BOX HILL

Títol original: Box Hill
Autor: Adam Mars-Jones
Editorial: Planeta (Temas de hoy)
Any primera edició original: 2020
Any primera edició per Planeta: 2021

És una història curta -150 pàgines- i peculiar. Com el seu autor, que també ho és molt de peculiar. Adam Mars-Jones ja tenia el manuscrit llest per a publicar-lo a finals dels anys 90, però va decidir "congelar-lo". Tenia una filla en edat escolar i va pensar que si els pares dels seus companys d'escola descobrien que ell havia escrit una cosa com aquesta, la seva filla podria sortir-ne socialment perjudicada.

I sí, la veritat és que "Box Hill" no és un relat gens convencional. Ja a les primeres pàgines vaig quedar impactat, tant pel llenguatge com per la situació que se m'estava descrivint. Abans d'arribar a la pàgina vint ja m'havia plantejat si calia continuar, o bé era millor desar el llibre i escollir-ne un altre. Afortunadament vaig decidir seguir, cosa de la que no me'n penedeixo gens.

Una relació entre dos. Un dominador i un sotmès. La relació sorgeix de cop i volta, sense més. No ha estat imposada, tampoc ha estat pactada. És, i ja està. Arriba a durar anys sense que ningú la qüestioni.

Algú la podria descriure com una relació sado-masoquista, però crec que veure-ho així seria fer-ne una reducció fàcil i injusta. D'altra banda penso que, com sól passar, el dominant necessita del dominat, i per tant el propi dominant té un punt (o més que un punt) de dominat. Pel que fa al dominat, amb la seva submissió exerceix un domini (penso que evident) sobre el pretès dominant. És a dir, res no és ni blanc ni negre.

El context també té el seu punt: la família d'un d'ells, els amics de l'altre. Aquests universos no estan interconnectatas ni tampoc semblen imprescindibles, però sense ells no hi hauria història.

Si creuen que el que he escrit fins aquí és críptic i que no s'entén gaire, van pel bon camí. Un dels protagonistes, que també n'és el narrador, tampoc entén moltes coses però això no el fa perdre el son. Potser és millor viure la vida que entendre-la.

Llibre aprofitable? doncs depèn; és una d'aquelles històries que poden causar fascinació sense que hom sàpiga per què (és el meu cas), o bé que fan que hom es pregunti per quina raó s'ha arribat a publicar una estupidesa semblant. Vostès mateixos.

 

El senyor Mars-Jones (nascut l'any 1954)

Coberta de l'edició original (2020)

UN POBLE TRAÏT

 

Títol original: A People Betrayed: A history of corruption, political incompetence and social division in modern Spain 1874-2018
Títol versió en castellà: Un Pueblo Traicionado
Autor: Paul Preston
Editorial versió en català: Base (2019)
Editorial versió en castellà: Debate (2019)
Editorial versió en anglès: Harper Collins (2019)

Molt, però que molt il·luminador. Amb aquest llibre el sr Preston ens revela moltes coses que es resumeixen en una de global: la corrupció i la delinqüència dels estaments privilegiats espanyols no són noves en absolut; venen de lluny, de molt més lluny del que hom, ingènuament, podria pensar.

El sr Preston es compadeix de nosaltres i situa l'inici de la seva investigació a la part final del segle XIX, estalviant-nos "meravelles" prèvies.

Donc sí, ja Alfonso XII -aquell de "dónde vas Alfonso XII, dónde vas triste de ti"- que va regnar entre 1875 i 1885, estava abonat als tripijocs de la corrupció política i judicial de l'època. És a dir que ni el rei era neutral, ni la classe política era presentable, ni hi havia justícia, sinó judicatura. Exactament igual que ara, gairebé 150 anys després. Els cacics controlaven el poder polític i judicial. Ara també, però no en diem cacics.

 

"Dónde vas Alfonso XII..."

El sr Preston ens explica d'una manera ben didàctica (il·lustrada amb exemples i tot) que el stablishment conservador espanyol (oligarquia terratinent, aristòcrates, exèrcit etc) sempre s'ha comportat de manera brutal amb les classes socials no privilegiades.

Les clavegueres de l'Estat no són cap invent nou, tampoc. Alejandro Lerroux n'és un exemple paradigmàtic de començament del segle XX. Només una excelsa minoria arriba als nivells de cinisme, manca d'escrúpols i traïdoria de Lerroux, i qui hi arriba sol assolir, a l'estat espanyol, el lloc de poder que va assolir ell: Primer Ministre (o Presidente del Gobierno, com els agrada dir als polítics espanyols)

 

Alejandro Lerroux, àlies l'Emperador del Paralelo

 

 Pel que fa al següent Alfonso, el XIII, que era com una mena de folclòrica coronada ("mu saleroso" ell) el sr Preston ens informa que es dedicava a intervenir en política en funció dels seus interessos, i saltant-se a qui fos (com per exemple, el govern) si li convenia. Sa Majestat es va dedicar en tot moment a maquinar per a que es mantinguessin els privilegis de l'oligarquia i per tant els seus propis, fins i tot desviant-hi fons de l'Estat, que no pas seus.

 

Alfonso XIII, un Borbón innegable

 

 Més coses interessants: durant, com a mínim, el primer terç del segle XX, els oficials de l'exèrcit espanyol, conxavats amb l'oligarquia econòmica, van ser capaços de vendre armes i aliments a "l'enemic" de torn deixant desassistits als propis soldats. En determinades situacions es van produir més baixes de soldats per malaltia i manca d'alimentació que per acció de combat.

No cal dir que aleshores l'exèrcit es considerava a si mateix una casta superior, amb privilegis incontestables i per damunt dels "civils". Aquesta, diem-ne, visió, encara persisteix en uns quants personatges de la milícia.

La part del llibre que el sr Preston dedica a la República de 1931-1939 té també un gran valor, tant formatiu com informatiu. Jo no sabia -i m'imagino que la majoria de vostès tampoc- que qui va ser el primer President de la República, el sr Niceto Alcalà Zamora, de fet era un cacic de dretes de tota la vida que es va girar en contra de la monarquia perquè aquesta no havia protegit prou els seus interessos. Decididament això no era un bon començament republicà. Durant la República, el poder econòmic (cacics, terratinents i Joan March) van seguir tenint la paella pel mànec. March va arribar a manipular als anarquistes i la CNT. La corrupció dels governs d'Alejandro Lerroux no va arribar a ser igualada fins a l'era de l'actual Partido Popular.

