dilluns, 29 de juliol de 2013

EL CASO BÁRCENAS

Títol original: El caso Bárcenas
Autor:
Ernesto Ekaizer
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2013


No vaig comprar aquest llibre pel tema, sino per l'autor; era un intent de poder llegir una versió de tot aquest repulsiu conjunt d'afers escrita per algú que, si no se li pot demanar que sigui objectiu del tot (el sol fet de ser humà impedeix tal cosa), sí que em sembla que és un professional bastant més solvent i seriós que la mitjana dels que treballen en els media-ibèrics-i-olé-tacatá.

He de dir que vaig començar a llegir el llibre amb una persistent sensació de fastigueig, i quan el vaig acabar la meva sensació de fastigueig havia augmentat notòriament, encara que no tant (ni de lluny) com el patrimoni econòmic del senyor Bàrcenas i altres amiguets seus del Partido Popular.

En aquest llibre el senyor Ekaizer no explica res de nou (potser millor, mira tu) sinó que més aviat recopila d'una manera cronològica i coherent allò que els ciutadans (o els imbècils rematats, segons deuen pensar el senyor Bárcenas i altres amiguets seus del PP) hem estat llegint als diaris durant els darrers anys amb una creixent expressió facial d'incredulitat i, en cada vegada més ocasions, d'indignació i de fúria.

En definitiva la cosa és més o menys així:

El senyor Bárcenas, des que va arribar a la tresoreria del PP, va organitzar les coses de tal manera que, a base d'actes de magnanimitat sense límits, "tothom" hi sortís guanyant. Per exemple, per a que ens entenguem: que sortissin guanyant uns quants grans empressaris que van pagar diners al senyor Bárcenas a canvi de que els governs del seu partit (PP) els donés molt lucratives concessions de serveis -saltant-se concursos públics i altres ximpleries similars- que els reportarien benefícis econòmics que compensarien de lluny, de molt lluny, la inversió (llegeixin "el suborn") inicial ; també hi va sortint guanyant el propi senyor Bárcenas que es va auto-remunerar els serveis prestats amb gran alegria i generositat; també hi va sortir guanyant una quantitat estratosfèrica d'alts càrrecs del PP -alguns dels quals són actualment ministres del govern, i un d'ells Primer Ministre, ni més ni menys- que durant anys rebien "diners negres" en "sobres marrons" (sembla un acudit de colors, oi? es veu que l'esperit de la cinematografia de Mariano Ozores no desapareixerà mai; o potser és que Ozores s'ha reencarnat en l'altre Mariano)

I això va començar a passar fa poc? Nooo! això va començar a passar fa, com a mínim, vint anys. I fins ara ningú no ho havia vist? Vinga home!

Però és que encara hi ha més: des del PP es va pretendre (i en algun cas es va aconseguir) manipular jutges; és va negar tot (i encara es nega); i cada dos per tres s'insulta a la intel·ligència dels ciutadans amb deposicions lingüístiques tan aberrants com "això que li estem pagant a aquest senyor no és un sou sinó una simulació en diferit d'una indemnització fragmentada que cotitza a la Seguretat Social" o bé "Tot és fals, excepte alguna cosa". A veure si ens entenem: potser la mitjana dels ciutadans posseeixi una intel·ligència més aviat discreta, però això no vol dir que presenti mort cerebral.

Si volen consolidar un estat permanent de fúria i indignació, comprin el llibre. Si prefereixen limitar-se a ocasionals atacs d'ira, simplement llegeixin el diari de tant en tant.

dimecres, 24 de juliol de 2013

LADRÓN DE CUARTELES

Títol original: The barracks thief
Autor:
Tobias Wolff
Editorial: Alfaguara
Any primera edició original: 1984


Estats Units 1967, últim any de la presidència de Johnson, a qui la guerra de Vietnam se li ha escapat de les mans. En aquells moments el govern nordamericà reclutava forçosament a nois joves i els facturava a Indoxina. Una guerra absurda (com totes) de la que molts que hi van ser enviats, no en van tornar, i que molts més que hi vivien allà, no van veure acabar. Sobretot no oblidem això, no ho oblidem mai.

Tres personatges, “joves en edat militar” (expressió francament desafortunada). L'autor comença el relat situant-nos en els orígens d'un d'ells. Dels altres dos no arribem a saber en cap moment d'on surten, només ho podem imaginar en base a alguna pista que ens dona el senyor Wolff.

Aquests tres joves van a parar, cadascun per raons diferents, a una caserna militar com a soldats que després de rebre la “formació pertinent” (una altra expressió extravagant, tractant-se d'una institució armada) seran destinats a Vietnam.

A partir d'aquí el senyor Wolff construeix una trama on aquests tres nois hi coincideixden. Vull dir que tots tres es trobaran interconnectats, però atenció, interconnectats no vol dir interrelacionats. Cadascun d'ells carrega amb el seu drama particular, fet de coses que els han passat a la seva vida prèvia a la caserna, que els han afectat, i que han contribuït a que ara estiguin on estan, “encarats a l'avió” que els portarà a Vietnam. No estic parlant de coses excepcionals, sinó de situacions quotidians que, fet i fet, són les pitjors. I no es poden relacionar entre ells perquè amb prou feines es poden relacionar amb sí mateixos.

