dissabte, 29 d’agost de 2009

NEGAR LA EVIDENCIA


Títol original: State of denial
Autor:
Bob Woodward
Traducció perpetrada per: Santiago Ochoa, Yasmín (sic) López, Ángela García i Ana María Roure
Editorial: Belacqva
Any primera edició: 2007

Aquest llibre de l'il·lustre Woodward pretén trobar alguna resposta a la pregunta de per què l'idiota que vivia a la Casa Blanca fins el gener de 2009 va decidir entrar a Iraq com si fos un Geyperman de proporcions còsmiques (a març de 2003), i per què mai no va saber sortir d'allà.

La veritat és que el llibre no presenta grans revelacions. Per exemple: queda confirmat que l'idiota de la Casa Blanca era realment idiota. Curiosament, l'autor no pretén donar aquest missatge ni es refereix mai a George W. Bush faltant-li al respecte, però la sola transcripció d'alguna de les seves diem-ne converses i/o actituds no deixa cap lloc a cap dubte, per mínim que pugui ser.

Apareix aquí però, un altre personatge que és molt més protagonista que Bush; es tracta de Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa. Aquest no és que fos idiota: era un megacregut fill de puta que es pensava, no només que era Déu, sinó que l'havien d'adorar, i que tothom, tret d'ell, era incompetent; i encara a maig de 2007 seguia essent Secretari de Defensa, tot i que membres de la pròpia administració Bush ja s'havien adonat de com era de nefast i van intentar convèncer l'idiota de la Casa Blanca per a que se'n desfés (però com que era idiota, no se'n va desfer).

També apareix uns quants cops el vicefilldeputa (perdó, el vicepresident), Dick Cheney. Curiosament també, en el llibre no es diu ni una sola paraula dels interessos econòmics particulars de Cheney en aquest indecent conflicte.

No podia faltar tampoc la nostra amiga Condolència Arròs (perdò, Condolezza Rice, Condi (sic) per als amics i el personal de la Casa Blanca). L'amiga Condolència es passava la vida, pel que sembla, empenyada en marcar territori per a que no l'envaís Rumsfeld, especialtzat en ficar-se a tot arreu on no el demanaven i en causar, per això mateix, desagradables irritacions hemorroïdals generalitzades.

Com de passada, en el llibre s'esmenten els atemptats als transports públics de Londres, relacionats amb la presència de tropes dels "tres tenors" (ja sabeu, George W., Tony i Josemari) a l'Iraq. Només un parell de lìnies. Pel que fa al tenor Josemari, res de res, com si no hagués existit mai. I pel que fa a la massacre de Madrid, ni una sola coma. Anda que no.

Dels més que possibles interessos petrolers tampoc se'n parla. Com si el terrible i amenaçador potencial estratègic de l'Iraq provingués del conreu massiu i malvat del tomaquet d'amanir.

I pel que fa als iraquians, la conclusió, de fet, és que tot seria més fàcil si no existissin. Una cosa semblant al que deia un personatge de la sèrie britànica "Sí, Ministre", quan es referia a la inauguració d'un hospital: "L'hospital està francament bé, però... ¿no podriem evitar la presència de tots aquests malalts, que només fan que nosa?"

Quant a la part diem-ne tècnica del llibre... en fi... és desoladora. Ja d'entrada es pot aventurar que el senyor Woodward no serà mai un Premi Nobel de Literatura. Els seus redactats són molt millorables, per a utilitzar una expressió amable. Jo he vist uns quants originals en anglès d'aquest senyor, i francament, o els nordamericans no saben escriure o el senyor Woodward necessita urgentment assistència estilística. I d'una altra banda, per a acabar-ho de rematar -mai millor dit-, l'equip de quatre traductors, quatre, que han "treballat" en aquest llibre, han aconseguit convertir el text en una cosa tan espantosament infumable que mouria a la violencia desfermada al més sedat dels pacifistes.

Total, que per a obtenir aquest resultat igual no valia la pena fer tant d'esforç.

EL HOMBRE SECRETO


Watergate - 3

Títol original: The secret man
Autor:
Bob Woodward
Editorial: Inédita Editores
Any primera edició: 2005

Durant la investigació de l'afer Watergate, Bob Woodward i Carl Bernstein, els periodistes del Washington Post que van portar el cas, van comptar amb una font informativa secreta que va ser decisiva per a treure a la llum les impresentables maniobres de l'Administració Nixon. Aquesta font secreta, la identitat de la qual només era coneguda pels periodistes i els caps màxims del diari es va mantenir en l'anonimat durant dècades. Trenta anys després dels fets, Bob Woodward, amb permís de la família de l'informador, revela la seva identitat i uns quants detalls de la seva situació en aquells moments i també ara mateix. El llibre explica doncs un dels darrers misteris d'aquell sonat cas Watergate. Conclusió quan l'acabes de llegir: "no sóm res".

LOS DÍAS FINALES

Watergate - 2

Títol original: The final days
Autors:
Carl Bernstein & Bob Woodward
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició original: 1976

El llibre "Todos los hombres del Presidente" acaba amb el descobriment d'indicis de que el president Richard Nixon estava molt més ficat del que hom gosava pensar en les maniobres delictives descobertes a partir del recargolat i tèrbol cas Watergate. Els autors d'aquell llibre van acabar fent-ne un altre, en certa manera continuació del primer, i final de la història, en què no es van limitar a fer la narració periodística dels fets sinó que hi van afegir dramatització. Una cosa així com un docudrama, amb diàlegs corresponents a converses privades del President amb els seus col·laboradors i la seva família, als que és impossible que Bernstein i Woodward haguessin tingut accés. Valgui la llicència poètica, que fet i fet li dóna força al relat sense desvirtuar el fons. "Los días finales" és doncs la crònica de la caiguda en picat de la presidència de Richard Nixon, desde les primeres condemnes de col·laboradors seus per les derivacions del cas Watergate fins a la seva pròpia i forçada dimissió. Interessant el paper del cap de personal de la Casa Blanca, el general Alexander Haig (el que va dir anys més tard que el 23-F era un afer intern d'Espanya i que ell no opinava). Patètic el paperot del cap de premsa de la Casa Blanca Ronald Ziegler, una mena d'Ángel Acebes histèric i capaç d'acabar amb la paciència del psiquiatra més prestigiós. Depriment el paperot que es va trobar a sobre David Eisenhower, net de l'expresident Eisenhower i gendre de Richard Nixon, que segur que es va preguntar més d'una vegada per què no es va casar amb Golda Meir, per exemple, que no era tan agraciada però tenia una família més normal... comparada amb la de Nixon, és clar.

TODOS LOS HOMBRES DEL PRESIDENTE


Watergate - 1

Títol original: All the President's men
Autors:
Carl Bernstein & Bob Woodward
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició original: 1974

La matinada del 17 de juny de 1972 cinc persones van ser detingudes dins les dependències del Partit Demòcrata a l'Hotel Watergate de Washington, on hi havien entrat il·legalment. Les primeres informacions que es van donar a conèixer sobre el cas deien que es tractava de lladres que hi havien entrat a robar. Bob Woodward, periodista del diari Washington Post, va iniciar algunes investigacions sobre aquests pressumptes lladres i es va trobar amb que tenien curioses connexions amb la CIA i el col·lectiu de cubans anticastristes exiliats als Estats Units. Aquest va ser el començament de l'anomenat cas Watergate.

Estirant del fil, van començar a descobrir-se fets cada cop més escandalosos, fins que finalment va quedar clar que el suposat intent de robatori al Hotel Watergate no era més que un episodi (i, a sobre, gairebé insignificant) de tota una trama d'espionatge il·legal i de joc brut organitzat pels principals col·laboradors del president Richard Nixon per a enfonsar les possibilitats dels candidats demòcrates en les eleccions de 1972, unes eleccions que, de tota manera, Nixon ja tenia guanyades sense necessitat de recórrer a aquestes maniobres.

Aquests col·laboradors de Nixon són "els homes del president" que esmenta el títol del llibre, uns homes poderosos i patètics, però ni de bon tros tan patètics com el propi president. El llibre és la crònica dels fets, narrada pels dos periodistes del diari Washington Post que van descobrir, investigar i publicar la trama. Difícil de seguir per la enorme quantitat de noms, càrrecs i matisos legals que són propis de la política nordamericana però totalment estranys a la política de qualsevol altre país mitjanament civilitzat. De tota manera, llibre recomanable per a intentar entendre per què Nixon va ser el primer (i únic) president dimissionari de la història dels Estats Units.

EL NAVEGANTE


Títol original: The Navigator
Autor:
Morris West
Editorial: Mundo Actual de Ediciones
Any primera edició: 1976

Hi ha llibres pels quals el temps no passa. Com més anys van acumulant, també van acumulant més matisos, més valors, més riquesa. No és el cas d'aquest.

"El Navegante" s'ha fet vell. Va ser escrit en plena meitat dels anys setanta i se li nota. El marc és paradigmàtic: la típica situació d'illa deserta dels mars del sud on hi va a parar un grup de persones que han de deixar enrera "la civilització" i aprendre novament a viure com "els avantpassats" (francament: els avantpassats de qui?). En el seu moment va ser un llibre molt ben acollit, i fins i tot tenia el seu punt progressista, per allò del retorn a la natura i als "valors humans"però ara mateix no resisteix gaire ni una lleugera repassada. Els "homes" són "homes" i fabriquen barques amb troncs. Les "dones" son "dones" i fan unes catifes de palla molt mones, i els bisexuals són "especials" però, això sí, tothom els respecta l'excentricitat de ser-ho (aquest és un dels punts "progresistes" del llibre). Una cosa així com Pedro Picapiedra i Betty Mármol, a la Isla de Gilligan, amb un dino-perro que no té manies però sí que té preferències. En definitiva, llibre aprofitable per qui vulgui fer arqueologia dels anys setanta.

EN EL NOMBRE DEL CERDO


Títol original: En el nombre del cerdo
Autor:
Pablo Tusset
Editorial: Destino
Any primera edició: 2006

De vegades la vida quotidiana t'obsequia amb acudits de mal gust, com el que m'ha fet amb aquest llibre, per exemple. Feia algunes setmanes que anava veient piles i piles d'exemplars d'aquest llibre a la gran superficie cultural corresponent; les piles estaven distribuïdes en "sector en castellà" i "sector en català". Finalment vaig picar i vaig comprar un exemplar en català: l'autor és català, bona part del llibre passa a la Catalunya profunda, havia llegit una altra cosa d'aquest senyor que m'havia agradat ("Lo mejor que le puede pasar a un cruasán"), etc. Qui m'ho havia de dir...
Quan vaig arribar a la pàgina 83 de l'edició en català ja no ho vaig resistir més; allò semblava traduït pel Patufet in person. Vaig pensar que o comprava l'edició original en castellà o em deixava d'històries i passava directament a una altra cosa. Vaig tornar a picar. Em vaig comprar l'edició en castellà. I aquí vaig descobrir que, si bé l'edició en castellà no et produïa infarts lingüístics, com l'altra, passava que el llibre tenia tanta gràcia com la música de fons del supermercat. Déu méu, quina cosa més... més... desubstanciada?... no sabria com dir-ho.
Conclusions: o bé l'autor no és el mateix que va escriure aquella cosa del cruasán o bé millor que no provi de fer res més; l'autor (i l'editor) s'han endut gairebé 40 euros meus de la manera més tonta; el llibre forma part de la col·lecció "Ancora y Delfin", quan seria més propi que formés part de la col·lecció "Pez y Anzuelo": el Pez és el lector, i el Anzuelo és el "cruasán". Comprin-lo. Va bé per a encendre la barbacoa. Si no tenen barbacoa, molestin-se a demanar-la a algú; en casos com aquest, val la pena.

HABÍAMOS GANADO LA GUERRA


Títol original: Habíamos ganado la guerra
Autor:
Esther Tusquets
Editorial: Bruguera
Any primera edició: 2007

Aquest és un relat autobiogràfic de l'autora, que ja comença dient: "Hace unos días oí comentar que la guerra civil española la habíamos perdido todos [...] No es verdad [...] unos la habían perdido y otros la habían ganado [...] Y yo, con mis tres añitos, pertenecía al bando de los vencedores"
I és així. Punt. Com es va viure la postguerra des de la perspectiva de la burgesia benestant i "vencedora"?. Aquest llibre no és un tractat històric, ni té cap pretensió d'estudi erudit; de cap manera. Son els records d'una nena - adolescent - jove... que va néixer en un determinat lloc i moment sense que ningú li'n demanés l'opinió, com li va passar a vostè o a mi, i que va viure el que va viure des de la seva posició; posició que teòricament era privilegiada.
El llibre passa molt bé, és interessant, sembla un bon retrat. Ara bé, com sempre, acabada la lectura cadascú treurà les seves pròpies conclusions i s'enfrontarà a les seves pròpies sensacions. Pel què a mi fa, el llibre m'ha agradat molt però no deixa de fer-me una certa ràbia. Al final, com era d'esperar, l'autora diu que en realitat ella també havia estat una vençuda, contradient les seves paraules inicials, i jo crec que no. Hi ha "vençuts" i vençuts, i Esther Tusquets, en tot cas, va ser una vençuda amb cometes. N'hi va haver molts més que ella que van ser vençuts del tot, sense cometes que valguin.

diumenge, 23 d’agost de 2009

LA REINA VICTORIA


Títol original: Queen Victoria
Autor:
Lytton Strachey
Editorial: Lumen
Any primera edició per Editorial Lumen: 2008
Any primera edició original: 1921

L'autor d'aquest llibre tenia 21 anys quan va morir la reina Victoria, i el propi llibre va ser publicat 20 anys després de la mort de la bona senyora. Es tracta doncs d'una crònica històrica de primera mà.

La majoria de nosaltres tenim una imatge molt determinada de la reina Victòria: una iaia immensa amb cara de general de brigada, amb el cap cobert per una contundent mantellina amb un remat indescriptible, i vestida de negre rigorós. És a dir, això:



Però aquesta iaia, per increïble que sembli, també va ser nena, i adolescent, i jove; això sí, una nena, adolescent i jove molt peculiar que es va casar amb un senyor molt peculiar i que va viure envoltada de personatges tant o més peculiars que tots dos junts. Doncs bé, tot això ens ve explicat aquí per un contemporani seu, el senyor Strachey, que tot i que no era precisament victorià fa una biografia de la reina meritòriament respectuosa descrivint de manera molt didàctica les virtuts i els defectes de la persona, més que no pas de la monarca.

Llegint aquest llibre hom es pregunta (amb perplexitat encara més acusada del que és habitual) com va ser possible que la Gran Bretanya construïs un imperi com el que tenia sense despentinar-se ni una mica. És clar que si hi pensem, la resposta és fàcil: despentinant als altres. Un llibre francament aprofitable.

DG


Títol original: DG
Autor:
Ramon Solsona
Editorial: Quaderns Crema
Any primera edició: 1998

Any 1995, en ple regnat de Jordi Pujol I (o El Gran Barrufet, si ho prefereixen). Maruja Ruiz és una senyora de la neteja que viu al Mas Rampinyo (província de Montcada i Reixac, autèntic), amb el seu marit Dego (Degollado López).

Per circumstàncies absolutament accidentals, Maruja cau enmig d'una d'aquelles baralles típiques entre el PSC i Convergència-i-Unió de "a veure qui la té més llarga". En aquell moment Convergència la tenia més llarga (el PSC i Unió, no), i Maruja Ruiz acaba nomenada, gairebé sense saber com, Directora General (DG) de Felicitats Diverses, càrrec que s'enquadra dins de l'organigrama de la Conselleria de Felicitat Social.

En base a això l'autor construeix una sàtira impagable del funcionament (?) mesquinet -no arriba ni a mesquí- de la Catalunya sociopolítica de l'època. No se'n salva ningú: ni la Convergència montserratina i joseppladiana que governava (??), ni l'oposició (???) desnortada del PSC, ni els sindicats de defensa (????) dels treballadors, ni res de res. La foto que presenta el llibre és verídica, per molt caricaturesca que sembli, i aquesta veracitat no ha estat desmentida pel pas del temps, sinó tot el contrari, que ja és mèrit.

Llibre francament aprofitable pels que patim dia a dia una classe sociopolítica nostrada que faria millor dedicant-se a la cura botànica de les plantes de plàstic.

WILT S'HA PERDUT


Títol original: Wilt in nowhere
Autor:
Tom Sharpe
Editorial: Columna (de l'edició en català)
Any primera edició: 2004
Wilt és Wilt. Aquesta és la darrera història (fins ara) d'aquest personatge després d'anys que no se'n sabés res. Totalment en la línia de les històries anteriors, només que ara, és clar, es compta amb les tecnologies del segle XXI per tal que les catàstrofes siguin tan florides com sempre.

EL CUENTO NÚMERO TRECE


Títol original: The thirteenth tale
Autor:
Diane Setterfield
Editorial: Lumen
Any primera edició: 2007

La primera edició, per Lumen, d'aquest llibre és d'abril de 2007; la vuitena edició és d'agost de 2007, 4 mesos després. I no se n'ha sentit a parlar. Algú que ens ho expliqui, si us plau.

La senyoreta Winter (Vida Winter) és una anciana provecta que ha esdevingut una de les més llegides i famoses escriptores britàniques, una mena d'icona nacional. A començament de la seva carrera va escriure un recull de contes que la va llençar a la fama. Es deia "Tretze contes de canvi i desesperació", que durant tota la vida es va conèixer popularment com "Els tretze contes"... tret que només n'hi havia dotze, de contes. On era el conte número tretze? Quina història explicava? Havia existit mai un conte número tretze? Aquest era un dels grans misteris que envoltava la vida de la senyoreta Winter.

Ara, quan ja és septuagenària, la senyoreta Winter decideix que algú ha de saber la veritat, però no només la veritat del conte número tretze, sinó tota la veritat. L'escriptora contracta una biògrafa per a que transcrigui la seva vida, però sobretot per a que no es deixi enganyar per la seva font principal: ella mateixa. La senyoreta Winter no ha dit mai la veritat, i ara vol fer-ho, però després de mentir tant ja no sap com.

És un llibre que pot atrapar a qui el llegeix. Pot abduir-lo. Algun dels comentaris que se n'han fet diuen que és gòtic. No és gòtic, o si més no a mi no m'ho sembla. Té algun punt gòtic, això sí, però bàsicament és intimista. Terriblement intimista. La història que aquí s'explica és una invenció però al mateix temps, i bàsicament, és una història personal, i com totes les històries personals que són veritat, semblen mentida. Però són veritat.

"El conte número tretze" és tot un llibre.

LOS PEORES CUENTOS DE LOS HERMANOS GRIM


Títol original: Los peores cuentos de los hermanos Grim
Autors:
Luis Sepúlveda i Mario Delgado Aparaín
Editorial: Roca editorial
Any primera edició: 2004

Il·luminador intercanvi epistolar entre els mundialment desconeguts Professor Dr. Segismundo Ramiro von Klatsch i el Professor Dr. Orson C. Castellanos, sobre la vida i obra dels afortunadament ignorats germans Cain i Abel Grim. Les cartes van circulant entre les localitats ruralment cosmopolites de Tortitas (Patagònia) i Mosquitos (Uruguay), gairebé a costa de la vida dels propis carters. No es pot descriure, s'ha de llegir, incloses les notes a peu de pàgina.

LA CORTE DEL ZAR ROJO


Títol original: Stalin. The court of the Red Tsar
Autor:
Simon Sebag Montefiore
Editorial: Crítica
Any primera edició: 2004
Per a llegir aquest llibre es necessita temps (les notes referents al text principal ocupen aproximadament 100 pàgines; el llibre sencer té 854 pàgines) i una certa preparació física (no m'he atrevit a pesar-lo per si se m'espatllava la balança; després de llegir-lo no és aconsellable fer cap tasca manual sense haver passat abans per una oportuna rehabilitació fisioterapèutica). El missatge global és que si eres enemic de Stalin -el tsar roig és ell- no sobrevivies; si eres col·laborador seu, tampoc; si eres amic, tenies poques possibilitats; si Stalin no et coneixia, tampoc no et salvaves; si eres familiar, ho tenies molt malament. Amb Stalin només hi havia una possibilitat de sobreviure: essent Stalin. Aquest assaig presenta un entorn polític fet de borratxos, psicòpates -començant pel propi Stalin- covards, curts de gambals etc. I sobretot morts, piles i piles de morts, des dels fabricats industrialment (les famoses purgues), fins els més artesanals (sembla increïble la quantitat "d'accidents de transit" que hi havia en un país on gairebé no circulaven cotxes). Es podria suposar que el llibre l'ha escrit un anticomunista visceral, però malauradment sembla que no és això. Hom es pregunta com és possible que la Unió Soviètica sobrevisqués tants anys amb tot això. I més tenint en compte que després de Stalin va venir Jrushchov, un tipus que era més bast que una espardenya i que gairebé ens engega a tots fer punyetes amb la crisi dels missils cubans en temps de Kennedy.

FIRMIN


Títol original: Firmin: Adventures of a metropolitan lowlife
Autor:
Sam Savage
Editorial: Seix Barral
Any primera edició: 2007

Firmin és una rata que neix al soterrani d'una llibreria. Aquesta és la seva autobiografia. O no. Més aviat, Firmin és una excusa que fa servir l'autor per a explicar-nos a nosaltres mateixos, si és que nosaltres (algú, qui sigui) podem ser explicats. Firmin en realitat està sol, com tots nosaltres; observa, aprèn, comet greus errors d'nterpretació que gairebé li costen la vida, explora, llegeix (i llegeix, i llegeix), conviu amb les seves limitacions, gaudeix enormement de les petites coses de la vida, estima, perd... Firmin es meravellós, però ningú no se n'adona, excepte el lector; Firmin som nosaltres.

QUERIDO DEXTER


Sèrie Dexter - 2

Títol original: Dearly devoted Dexter
Autor:
Jeff Lindsay
Editorial: books4pocket (Ediciones Urano)
Any primera edició: 2006

Un cop la inspectora LaGuerta ha estat promocionada a un altre destí, per a dir-ho d'alguna manera, i Dexter descobreix fascinat (és comprensible) que no és únic, les coses tornen a la rutina diària; una rutina, naturalment, que per als "humans" és d'una manera i per a Dexter és d'una altra completament diferent.
En aquest segon llibre de la sèrie, Dexter reprèn la seva afició i el seu primer client és un agent immobiliari. És tot un detall de l'autor, Jeff Lindsay: ajuda a que molts lectors se sentin, o bé identificats amb Dexter, o bé poderosament inclinats a intentar comprendre'l millor. Sí.
És clar que, ja se sap, en aquesta vida la tranquil·litat i l'harmonia no duren sempre, i el nostre amic Dexter no triga a veure's importunat per un sergent de policia a qui, ves a saber per què, se li ha posat al cap que a Dexter val mes vigilar-lo de molt a prop.
Molt habil Jeff Lindsay fent la descripció del seu personatge protagonista, que ara, després de dos llibres, ja és com de la família, malgrat que segurament si és fes una enquesta amb la pregunta "A qui preferiria vostè tenir com a convidat a la seva festa, a Dexter o a la senyora Fletcher?" probablement la majoria diria que a la senyora Fletcher, la qual cosa seria un error, perquè al cap i a la fi Dexter controla, mentre que la senyora Fletcher és com una ruleta russa ambulant.

divendres, 21 d’agost de 2009

MONA LISA


Títol original: Mona Lisa
Autor:
Donald Sassoon
Editorial: Ares y Mares (Editorial Crítica)
Any primera edició: 2007
Primera edició original: 2001

El senyor Donald Sassoon és un historiador que en el seu moment va decidir explicar per escrit tooot, però tooot, el que sabia sobre el famós quadre que s'exposa en el Louvre.

Per exemple, ens diu que el "mona" significa madonna, és a dir, senyora. Que el "Lisa" ve de que la senyora del quadre es deia Lisa, concretament Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. O no. Perquè segons el Senyor Sassoon, la Gioconda podria ser una altra (hi ha vàries candidates) i no necessàriament la senyora Gherardini, mestressa de casa, natural de Florència. Hi ha qui sosté fins i tot la teoria de que podria tractar-se del propi Leonardo Da Vinci vestit de lagarterana una "noche loca de su juventús", i que per tant la famosa taula del Louvre no seria de fet un retrat, sinó un autoretrat.

També explica el senyor Sassoon que això de "Gioconda" ve del cognom del marit de la suposada senyora Lisa, mestressa de casa i natural de Florència, ja que el marit, que era qui va encarregar la pintura, es deia Francesco di Bartolomeo di Zanobi del Giocondo, ni més ni menys. I no només això: el pobre senyor Giocondo (perquè el Giocondo era ell, no ella) no va arribar a tenir mai el retrat perquè se'l va quedar el propi senyor Da vinci.

I a partir d'aquí el senyor Sassoon comença a donar dades, i més dades, i més dades i més dades, amb un estil un punt soporífer que explicaria la famosa expressió de la famosa cara de la famosa senyora Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. I dic això de "expressió" de la cara perquè no està tampoc clar que la senyora Lisa tal i tal... estigués somrient, realment.

A més de passar pels antecedents històrics, el llibre fa una exhaustiva anàlisi de les connotacions que se li han atribuït a la pintura al llarg dels temps; la història de com va anar a parar al Louvre, on durant segles ningú no li va fer ni cas; la sort que va tenir la senyora Gherardini (o qui fos aquella senyora) de que la pintés Leonardo, perquè si l'arriba a pintar Rembrandt, per exemple, a hores d'ara encara estaria morta de fàstic malgrat que l'hagués retratat exactament igual; de com a algú se li va acudir la brillant idea, ja entrat el segle XIX, de que la senyora en qüestió tenia un somriure misteriós, i a hores d'ara el planeta sencer encara està donant la murga amb la punyeta del somriure misteriós; de com, a partir de que "somreia" ha passat a ser qualificada de diverses maneres dins de l'interval entre verge i puta; del robatori de 1911 i del rendiment que se li va treure; de la mania que li va agafar en el seu moment al personal dadaïsta, cubista, vanguardista i altres "ista", de posar-la verda; de la mania de psicoanalitzar-la post mortem (o de psicoanalitzar Da Vinci post-mortem a partir del retrat de la senyora Gherardini, o qui fos); i de que gràcies a la fotografia, a la televisió i finalment a internet, intentar no saber què és "La Gioconda", és una tasca titànica a més d'inútil.