 

Don Niceto, el Presidente Señorito

 

Durant la República, la dreta acostumava a fer guerra molt bruta per a mantenir-se en el poder o recuperar-lo en unes eleccions -saltant-se la llei, si calia-, i el diari ABC ja mentia descaradament. Els sona d'alguna cosa?

I arribem al franquisme, en què la corrupció es va fer patent des del primer dia, via suborns, comissions secretes, contraban per part d'oficials de l'exèrcit que també s'enriquien embutxacant-se diners públics, especulació immobiliària... en fi, tot un catàleg de meravelles de les quals el Generalito en tenia perfecte coneixement entre d'altres coses perquè el seu propi entorn familiar hi estava involucrat.

 

El Marquès de Villaverde,
una perla del clan Franco

 

A efectes de corrupció i delinqüència assimilada, la Transició no va aportar cap millora precisament. Els bancs, l'Església Catòlica i l'exèrcit van actuar com a poders fàctics des del primer moment... com ho havien fet sempre. En aquest sentit es podria dir que allò que Generalito va dir que deixava "atado y bien atado", en realitat ja estava més que "atado" des d'Alfonso XII com a mínim.

El sr Preston coincideix amb als que sostenen (entre els que m'hi compto) que la Transició va acabar el 1982 amb l'arribada del PSOE al poder. La Transició va acabar, però la corrupció no, com sabem perfectament tots els que llegim els diaris, escoltem la ràdio, veiem la televisió o, simplement, respirem. La corrupció "actual" no és més que una continuació de les precedents. És una situació continuada. No hi ha hagut interrupcions, només adaptacions.

Cap al final del llibre hom pot llegir el relat condensat de les corrupcions del PP i amiguets. És terrorífic. Veure tota aquesta corrupció junta en tan poques pàgines fins i tot arriba a crear sensació d'irrealitat. La tragèdia és... que és real.

En definitiva, "Un poble traït" és un llibre que en la meva opinió (personal i subjectiva, és clar) cal llegir; és més, en segons quins àmbits hauria de ser de lectura obligatòria.

Això no treu que en aquest assaig hi hagi algunes coses que hi "patinin" una mica (una mica massa, fins i tot). Crec que el sr Preston no està gens encertat quan fa servir terminologia oficialista com "nacionalitats i regions", així com els termes "nacional" (Espanya) i "regional" (autonomies actuals). Estic segur que si parlés d'Escòcia no s'hi referiria com a "nacionalitat o regió", o d'altra banda, per exemple, no aplicaria el qualificatiu de "regional" per a referir-se a Anglaterra, contraposat a "nacional" per a referir-se a la Gran Bretanya. En canvi quan parla de Catalunya o d'Euzkadi sí que ha comprat aquesta mena de il·lusionisme semàntic creat pel jacobinisme hispànic més tronat.

Penso que el sr Preston també patina quan parla de les causes del creixement de l'independentisme a la societat catalana. Fa servir arguments molt similars als que utilitza la dreta espanyola cavernària quan es refereix al mateix tema, cosa que m'estranya perquè el senyor Preston està molt lluny de ser cavernari o de parlar amb lleugeresa de temes d'aquesta rellevància. També arriba a referir-se a l'independentisme com a "separatisme", quan no són termes sinònims, i diu que "la CUP és la formació separatista més radical"... quan en realitat és la més idiota (sempre segons la meva humil, personal i subjectiva opinió, és clar). També diu que Ciudadanos és un partit de "centredreta" o que Podemos és una formació "populista d'esquerres". Em temo que el sr Preston ha quedat una mica intoxicat per la lectura de, diem-ne, diaris com ABC, La Razón o El Mundo. Entenc que ho hagi de fer per exigències de la seva feina, però quan hom treballa amb material corrosiu ha de prendre precaucions; és de sentit comú.

Sigui com sigui, insisteixo en que crec que aquest llibre és de lectura necessària. I sí, és més que aprofitable i em temo que malauradament no passarà mai de moda.

 

Coberta de l'edició en anglès (2019)

 

LA QUARTA MÀ

John Irving nº 13

Títol original: The fourth hand
Títol edició en castellà: La cuarta mano
Autor: John Irving
Editorial en català: Edicions 62
Editorial en castellà: Tusquets
Any primera edició original: 2001
Any primera edició per Edicions 62: 2001
Any primera edició per Tusquets: 2001

És una opinió molt personal: si hagués de fer un ranking amb les novel·les de John Irving, aquesta estaria molt lluny d'ocupar el primer lloc.

Aclariments: primer, jo mai gosaré fer cap ranking de les novel·les de John Irving; segon, segurament no és que John Irving no estigués prou inspirat quan va escriure el llibre, sinó que, pot ser, jo no he estat gaire receptiu quan l'he llegit; i tercer, dir que en algun moment John Irving no ha estat inspirat és una blasfèmia, ja ho sé, i jo me n'aniré a l'infern per haver-ho insinuat, però de tota manera ja fa temps que hi tinc plaça reservada, o sigui que no em ve d'aquí.

Tornant al fil de la qüestió: trobo que el llibre està bé... i ja està. No el trobo excels, ni diví, ni imprescindible, ni res de semblant, com sí que he trobat la majoria de les altres obres del sr Irving.

Els personatges resulten discrets. En altres novel·les d'aquest autor, tots els personatges que hi surten es poden considerar protagonistes de primera línia. Aquí tots són secundaris; bons secundaris, si es vol, però no protagonistes, ni tan sols el que fa de protagonista 'oficial'.

En referència a la història, els escenaris, les situacions... sí, és cert, no són comuns, són "estil Irving", però tot i així sembla com si s'haguessin quedat a mig gas. La trama s'organitza al voltant del personatge d'un periodista que treballa per una televisió on tots el programes són "el programa de Ana Rosa" (ja s'imaginaran doncs de quin estil repugnant de televisió parlo). El periodista, i suposat protagonista, perd una mà de la manera més tonta quan estava fent un reportatge per a l'emissora de televisió. És a partir d'aquest fet que el senyor Irving munta una novel·la.

