Autor: Tobias Wolff
Editorial: Alfaguara
Any primera edició original: 1984
Estats Units 1967,
últim any de la presidència de Johnson, a qui la guerra de Vietnam se
li ha escapat de les mans. En aquells moments el govern nordamericà
reclutava forçosament a nois joves i els facturava a Indoxina. Una
guerra absurda (com totes) de la que molts que hi van ser enviats, no en
van tornar, i que molts més que hi vivien allà, no van veure acabar.
Sobretot no oblidem això, no ho oblidem mai.
Tres
personatges, “joves en edat militar” (expressió francament
desafortunada). L'autor comença el relat situant-nos en els orígens d'un
d'ells. Dels altres dos no arribem a saber en cap moment d'on surten,
només ho podem imaginar en base a alguna pista que ens dona el senyor
Wolff.
Aquests tres
joves van a parar, cadascun per raons diferents, a una caserna militar
com a soldats que després de rebre la “formació pertinent” (una altra
expressió extravagant, tractant-se d'una institució armada) seran
destinats a Vietnam.
A partir
d'aquí el senyor Wolff construeix una trama on aquests tres nois hi
coincideixden. Vull dir que tots tres es trobaran interconnectats, però
atenció, interconnectats no vol dir interrelacionats. Cadascun d'ells
carrega amb el seu drama particular, fet de coses que els han passat a
la seva vida prèvia a la caserna, que els han afectat, i que han
contribuït a que ara estiguin on estan, “encarats a l'avió” que els
portarà a Vietnam. No estic parlant de coses excepcionals, sinó de
situacions quotidians que, fet i fet, són les pitjors. I no es poden
relacionar entre ells perquè amb prou feines es poden relacionar amb sí
mateixos.
Cadascú té
les seves sensibilitats; jo només puc parlar des de les meves, i des
d'aquí diré que el que és molt especial d'aquest relat no és la trama
concreta, ni molt menys, sinó el que transmeten els personatges. Són
tres conflictes diferents, tots tres durs. No hi ha escenes èpiques en
aquest relat; hi ha el buit, el drama personal, la desorientació, la
incomprensió d'un mateix, de l'altre, hi ha la deshumanització potser no
buscada però sí trobada...
El relat és
molt curt, però també és prou intens. Vietnam (la guerra, el país) no hi
arriba a sortir, però tampoc cal. Cadascú dels personatges ja està
immers en la seva pròpia guerra amb ell mateix. Quantes persones van
arribar a anar a Vietnam sense esperar que les reclutessin, sinó fugint
de sí mateixos i de les seves pròpies vides?
Llibre aprofitable si hom empatitza amb els personatges. Si no, no cal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada