dijous, 22 de juny de 2017

EL MONARCA DE LAS SOMBRAS

Títol original: El monarca de las sombras
Autor: Javier Cercas
Editorial: Penguin Random House
Any primera edició: 2017

A “Soldados de Salamina” Javier Cercas escrivia sobre que escrivia un llibre. Aquest llibre sobre el que escrivia que escrivia el senyor Cercas estava situat a la Guerra Civil espanyola i tenia com a protagonista enganyós un franquista llefiscós de nom Rafael Sánchez Mazas. Els protagonistes reals eren uns altres.

A “El monarca de las sombras” Javier Cercas escriu sobre que no vol escriure un llibre... que naturalment acaba escrivint i que és aquest de què estem parlant. També està situat a la Guerra Civil espanyola i el protagonista, aquest cop autèntic des del primer moment, és algú que va enllistar-se voluntàriament a l'exèrcit de Franco.

Una de les coses que ens explica el senyor Cercas en aquest llibre que no volia escriure és que el fet que algú s'enllisti a l'exèrcit de Franco no el converteix en franquista. Manuel Mena, mort als 19 anys a la batalla de l'Ebre, no va ser una baixa franquista; va ser una baixa idealista; va ser un idealista estafat, com tants d'altres al llarg de la Història.


Manuel Mena, l'any 1938
 

Manuel Mena no va tenir temps de constatar fefaentment que s'havia apuntat a una causa que no va trigar gens a revelar-se com una de les estafes més grans, més criminals, més assassines, i més repugnants de la Història del seu país en particular i de la del planeta en general. Però sembla que ho va arribar a intuir.

Hi ha hagut qui ha acusat al senyor Cercas d'haver escrit aquest llibre amb la intenció, més conscient que inconscient, de netejar la imatge d'un feixista producte d'una família de feixistes -la del propi senyor Cercas-. Em temo que discrepo i al meu torn opino que qui pugui dir això no està gaire dotat per a menjar xiclet i caminar al mateix temps, així que encara estaria menys dotat per a fer crítica literària.

A mi, Manuel Mena, per molt que s'apuntés a la causa franquista només iniciar-se aquesta, no em produeix cap mena de rebuig. Més aviat em mou a la compassió i la ràbia; a la compassió perquè va ser vilment enganyat (ell com tants d'altres) per una colla de fills de puta els descendents dels quals encara governen; i a la ràbia justament per la mateixa raó.

Així que sí, opino que aquest és un llibre aprofitable.

dilluns, 1 de maig de 2017

LA PRIMERA PEDRA

Títol original: La prima pietra
Autor: Krzysztof Charamsa
Editorial: Gregal
Any primera edició original: 2016
Any primera edició per Gregal: 2017

L'autor, Krzysztof Charamsa (el nom de pila del qual té nou lletres, de les que vuit són consonants), va ser ordenat l'any 1997, amb vint-i cinc anys, sacerdot de l'església catòlica. Va anar fent carrera dins de la cort vaticana fins a arribar a ser membre d'alt nivell de la Congregació per a la Doctrina de la Fe -és a dir, la 'Santa Inquisició'- entre 2003 i 2015. Durant aquest temps el seu títol va ser 'Monsenyor' Charamsa, és clar; a la Inquisició no hi entra qualsevol mindundi, només faltaria.

Monsenyor Charamsa era un eclesiàstic molt ben valorat dins de la cort vaticana, teòleg destacat, professor en dues universitats pontifícies, d'una erudició admirable, i a més era (i encara és) polonès. Vostès diran: “i això de ser polonès, és un mèrit especial?”. Naturalment que sí, descreguts! o potser es pensen que a Karol Wojtyla el van fer Papa perquè era fotogènic? Doncs no! Sàpiguen que el Vaticà és el segon estat més ultra-mega-super-catòlic del món. El primer és Polònia ...i així els va.

Monsenyor Charamsa era doncs una plètora de virtuts, exemple radiant de l'excel·lència catòlica. Però, ai las!, hi havia un petit inconvenient: Monsenyor Charamsa era (i encara és) homosexual.

Insisteixo, això era un petit inconvenient; però es va acabant convertint en un inconvenient enorme. I és que en un moment donat a l'amic Krzysztof no li va donar més la gana de deixar-se maltractar per la hipocresia i el repugnant fariseisme de l'església catòlica i va comunicar a la Inquisició (de qui ell formava part) i al Papa Francisco, és a dir, el seu Boss a la Terra, que ell era gay, que estava enamoradíssim d'un senyor que a sobre era català, i que a qui no li agradés que s'hi posés fulles. Naturalment això li va comportar l'excedència forçosa de la cort vaticana i de tot un estil de vida que li havia estat propi fins llavors (octubre de 2015).