Reconec que esperar que un escriptor mantingui sempre un grau espatarrant de genialitat és molt injust, entre d'altres moltes coses perquè això de la 'genialitat' també depèn, i molt, de la subjectivitat de qui el llegeix. Jo m'hi he trobat moltes vegades: un llibre que a mi m'ha semblat meravellós, no ha arribat a cridar l'atenció de cap amic, conegut o saludat meu; i viceversa: he llegit llibres que m'havien recomanat molt i que, en acabar-los, m'han deixat més aviat fred. Sol passar.

En fi, el missatge és el següent: no trobo que "La quarta mà" sigui un llibre memorable, però tampoc puc dir que no sigui aprofitable. Això sí, és molt probable que algú de vostès l'aprofiti més que jo.

 

Coberta de l'edició original (2001)

 

VIGILÀNCIA PERMANENT

Títol original: Permanent record
Títol edició en castellà: Vigilancia permenente
Autor: Edward Snowden
Editorial en català: Columna Edicions
Editorial en castellà: Planeta
Traducció al català: Esther Roig
Any primera edició original: 2019
Any primera edició per Columna: 2019
Any primera edició per Planeta: 2019

Dedicat a tots nosaltres, que estem ben agafats per tot arreu...

...i tot i saber-ho, no farem res per a deslliurar-nos.

*****

El llibre es va publicar l'any 2019 i jo el vaig afegir immediatament a la meva "llista de pendents". Però ja sabem que els designis del Senyor són com un escrot (o 'inescrutables', no ho sé ben bé, no m'ho feu buscar ara) i fins dos anys després no vaig començar a llegir-lo.

Em pensava que els dos anys transcorreguts des de la seva aparició haurien fet que el llibre passés de moda. Error enorme i terrorífic: el que explica el sr Snowden no només no ha passat de moda sinó que és més actual que mai, i em temo que aquesta actualitat es va reforçant i fent més i més vigent a cada dia que passa.

Insisteixo en el qualificatiu "terrorífic", perquè del què ens parla el sr Snowden, en definitiva, és de que la Privacitat, la de vostè, la de qui vostè conegui -tant íntimament com només de passada-, la meva, la del seus fills -sigui quina sigui l'edat de les criatures, fins i tot encara que sigui només de mesos-... ja fa temps que ha deixat d'existir. Això, més o menys ja ho sabiem; però jo personalment no imaginava fins a quin punt era cert, cóm era la cosa, i què arribava a implicar en la realitat. El sr Snowden ho explica en el seu llibre i després de llegir el que ell diu només et queden, en resum, dues opcions: o desapareixes del planeta i aleshores et serà igual que la informació sobre tota la teva vida estigui en mans de qui vulgui fer-la servir quan li convingui i com li convingui; o assumeixes que la privacitat no és un valor vigent i que t'és igual el que puguin fer tercers amb la informació sobre la teva vida, fins i tot aquella informació que ni tu mateix sabies que existeix; i amb "tercers" vull dir tothom que sigui capaç d'accedir impunement a les teves dades o a la càmera del teu mòbil o del teu ordinador, per exemple, des d'organismes diversos de l'Estat (qualsevol organisme de qualsevol Estat), fins a Burger King, Caprabo ("vol fer-se la tarjeta client?") o a qualsevol dels centenars d'aplicacions informàtiques contingudes al teu telèfon, tablet o ordinador ("Si vostè no dona els permisos l'aplicació podria no funcionar"... i vas i permets que es facin amb totes les dades teves que vulguin i les utilitzin en el seu benefici, és clar, no pas en el teu).

 

Tot el que puja, baixa... però tu no saps on.

 

En aquest llibre el sr Snowden ens explica la seva curta biografia (tenia 36 anys quan el llibre es va publicar) però l'aterridor del cas és que al mateix temps també ens està explicant part de la nostra propia biografia, tinguem l'edat que tinguem, un any o cent un.

El títol de la traducció, tant al català com al castellà, suavitza moltíssim el significat del títol original. "Permanent record" no vol dir 'vigilància permanent'. Vol dir 'Expedient permanent'. És a dir, per a que ens entenguem clarament: qualsevol aparell que tu tinguis (ordinador, tablet, telèfon mòbil, smart TV, reproductor de DVD o Blu Ray, impressora, el decodificador de Movistar...), que tu hagis tingut o que tindràs en el futur, recull i transmet permanentment a tercers dades teves, tant si te n'adones com si no. Aquestes dades queden emmagatzenades. Són el teu 'expedient' ("record") i no s'esborraran mai ("permanent"). Són tècnicament inesborrables i queden eternament a disposició dels "tercers" que tinguin prou poder i capacitat per usar-les en el seu benefici. Ja he fert referència abans a alguns d'aquests tercers, i ara afegeixo que "eternament a disposició" vol dir exactament això: el teu 'expedient' et sobreviu.

Un altre matís que ens facilita el sr Snowden per a que acabem d'entendre el concepte de "inesborrable": en informàtica, la funció "esborrar" es falsa; només s'ha creat per a que l'usuari estigui tranquil. Quan indiques a un ordinador que esborri alguna cosa, el que fa és transformar-la i desindexar-la, però continua existint. El que has aconseguit és no tornar-la a trobar tu. Algú que hi entengui sempre podrà trobar allò que tu t'has cregut que has esborrat.

 

 

Això és justament el que explica el sr Snowden en el seu llibre, i no ho fa només des de la posició d'algú que ha investigat sobre el tema i ha anat descobrint aquesta tenebrositat: ho fa també des de la posició d'algú que ha contribuït tècnicament, i molt, a crear la tal Tenebrositat.

Una altra bonica cita del sr Snowden que es pot trobar en el capítol 29 del seu assaig: “Naturalment, els records que creem conscientment, els registres que decidim guardar, són només un resquill de la informació que han espremut de les nostres vides -la majoria inconscientment o sense el nostre consentiment- les empreses i la vigilància governamental.”