I de fet tot això és molt interessant, de veritat, però el senyor Sassoon no sembla tenir el do de la comunicació. Totes aquestes coses es podrien haver explicat d'una manera bastant més amena. Contràriament, la lectura de "Mona Lisa" tendeix a fer-se més aviat farragosa. De tota manera no descartin el llibre, és molt informatiu. Però no el llegeixin si condueixen. Pot provocar somnolència.

PALLASSOS I MONSTRES


Títol original: Pallassos i monstres
Autor:
Albert Sánchez Piñol
Editorial: La Campana
Any primera edició: 2000

Repàs molt breu, molt ràpid i, malgrat la desgràcia, irònic, de les innecessàries trajectòries de mega-animals com Idi Amín Dadà (Uganda), Jean Bedel Bokassa (República Sudafricana), Joseph Desiré Mobutu (Congo), Ahmed Sekou Touré (Guinea Conakry), Haile Selassie (Etiòpia), Francisco Macias Nguema (Guinea Equatorial) i Teodoro Obiang Nguema (Guinea Equatorial). Personatges que l'autor pinta com a sanguinàriament ridículs, i no s'equivoca. Hitler no va ser únic.

LA INTERPRETACIÓN DEL ASESINATO


Títol original: The interpretation of murder
Autor:
Jed Rubenfeld

Editorial: Anagrama
Any primera edició: 2007

New York, agost de 1909. S'ha comès un estrany assassinat que involucra a l'alta societat de la ciutat. Paral·lelament, Sigmund Freud (sí, ell, in person), arriba a New York en el seu primer i únic viatge als Estats Units per a fer unes conferències a la Universitat de Clark. L'acompanyen Sándor Ferenczi i Carl Jung. Aquest viatge de Freud als Estats Units és real, com també és real que, en tornar a Europa, Freud va dir que no pensava tornar a posar els peus mai més en aquella terra de "salvatges". Hi ha fins i tot un impagable testimoni gràfic d'aquella visita, i aquí el tenen:

La foto està feta a la Universitat de Clark, fundada l'any 1887 a Worcester, Massachusetts, Estats Units, i correspon precisament a aquest viatge de Freud a l'agost de 1909.

Fila del davant i d'esquerra a dreta:

Sigmund Freud: en el llibre, Sigmund Freud mostra una paciència increïble, malgrat les marranades que li van fent, sobretot per part de Carl Jung, que sembla ser que sí, que estava com una regadora.

Stanley Hall: Primer president de la Universitat de Clark. En el llibre, a Stanley Hall el posen en un compromís francament una mica brut. I és que no hi ha un pam de net.

Carl Jung: Aleshores encara deixeble de Freud. N'hi ha per a llençar-lo al riu Hudson i assegurar-se de que no sura.

Fila posterior, d'esquerra a dreta:

Abraham Brill: Psicoanalista austriac emigrat als Estats Units. Va ser el primer traductor a l'anglès de les principals obres de Freud. També va traduir llibres de Carl Jung. En el llibre, les seves traduccions de Freud li reporten exòtiques males passades. També en el llibre, Abraham Brill se'n fa creus de com pot ser d'animal el tal Jung.

Ernest Jones: Psicoanalista britànic, biògraf oficial de Sigmund Freud. Va ser un personatge bastant antipàtic, poca solta i intractable, fins i tot per al seu propi analista, Sándor Ferenczi. El propi Freud li tenia una certa mania. No té un paper destacat en el llibre, però sí que en un moment donat algú (Brill? Ferenczi?) comenta d'ell que és un arribista. En totes les famílies hi ha disputes.

Sándor Ferenczi: Psicoanalista hongarès (en aquell moment "austro-hongarès"). Era el preferit de Freud, que deia d'ell que era "el seu estimat fill". No consten derivacions edípiques, encara que a Freud li hagués agradat tenir-lo com a gendre (és autèntic), i es va arribar a casar amb una dona que podria haver estat la seva mare (també és autèntic), cosa que va sumir als seus detractors en un deliri de felicitat perquè els servia en safata de plata un material de primera qualitat per a carregar-se'l. En el llibre hom es pot imaginar vàries vegades a Ferenczi dient la famosa frase d'Asterix "ils sont fous ces romains".

Hi ha altres personatges reals que surten en el llibre i que contribueixen a farcir la història amb detalls impagables; tal és el cas de l'alcalde de New York, George McClellan. Quant als personatges ficticis, com el policia Littlemore (literalment "Poca-cosa-més"), no tenen desperdici.

El llibre és francament aprofitable. I si a sobre tenen algun coneixement, per remot que sigui, de psicoanàlisi, aleshores ja és la pera.


HARRY POTTER Y LAS RELIQUIAS DE LA MUERTE


Harry Potter - 7

Títol original: Harry Potter and the Deathly Hallows
Autor:
J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2007

Diu la pròpia senyora Rowling que des de que va escriure la primera línia de les històries de Harry Potter, ja tenia clara quina seria l'última. També diu la senyora Rowling que quan va escriure l'última línia de Harry Potter, la que tanca aquest llibre, va plorar com una magdalena (autèntic). És com dir que Àtila plorava com un desgraciat cada cop que el seu cavall deforestava mitja Europa i tota l'Àsia Central, perquè en el fons era amant de la natura.

Des del començament del llibre, que no s'entèn de res si no s'han llegit els sis anteriors, la massacre està servida. Hi ha coses que es confirmen, com per exemple que Harry Potter no té gaire desenvolupada la capacitat de pensar abans d'actuar; o que Draco Malfoy, en el fons, és un pobre nano que si hagués nascut en una altra família segurament li hagués anat millor; o que Ron Weasley és una delícia. Pel que fa a Hermione Granger... déu meu, pobre nena, el que ha d'aguantar...

Però hi ha coses que francament no te les esperes. No hi ha dret a que la senyora Rowling faci el que fa amb determinats personatges. Hom es passa la major part del llibre en un estat de stress creixent, perquè ja veu que al final de cada capítol la senyora Rowling serà perfectament capaç de deixar a Jack l'Esbudellador a l'alçada d'una pobre imitació de Heidi diabètica. Però és que quan s'arriba als capítols finals, la cosa ja no té nom. La tipa manipuladora les fa de tots colors, i ho fa de tal manera que t'has de rellegir paràgrafs sencers perquè no pots creure que aquesta dona hagi escrit el que ha escrit. I estic segur que algun dia, la Reina d'Anglaterra (Elizabeth II, que un any d'aquests batrà el rècord d'estada en el tron de la il·lústre Reina Victòria), la farà Dame! Com no ha de fer, si aquesta dona és més letal que Maria la Sanguinària! Val més tenir-la per amiga!

En fi, si han arribat fins al llibre precedent, llegeixin-se aquest. Però això sí, passin abans per una farmàcia i carreguin-se de sedants.

HARRY POTTER Y PRÍNCIPE MESTIZO


Harry Potter - 6

Títol original: Harry Potter and the Half-Blood Prince
Autor:
J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2005

A l'edició en castellà d'aquest llibre li han posat per títol "Harry Potter y el misterio del príncipe". Es desconeix quin problema té l'editorial Salamandra per a usar la paraula "mestizo" a la coberta quan, de fet, tal paraula apareix dins de la història diverses vegades sense que es produeixi cap cataclisme a casa del lector, i a més, fins ara, l'editorial ha respectat tots els títols originals anteriors de la sèrie. La traducció al castellà és de Gemma Rovira Ortega. La il·lustració de la coberta és de Dolores Avedaño. El copyright i la marca registrada del nom i del personatge "Harry Potter", de tots els altres noms propis i personatges, així com de tots els símbols i elements relacionats, son propietat de Warner Brothers, 2000.
L'ISBN del llibre és 84-7888-990-6. El nº del dipòsit legal és: NA-2.836-2005. La primera edició, per editorial Salamandra, es va publicar el mes de febrer de 2006. El llibre té 602 pàgines. I si no comento res més és perquè no puc. Llegeixin el llibre, si són valents, i jutgin per vostès mateixos.