Krzysztof i Eduard


Aproximadament un any després del seu alliberament -ell ho qualifica així- va publicar aquest llibre, “La Primera Pedra”, escrit en italià, on explica tot el seu procés al mateix temps que descriu l'absoluta manca d'humanitat i l'immens despotisme de l'església catòlica. Krzysztof Charamsa segueix essent creient però, com molt bé deixa entendre, una cosa és Déu i una altra cosa molt diferent és l'església catòlica.

Algunes dades interessants que explica l'amic Krzysztof en el seu llibre:

Es calcula que la relació de persones d'orientació homosexual en un col·lectiu standard és del 10 % (això de fet ja ho sabiem); partint d'aquí l'ex-monsenyor diu que està convençut que dins del clergat de l'església catòlica, incloent-hi tots els graus, el percentatge és superior al 50. Naturalment això no s'ha pogut comprovar mai científicament: els subjectes de la corresponent mostra estadística per a fer tal comprovació mentirien estrepitosament i ja se n'encarregarien (se n'encarreguen) de que mai es pogués demostrar la situació real.

Segons l'ex-monsenyor, la rabiosa i salvatge homofòbia de que fa gala la farisaica església catòlica, amb el papa emèrit Benet XVI al capdavant, té molt a veure precisament amb l'existència d'aquest estratosfèric percentatge d'orientacions homosexuals entre el reverendíssims i eminentíssims clergues urbi et orbi: la immensa majoria d'ells abominen de l'homosexualitat dels altres amb la finalitat de camuflar-se per a que ningú sospiti de la seva pròpia.

Dit d'una altra manera: la raó per la qual Monsenyor Fogliobambini (posem per cas) trona constantment amb brams apocalíptics i amenaces d'eternitats infernals contra tothom que sigui o pugui ser homosexual, és desviar l'atenció del fet de que ell mateix és un mariconàs.

Notin que 'homosexual' és un qualificatiu neutre i 'mariconàs' és un insult amb molta mala hòstia. Per això quan parlo de Monsenyor Fogliobambini faig servir la paraula 'mariconàs' (que s'assembla a 'mariconista' o 'marista'... mira tu que curiós)

Doncs bé, resumint, que el llibre de l'amic Krzysztof Charamsa és la narració en primera persona de per què un alt càrrec de la Inquisició, com ell, acaba alliberant-se (gràcies a Déu!) del puny de ferro ofegador i hipòcrita de l'església catòlica, per a ser fidel a si mateix, a qui estima i a qui realment l'estima a ell. I de passada també és el testimoni del terrible mal que ha fet l'església catòlica i del que continua fent en el tema que ens ocupa.

La primera pedra a què fa referència el títol és la primera pedra de la llibertat, no la de la lapidació bíblica.

L'amic Krzysztof s'ha pogut alliberar. Bé per ell; no tothom ha tingut aquesta sort.

Llibre aprofitable.





Coberta de l'edició original

dimecres, 5 d’abril de 2017

SOLDADOS DE SALAMINA

Títol original: Soldados de Salamina
Autor: Javier Cercas
Editorial: Debolsillo (i altres diverses)
Any primera edició original: 2001

El senyor Cercas escriu un llibre sobre que escriu un llibre. És a dir, el seu llibre va del llibre que escriu. Està més clar ara? No...

A veure: el senyor Cercas, l'any 2001, va tenir l'impuls d'escriure un llibre sobre un falangista primigeni anomenat Rafael Sánchez Mazas. El tal Sánchez Mazas és, o era, real; també era bastant antiestètic, la veritat, tant físicament (veure la foto de més avall) com moralment, pel que sembla. Diu el senyor Cercas que el tal Sánchez, que també escrivia, va expressar la seva voluntat d'escriure, en un futur, un llibre on explicaria determinades vivències seves i que s'hauria de titular “Soldados de Salamina”.


Rafael Sánchez Mazas


És a dir, que el senyor Cercas escriu un llibre sobre que escriu un llibre, amb un títol que ens diu que no és seu sinó del personatge que figura que protagonitza el llibre... o no. Perquè... qui és l'autèntic protagonista del llibre del senyor Cercas, que es diu “Soldados de Salamina”?

És una mica com l'assassinat de Kennedy: de tots els assassins possibles, l'únic que a aquestes alçades està clar que no ho va ser és Lee Harvey Oswald. Doncs amb aquest llibre passa el mateix: el protagonista, de fet, no és Sánchez. I abans que algú ho pregunti, els soldats de la batalla de Salamina (480 abans de C) només apareixen en el títol, o sigui que tampoc.

