diumenge, 29 d’agost de 2010

LOS ESCÁNDALOS DE HALF MOON STREET






Sèrie Pitt nº 20

Títol original: Half Moon Street
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2000


A començaments del segle XIX algú va inventar la fotografia; cinc minuts després, algú va inventar la fotografia pornogràfica. Era l'evolució natural, no facin veure que s'escandalitzen, ara. Consultin Darwin i Eastman-Kodak, obres completes.

Ens trobem a Londres, any 1891, quan això de la fotografia encara és un invent relativament recent que no s'ha acabat de pair, i el superintendent Pitt es troba amb un cas en què d'entrada no se sap si el mort és un fotògraf o un diplomàtic francès. Segons l'inspector Tellman tant els fotògrafs com els francesos (diplomàtics o no) pertanyen a la categoria dels degenerats; és curiós, hi ha gent ara mateix, més de cent anys després, que encara hi està d'acord; no és el cas d'aquesta web, que consti.

Aquesta vegada la senyora Perry ens il·lustra sobre la censura, la pornografia fotogràfica del segle XIX, la imposició de la hipocresia moral d'una minoria privilegiada sobre el comú dels mortals i, cosa meritòria, les nefastes conseqüències que es poden derivar de portar la bandera progressista d'una manera tan inepta, per mesiànica, que arribes a causar baixes entre les teves pròpies files. 

Com ja s'ha dit des d'aquí en més d'una ocasió, l'aspecte més interessant dels llibres de la senyora Perry no és tant la trama policiaca (que francament no acostuma a ser gaire consistent) com la descripció de l'entorn històric en què situa les seves narracions. En aquest cas, les descripcions que fa sobre les activitats dels primers fotògrafs amateurs, les primeres tècniques i els primers circuits de comercialització fotogràfica no tenen preu.

"Special gest stars" en aquest llibre: Oscar Wilde (una altra vegada, ja havia aparegut en "El caso de Farrier's Lane", nº 13 de la sèrie); el senyor Eastman (per alusions, en la seva qualitat d'inventor del carret de pel·lícula fotogràfica i creador de la marca Kodak); Caroline Fielding (la sogra de Pitt, que cada cop veu més clar que l'han tingut miserablement enganyada durant mitja vida); i sobretot Mariah Ellison (la vella i horrible ex-sogra de Caroline, de qui descobrim un secret espantós que explica, en bona part, per què és tan harpia).

Aquesta vegada fins i tot el final té un notable punt poètic, a més de considerablement patètic. Per algun misteriós motiu la senyora Perry estava més inspirada del què és habitual en ella. Llibre aprofitable (curiosament l'altre llibre en què apareixía Oscar Wilde també ho era, i això que l'home només hi surt de passada en totes dues ocasions). 

ADDENDA
La primera fotografia documentada de la Història (1826): representa uns terrats vistos des d'una finestra. Hi havia una fotografia anterior, de 1822, però es va perdre accidentalment. Per cert, cap de les dues fotografies és de Daguerre, de la mateixa manera que Graham Bell tampoc va inventar el telèfon.



dijous, 26 d’agost de 2010

UNA HISTORIA DE LA GUERRA CIVIL QUE NO VA A GUSTAR A NADIE

Títol original: Una Historia de la Guerra Civil que no va a gustar a nadie
Autor:
Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2005

Entre les nombroses virtuts que ornen al senyor Eslava Galán sospito que no s'hi troba la modèstia. Llegint els seus llibres hom té la impressió de que és un senyor que està encantat d'haver-se conegut, i si llegim el motiu que addueix per a haver-se decidit a batejar aquesta obra amb un títol tan llarg, tan pedant i tan fals, la impressió es converteix gairebé en certesa.

I és que és cert, el títol és llarg, pedant i fals. Sobretot fals, perquè aquesta història està molt ben escrita. No té res a veure amb com escriuen Hugh Thomas o Paul Preston, per exemple, però complementa a aquests dos extraordinaris autors d'una manera magnífica i gosaria dir que imprescindible, per via d'aportar una visió humana molt especial i difícil de plasmar quan es tracta d'una situació tan horrible com és una guerra civil.

Et fa veure la malícia i la immoralitat del general Franco; l'estupidesa del general Sanjurjo; la bogeria perillosa de Millán-Astray; la garruleria de Queipo de Llano; l'amargor d'Unamuno quan va veure que havia ficat la pota del tot i literalment es va morir del disgust; la irresponsabilitat dels anarquistes; la tonteria idiota dels comunistes; la inconsciència de Largo Caballero; la poca vista del doctor Negrín; la depressió d'Azaña quan va veure (molt aviat i no es va equivocar gens) que amb tota aquella colla d'animals allò no tenia remei; i la tragèdia del poble, enganyat i portat a l'escorxador durant tres anys de guerra i molts més de post-guerra.

No dubto que hi haurà gent a qui no li agradi aquesta història de la guerra civil, però penso que estadísticament guanyem aquells a qui sí que ens agrada. Així que li diria al senyora Eslava Galán que no cal que sigui tan fantasma; és innecessari. 

Post Scriptum:
ÀLBUM DE FOTOS

El maliciós immoral i el boig perillós. Sobren les paraules.

divendres, 13 d’agost de 2010

LA AMENAZA DE BEDFORD SQUARE

Sèrie Pitt nº 19

Títol original: Bedford Square
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1999


Algú amb un mal gust evident planta un cadàver davant de la porta de la residència del general Balantyne. Al general se li talla la digestió de l'esmorzar que estava prenent en el saló del matí. Comprensible. La vaca de lady Augusta, la seva dona, directament se sulfura: és una vergonya, aquell cadàver no lliga gens amb la decoració del vestíbul, deixant apart que ella no l'havia encarregat. La senyora Perry no ho explica ben bé així, però la idea és aquesta.

A partir d'aquí el comissari Pitt comença a investigar el cas que, de fet, va d'un xantatge múltiple dirigit a diversos prohoms de l'aristocràtica alta societat de Londres. Prodones, exceptuant la Reina Victòria, no n'hi havia. Com a molt, "senyores de".

Aquest cop Thomas Pitt compta amb la col·laboració esgarrifada de tot el seu staff col·lateral: Charlotte, la seva dona; Gracie, l'assistenta domèstica; Tellman, que en segons quins llibres de la sèrie és inspector, i segons en quins altres és sergent (depèn de l'il·luminat criteri del traductor corresponent); i naturalment lady Vespasia Cumming-Gould qui, creguin-s'ho o no, té un perfil en el Facebook.

Admetem-ho d'una vegada per totes, si no és que no ho teniem clar: com a escriptora de novel·les policíaques la senyora Perry és francament mediocre. Cert que descriu molt bé el paisatge social de l'època -o possiblement cert, vist i considerat que no queda ningú viu que la pugui avalar o desmentir- però el génere policial se li escapa. En aquest llibre passa el que tantes vegades ha passat anteriorment: el delinqüent és qui ella diu només perquè en un moment donat ella ho diu; pel mateix preu podria haver estat qualsevol altre, i sí molt m'apuren, en aquesta història hi ha més d'un candidat que podria haver donat un joc molt més enginyós, inclosa la vaca de lady Augusta (no, lady Augusta no és la bandarra de la pel·lícula, ho lamento). Però sembla ser que a la senyora Perry li falta precisament aixó: enginy. Diguem que sap "pintar", però només si li posen el model al davant. Si se l'ha d'inventar ella, comença el quadre, però no té ni idea de com acabar-lo.

Llibre prescindible. Ara bé, si vostè és un maniàtic de les col·leccions i s'ha llegit els divuit anteriors, ningú el culparà si diu en públic que també vol llegir aquest; però si pot evitar-ho, no ho digui, la gent l'estimarà igual. De veritat.