HARRY POTTER Y LA ORDEN DEL FÉNIX


Harry Potter - 5

Títol original: Harry Potter and the Order of the Phoenix
Autor:
J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2003

El "descontrol" de la sra. Rowling és creixent a cada llibre que fa. L'autora no s'atura davant de res. Està clar que per a ella això de la cosa "políticament correcta" no existeix, i que consti que això no és un retret, sinó tot el contrari; "La Orden del Fénix" també és un llibre molt dur de llegir, i en bona part aquí està la seva gràcia, que és molta. Els "personatges dolents" són molt dolents, d'això no hi ha dubte, però els personatges bons no són sants precisament. De fet no se salva ni Harry Potter, qui -dit sigui de passada- tampoc se salvava gaire en els llibres anteriors. En aquest llibre però, encara es fan més evidents les conseqüències greus del seu complex messiànic, així com la seva estretor de mires. Potser és que Harry Potter és molt humà... o que és l'adolescent típic... però no, hi ha molts adolescents reals de l'edat de Harry Potter que, pel que fa a maduresa, li donen cinquanta mil voltes. Quant als altres personatges... en fi... que cadascú llegeixi el llibre i es faci la seva composició de lloc. Per cert, només una petita nota per a acabar: és cert que Draco Malfoy és un grandíssim fill de puta, però no seria just donar-li'n tota la culpa.

HARRY POTTER Y EL CÁLIZ DE FUEGO


Harry Potter - 4

Títol original: Harry Potter and the Goblet of Fire
Autor:
J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2000

La sra. J. K. Rowling és una harpia. Ara bé, en el seu favor s'ha de dir que és una harpia molt bona (en el sentit de "professional", no de "bondadosa"). La seva capacitat indiscutible d'imaginar només és superada, probablement, per la seva capacitat il·limitada de jugar amb els sentiments del lector. A "El Caliz de Fuego" no hi ha un pam de net. Qui no fa trampes és perque no en sap o perquè és mort (hi ha més exemples del segon cas que del primer). La sra. Rowling segueix presentant situacions que fàcilment deixen sense paraules: l'explotació de tot un col·lectiu per un altre col·lectiu, amb l'afegit que al col·lectiu explotat l'horroritza la sola idea de ser alliberat; l'arbitrarietat convertida en espectacle, acceptada, i posant vides humanes en joc; els prejudicis tipus "jo et tolero, però ni somniïs que t'accepto"; la interpretació perversa de les normes segons els interessos de cadascú; la maldat; l'assassinat gratuït; la premsa groga i els seus efectes portats fins a la nàusea... I com sempre, la sra Rowling, en realitat, no s'inventa res. Perdre's aquest llibre és imperdonable. Ara bé, si us plau, que ningú llegeixi aquest llibre sense haver llegit abans els altres tres. Sobretot. I si no veuen les pel·lícules, creguin-me, és igual.

HARRY POTTER Y EL PRISIONERO DE AZKABÁN

Harry Potter - 3

Títol original: Harry Potter and the prisoner of Azkaban
Autor:
J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 1999

Deia en la ressenya del llibre anterior, que figurava que la intenció de la sra. Rowling en escriure la sèrie "Harry Potter" era inventar històries d'aventures per a nens i adolescents. Amb aquest tercer llibre això no queda tan clar. No és una història per a nens i adolescents; és una història d'horror ("horror", no "terror", que és diferent). També deia que en el llibre anterior hi havia coses molt dures; doncs bé, aquest llibre, "El presoner d'Azkaban", és tot ell molt dur. La sra. Rowling pot ser extraordinàriament bèstia escrivint, cosa que en aquest tercer llibre queda meridianament clar. La Traïció, la Injustícia i l'Odi (tot amb majúscules) són els grans protagonistes d'aquesta història. La presó d'Azkaban és la cosa més horrible que hom pot imaginar. I resulta que el més terrible de tot, és que sí, que hom s'ho pot imaginar, perquè, d'una manera o altra, Azkaban i els seus guardians han existit, existeixen i seguiran existint. La sra. Rowling no ens estalvia res, ni la pena de mort, en una versió francament retorçada.

Nota:
Alfonso Cuarón, director de la pel·lícula, i Steven Kloves, guionista, no han entès el llibre. No han entès res de res. Tenint en compte que el guionista és el mateix que el de les dues pel·lícules anteriors però, en canvi, el director ha canviat (abans era Chris Columbus), és molt probable que sigui precisament aquest darrer, Alfonso Cuarón, el responsable d'haver fet d'aquesta pel·lícula una cosa estúpida; se salta coses que no s'ha de saltar; s'inventa coses idiotes segurament per què no sap com traduir-les a imatges ni l'importa... A aquest senyor no l'importa una merda la història original. Ha aconseguit que la pel·lícula no transmeti res de res del que transmet el llibre. A aquest senyor l'haurien d'inhabilitar de per vida i posar-lo a buidar una platja amb una cullereta de cafè.

dijous, 20 d’agost de 2009

HARRY POTTER Y LA CÁMARA SECRETA


Harry Potter - 2

Títol original: Harry Potter and the Chamber of Secrets
Autor:
J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 1998

Naturalment que hom pot trobar en aquest segon llibre de Harry Potter una història d'aventures per a nens i adolescents, figura que aquesta és la intenció. Però hi ha més. En aquest llibre, com a l'anterior, surt un gran monstre, però aquest cop el gran monstre és més gros, més lleig i més terrorífic que el del primer llibre. És un monstre real, el coneixem molt bé i el veiem cada dia: és el racisme. A més, la Sra. Rowling fa servir unes expressions molt dures per a referir-s'hi: "els que són de sang neta" i "els que són de sang bruta". O bé "aquest és un sang neta" i "aquell és un sang bruta". Això és el que fa posar els cabells de punta quan hom ho llegeix a les pàgines del llibre, molt més que les descripcions que fa l'autora referides a bitxos tradicionalment repulsius i fastigosos, com són les aranyes i les serps. El llibre va de racistes, de nazis (en el sentit més hitlerià de la paraula), de "raça ària"... ; tot i que cap d'aquests termes hi surt mai al redactat, s'identifiquen perfectament. Especialment aconseguit el dibuix que la Sra. Rowling fa del nen Draco Malfoy -de 12 anys- i del cabronàs del seu pare. Mai ha estat tan fàcil odiar profundament uns personatges. I pel que fa al pobre Harry Potter, se li agraeix que tingui l'amabilitat de donar continuïtat a la sèrie, però en realitat, el protagonista, si més no en aquest llibre, no és ell, encara que ho vulgui semblar. Ah, i me n'oblidava: el personatge del professor Gilderoy Lockhard és genial. Poques vegades un imbècil integral ha estat tan ben retratat com a tal, com en aquest llibre.

dimecres, 19 d’agost de 2009

HARRY POTTER Y LA PIEDRA FILOSOFAL


Harry Potter - 1

Títol original: Harry Potter and the Philosophers Stone
Autor:
J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 1997

Primer llibre de la sèrie Harry Potter. Des de 1999 fins a 2005 Salamandra n'ha fet 43 (quaranta-tres) edicions. Quin és el secret de l'èxit de Harry Potter? Molt probablement la imaginació desbordada de la senyora Rowling i el fet que aquesta fantasia seva sap connectar molt bé no només amb el món imaginari d'un nen-nen sinó també amb el món imaginari del nen que tots portem dins. Fins i tot la seva pàgina web oficial és de descripció francament difícil; s'ha de veure per a saber què vol dir això. A més, Harry Potter té elements que fa temps que no es veien en aquest tipus de literatura: no sé ben bé per què, amb el temps, la literatura dirigida a "nens i joves" s'ha anat depurant fins a la nàusea d'elements "políticament incorrectes", de tal manera que llegir un d'aquest llibres és com llegir el manual de procediments de neteja de les instal·lacions d'un hospital. A "Harry Potter" passen coses que són "de bon gust" i d'altres que no tant, i això ja està bé. Molt entretingut.

EL OSCURO PASAJERO


Sèrie Dexter - 1

Títol original: Darkly dreaming Dexter
Autor:
Jeff Lindsay
Editorial: books4pocket (Ediciones Urano)
Any primera edició: 2005

Dexter no és com tothom i ell ho sap. Vaja si ho sap. Treballa com a especialista forense de la policia de Miami, i fora d'horari laboral es dedica a arribar on la Justícia s'ha quedat curta, segons la seva particular visió.

Ell diu que no és humà, que no experimenta emocions, que no té consciencia com els altres. De fet es refereix als altres com "els humans", aquests éssers curiosos que fan coses que ell no pot acabar d'entendre.

Aquesta és la primera d'una sèrie de novel·les escrites per Leff Lindsay que tenen a Dexter com a protagonista principal. Dexter fa coses terrorífiques, pensa coses terrorífiques, té conceptes terrorífics, i la seva pretesa manca d'emocionalitat també produeix un cert pànic. Pero... és veritat que Dexter no és capaç d'experimentar emocions? O més aviat seria que Dexter no sent el que se suposa que s'hauria de sentir? Despres de llegir el llibre és difícil dir que Dexter és immoral... o amoral... però aleshores, què és? Això ho haurà de decidir el lector.

dilluns, 17 d’agost de 2009

NUESTRA PANDILLA


Títol original: Our Gang
Autor:
Philip Roth
Editorial: Mondadori
Any primera edició original : 2008

El llibre és un recull de textos de sàtira política que tenen com a diana de les seves canonades al president dels Estats Units Richard M. Nixon i el seu entorn. La publicació original data de 1971, poc abans que es descobrís que uns "misteriosos assaltants" havien entrat a "no se sap ben bé què fer" a la seu central del Comitè Electoral Demòcrata, en plena campanya per a les eleccions presidencials.