Edward Snowden va néixer l'any 1983 "a les acaballes del món en què les persones donaven corda als rellotges", segons ell mateix diu en aquest llibre, i el mateix any en què es va crear el sistema d'intercomunicació global d'ordinadors en forma de xarxa, és a dir, allò que coneixem com "Internet".

No seria fins sis anys després, el 1989, que es crearia a la seu a Ginebra del Conseil Européen pour la Recherche Nucléaire (CERN), la World Wide Web, o WWW.

Internet i WWW no són el mateix. Per a dir-ho d'una manera molt simplista, Internet és un sistema d'interconnexió entre ordinadors, i la WWW és un volum de dades escrites en un llenguatge determinat (que és diu 'hipertext') que circulen pel sistema d'ordinadors interconnectats. Per a ser més simple (i més bast) encara: 'Internet' és la xarxa d'autopistes i 'WWW' són les dades que circulen per aquesta xarxa d'autopistes en forma de pàgines web (les nostres conegudes pàgines web que, a manera de cotxes, trasporten les dades per la xarxa d'autopistes que és Internet).

El sr Snowden ens explica com va viure ell als 12 anys (1995), el naixement d'Internet tal com el coneixem ara, és a dir, Internet posat a l'abast i a disposició del gran públic. Repeteixo: per als pobres mortals del carrer, com vostè i com jo, Internet va aparèixer l'any 1995; a data d'aquest comentari, per tant, Internet tot just acaba de fer vint-i-sis anys.

Diu Snowden que en els començaments d'Internet (finals dels 1990) encara era possible distingir entre el que era virtual i el que era real.

I l'any 2001 tot va canviar. A l'atemptat contra el World Trade Center de New York hi van morir unes 3.000 persones i en van resultar ferides unes 25.000

La reacció del govern dels Estats Units davant d'aquest atemptat ha causat, fins ara, més d'un milió de morts i la instauració del Big Brother, la profecia (1949) de George Orwell, que es va fer realitat practicament des del primer moment després de l'atemptat.

Explica el sr Snowden que la política "contra el terror" instaurada pel govern dels Estats Units, va resultar més poderosa i nefasta que el terror mateix i va passar a convertir-se en política per a controlar a la població. No per a controlar als possibles terroristes, sinó a la població en general. La global, la planetària. Això sense Internet hagués estat impossible. Amb Internet, per a qui té el poder i els medis, tant si és l'Estat com si és el sector privat, ha estat un joc de nens.

Snowden ens diu que tot i que ell treballava per als serveis d'intel·ligència dels Estats Units, no es va adonar de la política de manipulació, invasió i segrest global de privacitat contra els seus propis conciutadans (i també contra la resta dels pobladors del planeta) fins l'any 2009, quan va anar a viure al Japó per un encàrrec de feina de l'Agència Nacional de Seguretat (NSA) dels Estats Units, l'agència governamental d'intel·ligència pràcticament més poderosa del país.

Al Japó, Snowden s'adona de què tothom pot ser realment espiat sense manies pel govern USA, que la NSA pot espiar continudament i il·legalment a tothom, sense que ningú s'adoni. A l'època de la mort de Bin Laden (2011), Snowden ja té clar que el govern dels Estats Units està "desmantellant les llibertats" (capítol 18).

A partir d'aquí Snowden comença a preguntar-se moltes coses, molt seriosament, i acaba decidint que no se sent capaç de seguir contribuïnt a la construcció, pervivència i constant enfortiment d'aquesta versió actualitzada, i terriblement real, de l'univers "1984" de George Orwell traslladat al segle XXI. Les conseqüències d'aquesta decisió les vam poder seguir molts de nosaltres dia a dia veient els informatius de la televisió durant l'estiu de 2013, i més enllà.

 

 

Ara ja fa temps que ningú sent parlar d'Edward Snowden i de les seves greus revelacions. Però el cas és que tot allò que va denunciar en el seu moment el sr Snowden ha sobreviscut, s'ha reforçat i gaudeix actualment d'una esplèndida salut de ferro.

M'adono que aquest comentari m'ha sortit inusualment llarg, però tot i així, el que dic aquí no és més que la punta de l'enorme iceberg explicat al llibre. Faig un esforç i m'aturo aquí, fent la pregunta de rigor:

Llibre Aprofitable? No és només un llibre aprofitable; hauria de ser declarat d'utilitat pública.

*******************

Post Scriptum:

La traducció al català feta per Esther Roig és molt correcta, molt digna i pròpia d'una bona professional. La senyora Roig demostra que hom pot ser extremadament respectuós amb el propi idioma sense necessitat d'utilitzar vocabulari i expressions que farien vomitar al propi Pompeu Fabra. És a dir, si vols salvar la llengüa, via "desperta ferro!", si us plau no facis de traductor, dedica't a una altra cosa, i no amarguis la vida als voluntariosos lectors que encara consideren que hauria de ser "normal" llegir qualsevol mena de cosa en català sense que els sembli un pamflet escrit en marcià. I demano immediatament disculpes a tota forma de vida marciana, passada i present, pel que acabo de dir; la Llengua Marciana també mereix respecte infinit, només faltaria.

 

Coberta edició original (2019)

 

 

 

CRIMS PER A LA MEMÒRIA

Títol original: Meurtres pour mémoire
Títol versió en castellà: Asesinatos archivados
Autor: Didier Daeninckx
Editorial versió en català: Alrevés Editorial
Traducció al català perpetrada per: Carme Geronès i Carles Urritz
Editorial versió en castellà: Ediciones Akal
Any primera edició original: 1983
Any primera edició per Alrevés: 2021
Any primera edició per Akal: 2010

La novel·la parteix d'un fet real que queda reflectit en el seu segon capítol (la descripció és terrible, i més encara sabent que allò va passar de veritat). Després ja tot és imaginació, i no necessàriament de la millor, encara que tampoc està malament.

