable) de Struensee. Caroline Matilda era una adolescent quan va començar tot, i la veritat és que li van arruinar la vida, però va resistir d'una manera admirable i no es va rendir, cosa que no li perdonarien mai.

L'antagonista de Caroline Matilda, i en realitat de tots plegats, és Juliana Maria de Brunswick Wolfenbüttel, la reina madrastra, que no reina mare, qui encarna els valors tradicionals de tota la vida, els més retrògrads, els més obscurs, els que ara, a començament del segle XXI, tornen amb força de mans de les dretes més regressives i ultra-liberals. Actualment Juliana Maria seria la candidata ideal de "Ciudadanos" perquè el partit anomenat 'Popular' (tant l'implantat en diversos països, com "l'europeu") se li hauria quedat curt.

Hi ha més personatges, és clar, però deixaré que els descobreixin vostès mateixos llegint el llibre, si en tenen ganes. Ja veuran que, encara que potser no semblin tenir tanta rellevància com els esmentats fins ara, de secundaris no en tenen res, insisteixo.

"La visita del médico de cámara" és un llibre clarament aprofitable, i combina molt bé amb "Un rei boig a Dinamarca", de Dario Fo.


Portada de l'edició original