És a dir, que en el moment d'escriure aquests articles, el seu autor, Philip Roth, no tenia ni idea de que el que estava escrivint, i que segurament el pobre creia que era "molt fort", quedaria en absolutament res en comparació amb un dels escàndols polítics més bruts a escala planetària, que tot just estava neixent: l'escàndol Watergate.

Tot i així, llegint el llibre ja es veu perfectament que Richard Nixon "prometia", i que en el futur, un futur molt pròxim, no "decebria", com, efectivament, no ho va fer. Fins a George W. Bush, és gairebé impossible trobar un president dels Estats Units més delinqüent que Nixon, a qui tot i així van reelegir. A Bush també. És clar que entre tots dos hi havia unes quantes diferències: Nixon era quaker; Bush primer va ser episcopalià i després metodista. Nixon era un paranoic rematat; Bush era un imbècil alarmant. Nixon tenia deliris mesiànics; Bush tenia delirium tremens, etc. etc... És preocupant pensar en quins criteris electorals deuen tenir els ciutadans del Estats Units.

Un advertiment, per si de cas: en el llibre ningú surt citat pel seu nom, encara que els noms que s'inventa l'autor fan que el lector sàpiga perfectament de qui s'està parlant. Richard Nixon és Tricky Dixon (de fet, a la realitat, Nixon va acabar essent conegut com a "Tricky Dicky"); el President Kennedy és el President Carisma; el Secretari de defensa, Melvin Laird, és el Secretari Lard; l'ex-president Lyndon B. Johnson és Liando B. Johnson... fins aquí, no gaire problema. Ara bé, el llibre fa referència a qüestions molt domèstiques dels Estats Units de l'època, de tal manera que si hom no té una certa informació prèvia sobre Nixon i la seva època hi haurà unes quantes coses que no podrà entendre.

No és cert el que pretén fer creure el traductor en una nota prèvia, quan diu que el temps ha fet que aquests textos hagin acabat tenint una lectura universal i que no cal que ell es molesti a posar una nota explicativa a peu de pàgina cada dos paràgrafs. Mentida podrida: els textos són domèstics i és probable que el propi traductor no hagi entès ni la meitat de l'original i tampoc no hagi tingut ganes de documentar-se per a entendre'l, que per a això, segurament, no li paguen.

MENTIRAS FUNDAMENTALES DE LA IGLESIA CATÓLICA


Títol original: Mentiras fundamentales de la Iglesia Católica
Autor:
Pepe Rodríguez
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original : 1997

Si en el llibre "Los pésimos ejemplos de Dios" l'autor -o co-autor, com ell mateix molt bé diu- se centrava en l'Antic Testament, en aquest, curiosament escrit amb anterioritat, se centra en el Nou Testament. Que no, que t'ho miris com t'ho miris és que no. Que ni la senyora Maria es va mantenir precisament verge. Que ni Jesús Crist era fill únic, i que -naturalment- tampoc era catòlic, sinó de principis religiosos jueus i, en segons què, fins i tot de la vella guàrdia. Que efectivament, a Sant Josep li van prendre el pèl sense cap mena d'escrúpol, pobre iaio.

Que l'Evangeli de Sant Joan no el va escriure Sant Joan "ni por el forro". Que tres dels quatre evangelistes no van conèixer mai al "boss". Que els evangelis s'han anat engreixant misteriosament amb el temps. Que d'evangelis n'hi ha uns quants més i, francament, bastant més interessants. Que només utilitzant les ulleres per a la vista cansada, no cal més, es veu que les profecies que surten a la Bíblia són, evidentment, infalibles, més que res perquè van ser escrites bastant després que passessin els fets profetitzats. Que els deu manaments de tota la vida, resulta que no són "de tota la vida": només cal fer una miradeta a la Biblia (a les biblioteques n'hi deu haver, suposo), per a veure que la Cúria Vaticana ja fa temps que pateix d'una providencial dislèxia. Que Sant Pau, en plan Cid Campeador (ja li anava aquest rotllo), va escriure vàries de les seves epístoles... després de mort.

I així tot. És clar que tothom té dret a opinar (segons l'Església Catòlica, no) i a posicionar-se respecte del que es diu en aquest llibre, però la veritat és que les anàlisis que fa el Sr. Rodríguez estàn extremadament documentades, gairebé fins el paroxisme. En canvi, les respostes dels seus detractors (què n'hi ha, i n'he llegit unes quantes d'aquestes respostes) es basen en la fe; concretament en aquella forma de fe que diu que, si no creus el que et diu l'ortodòxia catòlica, et caurà la pell a tires de tal manera que, en comparació, allò de que la masturbació causa l'assecament instantani de la medul·la espinal és una broma de pícnic sense importància.

Llibre aprofitable i de condemnació eterna assegurada per al lector (pel que fa a l'autor, ni t'ho explico).

LOS PÉSIMOS EJEMPLOS DE DIOS


Títol original: Los pésimos ejemplos de Dios
Autor:
Pepe Rodríguez ...i Déu
Editorial: Ediciones Temas de Hoy
Any primera edició: 2008

L'autor, o co-autor, ho deixa molt clar des del començament: "Vaya por delante que este libro está escrito en coautoría. El 90 por ciento del texto es la palabra de Dios en estado puro, esto es, tal como se recoge en la Biblia, y el resto son simples comentarios de un pobre autor al que el Altísimo sólo dotó de sentido común pero no de fe".

La tesi de partida, i la que es manté durant tot el llibre, és que l'Església Catòlica Apostòlica i Romana, Única i Vertadera, s'ha entestat durant vint-i-un segles (i així continua) en què el que diu la Bíblia va a missa (mai millor dit), i que totes i cadascunes de les paraules contingudes en aquests textos fonamentals han estat, són i seran vigents per sempre, perquè són, sense cap mena de dubte, la paraula autèntica de Déu, inspirada i dictada a diversos sants varons que només han servit d'instrument de la Divinitat Una i Trina sense fer cap aportació personal.

Per tant, el senyor Rodríguez (Doctor en Psicologia, Llicenciat en Ciències de la Informació i especialista en problemes sectaris) ha decidit prendre la paraula als dignissims administradors de la fe catòlica i il·lustrar als lectors sobre la paraula de Déu.

Perquè és veritat: el 90 per cent del text és una cita rigorosament exacta de la Biblia, és a dir, un complet manual d'homicidis, manipulacions a sang freda, neteja ètnica, assassinats massius, tortures inimaginables sobre innocents, parricidis, massacres gratuïtes i altres meravelles, totes inspirades per Déu amb l'únic propòsit de fer-se autobombo. Tal qual.

És cert que l'autor (o co-autor) se centra en l'Antic Testament, i ell mateix és conscient que la primera crítica que se li pot fer és que eren altres èpoques i altres paràmetres culturals, però, primera, com ell mateix diu també, ni en aquella època la gent era tant espantósament bèstia i, segona, l'Església Catòlica segueix insistint en que tot allò que diu l'Antic Testament és rigorosament vàlid perquè "l'Antiga Aliança no s'ha trencat mai". És la paraula de Déu, i Déu és infal·lible.

De fet, a dia d'avui, més de 2000 anys després que se suposa que van succeir els fets i les inspiracions narrades, per a l'Esglesia Catòlica la dona segueix essent poc més que una palanganera, l'homosexualitat segueix essent un pecat mortal contra natura (amb sort, una malaltia lamentable, quan no un producte d'una voluntat dèbil o simplement un vici repulsiu), i no va ser fins que ja estava molt avançat el regnat del Papa Wojtyla, que es va admetre que Galileu Galilei tenia raó i és la Terra la que gira al voltant del sol, així que potser (potser!) es van passar una miqueta de no res quan li van fer aquella tonteria de judici l'any 1633.

La veritat és que després de llegir aquest llibre, no és que hom es miri la Biblia d'una altra manera; és que hom confirma el que ja es temia: que si una fe es basa en això, és que estem molt malament. Però que molt.

EL PESO DE LA CULPA


Títol original: Close home
Autor:
Peter Robinson
Editorial: RBA
Any primera edició: 2005

Un altre cas de l'inspector Alan Banks. Tot comença quan l'operari d'una excavadora troba un cadàver que correspon a algú que... millor que no ho desvetlli. A més dels misteris intrínsecs del llibre, n'hi ha alguns més que crec que serà molt difícil explicar mai. Per exemple: quina relació hi ha entre el títol original, "Close Home", i el títol de la traducció?; per què aquesta mania de canviar els títols dels llibres?; per què, quan acaba el llibre, i al lector li agafa una necessitat urgent de llegir-ne un altre del mateix personatge, es troba amb que, efectivament, hi ha un total de quinze títols de la mateixa saga, que aquest és el tretzè i que, apart d'aquest, només se n'ha editat aquí un altre que es diu "El camaleón", i prou? És que en aquest país només s'editen El Quijote, la Bíblia i la guia telefònica? Que fa el jutge Garzón que no hi posa mà?.

EL CAMALEÓN


Títol original: Afetermath
Autor:
Peter Robinson
Editorial: RBA
Any primera edició: 2004

Novel·la policíaca protagonitzada per l'inspector Alan Banks. Títol original: "Aftermath", és a dir, "seqüeles". Genial, no? Com es passa de camaleó a seqüela? Què s'ha pres el responsable d'haver canviat el títol? Quanta paciència s'ha de tenir, Senyor, Senyor... I és que, de fet, la novel·la va de seqüeles i no de camaleons que com tothom sap són uns animalets que canvien més que un títol literari, que ja és dir. Narració interessant i ben portada.

CABEZA DE PERRO


Títol original: Hundehovet
Autor:
Morten Ramsland
Editorial: Salamandra
Any primera edició de l'original : 2005

No sé qui és que decideix els llibres que ha de publicar l'editorial Salamandra, però el que sí sé és que espero que el mantinguin en el seu lloc durant anys. No hi ha prou diners per a pagar una política editorial així. En aquest cas es tracta de la història d'una família, explicada per un dels seus integrants. El narrador, Asger, norueg, es remunta a l'època dels seus avis i va passant revista a les gràcies, desgràcies i patetismes de la família durant generacions.

El seu avi patern, Askild, és tot un personatge; és com un huracà que no pot ni amb ell mateix. El seu pare, "Orejotas", és una d'aquelles víctimes reals que se'n surt com pot, i que fa que hom es pregunti "per què han de ser així les coses?". Però són així, a Noruega i aquí; hi ha coses que són universals i no hi ha res de més universal que la tragèdia i l'absurd intrínsecs a la família, a qualsevol família.

L'àvia Bjørk, La Tía Gorda (o La Pelma), Cabezamanzana, la besàvia Randi... tots són personatges potentíssims, però és que si cadascú de nosaltres reviséssim la nostra pròpia història tal com ho fa el narrador d'aquest llibre, i provéssim d'explicar-la a algú altre, ens adonariem que hi hauria qui no ens creuria, malgrat que juréssim que el que expliquem és cert, i que nosaltres mateixos sabéssim que és cert.

Jo aquest llibre me'l crec. Pot ser una novel·la, pot semblar una fantasia a voltes exagerada, però me la crec del tot. A més està explicada de manera aparentment desordenada i confusa (hi ha hagut un moment en que he hagut d'aturar-me i fer-me un mapa geneaològic; ho aconsello de veritat) però justament aquesta és una de les coses que li dónen força a la narració. Perquè si hi ha alguna característica que destaca en aquesta narració, entre moltes d'altres, és la seva força. Llibre molt més que arpofitable.

Post Scriptum: l'il·luminat que ha escrit la ressenya de la contraportada comença dient: "Esta divertida y originalísima novela...". No es bo amorrar-se a l'ampolla tan d'hora al matí, i és convenient consultar un diccionari quan hom vol emprar termes tan infreqüents com "divertido-a". S'ha llegit el llibre aquest senyor?

RASPUTÍN


Títol original: No especificat per l'editor
Autor:
Edvard Radzinsky
Editorial: Crítica
Any primera edició: 2003

Llibre que, amb l'excusa d'explicar la història del monjo Grigori Efimovich Rasputin -personatge de la Russia de principis de segle XX, que estava com una cabra- retrata la cort del Tsar Nicolau II. Personatges reals a destacar: la Tsarina Alexandra Feodorovna, de qui es pot dir que si Rasputin estava com una cabra, la Tsarina estava com un ramat sencer de cabres; l'amiguíssima de la Tsarina, Ayna Virúbova, inenarrable (les fotos de la Virúbova no tenen desperdici; de fet, cap de les fotos del llibre no tenen desperdici); el Comte Fèlix Yusupov, una primadonna molt sensible però una mica bèstia; el propi Tsar Nicolau II, el calçasses imperial més gran de la Història de Rússia, etc. N'hi ha molts més, però no és qüestió de reproduir el llibre aquí.

MOSSAD La ira de Israel


Títol original: Mossad. La ira de Israel
Autor:
Eric Frattini
Editorial: Grand Gignol Ediciones
Any primera edició: 2008
NOTA: Aquest llibre és una versió revisada i actualitzada d'una obra anterior del mateix autor que va ser publicada per "La esfera de los libros" l'any 2006 amb el títol "Kidon. Los verdugos del Mossad". Qui avisa no és traïdor.

Normalment (curiosa paraula quan es tracta d'aquests temes), els serveis secrets d'un país es dediquen bàsicament a espiar i a contraespiar; és clar que pel camí acostumen a fer passar a molta gent a millor vida, per allò de la "seguretat nacional". És per això que es van inventar els serveis secrets.

Els serveis secrets d'Israel (Mossad), en canvi, es van inventar per a un altre propòsit: el de la venjança del poble escollit contra els seus enemics. Així, tal com sona. La primera missió famosa d'aquests serveis secrets va consistir en el segrest d'un criminal de guerra nazi -Adolph Eichmann- que vivia amagat a sudamèrica (gràcies als bons oficis del Vaticà, mira tu per on) i portar-lo a Israel on va ser jutjat, condemnat i executat. Aquesta és una de les escassíssimes ocasions en que el personatge objectiu del Mossad ha passat pels quatre estadis (segrest, judici, condemna i execució). Des d'aleshores ha estat tradició del Mossad i del Primer Ministre d'Israel de torn, saltar-se els tres primers estadis i anar directament al quart. Ho troben més pràctic. I ho deu ser, segurament, si no fos pel detall de que alguna vegada s'han equivocat de fulano (això sí, després indemnitzen la vídua i els fills, tot un detall) o també perquè en el moment de dur a terme la "missió" se'ls ha creuat una iaia passejant el gos, o el repartidor del Caprabo i, és clar, amb l'explosió del cotxe bomba, ni iaia, ni gos, ni repartidor (a aquests no els indemnitzen).

En aquest llibre es documenten fins a setze operacions del Mossad, inclosa la d'Adolph Eichmann i la del fulano que no era, passant pel famós assalt a l'aeroport d'Entebbe que tan poca gràcia li va fer a Idi Amin (otro que tal). L'autor, el senyor Eric Frattini, no s'ha pogut estar de posar-hi una mica de salsa enmig dels fets objectius que narra; ho dic perquè cas que el senyor Frattini no sigui un telèpata-mèdium extraordinari no s'expliquen frases de l'estil de "...la darrera cosa que Abdelhaiat va pensar quan va veure que se li aproximava el míssil que acabaria amb la seva vida va ser..."

Tot i així és un llibre molt informatiu que, sí més no, deixa molt clar que val més que vostè no faci mai res que pugui arribar a molestar al Primer Ministre d'Israel i als seus serveis secrets; no trobarà cap lloc on amagar-se.

LOS BORGIA


Títol original: The Family
Autor:
Mario Puzo
Editorial: Planeta Internacional
Any primera edició original : 2001

La primera cosa que crida l'atenció en aquest llibre és la discrepància que hi ha entre el títol original i el títol que li ha donat l'editorial espanyola. Això no atempta contra els tant cloquejats drets d'autor? Els lectors que llegeixen en castellà són tan imbècils que, si a la portada no els diuen de quina família es tracta, ja no compren el llibre?. En fi, deixem-ho córrer i no ens fem més mala sang.

Es tracta de la història novel·lada de la ínclita família Borgia. Molt ben trobat. Difícil que fos d'una altra manera essent l'autor qui és. El llibre reflecteix la societat de l'època, i és que aleshores les coses eren així. No és que els Borgia fossin especialment infames... comparats amb els altres, diem-ne nobles, del seu temps.

Roderic Borgia, el Papa, era un senyor feudal no gaire refinat i amb els standards de salvatgisme que s'estil·laven en aquell moment.

Cèsar Borgia, el seu fill i Duc del Valentinois, era un animal intrigant, però cal dir en el seu favor que potser era més intel·ligent que la mitjana de col·legues que l'envoltaven.

La filla, Lucrècia, a qui el Papa li deia Luccia, no va enverinar ningú; si més no, no s'hi va dedicar habitualment, en contra del que diu l'estranya llegenda urbana que s'ha teixit al seu voltant.