El fet real és també un fet històric, que segurament vostè desconeix absolutament, igual que em passava a mi abans de topar-me amb aquest llibre. Tal fet rep el nom de "Massacre de París". París 17 d'octubre de 1961. Cito literalment de la Wikipèdia:

"El 17 d'octubre de 1961, una manifestació pacífica convocada pel Front d'Alliberament Nacional [d'Algèria] contra el toc de queda imposat pel prefecte de policia Maurice Papon per a tots els algerians que vivien a la regió parisenca, va desembocar en una repressió brutal que va causar entre 70 i 200 morts segons els investigadors (l'historiador Jean-Luc Einaudi compta entre 200 i 393 algerians morts per la policia durant la tardor de 1961).

Els algerians no van ser les úniques víctimes, perquè la policia actuava basant-se en els trets físics dels vianants. Això implicava que qualsevol persona que tingués aspecte nordafricà podia ser detinguda, colpejada i assassinada. Algunes de les víctimes van ser llançades al Sena, mentre que altres morts van ser dissimulades de manera burocrática. Les víctimes van ser confinades al Palau d'Esports i a l'Estadi Pierre de Coubertin, on van ser objecte d'un tracte brutal.

La massacre va ser ocultada per part de l'Estat; el president Charles de Gaulle s'hi va referir dient que era "un assumpte secundari".

Déu confongui al general De Gaulle. Això no ho diu la Wikipèdia; ho dic jo.

A partir d'aquí, el sr Daeninckx inventa una víctima de la Massacre de 1961 que "no quadra" amb les altres víctimes, i relaciona tot això amb un assassinat estrany (també inventat) que es produeix vint anys després, el 1981. Recordem que el sr Daeninckx publica aquest llibre l'any 1983.

Així doncs, des del capítol tres ens trobem amb una novel·la negra amb tots els trets característics bàsics del seu gènere. Cap sorpresa doncs. I tampoc es pot dir, en la meva personal opinió, és clar, que "Crims per a la memòria" sigui un exemple especialment brillant d'història de 'polis investigadors'; fins i tot peca una mica de tòpica (...o més que 'una mica'... en segons quins fragments... uns quants...). El comissari Montalbano d'Andrea Camilleri sí que és brillant. L'inspector Cadin del sr Daeninckx és entretingudet. Per cert, que l'inspector Cadin és protagonista d'una sèrie de cinc llibres (a data d'avui) i el que ens ocupa n'és el segon.

 

Didier Daeninckx

"Crims per a la memòria", però, té un altre vessant: el de la denúncia de la corrupció i la criminalitat d'Estat. Aquesta és una constant al llarg de la vida del sr Daeninckx, activista d'esquerra i personatge polèmic que no deixa indiferent a ningú (a França, és clar). A "Crims per a la memòria" l'autor no només denuncia l'ocultació durant dècades del crim d'Estat que va significar la Massacre de París de 1961, sinó que també esmenta aspectes singularment repugnants de funcionaris col·laboracionistes francesos durant l'ocupació alemanya de França en temps de la Segona Guerra Mundial, alguns dels quals van aconseguir fer-se passar posteriorment per heroics membres de la resistència i van viure feliços, i perfectament condecorats, com a coetanis del general De Gaulle, el de "això és un assumpte secundari".

I fins aquí la ressenya del llibre. Ara em permetran que em refereixi a una altra cosa: la traducció al català.

Mirin, confesso que tinc poca tendència a llegir traduccions al català, perquè massa més vegades del que seria tolerable -i més d'una vegada ja és intolerable- m'he trobat amb què el traductor (traductors, en aquest cas) corresponent ha decidit ingressar en el Sagrat Orde De Sant Jordi Justicier, Salvador de la Patria i dels seus pobres súbdits, Guardià de Totes les Excelses Essències Lingüístiques, A Major Glòria de Mossen Cinto Verdaguer (àlies l'Exorcista) i la Mare de Déu de Montserrat (àlies La Moreneta, o La Nouvinguda segons els assessors LIC del Departament d'Educació de la Generalitat)

Vaig comprar aquest llibre després d'haver-ne llegit una crítica favorable al diari (el diari Ara, si ho volen saber), que posava l'accent en el vessant de denúncia de què he parlat un parell de paràgrafs més amunt. Si ho arribo a saber igual m'ho repenso.

Estic gairebé segur del tot que no hi ha cap policia francès, o del lloc que sigui, que estigui doctorat en filologia. I naturalment també estic gairebé segur que no hi ha cap filòleg que acabi convertit en inspector de policia.

El que transcric a continuació són frases que, segons els traductors salvallengües del llibre, pronuncia l'inspector Cadin, un policia que, com a molt, tindrà un batxillerat i la formació professional que li calgui per a formar part de la Sûreté (probablement via concurs-oposició), però a qui no se li suposa cap passió per a la filologia.

"Algun murri es diverteix fent-nos posar nerviosos però no serà difícil desencauar-lo" (cap 3)

"Suposant que hagués omplert el dipòsit de gasolina en sortir, cap a Marmande hauria tingut pana de pobre!" (cap 3)

"Aquesta al·lusió, l'havia feta a gratcient" (cap 7)

"El fill d'en Bourrassol era de l'olla" (cap 7)

"Si s'aparta de la legalitat, no busqui sopluig" (cap 7) Aquesta la diu un superior jeràrquic de l'inspector.

"Això passa sovint amb un cop de sang, després s'espassa" (cap 8)

"En Tramoni se'n va fer la pell per l'assassinat de Pierre..." (cap 8)

"Es va vendre a l'encant..." (cap 8)

Em volen dir quin policia parla així??!! Cap ni un! Em volen dir qui parla així que no sigui policia??!! Ningú! Ni en francès ni en català! Estic segur que la versió original no presenta un llenguatge tan delirant! Com també estic segur que el dia que un Mosso d'Esquadra parli d'aquesta manera (no em vull ni imaginar com seran els seus informes escrits), immediatament li donaran la Creu de Sant Jordi i tot seguit la CUP convocarà una manifestació davant de l'estació de Sants (l'entrepà solidari te l'hauràs de portar de casa) en protesta pel fet d'haver condecorat a un membre reconegut del cossos de brutalitat policial, Brigada Englantina D'Or (abans BRIMO)

Per cert: "a gratcient" significa 'expressament'; "s'espassa" significa 'es calma, es tranquil·litza'; i "vendre a l'encant" significa subhastar (¡¡què costa dir "es va subhastar", déu meu!!). La resta d'expressions busquin-les vostès mateixos, que també tenen dret a divertir-se...

