dimecres, 25 de setembre de 2013

LA PLATA DE BRITANIA

Títol original: The Silver Pigs
Autor:
Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1989
Sèrie Falco, nº 1

El títol original d'aquesta història, “The Silver Pigs”, significa literalment “els porcs de plata”, però també vol dir “els lingots de plata” -que és del que realment es tracta- ja que la paraula “pig” en anglès pot tenir aquesta doble accepció.

És comprensible que la traducció del títol al castellà no hagi estat “Los Cerdos de Plata”, però podria haver estat “Los Lingotes de Plata”. Ara bé, “La Plata de Britania”, no; a menys que “pig” també vulgués dir “Britania”, amb la qual cosa el títol podria haver estat “Las Britanias de Plata”, però mai, en cap cas, “La Plata de Britania”.

Tot aquest discurs inútil que acabo d'escriure té com a únic propòsit fer explícita, un cop més, la meva eterna irritació pel fet de que els illetrats editors ibèrics facin gala continuadament d'una manca de respecte escandalosa cap els títols que els escriptors no ibèrics donen a les seves pròpies obres. Però en fi, ja ho he dit poques línies més amunt, aquest és un discurs inútil, així que és millor que ens centrem en la història.

Edhasa presenta aquesta novel·la dins de la seva col·lecció “Narrativas Históricas”; no es deixin enganyar, això no és una novel·la històrica; és, com a molt, una paròdia romana.

A la referència que sobre l'autora es fa a la solapa de la sobrecoberta es diu (tradueixo): “Lindsey Davis va néixer a Birmingham l'any 1950 i va estudiar Literatura Anglesa a la Universitat d'Oxford. Després d'escriure amb pseudònim algunes novel·les romàntiques, va saltar a la fama com a autora d'originals novel·les històriques en les que la fidel reproducció de la vida quotidiana de la Roma imperial es combinava amb un agut sentit de l'humor i unes perfectes trames detectivesques”.

Bé, no ens deixéssim portar irresponsablement per l'entusiasme. El fet de néixer a Birmingham l'any 1950 i estudiar Literatura Anglesa no qualifica a ningú per a poder escriure novel·la històrica, i d'això la senyora Davis n'és un exemple fefaent. Que algú signi amb pseudònim les novel·les dites “romàntiques” que escriu, ja és prou significatiu: o creu que les novel·les que ha escrit són una petardada o, si més no, en té serioses sospites; de tota manera, escriure novel·les “romàntiques” tampoc és precisament cap garantia de que algú sigui capaç d'escriure novel·les històriques. I finalment, això de que la senyora Davis és “autora d'originals novel·les històriques en les que la fidel reproducció de la vida quotidiana de la Roma imperial es combinava amb un agut sentit de l'humor i unes perfectes trames detectivesques” és, utilitzant un llenguatge moderat, una afirmació producte d'una nit de gran borratxera combinada amb la fabricació artesana i consum continuat de diverses cigarretes elaborades amb fulles d'aquella mena de plantes que són tan apreciades pels seguidors de Bob Marley.

Dit d'una altra manera: Lindsey Davis no escriu “Jo Claudi”. Escriu aproximacions a “Golfus de Roma”, essent generosos.

The Silver Pigs” és el primer llibre d'una sèrie de vint (sí, de vint) protagonitzada per un “detectiu privat” (figura típica de la Roma imperial, com tots sabem) que viu a l'època de l'emperador Vespasià (un any després de Nerò) i els seus filials successors.

Si ens hem de prendre el llibre com una novel·la històrica, és per a cremar-lo. La màxima rigorositat històrica que conté és que sí que és veritat que Vespasià va regnar durant els anys setanta després de Crist i que tenia dos fills: el marxós de Titus i el conspiranoic de Domicià. Però a l'època d'aquests senyors no existia el tractament de “vostè”, per exemple, que està present en tot el relat (molt probablement defecte de la traducció, no ho descartéssim). Tampoc era possible que, en benefici de la “investigació detectivesca”, un es pogués fer passar així com així per esclau treballador d'una mina i després sobrevisqués tranquil·lament i ho pogués explicar. I com aquestes, vàries cosetes més.

Ara bé, si ens agafem el llibre com un divertimento paròdic sense gaire pretensions, pot arribar a ser entretingut i tot (però sense passar-se, eh?). Psí, és distret, però tampoc té una trama apassionant, ni de lluny. És més aviat un llibre per a desconnectar una estona d'allò que estiguis fent o que et preocupi, o per a no avorrirte en els trajectes llargs amb transport públic... en fi, coses així.

També pot ser que aquesta història no sigui gaire lluïda perquè, justament per ser la primera d'una sèrie de vint, estigui pensada bàsicament per a presentar els que seran els personatges fixos de la saga i ja està... per què no?... no, jo tampoc m'ho crec.

En fi, la pregunta: llibre aprofitable? Bé... distreu... però també distreuen molt altres coses, francament.

dissabte, 7 de setembre de 2013

IRLANDA DEL NORTE

Títol original: Irlanda del Norte
Autor:
Luis Antonio Sierra
Editorial: Sílex
Any primera edició: 1999

Els qui van néixer només començar la segona meitat del segle XX, i per tant van créixer amb la televisió, recordaran que hi havia dos temes dels anomenats “internacionals” que eren eterns en els programes de notícies: la guerra de Vietnam i el conflicte d'Irlanda. Queien règims, començaven i acabaven altres guerres, de tant en tant a Roma canviaven de Papa, Franco apareixia cada cop més avariat als missatges de cap d'any... però Vietnam i Irlanda es conservaven intactes, com el primer dia. Fins que també Vietnam es va acabar (coincidint pràcticament amb el final de Franco, mira tu quines coses). I també es va acabar el segle XX. Però Irlanda, no; el tema irlandès va continuar.