Pel que fa a la resta (la Cúria vaticana, els florentins, Maquiavel, el regne de Nàpols, els Sforza, el cardenal Della Rovere...), apareixen en el llibre d'una manera prou il·lustrativa. Val la pena. És un bon llibre per a qui li agradi la turbulenta història del Renaixement.

FRANCO, EL GRAN MANIPULADOR


Títol original: Franco, el gran manipulador
Autor:
Paul Preston
Editorial: Base
Any primera edició: 2008

Hitler va acabar fins el gorro del general Franco després de l'entrevista que va tenir amb ell en un vagó de tren a Hendaia (va dir que no l'aguantava i que mai més); el Comte Ciano, ministre d'Afers Exteriors d'Itàlia i gendre de Mussolini, deia que Franco no tenia ni la més punyetera idea de com es portava una guerra; quan Harry Truman, president dels Estats Units, pensava en el general Franco, li venien basques; els general Mola n'estava fins els nassos del general Franco; José Antonio Primo de Rivera tampoc no l'aguantava (el sentiment era mutu); el general Sanjurjo no se'n fiava un pèl del general Franco; i el general Queipo de Llano li deia, simplement, "Paca la Culona".
Tot això és històric. La frase que el general Sanjurjo li va dedicar un dia a qui seria Caudillo por la Gracia de Dios va ser, textualment, "Franquito es un cuquito que va a lo suyito"; y per a acabar-ho de rematar el general Cabanellas va dir als seus col·legues que si li donaven Espanya a Franco cometrien un greu error "porque se creerá que es suya y no la soltará hasta que se muera".
Per cert, que "cuquito" és un diminutiu de "cuco", i cuco, en castellà, és, entre d'altres coses, un ocellot que es dedica a posar els ous en nius que no són seus de tal manera que quan la cria neix es desfà de les legítimes.
Doncs justament d'això va aquest llibre: de com un individu no especialment brillant però sí sense escrúpols va arribar a aprofitar-se d'un cop d'estat fracassat que ni tan sols va ser iniciativa seva per, primer, allargar una guerra civil en interès propi i, segon, fer efectivament d'Espanya una finca seva i no deixar-la fins que es va morir. Magnífic llibre del també magnífic (com sempre) Paul Preston, complement perfecte de l'imprescindible llibre del mateix autor "Franco, Caudillo de España" editat originalment per Grijalbo l'any 1994.

EL AHOGADO DEL TÀMESIS


Sèrie Pitt nº 6

Títol original: Bluegate Fields
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Plaza & Janés)
Any primera edició original: 1984

De la traducció:
Aquesta vegada el nan mental de 'Debolsillo - Plaza & Janés' que tradueix els títols dels llibres de la senyora Perry (que tampoc es diu Perry), mereix l'Oscar a la conversió més delirant, a més, naturalment, de l'Oscar a la carrera de tota una vida inventant-se títols idiotes. Per a començar, el tal 'ahogado' (n'hi ha un, això és cert), ni es va ofegar al Tàmesi, ni va arribar mai al riu; i per a continuar, el Tàmesi no pinta res en aquesta novel·la, mentre que Bluegate Fields, un barri deprimit de Londres, si que hi pinta, i bastant. D'altra banda, també mereix un Oscar el traductor de la novel·la, un tal Ramon Pros, que ocasionalment ens esquitxa algunes de les 311 pàgines de la història amb catalanades tals com "duelo" (en comptes de 'luto'), o "el resto devendría rápidamente" (del català nostrat 'la resta s'esdevindria ràpidament'), o "como una riada" (en comptes de 'como un aluvión', per exemple), o "fanal" (hi ha centenars de "fanales", però cap 'luz' ni cap 'farol', curiosament)

De la novel·la:
Londres 1886, el mateix any en què passa la història del llibre anterior; realment, amb aquesta sang d'orxata que té, és notable com l'inspector Pitt aguanta tants casos desagradables seguits. La cosa comença amb que troben algú ofegat (no al Tàmesi) i, naturalment, com que aquest algú era de casa bona, la família pretén despatxar l'afer amb un funeral rapidet (malgrat les proves evidents de delicte) i passar a una altra cosa, no sigui cas que es comencin a ventilar draps bruts, que no està la noblesa per a taquicàrdies. Fins i tot l'inspector Pitt es deixa colar algun gol al començament del relat, pero ah!, la seva dona, la seva acarameladíssima Charlotte, no, -faltaria més- cosa que fa que a l'inspector Pitt li comencin a sortir erupcions cutànies i acaloraments diversos. Això al començament; després ja s'acalora ell solet, sense l'ajut de la seva dona.

Darrere d'aquest argument, que en principi no és res de l'altre barri, sorgeix una de les novel·les més sòrdides i revoltants de la senyora Perry. Si més nó, la més revoltant des que va començar la sèrie. S'exposa, com sempre, la vomitiva hipocresia de la noblesa (?) victoriana, però a més, també s'exposa l'ús de la pena de mort com a solució de conveniència per a tothom (és igual que no estigui gens clar que el condemnat sigui culpable o no; el que cal és penjar-lo per a salvar les aparences).

Si amb això no n'hi hagués prou, també es tracta sobre la prostitució de menors (ni més ni menys), d'una manera que, malgrat que la senyora Perry no sigui precisament una gran literata, és perfectament creïble, cosa que deixa l'estómac del lector a la misèria.

I, finalment, també es tracta de l'homosexualitat segons la visió rigorosament victoriana de l'època, una visió francament esgarrifosa que algú, equivocadament, podria creure que es exagerada i inventada; doncs no, ni exagerada ni inventada. Els conceptes i el vocabulari que fa servir la senyora Perry quan es refereix a l'homosexualitat en el Londres de 1886, eren del tot vigents aqui mateix l'any 1986 i són vigents ara mateix, per exemple, als Estats Units, pel que fa a una notable proporció de la població "benpensant", i també entre alguns personatges normalets i correntets d'aquest país nostre tan meditrerrani, tan sudeuropeu i tan liberal, i no parlem ja de Sudamèrica o de determinats països asiàtic o africans.

En fi, que pel que fa a la pena de mort, la hipocresia, la prostitució de menors o l'homosexualitat, entre d'altres coses, el temps no passa. La humanitat segueix estant contaminada per la mateixa quota de descerebrats de sempre.

Com és habitual, sembla com si la senyora Perry hagués decidit en l'últim moment quí havia de ser l'assassí de la seva història pel bonic procediment del pito-pito-colorito, per què de fet, el tal assasí tant podia ser el que ella diu que és, com qualsevol altre. Si Agatha Christie aixequés el cap tornaria a caure morrrta del disgust, pobre dona. O no; no sé per què, intueixo que la senyora Agatha Christie es negaria a llegir cap de les novel·les de la senyora Perry; probablement ni tan sols les consideraria novel·les, mira que et dic.

LOS ROBOS DE RUTLAND PLACE


Sèrie Pitt nº 5

Títol original: Rutland Place
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Plaza & Janés)
Any primera edició original: 1983

Londres 1886. Ja fa cinc anys que l'inspector Pitt va conèixer Charlotte, la que es convertiria en la seva dona, de resultes de la investigació del que semblava el treball barroer però efectiu d'un assassí en sèrie. Dic que l'assassí en qüestió era barroer perquè no va encertar a enviar a l'altre barri a cap avantpassat clau de l'il·luminat de l'editorial Debolsillo (Plaza & Janés) que s'ha dedicat a canviar els títols de les novel·les de la senyora Perry. És clar que, fet i fet, la senyora Perry tampoc no es diu Perry, però això, curiosament, no és culpa de l'il·luminat en qüestió.

En aquesta ocasió resulta que els papàs de la senyora Pitt s'han canviat de casa, i mira que tenen mala pata pobrets, que si en el barri d'abans hi havia algú que es dedicava a amargar-los l'hora del te amb un assassinat cada cinc minuts, ara, en aquest nou barri, hi ha algú altre que es dedica a arruinar-los l'hora de les pastetes a base de robatoris que a sobre son bastant ridículs, la veritat. Naturalment també els cau a sobre algun cadàver, si no no seria una novel·la de la senyora Perry.

Novament la senyora Perry retrata l'alta societat victoriana britànica amb tal efectivitat que de vegades agafen ganes de cremar el llibre. Això si no t'has mort abans víctima d'un coma diabètic ocasionat per la lectura dels passatges on es descriu cooom s'estiiiimen l'inspector Pitt i la seva doneta (perquè és una doneta, no una dona; i a ell, si li fessin una transfusió de sang de tant en tant, tampoc no li aniria malament, perque mira que és més soso que una sacarina caducada)

En fi, com és habitual, la conclusió és que si ara mateix no tenen res millor per llegir, amb això es poden entretenir una estona.