No és la primera vegada que em topo amb una traducció capaç de destrossar un llibre i em temo que tampoc serà l'última.

Llibre aprofitable? Jo ho deixaria en llibre entretingut. No és imprescindible però passa bé. Però si us plau, si poden, abstinguin-se de llegir la versió traduïda al català. És preferible mil vegades arriscar-se amb la versió original en francès si vostès tenen uns mínims coneixements d'aquest idioma, i en cas contrari... millor busquin una altra cosa. De la versió en castellà no en puc dir res perquè no l'he llegit; vostès mateixos.

 

Coberta versió original

 

MEMORIAS DE UN EXNAZI

Títol original: Memorias de un exnazi
Autor: David Saavedra
Editorial: Ediciones B
Any primera edició: 2021

Pràcticament la primera cosa que em vaig preguntar quan vaig començar a llegir el llibre va ser: qui ha escrit això, realment? Perquè resulta que està molt ben escrit. De fet, massa ben escrit, per a ser obra d'un exnazi.

I és que se suposa que, d'entrada, un nazi -sigui en actiu o sigui "ex"- no té capacitat per a escriure un llibre equànime sobre res, i molt menys sobre el propi nazisme. Bé, és clar, això dit des del punt de vista de qui no és nazi en absolut. Imagino que si jo fos nazi estaria convençut que el blog "Llibres Aprofitables" està escrit per algú genèticament estúpid, o pitjor.

I la primera cosa que vaig fer quan vaig acabar el llibre va ser buscar l'autor a YouTube. Evidentment el vaig trobar, no estem parlant de ningú que s'amagui. Després de veure un parell de videos del seu propi canal vaig extraure'n dues conclusions clares: una, que efectivament, David Saavedra és l'autor real del llibre; i dues, que un exnazi no és un descerebrat per definició ...i conseqüentment (i això és francament imtranquil·litzador), un nazi tampoc no és necessàriament un descerebrat per definició.

Ras i curt: David Saavedra explica com va establir les seves primeres connexions amb els postulats nacionalsocialistes quan tenia uns quinze o setze anys, i a partir d'aquí relata la seva trajectòria com a nazi convençut, durant vint anys, fins fa ben poc. Actualment David Saavedra té uns quaranta anys.

Però que ningú s'equivoqui: això és molt més que una autobiografia d'algú que encara no arriba als cinquanta. Això és un tractat de lectura imprescindible.

Es podria afirmar, sense gaire marge d'error, que els nazis són uns grans contenidors de nocions tòpiques: que si els jueus són el diable, que si la raça blanca és superior a tot i se n'ha de preservar la seva puresa, que si el marxisme és la gran ideologia dissolvent que té com a objectiu esclavitzar la humanitat (la humanitat blanca, s'entén; la que no és blanca, simplement no és 'humanitat')...

Però pensar que els nazis es redueixen a ser això, també és un tòpic; actualment, gairebé vuitanta anys després d'acabada la Segona Guerra Mundial, el nazisme segueix en actiu i amb una capacitat letal de tals dimensions que ignorar-la és simplement suïcida. Hitler es va fer amb el poder mitjançant unes eleccions legítimes, no ho oblidem. Observem d'una manera una mica més atenta què és el que està passant ara, al nostre voltant, en plena dècada dels 2020.

"Memorias de un ex nazi" és un llibre ple de coses molt interessants. Com per exemple que, segons explica David Saavedra, hi ha dues grans menes de nazis: els "puristes", que vindrien a ser els ideòlegs i 'guardians de les essències', és a dir els que defineixen i vitalitzen el moviment; i els "ultres", que vindrien a ser la versió més típica i tòpica: els bàsicament cavernícoles, normalment integrants de grups futboleros violents (sembla que tots els grans clubs de futbol en tenen un, el Barça inclòs) que són els que reparteixen hòsties per tot arreu sense que hi hagi d'haver necessàriament cap mena d'inspiració "intel·lectual" al darrere. Ah, i els "ultres" no són el braç armat dels "puristes", sinó que van 'a la seva bola' i ja està.

Més coses interessants:

El nazisme presenta una estructura jeràrquica molt rígida. Ja ho sé, això no és cap descobriment, però val la pena tenir-ho present, i tenir present també les seves derivades. El sistema de funcionament és similar al d'un exèrcit: una cadena de comandament incontestable, seguiment també incontestable de les consignes, sempre de dalt cap a baix, anul·lació absoluta del pensament autònom...

Hi ha una deïficació del lider, i si el líder és mort, com és el cas (suïcidat el 1945), cal actuar sempre "com voldria" o "com ho faria ell". ¿I qui té dret a dir el que "voldria" o el que "faria" el difunt líder? Doncs aquells que actualment integren la cúpula dels 'guardians de les essències', és clar, i es proclamen els autèntics hereus del moviment del líder i dels seus postulats. Exactament igual que a l'Església Catòlica, mira tú quina coincidència més tonta.

Els tòpics formen part de l'ADN de la ideologia. Ja n'he esmentat alguns abans, i aquí n'aporto algun més: la raça blanca està en perill greu d'extinció; ¿quina arma es fa servir per a dur a terme aquesta extinció?: la immigració; ¿i qui està utilitzant aquesta arma de manera magistral?: el judaïsme dissolvent.

Donald Trump va per aquí, només que en comptes de culpar els jueus, culpa els xinesos (tots els xinesos, els 1.450 milions a data d'avui, no només els que són al govern i a la cúpula del Partit Comunista). És a dir, que Donald Trump presenta alarmants trets nazis; ho dic per si queda algú que a hores d'ara encara no ho havia notat. Ah, i això de Donald Trump és aportació meva, no del sr Saavedra, que en aquest jardí no s'hi ha ficat.

I el cas patèticament irònic és que, segons el que diu el sr Saavedra, sembla que no hi ha gairebé cap nazi que sàpiga realment què és un jueu; i tampoc hi ha gairebé cap nazi que sàpiga realment què és el marxisme (Marx solia repetir que ell no era marxista) i encara menys que s'hagi llegit "El Capital".