Cadascú té les seves sensibilitats; jo només puc parlar des de les meves, i des d'aquí diré que el que és molt especial d'aquest relat no és la trama concreta, ni molt menys, sinó el que transmeten els personatges. Són tres conflictes diferents, tots tres durs. No hi ha escenes èpiques en aquest relat; hi ha el buit, el drama personal, la desorientació, la incomprensió d'un mateix, de l'altre, hi ha la deshumanització potser no buscada però sí trobada...

El relat és molt curt, però també és prou intens. Vietnam (la guerra, el país) no hi arriba a sortir, però tampoc cal. Cadascú dels personatges ja està immers en la seva pròpia guerra amb ell mateix. Quantes persones van arribar a anar a Vietnam sense esperar que les reclutessin, sinó fugint de sí mateixos i de les seves pròpies vides?

Llibre aprofitable si hom empatitza amb els personatges. Si no, no cal.


dimarts, 23 de juliol de 2013

UNA VACANTE IMPREVISTA

Títol original: The casual vacancy
Autor:
J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2012


A cadascú li podrà agradar més o menys el que fa la senyora Rowling, però no es pot negar que aquesta senyora sap escriure.

"Una vacante imprevista" no és 'la primera novel·la per a adults de J. K. Rowling', com diu -mentint descaradament- la contraportada de l'edició de Salamandra; i no ho és per una senzilla raó: perquè la saga "Harry Potter" (set llibres) no era literatura per a nens; aquella salvatjada tan ben escrita mai va ser literatura per a nens!

"Una vacante imprevista" tampoc és ni 'una comèdia negra' ni una 'novel·la divertida', tal com se cita -de manera completament absurda- en una de les pestanyes de la sobrecoberta del llibre. És la realitat, i no precisament en la seva versió amable sinó en la més descarnada.

Ens trobem en un poble petit, d'aquells on tothom coneix tothom i en que si hom està de visita i prou pot arribar a pensar que ha anat a parar a una mena de parc temàtic en què tot éstà molt ben cuidat i conservat, on hi ha una pau gairebé sedant, i on seria "ideal viure-hi tot l'any". Mentida. Darrere d'aquesta façana s'amaga traïdorament tot el contrari. I la senyora Rowling ha sabut presentar-ho, no com una ficció més o menys elaborada, sinó com una fotografia del tot fidel a la realitat 'més real'; això és el que fa que alguns passatges d'aquest llibre puguin ser fins i tot esgarrifosos.

Llegint aquesta novel·la, jo mateix (i ja em perdonaran que citi la meva experiència personal) he reconegut situacions -i persones!- amb les que m'he topat i em topo quotidianament, i que em generen una sensació d'impotència que -els ho puc assegurar- pot arribar a ser angoixant; els dic també que de vegades aquestes situacions poden arribar a generar un sentiment de ràbia que costa molt de contenir. Famílies tipus "zona catastròfica"; pares i/o mares (o oncles, o avis, o germans, o el que sigui) anul·lats, desmuntats, delinqüenciats, i/o desapareguts; abusos i maltractaments que la majoria de nosaltres tendeix a pensar que no poden ser veritat, però que ho són; nens i adolescents les vides dels quals veus que s'encaminen a tota vela a trencar-se sense remei i de manera irrecuperable (i no pots fer res!) ; serveis socials i assistencials que es redueixen a la mínima expressió perquè alguns fills de puta han decidit que els diners que s'assignaven a aquests serveis s'han de destinar prioritàriament a salvar les fortunes dels cabrons que ens estan arruinant a tots; i així fins a l'infinit.

Doncs això és el que relata la senyora Rowling en aquest llibre, i dono fe que sap molt bé de què parla i de com presentar-ho. Per aquests mateixos motius, altera bastant que -com ja he esmentat abans- algú pugui qualificar aquest llibre de 'comèdia negra' o 'novel·la divertida'; per a dir això o s'ha de ser molt ignorant o s'ha de ser molt estúpid.

I naturalment a "Una vacante imprevista" no hi falta un dels segells més inconfusibles de la senyora Rowling -que ja va fer servir varies vegades a la sèrie Harry Potter-: "la punyalada letal a traició contra el lector". A saber: hom va llegint amb una preocupació continguda, que poc a poc es va convertint en alarma incipient, quan de cop i volta aterra en el paràgraf següent i booom!, la senyora Rowling fa esclatar un atemptat contra un o més dels personatges que deixa al lector absolutament estabornit, amb la mirada incrèdula, perduda, sobre la pàgina que té oberta i pensant "no pot ser; no pot haver escrit això; aquesta mala pècora no pot haver escrit això...". I resulta que sí, que ho ha escrit. A mi em va passar a un quart d'una de la matinada, quan la següent cosa que pensava fer "després de llegir una miqueta", era anar-me'n a dormir. Els aconsello que ho tinguin en compte si a l'endemà s'han de llevar d'hora. 

