dissabte, 26 de desembre de 2015

EL ÚLTIMO IMPERIO

Títol original: The Last Empire. The final days of the Soviet Union
Autor: Serhii Plokhy
Editorial: Turner
Any primera edició original: 2014
Any primera edició per Turner: 2015

Malgrat que uns quants de nosaltres ho vam veure en directe per televisió, ens va costar molt de creure. La desintegració de la Unió Soviètica? Impossible! ¿Com podia desapareixer així com així un estat gegantí que juntament amb els Estats Units ens havia mantingut a tots a la punta de la Tercera i definitiva Guerra Mundial durant quaranta cinc anys? I el cas és que sí, que un bon dia ens vam llevar i ja no hi havia Unió Soviètica.

Però no ens deixem dur per aquella imatge fàcil que diu que la Unió Soviètica es va dissoldre en quatre mesos, els que van des del cop d'estat d'opereta d'agost de 1991 fins a la retirada de la bandera roja de la famosíssima torre del Kremlin el desembre del mateix any.

El procés de desintegració de la Unió Soviètica va començar molt abans, com a molt tard amb la desaparició de Leonid Bréjnev el 1982, cosa que també ens va costar de creure a molts perquè aquell senyor, que era avorridíssim i potser per això mateix, semblava etern, amb el dit posat permanentment en el botonet dels disparadors dels míssils nuclears, com els seus col·legues de torn a Washington.

Leonid Ilitx Bréjnev


A Bréjnev el va succeir Iuri Andrópov, que només va durar dos anys (1982-1984). Acostumats a que els Secretaris Generals soviètics es mantinguessin en el poder com a mínim una mitjana de temps equivalent a la que sol durar un Papa catòlic, la desparició d'Andrópov també ens va sobtar als soferts televidents de l'època. Per cert que això de la comparació amb el Papa catòlic no és gratuïta: d'una banda, tant el Papa com el Secretari General són 'elegits' per una cúpula gerontocràtica; i d'una altra banda tant el Papa com el Secretari General només solen deixar el càrrec quan els sobrevé una parada cardiorespiratòria involuntària i definitiva.

Iuri Vadímirovitx Andrópov


Al malaguanyat Andrópov, de qui gairebé no vam tenir temps ni d'aprendre'n el nom, el va seguir Konstantín Txernenko, que va batre el rècord de velocitat del seu predecessosr: va durar un any i un mes (febrer 1984 – març 1985). Si això no era un senyal de que la Unió Soviètica ja estava degenarant a marxes forçades, ja em diran vostès què era.

Konstantín Ustínovitx Txernenko


I finalment: Tatxaaann!! Apareix Mikhaïl Superstàrovitx Gorbatxov!! En realitat es diu Mikhaïl Serguéievitx, disculpin l'expansió; és que és un dels meus herois històrics de tots els temps.

Mikhaïl Sergéievitx Gorbatxov


El senyor Gorbatxov no va trigar ni cinc minuts a causar un altre accés agut d'incredulitat als televidents que ens miravem tot allò des del sofà de casa, i aquest cop l'accés d'incredulitat va anar acompanyat gairebé d'una aturada de la respiració: Mikhaïl Serguéievitx iniciava un procés de democratització de la Unió Soviètica! Imaginin l'atac d'ansietat que van patir els directors del Pravda i de l'Izvéstia, els dos diaris del règim per antonomàsia, quan de cop i volta es van adonar que eren incapaços d'identificar on era i qui era l'enemic del poble soviètic.

Per cert que en aquells moments corria un bonic acudit per Moscou: “Pravda” significa 'veritat', i “Izvéstia” significa 'notícies'; l'acudit deia que no hi havia pravda a Izvéstia ni tampoc izvéstia a Pravda. Bo, eh?

Pravda



Izvéstia



Bé doncs, el cas és que, paradoxalment, l'intent de Gorbatxov de salvar la Unió Soviètica del seu enfonsament (que ell veia claríssim) per la via de democratitzar-la, justament va contribuir, i molt, al col·lapse definitiu de l'Estat i a la seva desaparició.

Està clar que aquesta no era ni molt menys la intenció de Gorbatxov, i està clar també que ell no va ser l'únic i ni tant sols el principal responsable del fracàs de la democratització i la supervivència de la Unió Soviètica. Gorvatxov es va enfrontar a autèntics impossibles, i va perdre.

D'una banda és difícilment democratitzable un règim que es fonamenta ideològicament i constitucionalment en una “dictadura”, ni que sigui “del proletariat”. Mantenir una dictadura del proletariat per la via de democratitzar-la és un oxímoron existencial. O és dictadura o és democràcia, però totes dues coses alhora no pot ser.

Les reformes iniciades per Gorbatxov van causar un inevitable daltabaix econòmic que va repercutir immediatament en la població, que ja vivia des de sempre en una inacabable situació de precarietat. Per tant la població, lluny de donar suport a les mesures de Gorbatxov, va aprofitar la novíssima llibertat informativa i d'opinió per a deixar-lo verd.