I naturalment Donald Trump tampoc no ha llegit mai a Confuci, però en el seu cas sembla que el problema és que no hi ha cap evidència de què sàpiga llegir... cosa que no l'impedeix destil·lar nazisme per totes le seves cèl·lules, des de les del gat mort que porta al cap fins a les de baix de tot.

Més coses: un nazi ha de ser blanc pur. La versió original era: "de raça ària". Hitler no era ari, pero el principi de la puresa racial imprescindible segueix essent una columna fonamental del nazisme, com ho era a la dècada de 1930.

Per cert, la puresa racial, de cap color, no existeix. Passin el missatge; encara hi ha qui ni ho sap, ni s'ho imagina.

Ara una curiositat: quan un ultradretà diu pestes d'una feminista ("els" feministes, per definició, no existeixen), la pot arribar a anomenar "feminazi". Tal qual. El misteri de la Santíssima Trinitat és més fàcil de resoldre, no em diguin.

Una de les moltíssimes conclusions que es poden extreure de la lectura d'aquest llibre, és que el nazisme funciona en base a dos patrons que són fonamentals per a totes les "sectes" dignes d'aquest nom: "tots els que no estan amb mi conspiren contra mi" i "tot el que no està d'acord amb el que jo dic és absolutament fals". D'això últim se'n diu "negacionisme". Totes dues premisses són letals, no cal ni dir-ho.

Com a apunt final, dir que el fet d'escriure aquest llibre sembla que forma part d'un profund procés terapèutic que David Saavedra va iniciar en el seu moment, un procés dur però també molt valent. Jo no hagués pensat mai que, en referència a algú que ha estat nazi , diria una cosa com la que diré ara sobre el sr David Saavedra: compta amb la meva admiració i el meu respecte.

I finalment, la pregunta habitual: llibre aprofitable?

La resposta: Llibre Imprescindible

 

David Saavedra

 

 

ENCUÉNTRAME

 

Títol original: Find Me
Autor: André Aciman
Editorial: Alfaguara
Any primera edició original: 2019
Any primera edició per Alfaguara: 2020

Segons el marketing editorial, "Find Me" ("Encuéntrame", títol traduït correctament al castellà, per una vegada a la vida) és "l'esperadíssima" segona part, o seqüela o diguin-li com vulguin, de l'extraordinària "Call me by your name" ("Llámame por tu nombre"), i no només això sinó que, segons una de les ressenyes-propaganda que es pot llegir en una de les pestanyes del llibre, "la seqüela és tan desesperadament seductora com la [novel·la] original" (revista 'Elle' dixit).

Doncs bé, res de tot això és veritat tret de l'afirmació de que "Call me by your name" és extraordinària.

"Find Me" no és una segona part de "Call me by your name" sinó una cosa completament diferent, malgrat que els personatges principals procedeixin del primer llibre. L'emocionalitat d'un moment, d'un dia, d'uns mesos, d'una temporada, no pot tenir mai "segona part" en un futur. Si s'experimenta una nova situació d'emocionalitat anys després, el que tens és això: una nova situació d'emocionalitat, i no pas una reproducció o continuació de la primera. L'emocionalitat, incloent-hi totes les seves facetes, és substancialment irrepetible i irreproduïble, i tampoc no s'estira com si fos un xiclet.

Amb això no estic dient ni molt menys que "Find Me" no sigui una bona història. En absolut. És emocional i és emocionant. Però no és l'emocionalitat pura de "Call me by your name" ni de lluny. Aquesta és una història més reposada, que a més s'allarga anys i no unes poques setmanes com la novel·la "precedent". Pot semblar que el temps ha fet madurar els personatges fonamentals (Elio, el seu pare, Oliver) però no fins el punt de fer-los perdre la seva inmensa sensibilitat.

La Sensibilitat, amb majúscula, segueix essent la gran protagonista, com a "Call me by your name". Però aquesta història no és "Call me by your name".

Agrairia als senyors del marketing que no fossin tan miserablement mentiders, i menys amb "productes" (ells en diuen així) com"Find Me", amb prou qualitat intrínseca com per a no necessitar de falsedats propagandístiques per a poder ésser valorats com cal.

Personalment odio la publicitat i odio el marketing, més que res perquè pateixo d'una greu intolerància a que em tractin d'imbècil, que és el que la publicitat i el marketing fan amb el públic a qui es dirigeixen. Ja em disculparan però necessitava dir això per a desfogar-me una mica.

Tornant al llibre, un cop més no parlaré ni de la trama ni dels personatges, perquè la meva visió de tots dos aspectes no té per què ser la de cap de vostès. "Find Me" és un d'aquest llibres que són molt personals, i això és tan vàlid per qui l'ha escrit com per a qui el llegeix.

Això sí, és un llibre molt aprofitable. Val la pena. I val la pena per ell mateix, sense necessitat de veure'l com a subsidiari del seu "predecessor".

 

Coberta edició original

 

EL MÓN D'AHIR

 

Títol original: Die Welt von Gestern
Títol versió en castellà: El Mundo de Ayer
Autor: Stefan Zweig
Editorial versió en català: Quaderns Crema
Editorial versió en castellà: Acantilado
Any primera edició Quaderns Crema: 2001
Any primera edició per Acantilado: 2012

Advertiment:

Aquesta ressenya està escrita en base a la meva interpretació del que ha escrit l'autor i per tant no és -ni vol ser- objectiva... a diferència del cas del sr Zweig, que tampoc és objectiu en absolut però que em temo que ell creia que sí que ho era.

Aquest és un llibre autobiogràfic, però pretén ser quelcom més que això. Stefan Zweig va voler retratar una època que se li'n va anar de les mans, se li va fondre sense que ell ho pogués evitar. Fer això, deixar constància per escrit d'allò que desapareix, és potser el darrer intent d'aturar tal desaparició; però tot se'n va, al cap i a la fi; encara que potser sí que mentre puguis mantenir el record aconsegueixes que la desaparició no sigui completa.

Stefan Zweig va néixer a Àustria-Hongria l'any 1881. L'emperador Franz Joseph ja tenia 51 anys i en feia 33 que era al tron. L'època enyorada per Zweig, la pèrdua de la qual, segons es desprèn d'aquesta autobiografia seva, mai no va superar, va ser la que abasta des del seu naixement fins a la Primera Guerra Mundial (1914-1918) és a dir fins els seus 33-37 anys.

Zweig explica com era aquesta època, però la pinta d'una manera idíl·lica i idealitzada. Ell se la creu. L'error seria que també se la creguessin els lectors. Tot era bonic, Àustria era una bassa d'oli, tothom era feliç i estava realitzat... Evidentment això no és cert -insisteixo en que tot el que dic aquí es basa en les impressions que em produeix el que diu el propi Zweig en el seu llibre-. Zweig era un nen de casa bona terriblement snob. Hi ha una paraula en castellà que penso que no té cap equivalent en català que li faci justícia i que se li ajusta fantàsticament: era un "pijo" absolut; i a més condescendent.

Per tant la seva visió de la vida en general està del tot filtrada per la seva condició privilegiada. A Viena, com a Londres o a París, posem per cas, el gruix de la població a finals del segle XIX i començament del segle XX vivia en la precarietat, treballant en feines que ara, als europeus mitjanets, ens semblarien salvatges, en condicions de treball i de salubritat atroces, amb la riquesa concentrada en poquíssimes mans -entre elles les de la família del propi Zweig- i amb una explotació espantosa de la "mà d'obra"... perquè excepte en els estaments benestants, no hi havia persones, hi havia "mà d'obra". Em fa l'efecte que ara tornem a anar cap aquí, em temo...

Doncs tot això a què em refereixo en el paràgraf anterior, no existia per al senyor Zweig. No és que li semblés marcià o d'un altre univers. Simplement "no era".

És clar, quan arriba la Primera Guerra Mundial el món idíl·lic de Zweig es comença a enfonsar, bàsicament perquè és molt difícil que s'aguanti davant de la realitat d'un conflicte d'aquestes proporcions tan brutals. Tot i així Zweig s'hi resisteix i segueix intentant mantenir el seu univers particular pel procediment -que ja venia usant de feia temps- de relacionar-se tant com pot amb totes les Prima Donna de l'època, tots els exquisits, els filòsofs exquisits, els escriptors exquisits, els pensadors exquisits, els poetes exquisits, els músics exquisits... un món d'exquisits del que Zweig mateix s'hi veu formant part i on es refugia, malgrat que no ho reconegui mai.

Tot i els esforços de Zweig, i com no podia ser d'una altra manera, la realitat se l'imposa i fins i tot en un moment donat ell mateix va arribar a veure que la conseqüència més greu d'una Primera Guerra Mundial mal tancada (hi ha alguna guerra que tanqui bé?) era que s'acostava una Segona Guerra Mundial. Bé, si més no, això es pot considerar un progrés en el sistema de percepcions d'un personatge que de tota manera va seguir convençut que abans de 1914 la xenofòbia no existia (!!!) i que, com a bon homòfob, considerava que l'homosexualitat era una perversió que contribuïa a mantenir qualsevol altra mena de formulació perversa. Cito textualment del que ell mateix escriu: "Les societats secretes -saturades d'homosexuals- ja eren més poderoses del que sospitaven els dirigents de la República d'aleshores"; la República esmentada és la de Weimar i la intenció de les "societats secretes saturades d'homosexuals" era carregàr-se-la, naturalment.

Stefan Zweig, en definitiva, no va pair mai la pèrdua del seu món imaginari d'abans de 1914. El títol del seu llibre, "Die Welt von Gestern" (El Món d'Ahir), és fonamentalment tota una declaració d'enyorança i de profund sentiment de pèrdua... de quelcom que només havia estat real per a ell i pocs altres privilegiats com ell.

De tota manera considero que "El Món d'Ahir" és un llibre que val molt la pena llegir. Que és subjectiu? Em volen dir quina autobiografia no és subjectiva? Totes ho són, és inevitable, però això no els resta ni un gram de l'alt valor que poden tenir. A més, és impagable tenir una visió d'èpoques històriques com el final del segle XIX, el començament del XX, la Primera Guerra Mundial, els anys 1920's i 1930's, el clima cada cop més inquietant en què apareix el nazisme, l'inici de la Segona Guerra Mundial... tot això narrat per algú que ho ha viscut en primera línia, per molt subjectiu que pugui ser el seu relat.

Fins i tot s'hi poden trobar paràgrafs que, malgrat estar escrits entre 1939 i 1941, resulten inquietantment actuals. Cito aquí un exemple tret de gairebé el final del llibre, on Zweig es refereix als governants dels últims anys 1930's i les seves actuacions sobre la ciutadania general:

"Prenien decisions en les que no hi teníem cap participació, i, malgrat això, disposaven així, irrevocablement, de la meva vida i de la de tots els europeus".

Canviïn l'expressió 'tots els europeus' per, simplement, la paraula 'tothom' i probablement el paràgraf els semblarà pertorbadorament pròxim a la seva experiència personal d'ara mateix. I ja no cal parlar (o justament, sí; sí que cal parlar) del que explica Zweig sobre l'aparició del nazisme, especialment del fet que el monstre anava creixent i creixent... i ningú se n'adonava fins que ja va ser massa tard. Això també s'acosta a la realitat actual; no cal que posi noms ni exemples; vostès mateixos. Hi ha una escena de la pel·lícula "Cabaret" (1972) en què això està molt ben retratat. Personalment considero aquesta escena una de les més terribles que hagi vist mai al cinema: un noi absolutament esplendorós comença a cantar una cançó que es diu "El Futur em pertany"; al final tothom està cantant ben fort la cançó, excepte algun personatge solitari que reflecteix a la cara que 'sap' que en poc temps no n'hi haurà de futur.

Si el senyor Zweig i jo haguéssim coincidit en època i lloc segurament no ens haguéssim fet amics per allò de la diferència de caràcters, malgrat que també penso que ens haguéssim tolerat (que no 'acceptat') respectuosament. Això no treu que consideri que el seu llibre "El Món d'Ahir" és un llibre més que aprofitable i que val la pena tenir-lo a la biblioteca personal.

 

 

 

Coberta primera edició original