Quan dic “Irlanda”, no vull dir tota Irlanda. Em refereixo només a una regió del nord d'Irlanda que es diu Ulster. I ni tan sols vull dir tot l'Ulster, sino que faig referència només a sis comtats dels nou que realment el formen.

Amb tots els meus respectes per a tots aquells que s'hi han vist directament afectats, fins i tot perdent la vida -que han estat molts i de tota condició-, goso opinar que el conflicte d'Irlanda és un dels exemples més clars i il·lustratius de l'absurditat humana.

Cap allà l'any 795 els vikings, que sembla que no tenien res més a fer, van fer unes primeres incursions a Irlanda; naturalment no van marxar, sinó que s'hi van quedar, fent la punyeta als habitants d'aleshores, que encara no es deien irlandesos (i probablement els era igual la qüestió dels noms).

Durant uns quants anys els “irlandesos primigenis” i els vikings s'ho van anar fent (i no em preguntin què vull dir amb això), fins que l'any 1156 el Papa Adrià IV -que era anglès, tatxaaan!- li dóna bula al rei Henry II per a que envaeixi Irlanda. Es a dir: un senyor li dóna permís a un altre senyor per a que toqui els nassos a un tercer senyor. Fantàstic.

L'any 1263 els irlandesos aconsegueixen fer fora als anglesos... però no a tots.

L'any 1541 Henry VIII -el Henry “de tota la vida”- reconquereix Irlanda. Els anglesos intenten establir colons a l'illa però els irlandesos no ho posen fàcil. Mentrestant, en virtut d'un complicat joc d'aliances els irlandesos acaben identificats amb l'església catòlica front, naturalment, a l'anglicana de Henry VIII.

L'any 1626 colons anglesos i escocesos aconsegueixen establir-se a l'Ulster. Això vol dir: anglicans anglesos i protestants presbiterians escocesos fan la pasqua a catòlics irlandesos.

A partir d'aquí, les coses es van anar embolicant de manera cada cop més complicada i incomprensible, fins que al final del segle XX es va arribar a tenir un mapa d'Irlanda en el que, d'una banda, hi havia una República d'Irlanda, confesionalment catòlica, el territori de la qual s'estenia gairebé per tota l'illa; i d'una altra banda hi havia una zona territorial al nord, més aviat poc extensa, que no estava subjecta al govern de l'anteriorment esmentada República d'Irlanda (capital Dublín), que tampoc està clar que estigués subjecta al govern de la Gran Bretanya (sí, però no, però sí, però no...), i que era coneguda com Ulster, quan de fet només era una part de l'Ulster real.

I en aquest Ulster és on el conflicte havia acabat encallant-se, i de quina manera. Es parlava de “catòlics contra protestants” quan de fet la religió no hi tenia res a veure. Es tractava de política, economia, poder... però no de si la Mare de Déu era homologable o no. És clar que, ben mirat, la religió acostuma a ser política, economia, poder... passant àmpliament de la situació administrativa de la Mare de Déu.

I en aquesta guerra de suposats catòlics front a suposats protestants, hi combatien, per part catòlica, L'IRA, l'IRA Continuïtat, L'IRA Provisional, L'IRA Autèntic i altres formacions de noms semblants, totes armades, és clar.

La part suposadament protestant no es quedava curta: hi havia l'Associació per a la Defensa de l'Ulster, el Regiment de Defensa de l'Ulster, els Lluitadors per a la Llibertat de l'Ulster, el Partit Unionista de l'Ulster, la Força de Voluntaris de l'Ulster, el Partit Democràtic de l'Ulster (que no acabava de ser ben bé democràtic però és igual, perquè l'Ulster tampoc no era ben bé l'Ulster) etc.

Doncs bé, el llibre del senyor Luis Antonio Sierra és un intent molt ben intencionat d'il·luminar-nos sobre tot aquest embolic. De fet, un va llegint el que explica el documentat senyor Sierra i comprèn com han anat evolucionant les coses a Irlanda. El que no s'entén, i això no és culpa del senyor Sierra, és com els éssers humans poden arribar a ser tan escandalosament mesquins i idiotes com per a organitzar tot el que han organitzat a Irlanda, amb resultat de milers i milers de morts incloses.

Conforme es va avançant en l'estudi del senyor Sierra, la lectura es va fent més densa i pesada, perquè les perverses complicacions creades per cada bàndol en conflicte (i n'hi havia més de dos) es tornen més i més delirants i també repetitives fins a la sacietat. “Si tu en mates dos, jo en mato tres” “Si tu en mates tres, jo en mato vint” “Si aquell va a a la taula de negociació, jo no hi vaig ni boig, que us heu pensat!” “Podem començar a negociar partint de que això que jo dic és intocable” “Que marxin els britànics!” “Que no marxin els britànics!” etc, etc.

El llibre és prou informatiu per qui estigui interessat en el tema. Si vostè no hi està especialment interessat tampoc no cal que el llegeixi; el que pugui trobar a la Wikipèdia ja farà el fet. Ah, i un avís per a qui sí estigui interessat: el llibre es va publicar l'any 1999 i per tant, els últims capítos de “l'apassionant fulletó” no hi figuren; al final resulta que també hauran de tirar mà de la Wikipèdia.