Él protagonista és el propi senyor Cercas, a la recerca dels seus propis fantasmes? Els que van perdre la Guerra Civil espanyola? Els descendents dels que van perdre la Guerra Civil espanyola? Tots nosaltres, o alguns de nosaltres, representats per algun altre personatge que apareix en el llibre? Com diu el propi senyor Cercas, cada lector fa la seva pròpia interpretació i totes són vàlides, encara que no totes són legítimes.

Pel que fa a la meva interpretació particular, el que en realitat importa en aquest llibre no és el que es diu, sinó com es diu; és a dir, no és tan important el contingut com l'emocionalitat; i és això el que el fa 'llibre aprofitable'.

A més, si algú té la futura intenció de llegir “El monarca de las sombras”, també del senyor Cercas, sembla que és recomanable haver passat abans pels “Soldados de Salamina”. És el meu cas, ho confesso.

Coberta de l'edició de Tusquets


dimarts, 28 de març de 2017

LA CIUTAT TRASBALSADA

Títol original: La Ciutat Trasbalsada. Barcelona 1901-1910
Autor: Ròmul Brotons
Editorial: Albertí Editor / Ajuntament de Barcelona
Any primera edició: 2016

No ens trobem davant de cap tractat erudit; aquest és més aviat un llibre divulgatiu que sense entrar en respectables profunditats ens il·lustra prou dignament sobre una de les dècades més salvatges que hagi viscut la ciutat de Barcelona: la primera dècada del segle XX.

El senyor Brotons ens acosta a la manera quotidiana de viure de la població de la ciutat i ens torna a encarar amb realitats que ara ens resultarien impossibles: l'electricitat que tot just començava i per tant no arribava a tot arreu, la inexistència de la ràdio, la inexistència del metro, la inexistència de la Via Laietana... potser l'única cosa que podriem resistir si tornéssim a les condicions vitals de començament del segle XX seria la inexistència de la Via Laietana.


Bailèn (vertical) - Diagonal (horitzontal)


Pel que fa a les 'grans novetats', llegint aquest llibre ens retrobem amb el creixement de la ciutat pel bonic procediment de fagocitar els nuclis urbans veïns, l'aparició de l'automòbil, els inicis de l'explotació del Tibidabo, l'invent de la figura dels interventors a les meses electorals, l'establiment del diumenge com a dia festiu setmanal (no m'ho invento)... 


Passeig de Gràcia


Aquesta va ser també la dècada de l'aparició d'Alejandro Lerroux, un senyor que si hagués viscut ara mateix hauria fundat el partit “Ciutadans / Ciudadanos”, jurant i perjurant que ell era de la CUP per a acabar essent proclamat president del PP a Catalunya, això sí, fotent-se d'hòsties amb l'actual president, el senyor García (Albiol) en una lluita a mort per a deixar clar quí dels dos era més animal.


Plaça Lesseps


D'aquest periode també són característiques les bombes casolanes, amb que hom podia ensopegar amb facilitat (i només una vegada, per raons obvies) al districte que ara coneixem com a Ciutat Vella; la contundent lluita obrera contra l'explotació salvatge i repugnant per part de les patronals; la també repugnant guerra del Marroc, impulsada pel govern espanyol per a defensar els interessos econòmics dels més privilegiats, que va donar lloc a la Setmana Tràgica; el canvi automàtic d'Alcalde de Barcelona (carrec completament 'digital') cada vegada que canviava el govern a Madrid...

En fi, que aquest és un llibre didàctic amb il·lustracions impagables i molt aclaridores que ens obliga a preguntar-nos seriosament: com és possible que haguem sobreviscut al començament del segle XX?.

Llibre aprofitable.

dimecres, 8 de març de 2017

LI DEIEN PARE

Títol original: Li deien pare
Autor: Carles Porta
Editorial: Pòrtic
Any primera edició: 2016

Nota prèvia:
Les opinions expressades en aquest blog en general, i en aquest comentari en particular, són del tot subjectives, evidentment. Imagino que si es demanés a un grup de persones un comentari sobre aquest llibre, probablement la immensa majoria se centraria en “l'horror dels actes del pederasta”. Jo no m'hi trobo entre aquesta immensa majoria, independentment de que consideri, com és el cas, que qualsevol acte d'agressió sexual contra qualsevol persona, adulta o no, és repugnant, vomitiu i digna de la resposta més contundent per part del corpus social. Ara bé, una cosa és el fet en sí i una altra cosa és aquest llibre. Partint d'aquesta base, començo:

