divendres, 25 de març de 2011

RIÑA DE GATOS - Madrid 1936

Títol original: Riña de gatos - Madrid 1936
Autor:
Eduardo Mendoza
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2010


Març de 1936. Un expert britànic en temes d'art accepta un encàrrec poc clar que consisteix en valorar un quadres pertanyents a un aristòcrata espanyol. Per a tal fi s'haurà de desplaçar a Madrid just després de les eleccions generals de febrer guanyades pel Front Popular. El clima social i polític a Madrid en aquells moments és extraordinàriament tens i Anthony Whitelands, l'expert britànic, serà arrossegat per l'huracà tant si vol com si no (que és que no, però en cap moment li demanen l'opinió).

No és fàcil decidir si aquesta història és una comèdia dramàtica o bé és un drama còmic, però sigui el que sigui està francament bé. Els personatges, tots ells, són un poema, tant els inventats com els reinventats. Pel que fa als inventats, els seus noms no tenen preu: el Duque de la Igualada, la Marquesa de Cornellá (que ni deu saber on para Cornellà ni falta que li fa), Pedro Teacher, el Teniente Coronel Marranón... I els reinventats (personatges reals passats per l'òptica d'Eduardo Mendoza) també són impagables: el general Mola "molt en el seu paper"; el general Franco, nedant i guardant la roba (com no podia ser d'altra manera), i amb aquell to inaguantable que el caracteritzava; el general Queipo de Llano convençut de que està envoltat d'una colla d'idiotes (i de que "Franquito" -o "paca la Culona", com està històricament comprovat que li agradava dir-li- és el més idiota de tots); Manuel Azaña, que diu que "de joven me habria cambiado por Rodolfo Valentino"... 

Però sobre tots ells destaca el "Superboy": José Antonio Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, Tercer Marqués de Estella. Els asseguro que mai se m'hauria acudit imaginar a Primo de Rivera tal com el pinta el senyor Mendoza, però un cop vista la interpretació del personatge... per què no?

Llibre entretingut, amb un llenguatge molt característic, amb el seu punt d'intriga, el seu punt d'ironia, el seu punt de retrat creïble d'un moment històric molt concret... en definitiva, llibre aprofitable. 


dijous, 10 de març de 2011

ELS SECRETS DELS CARRERS DE BARCELONA

Títol original: Els secrets dels carrers de Barcelona
Autors:
José Luis Caballero & David Escamilla
Editorial: L'Arca
Any primera edició: 2009


Els autors han escollit uns noranta carrers de Barcelona i de cadascun d'ells n'expliquen la localització, en fan una breu ressenya del seu orígen històric i n'expliquen el que ells en diuen "l'anècdota", és a dir algun fet curiós relacionat (de vegades molt tangencialment) amb la via en qüestió.

Opinió naturalment subjectiva: aquest ve a ser un llibre d'abast limitat, bàsicament apte per a ciutadans de Barcelona que vulguin fer una primeríssima i molt limitada introducció a la història de la ciutat. És dubtós que pugui interessar a algú que no visqui a Barcelona.

Fet no subjectiu: el llibre conté algunes inexactituds difícilment excusables, com per exemple (i no és l'únic) un peu de foto que sota la imatge d'un dibuix fet sobre rajoles que es troba en un dels carrers de la ciutat diu: "Antiga placa del carrer de Santa Anna que donava la benvinguda als vianants". La placa (que no és una placa) mostra una llegenda a la seva part superior que diu "Carrer de Santa Anna", i una altra llegenda a la part inferior que diu "Benvinguts-Bienvenidos". El bilingüisme de la segona llegenda de la no-placa ja dona una pista sobre la seva "antiguitat"; no pot ser anterior a 1976 que és quan va començar el debat-debate enervant-enervante sobre l'ús públic del català/castellà que encara arrosseguem ara... i segurament per molts anys.

Com a introducció més que lleugera sobre el tema el llibre pot ser vàlid, però si realment hom es vol il·lustrar sobre la història de Barcelona des de la perspectiva dels seus carrers hi ha dues altres fonts magnífiques i molt recomanables a les que es pot recòrrer i que encara ara són vigents malgrat que llunyanes en el temps: una, "Las calles de Barcelona", de Víctor Balaguer, editat l'any 1865 i de la que existeix una increïble edició facsímil de 1982 a càrrec de Monterrey Ediciones (Madrid); i una altra, "Barcelona Pam a Pam", d'Alexandre Cirici (que es va aprofitar vilment dels treballs dels seus estudiants universitaris per a compilar-lo), editat per Teide l'any 1971, en versió corregida d'una obra anterior de 1952.