Llibre aprofitable? Sí. Molt. I repeteixo: encara que hi hagi a qui li costi de creure, el que explica la senyora Rawling en aquest llibre respon a la realitat.

dimarts, 16 de juliol de 2013

EL ZORRO ROJO

Títol original: El Zorro Rojo
Autor:
Paul Preston
Editorial: Debate (Random House Mondadori)
Any primera edició: 2013


El Zorro Rojo és Santiago Carrillo, segons Paul Preston. Favor de no confondre'l amb El Zar Rojo, que era Stalin segons Simon Sebag Montefiore. I és que llegint tots dos llibres -i atribuïnt fiabilitat als seus respectius autors, que jo crec que sí, que la tenen- ja es veu que entre el "Zorro" i el "Zar" hi ha apoteòsiques diferències per bé que també hi hagi alguna semblança.

Exemples:

Semblança: el Partit Comunista de la Unió Soviètica era el principal referent de tots dos.
Diferència: Stalin era al PCUS l'equivalent al que és el Papa respecte del Vaticà; Carrillo era al PCUS l'equivalent al que és una monja ultramontana de poble respecte del Vaticà.

Semblança: Tots dos eren capaços d'instigar i/o permetre autèntiques barbaritats.
Diferència: Stalin era un bàrbar permanent, bàsicament perquè tenia una personalitat notablement desequilibrada amb importants deliris messiànics (segons el llibre de Sebag Montefiori); Carrillo podia ser un bàrbar en moltes ocasions, bàsicament perquè era un trepa aprofitat amb ànsies de poder també prou importants (segons el llibre del senyor Preston)

Semblança: Tots dos eren addictes al culte a la personalitat.
Diferència: Stalin no ho negava (tampoc ho reconeixia, cal admetre-ho); Carrillo sí que ho negava categòricament... però era millor no gosar portar-li la contrària, per si de cas.

El que són les coses: per a mi i per a una part important de persones de la meva generació (els qui vam nèixer a finals dels anys cinquanta) Carrillo era un autèntic mite. Era la resistència comunista (i per tant anifranquista) i després la intel·ligència eurocomunista (o l'habilitat de posar-se al dia en el moment oportú, en base a principis inequívocament democràtics). Contra ell "hi havia una llegenda negra", la de Paracuellos del Jarama. Va jugar un paper molt important i molt hàbil a la Transició (1975-1982). I finalment es va convertir en un venerable i respectat "polític savi retirat" a qui mai estava de més demanar-li opinió o consell sobre qualsevol tema. En definitiva era "San Tiago"

Si el senyor Paul Preston hagués escrit aquest llibre durant la Transició o poc temps després, hauría rebut les crítiques més ferotges de la progressia del moment (inclosa la meva) i hagués estat condemnat al desterrament intel·lectual ibèric de per vida; ras i curt: se l'hagués acusat de donar suport als tòpics més tronats de la dreta més rància i de ser, ell mateix, un troglodita.

I en canvi, llegint ara el llibre, la reacció que produeix (en la meva opinió, és clar) no és aquesta ni molt menys. Quan hom llegeix els llibres del senyor Preston sobre el general Franco o sobre Juan Carlos de Borbón, hom té la sensació de que l'autor s'ha sabut mantenir dins d'una digna objectivitat i s'ha basat en una vasta documentació que, entre d'altres coses, també l'ha vacunat prou eficientment contra judicis de valor previs. Amb el llibre referit a Santiago Carrillo passa el mateix.

El senyor Preston descriu un general Franco mesquí i miserable... i un Santiago Carrillo que també és tant una cosa com l'altra. I no sembla que és que hi hagi una voluntat del senyor Preston de posar-se per sobre del bé i del mal; és que tant el Generalito com el Secretari General sembla que, efectivament, eren uns personatges mesquins i miserables.

I ara, si m'ho permeten, afegiré a tot això una valoració pròpia i sense cap pretensió d'objectivitat: tant el Generalito com el Secretari General, a més de tot el que històricament s'hagi dit d'ells, eren un parell de personatges horriblement avorrits. Servidor de vostès es va empassar molts NODO i molts Telediarios i Diarios Hablados de Radio Nacional de España de l'època tardana del Generalito i els asseguro que no hi havia res més soporífer que allò. Menteixo! També vaig escoltar unes quantes emissions de "Radio España Independiente, Estación Pirenaica" (que mai va emetre des del Pirineu) i els puc dir que al costat de la majoria d'emissions de Radio España Independiente, el NODO merexia l'Oscar al millor curtmetratge de parla estrangera any rere any.

Llibre aprofitable des de diverses perspectives:
Per als detractors de Carrillo perquè sentiran que, per fi, algú amb prestigi internacional com el senyor Preston els dona la raó.
Per als partidaris de Carrillo perquè està bé estar informat "d'altres coses" encara que aquestes, eventualment, no facin gaire gràcia.
I per als qui no tenen ni idea de qui era Carrillo (aquest és el col·lectiu que creix més, front als dos anteriors, que disminueixen dia a dia) perquè tot el que ajudi a entendre d'on venim i de què ens han fet, ens pot ajudar a equivocar-nos una mica menys en el futur.