El senyor Carles Porta és un periodista nascut l'any 1963 que ha treballat en diversos mitjans de comunicació, entre ells Televisió de Catalunya. Abans de “Li deien pare” el senyor Porta va publicar uns altres dos llibres que, com aquest, tracten de fets reals que en altres èpoques haurien estat tractats per “El Caso” i actualment conformen la matèria prima (varietat “deixalles d'escorxador”) que alimenta ininterrompudament programes de televisió de l'estil del de la senyora Ana Rosa Quintana de qui humilment opino que ja fa temps que li haurien d'haver retirat (a ella i a tot el consell directiu de Mediaset – Telecinco) el dret de ser considerada un exemplar de l'espècie humana, per a passar a ser inscrita més aviat en el cens dels “Rattus Norvegicus” (per a que ens entenguem: rata de claveguera)

De manera semblant als seus llibres anteriors, el senyor Porta agafa uns fets reals, en aquest cas les fosques relacions d'un pretès acollidor amb els menors acollits, i els transforma en el que ell en diu “donar veu als protagonistes”. És a dir, agafa quatre personatges del drama i redacta els seus pretesos 'punt de vista' com si els haguessin transcrit ells mateixos.

Abans de continuar vull aclarir que ja sé que el senyor Porta, amb aquest llibre, ha guanyat el premi Godó de reporterisme i assaig periodístic... i que no m'impressiona en absolut. Segueixo, doncs.

Els quatre personatges -que serveixen al senyor Porta per a jugar estèticament amb una qüestió que d'estètica no en té res i per a ajudar a polsar la nàusea del personal, tal com fa diàriament l'abans esmentada Ana Rosa Quintana, més que res perquè ven- els quatre personatges, dic, són: 'el policia' que destapa el cas, 'el nen' abusat (un d'ells), 'el pederasta' abusador, i 'l'especialista' en acollida de menors. Permetin-me dir alguna coseta de cadascun:

'El policia'
Admeto que sigui possible que el policia que va destapar el cas es conduís com explica la versió que d'ell en fa el senyor Porta en el llibre. Possible, però poc probable. I encara menys probable que el tal policia parli amb la irritant correcció fabriana de la suposada transcripció del senyor Porta. Si la versió del policia que fa el senyor Porta fos certa ens trobaríem davant d'un funcionari de la seguretat pública extraordinàriament vulnerable a les emocionalitats que li provoquen els casos en què treballa i, francament, això seria bastant perillós, no creuen? Això sí, el seu català és correctíssim, gràcies a Déu.

Em permeto opinar (i les meves opinions no tenen necessàriament cap valor, ja saben) que 'el policia' és el recurs que fa servir el senyor Porta per a intentar tocar ben tocada la fibra del lector, de tal manera que així continuï circulant, ja sense protecció, cap a les altres tres estacions que encara li queden... i de passada posar-ho bé per al jurat del premi Godó, a qui es veu que li agraden aquestes coses.

'El nen'
De fet, 'el nen' no és cap nen; sí que ho va ser en el seu moment, és clar, com tothom, i sí que va ser víctima del pretès acollidor, però qui ara 'parla' (segons el senyor Porta) ja té una edat i aquesta edat no és la de cap 'nen'; però es clar, referir-se a algú que té vint-i-set anys com a 'nen' ajuda a remoure millor els budells, com molt bé sap la senyora Ana Rosa Quintana i també segurament el senyor Porta. I fer parlar al 'nen' com ho fa el senyor Porta també ajuda bastant a la producció de moviments intestinals. I a orientar al jurat del premi Godó.

'El pederasta'
Com en els casos del 'policia' i del 'nen', la personificació que el senyor Porta fa del pretès acollidor és, pel cap baix, discutible. Potser sí que l'individu real s'expressa com el personatge, però la veritat és que costa bastant de creure, i encara costa més de creure que faci el tipus de reflexions que fa amb la sorprenent serenitat que li atribueix el senyor Porta. Des del meu punt de vista (subjectiu, és clar, insisteixo) se'ns pinta una mena de robot que actua en base a uns orígens desgraciats (per descomptat) que el condueixen a una manera de funcionar 'peculiar' i que ens l'explica amb una naturalitat igualment 'peculiar'. O l'odies o t'esgarrifes o et quedes descol·locat. Sento una gran curiositat per saber quina de les tres reaccions va ser majoritària entre els membres del jurat del premi Godó.