Qui podia haver-lo ajudat a superar els primers moments difícils per a fer possible finalment una Unió viable i no dictatorial (és a dir 'no soviètica', en realitat) va fer tot el contrari. En primer lloc, els jerarques ultraortodoxos del règim de tota la vida es van aterrir només de pensar que estaven a un pas que se'ls acabés la seva posició de domini incontestable, i van organitzar-li a Gorbatxov un cop d'estat de la senyoreta Pepis que fins i tot va arribar a guanyar en incompetència i folklore al cop d'estat espanyol de deu anys abans.

En segon lloc, hi va haver tota una colla de 'llestos' que van veure que aquella era una oportunitat d'or, única i irrepetible, de fer fulgurants guanys de poder polític i econòmic per la via de saquejar a fons el cadàver de la Unió Soviètica. “Marica l'últim!” va ser el crit de guerra d'aquests personatges (entre ells Vladimir Putin) en la més rància tradició homofòbica russa – eslava – soviètica.

I en tercer lloc, però de cap manera últim, Ieltsin. Borís Nikolàievitx Ieltsin, president de Rússia, la república més extensa de la Unió Soviètica. S'ha arribat a dir que a la Unió Soviètica la va enfonsar la pugna entre Ieltsin i Gorbatxov, que no es podien veure mútuament ni en pintura. Això és exagerat, és clar, però no és gens exagerat dir que Borís Ieltsin és potser un dels egòlatres alcohòlics més enormes que ha donat mai la Gran Mare Rússia en tota la seva història. A Ieltsin només l'importava Ieltsin (i el whisky més que el vodka, mira tu). Personatge mesquí, histriònic, venjatiu i pallasso, es va voler assegurar un lloc digne a la història a base de “surt tu, que m'hi poso jo”, i a fe que el 'lloc' el va obtenir, encara que 'digne' no seria el qualificatiu que millor el definiria.

Boris Nikolàievitx Ieltsin


¿I els Estats Units? Els Estats units estaven en època electoral. Al president, George Bush sènior, els esdeveniments soviètics de 1991 el van agafar amb el pas canviat i no sabia gairebé què fer, així que va adoptar d'entrada la sàvia postura de no mullar-se gaire. Al final no se'n va estar de cometre la indignitat miserable de pretendre que la desaparició de la Unió Soviètica i el consegüent final de la Guerra Freda havien estat el producte de la superioritat moral dels Estats Units. Va arribar a dir que “la Guerra Freda no s'ha acabat, l'hem guanyat” i que “els Estats Units han guanyat la Guerra Freda per la Gràcia de Déu” (cito textualment).

George Bush sènior


Doncs això. Ah, me n'oblidava, aquest llibre va dels darrers mesos de la Unió Soviètica i sí, és aprofitable; no gaire entretingut, una mica plasta, però aprofitable sens dubte; de veritat que s'aprenen coses.





divendres, 25 de desembre de 2015

LOS PECADOS DEL LOBO

Sèrie Monk nº 5

LOS PECADOS DEL LOBO
Títol original: The Sins of the Wolf
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Bolsillo
Any primera edició original: 1994

Començament de 1858. No hi ha res com la família unida. S'assassina a la iaia, es carrega el mort (la morta, en aquest cas) a la infermera, i si passa, passa. Però això sí, la família ha d'estar unida de veritat, si no l'invent no funciona.

I a més d'això ¿quines altres coses interessants ens ensenya la didàctica senyora Perry en aquest entretingut cinquè episodi de la sèrie Monk? Doncs per exemple, que això de que Escòcia (que és on passa l'acció del llibre) i Anglaterra són països diferents ja es tenia més que clar a mitjans del segle XIX, i que si la justícia anglesa tenia molt d'espectacle de circ, l'escocesa tampoc no es quedava curta en aquest sentit.

També és curiosa l'aproximació que la senyora Perry fa a la personalitat de Florence Nightingale. Després de llegir la intervenció que Miss Nightingale fa en el cas, hom arriba a dues conclusions si més no inquietants: una, que Miss Nightingale es creia que allò seu era producte d'una Crida Divina per via directa, sense intermediaris ni res; i una altra, que conviure amb Miss Nightingale, amb el caràcter que se li endevina, podia arribar a ser més heroic que el mateix fet de participar a la Guerra de Crimea.

Molt interessant, igualment, la pinzellada puntual que fa l'autora sobre els principis de l'aviació. Cert que l'invent de l'avió s'atribueix als germans Wright en base al primer vol mecànic fet l'any 1903, però també és cert que l'any 1804 un tal Sir George Cayley ja dissenyava planadors, i el primer planador tripulat sembla que va volar l'any 1853 fent una distància de 130 metres. La novel·la que s'està comentant aquí passa l'any 1858, cinc anys després d'això.

I com sempre, el missatge habitual, i no per això menys cert, de totes les novel·les de la senyora Perry: l'alta societat, sigui anglesa, escocesa o de qualsevol altra banda, és simplement repugnant.

Llibre aprofitable? No ho dubtin