'L'especialista”
El personatge (o millor dit 'la' personatge) dit 'especialista' ja és d'escàndol. Curiosament aquest me'l crec més, potser perquè n'he vist uns quants d'aquesta mena. 'L'especialista' -que, per a variar, d'especialista no en té res- és una senyora a qui en un moment donat de la seva vida li van brotar uns ufanosos trets messiànics que la van dur a salvar a tot nen desvalgut que se li creuava pel davant; i si no se li creuava l'anava a trobar, què caram! que una messies és una messies i no anirà a quedar-se amb els braços creuats pel simple fet que no hi hagi pobres desgraciats a l'abast! Naturalment, per a tot bon messiànic patològic, el més important no és a qui salva, i ni tan sols a quants salva; no, el més important és que el reconeguin, i en el fons (o no tan en el fons) que l'adorin.

Doncs bé, la senyora especialista aquesta va crear una mena de fundació salva-nens que es dedicava a gestionar acolliments per a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya. En el moment en què li van dir que havien detingut per suposats abusos sexuals a una de les persones a qui solia derivar nens per a acollir ¿quin creuen va ser un dels seus primers pensaments en ple 'atac de desesperació'?:

Oh no, Déu meu! No és possible que això m'estigui passant a mi!”

És clar que no t'estava passant a tu, capulla! Estava passant als nens, imbècil!. No sé si m'explico.

El més important no eren els nens; el més important era com quedava la imatge de la 'destrossada especialista', que a sobre no va veure ni un euro del premi Godó, per a més INRI (mai millor dit en el cas d'una messiànica).

Total, que no sé si ho han notat però a mi el llibre no m'ha agradat, i no m'ha agradat perquè he trobat que estava fora de lloc escriure unes dramatitzacions tan innecessàries com inversemblants sobre uns fets que ja venen prou dramatitzats de fàbrica.

Naturalment aquesta és una opinió personal, torno a repetir; i està clar que el jurat del premi Godó pensa diferent.

Llibre aprofitable? Segur que sí, si vostè es el Comte de Godó.

diumenge, 19 de febrer de 2017

EXPO 58

Títol original: Expo 58
Autor: Jonathan Coe
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 2013

No ens hem de refiar de tot el que diuen les contraportades dels llibres. En aquest cas, per exemple, el senyor que ha escrit la contraportada de l'edició d'Anagrama de “Expo 58” probablement estava sota els efectes d'alguna substància euforitzant quan en la seva ressenya hi va incloure frases com “estupenda mostra del millor humor britànic” o “un llibre tremendament bo” o “una novel·la divertidíssima” o “un divertiment d'altíssim nivell literari”.

També pot ser que estiguessin sota els efectes de la mateixa (o similar) substància euforitzant els qui van nominar aquest llibre per a l'International Dublin Literary Award. O això, o és que els irlandesos tenen una tendència extraordinàriament acusada a ser obertament generosos a l'hora de valorar qualsevol cosa escrita.

O també pot ser que jo estigui molt condicionat per les limitacions que m'imposa la meva cultura mediterrània. Crec que m'inclino per aquesta opció.

No és que aquesta novel·la sigui dolenta, és que és molt britànica, gairebé típica i tòpicament britànica. La història ens situa en la participació anglesa (ni gal·lesa ni escocesa ni nord-irlandesa) en l'Exposició Universal de Brussel·les de 1958 i això dóna peu a l'autor per a descriure el que sembla ser la tradicional visió que des de la Gran Bretanya s'ha tingut del continent des de temps immemorials: una immensa extensió poblada per gent estranya i absurda que s'estén davant de les costes de Dover. I on a sobre condueixen per la dreta.

A mi em fa l'efecte (puc estar molt equivocat, és clar) que aquesta és una novel·la de consum intern i que els britànics nadius sí que poden trobar-la “divertidíssima” com diu la contraportada d'Anagrama, però pel que fa als pobres continentals estranys i absurds, entre els que em compto, la història no passa de ser una petita col·lecció de llocs comuns en el context d'una Guerra Freda d'opereta, amb agents russos que avorririen al propi Lenin, agents britànics pastadets a Dupond i Dupont (jo encara diria més: pastadets a Dupond i Dupont) i agents americans tan hàbils com els seus propis presidents. Ah, i pel que fa a la trama 'sentimental' siguem generosos i deixem-ho en que és més aviat anodina.

Em sap greu, perquè a mi l'autor no m'ha fet res ni li tinc cap mania, però no puc deixar de pensar que hi ha llibres que no són precisament imprescindibles i aquest n'és un.

Això sí, si per a complementar la lectura de “Expo 58” se'ls acudeix consultar Sant Google descobriran que aquell any, a més de l'Atòmium, també van néixer Mehmet Ali Agca (el que va atemptar contra Karol Wojtyla), Lorenzo Lamas (“el rey de las camas” segons una campanya publicitaria), Ellen DeGeneres, Michael Jackson, Andy Gibb (el menor dels Bee Gee's), Rick Mayall (un dels protagonistes de la sèrie de la BBC “The Young Ones”), Sharon Stone, Albert de Mónaco, Michelle Pfeiffer, Prince (sí, el cantant), Bill Watterson (creador de “Calvin & Hobbes”), Madonna (sí, la cantant), Tim Burton (director de cinema) i Chris Columbus (un altre director de cinema, no el navegant que es pensava que anava a la Índia) entre d'altres.

Llibre aprofitable, si és vostè britànic.

Logo de l'Exposició Internacional de 1958



L'Atòmium, el símbol de l'Expo per antonomàsia


Hostessa de l'Expo (personatge del llibre)


El pavelló britànic (escenari en el llibre)


El pub Britannia (escenari en el llibre)


Coberta de l'edició original (2013)

dissabte, 11 de febrer de 2017

EL CAS DELS MARISTES

Nota de l'editor: aquest és el llibre número 300 que es comenta en aquest blog.

Títol original: Crónica del caso Maristas
Autor: Guillem Sánchez
Editorial: Ara Llibres
Any primera edició: 2017

A començament de 2016 el pare d'un ex-alumne dels Maristes de Les Corts no va voler callar i va denunciar que el seu fill va ser sexualment abusat per part d'un docent del centre. Un periodista de 'El Periódico de Catalunya' se'l va prendre seriosament i va començar la investigació que ell mateix relata en aquest llibre. Ningú podia imaginar les contundents dimensions que agafaria el cas, i menys que ningú els propis Maristes, que durant anys han aconseguit mantenir en criminal silenci el que durant dècades, més de les que diu el llibre, ha estat passant dins de les seves nauseabundes parets.

Aquest primer denunciant va inaugurar una llarga llista d'altres assetjats i abusats que havien callat durant anys (dècades, repeteixo) perquè res ni ningú els ajudava a denunciar i ni tan sols a entendre el que els havia passat; és més, les pròpies lleis jugaven a favor dels agressors i hi segueixen jugant; assetjats i abusats, molts dels quals encara no gosen dir res si no és que es garanteixi d'una manera gairebé impossible el seu anonimat, i quan gosen i volen denunciar, els representants de la justícia els diuen que és inútil perquè “el presumpte delicte ha prescrit”. “Presumpte” i “prescrit”: dos insults més, dues agressions més sobre les víctimes, en aquest cas de part de la... justícia???

Un dels capítols del llibre parla de traïció, la traïció d'un docent que es presentava com el gran amic de les víctimes i les seves famílies i va resultar que aquesta amistat disfressada de complicitat no era més que la falsa via que utilitzava per a cometre les seves depredacions. Doncs bé, hi ha una traïció que encara que sembli impossible sobrepassa aquesta. És la de la pròpia institució que durant anys i anys ha venut l'aparença de gran prestigi i qualitat educativa quan de fet mai no ha practicat res més que la manipulació mental, el sectarisme, la mentida, l'encobriment continuat de repetides i continuades agressions inqualificables com les que són objecte de tractament d'aquest llibre, la violència psicològica i, en major o menor mesura segons l'època, la violència física; i no estic parlant d'èpoques gaire llunyanes.

D'altra banda, encara hi ha qui es pregunta com és possible que tot això hagi quedat ocult durant tant de temps. Doncs a aquestes animetes càndides que es demanen això, jo les emplaço a fer-se una altra pregunta d'aquí a, posem per cas, cinc anys: “Com és possible que d'aquell cas dels maristes de 2016 pràcticament ja no se'n recordi ningú i en definitiva no hagi passat res?”. I encara una altra pregunta per a d'aquí deu anys: “Però, aquest escàndol d'abusos que està sortint ara a la llum, no s'assembla molt a un que va passar fa deu anys, cap allà el 2016?”

Posats a fer, els dono algunes pistes per a provar de respondre les preguntes anteriors.

Primer: l'organització responsable d'aquestes abjeccions és poderosa, és l'església catòlica, de qui s'ha demostrat infinitat de vegades al llarg de la història que és capaç de fer qualsevol cosa, per baixa i vil que sigui, quan es tracta de protegir els seus interessos. Els maristes formen part òbvia dels interessos de l'església catòlica, per la via pecuniària i per la via del proselitisme i de l'adoctrinament en el pitjor sentit del concepte “doctrina”. I parlant de l'aspecte pecuniari: a sobre s'aprofiten de concerts econòmics amb l'Administració Pública que, malgrat tota l'escandalera que s'ha destapat, es mantenen perquè naturalment una organització mafiosa com l'església catòlica ha tingut molt bona cura des de sempre de mantenir infiltrats a acòlits seus en tots els estaments polítics, empresarials i de qualsevol altre sector relacionat directament amb el Poder.

Segon: l'organització escolar (que no educativa, no insultem a la intel·ligència) d'on s'han destapat tots aquest casos recents de què parla el llibre, i els no recents dels què no en parla, no pot donar més fruits que no siguin precisament aquests. Si aquestes situacions de violació física i psíquica es donen des de fa dècades, no és per casualitat. Es tracta d'una organització que viu en un univers autocreat i tancat, que es creu les seves pròpies “veritats”, independentment de la realitat existent fora de les seves parets. Estem parlant d'una estructura dogmàtica, capaç de negar “en nom de Déu” drets fonamentals de les persones, capaç de considerar obligatòries per a tothom les seves pròpies repressions; les sexuals, per exemple. Aquests funcionaments dogmàtics i antinaturals (o “contra natura”, usant una expressió molt del gust d'aquests individus) tenen conseqüències; la repressió i la perversió de pulsions humanes poderoses i fonamentals pot derivar fàcilment en explosions no controlades que causen víctimes entre els qui son més dèbils i es troben just en el radi d'acció de tals explosions.

Això és el que ha passat, i passa, amb els maristes. La seva pròpia estructura, els seus propis “principis” (per a dir-ho d'alguna manera), el seu estil de gestionar les seves pròpies perversions, el seu ADN en definitiva, han portat a que aquestes situacions s'hagin produït des de la nit dels temps, es produeixin ara i, per molts llibres que es publiquin, res no indiqui que no se segueixin produint en el futur.

És una qüestió estructural. I total, després et confesses i ja està, no ha passat res; és perfecte. Per això hi ha molts números de que dins de deu anys tot segueixi igual.

M'agradaria creure el contrari, però no puc.

Llibre aprofitable, sens dubte.

Coberta de l'edició original en castellà



dissabte, 4 de febrer de 2017

EL GRITO SILENCIOSO

Sèrie Monk nº 8

Títol original: The Silent Cry
Autor: Anne Perry
Editorial: Punto de Lectura
Any primera edició original: 1997

Ens trobem Londres, a 1860. Abraham Lincoln guanya les eleccions a la presidència dels Estats Units. Carolina del Sud declara dissolta la seva relació amb els Estats Units (sumin això amb el fet anterior i tindran una guerra civil l'any següent). Es funda a Londres la primera escola d'infermeria basada en les idees de Florence Nightingale.

Com tantes altres vegades aquest llibre de la senyora Perry té aparença de novel·la però és tot un tractat de barbàrie històrica victoriana.

L'acció se situa a St Giles, una zona de Londres que a l'època era una mena de barri ocupat per delinqüents, prostitutes i el segment més misèrrim de la població, on fins i tot la recentment creada policia metropolitana s'ho pensava dues vegades abans d'entrar-hi. Les característiques bàsiques d'un lloc així eren una elevadíssima densitat de població i habitatges de pèssima qualitat i sense sanejaments formant carrerons estrets i foscos.


St Giles, dibuix de l'època
 
Però el drama que retrata aquí la senyora Perry no és el de les condicions de vida a St Giles -per bé que amb això ja n'hi hauria prou per a escriure unes quantes enciclopèdies- sinó el de determinats actes de depredació sobre la seva població, ja depredada per definició, procedent de personatges de l'altra punta de l'escala social, la punta més allunyada per dalt, l'anomenada “Societat”, amb 'S' majúscula.


Obrers de l'època
 
No estem parlant de la ja arxiconeguda explotació laboral sobre els més pobres per part dels més rics; estem parlant de quelcom que va molt més enllà d'això i que se li afegeix: l'ús impune dels més desafavorits i indefensos com a objectes de plaer sàdic-sexual, per part dels poderosos. Llegint el llibre de la senyora Perry, hom pot tendir a creure que el que està explicant és fruit de la seva imaginació delirant, que s'ho inventa; és més: hom desitja que s'ho estigui inventant. Però no, això tan increïblement repugnant passava, i segueix passant ara, encara que no al St Giles actual.


St Giles actual, vista parcial

Llegint llibres com aquest no puc evitar pensar, cada cop amb més convenciment, que malgrat que el segle XX va ser extraordinàriament convuls, en matèria de drets humans i socials va aportar uns avenços mai vistos en tota la Història de la Humanitat. Abans del segle XX la barbàrie salvatge i la depredació criminal de la minoria poderosa sobre la majoria restant era la norma incontestable. I ara, com més entra el segle XXI, més ens endinsem novament en el panorama “de tota la vida” d'abans del segle XX.

Llibre aprofitable.



Portada de l'edició original

dissabte, 14 de gener de 2017

LA REPÚBLICA CATALANA

Títol original: La República Catalana
Autor: Ramón Cotarelo
Editorial: Now Books
Any primera edició: 2016

El senyor Ramón Cotarelo García va néixer a Madrid l'any 1943. És catedràtic emèrit de Ciència Política i de l'Administració de la Universidad Nacional de Educación a Distancia. Ha escrit infinitat d'assaigs sobre política general i polítiques específiques. També ha traduït al castellà una altra pila d'assaigs polítics i ha escrit dues novel·les.

El senyor Ramón Cotarelo no ha nascut a Solsona, posem per cas, ni és membre d'Òmnium Cultural, ni del patronat pro Engalntina d'Or dels Jocs Florals, ni ha fet mai cap pelegrinatge un vint-i-cinc de desembre a la tomba de l'Avi Macià, ni tampoc cap acte d'afirmació patriòtico-personal cap Onze de Setembre al Fossar de les Moreres on, ja se sap, no s'hi enterra cap traïdor.

El senyor Ramon Cotarelo és decididament d'esquerres i no és cap idiota ni de lluny. Faig aquest aclariment perquè ja fa temps que hi ha qui s'entesta a demostrar que ser d'esquerres i ser idiota és tot un, com en el cas del PSOE o el PSC. Per cert, encara són d'esquerres?

Però no ens desviem del tema. El senyor Cotarelo, gens sospitós de ser catalanòfil radical, encara que sí esquerranós declarat, ha escrit aquest llibre titulat "La República Catalana" en el que exposa, des de premisses pertanyents a la teoria política (ell és un reconegut especialista en aquesta disciplina), per què una república catalana independent no és només viable i convenient, sinó que fins i tot és una possibilitat que es basa en el sentit comú.

El text està distribuït en cinc parts:

"La nación española que no pudo ser" on, com ja ha fet en altres llibres anteriors seus, el senyor Cotarelo argumenta que si anem a parlar de nacions inventades que mai han estat reals, és paradigmàtic el cas de l'anomenada "nación española".

"El reñidero de los sentimientos nacionales", on es parla de la respectabilitat del sentiment nacional (independentment de si la nació és real o no, com en el cas de l'espanyola), i de l'embolic mental on es troben perpètuament encallats determinats senyors que es proclamen d'esquerres però que abominen dels sentiments nacionals... o no... o de segons quins... o no saben...

"Aquí y ahora: el renacimiento de una ilusión", on s'explica l'origen transversal (és a dir, sorgit en diversos i variats col·lectius socials) de l'actual reivindicació d'independència per a Catalunya, contràriament a l'afirmació idiota (tant de personatges de l'esquerra com de personatges de la dreta) de que tal reivindicació és una mania personal del senyor Artur Mas. Aclariment per a qui encara no ho sàpiga: el senyor Mas no ha estat mai independentista; ha estat la delirant trajectòria de la dreta ultramontana espanyola, ajudada per l'esquerra idiota, la que ha fet que el senyor Mas s'adonés que li era molt rendible posar-se la disfressa independentista, i aquí el tenim, disfressat d'independentista i brodant dia a dia la seva performance; si algun dia el que dóna rèdits és ser ballarina russa, el senyor Mas es disfressarà de ballarina russa, no ho dubtin.

"Los argumentos en los debates", on es repassen els argumentaris històrics, jurídics, polítics i econòmics en favor o en contra de la independència de Catalunya.

"El escenario y los actores", on es fa un cop d'ull a la multitud de personatges (a més del senyor Mas) que fan les seves performances en allò que molts d'ells es prenen com una simple comèdia bufa o els agradaria que es limités a ser-ho pels segles dels segles: els polítics, els autoanomenats "intel·lectuals", els mèdia, els "poders fàctics", la Conferència Episcopal i altres.

*****************

"La República Catalana" és un assaig, no un pamflet, encara que qui tingui tendència en qualificar de pamflet tot allò que no reafirmi les seves idees no dubtarà en dir pestes d'aquest llibre; sense necessitat d'haver-lo llegit, és clar.

I sí, és un llibre aprofitable.

Nota final: no he inclòs a la CUP (o les CUP) dins de la categoria d'idiotes d'esquerres perquè no tinc clar que siguin d'esquerres. S'ha de ser escrupolós amb aquestes coses.