diumenge, 31 de juliol de 2011

LA GUERRA FRÍA. UNA BREVE INTRODUCCIÓN

Títol original: The Cold War. A very short introduction
Autor:
Robert J. McMahon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2003


Aquest llibre és exactament allò que diu el títol: una breu introducció al que va ser el que ara es coneix com a Guerra Freda. És una repassada ràpida però molt il·lustrativa, i útil sobretot per a aquells que van néixer amb posterioritat a 1975 i que per tant no guarden una memòria directa i viscuda d'aquells estranys temps en què la humanitat va estar en perill real d'extinció de la manera més bèstia i a la vegada més tonta.

Dir que la Guerra Freda la va començar Stalin seria caure en el simplisme, però no en l'error absolut. Stalin no era precisament un senyor equilibrat, però tampoc era idiota. Va ser capaç de fer-se amb el poder a Rússia aprofitant la debilitat d'un Lenin malalt. Es va inventar la Unió Soviètica (és un invent seu, no de Lenin), amb ella va reproduir l'antic Imperi Rus, i així es va convertir en Tsar; comunista però Tsar al cap i a la fi. Després de la Segona Guerra Mundial va veure una oportunitat d'or per a ampliar el seu imperi, i entre genocidi i genocidi (era un dels seus hobbys predilectes) es va dedicar a posar els pèls de punta a la humanitat tota, amb la inestimable col·laboració -bàsicament- dels Estats Units i un altre imperi, el britànic.

Pel que fa als Estats Units, no van trigar a veure -cecs no eren- que la Unió Soviètica s'havia convertit en un perill gens teòric per al sistema capitalista que ells abanderaven (i que ha acabat causant, a començament del segle XXI, una de les més grans catàstrofes econòmiques que mai s'hagin vist). Per tant no van dubtar a defensar la "civilització occidental" a base de posar-la a la punta de la destrucció (crisi dels missils de cuba de 1962, co-protagonitzada per Kennedy i Jrushchov), jugar una llarguíssima i mortal partida d'escacs coneguda com a Guerra de Vietnam, dur els preparatius de guerra a l'espai (Ronald Reagan i la seva joguina preferida, la Iniciativa de Defensa Estratègica, coneguda per la població espectadora com a "Guerra de les Galàxies"), o convertir Amèrica del Sud en un enorme parc temàtic de les tiranies, amb un llistat de dictadors protegits per Washington que per poc no supera al llistat de noms que surten a la Biblia (llibre que, per cert, és el preferit de la dreta ultramontana americana com en el seu moment el Llibre Roig de Mao va ser el best-seller indiscutit de la Xina continental; ni Das Kapital va tenir tant d'èxit a Rússia)

En la introducció del llibre el senyor Mc Mahon ja adverteix al lector que hi trobarà a faltar coses, però que això és inevitable ja que el què ha pretès fer és aportar una visió general del que va ser la Guerra Freda. És d'agrair la seva honestedad i també l'habilitat amb què ha assolit el seu objectiu. En aquest treball no és parla, per exemple, del fet que la dictadura del general Franco no va sobreviure gairebé quatre dècades gràcies a la intel·ligència del personatge (no s'han trobat rastres de tal cosa) o gràcias a la Divina Providència (com al propi personatge li agradava de repetir fins a l'avorriment) sinó gràcies a les polítiques del senyor Winston Churchill i del seu amic el general Eisenhower dins del context de la Guerra Freda; però és clar, això forma part de les conseqüències locals del periode en qüestió i aquestes conseqüències no es poden encabir en una visió general; necessitarien l'espai corresponent a tota una enciclopèdia i no precisament de les breus.

Llibre aprofitable, i fins i tot recomanable, per a fer-se'n una primera idea de tot plegat. A partir d'aquí fins i tot poden agafar ganes d'aprofundir.


ADDENDA GRÀFICA

La Guerra Freda va començar amb aquests senyors (Truman / Stalin)...

...i va acabar amb aquests altres senyors (Bush / Gorbachov)



dimarts, 19 de juliol de 2011

EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO

Títol original: The Catcher in the Rye
Autor:
J. D. Salinger
Traductora: Carmen Criado
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1951
Any primera edició a Edhasa: 2007



La paraula "catcher" del títol original no té traducció en castellà -de vegades aquestes coses passen- i per tant el títol "El guardián entre el centeno", nom amb que és coneguda aquesta novel·la en la seva versió castellana des de gairebé sempre, és una diem-ne solució d'emergència que no acaba de funcionar. Holden, el protagonista de la història, no pretén guardar res; el fragment original i literal d'on l'autor va extraure el títol diu:

"Anyway, I keep picturing all these little kids playing some game in this big field of rye and all.  Thousands of little kids, and nobody's around - nobody big, I mean - except me.  And I'm standing on the edge of some crazy cliff.  What I have to do, I have to catch everybody if they start to go over the cliff - I mean if they're running and they don't look where they're going I have to come out from somewhere and catch them.  That's all I do all day.  I'd just be the catcher in the rye and all.  I know it's crazy, but that's the only thing I'd really like to be."

La traducció seria:

"De tota manera, segueixo imaginant a tots aquests nens petits que juguen a algun joc en aquest gran camp de sègol i tot això. Milers de nens petits, i no hi ha ningú amb ells - ningú gran, vull dir -, excepte jo. I estic dret a la vora d'una mena de precipici enorme. El què he de fer és agafar (atrapar, deturar, "catch") tothom que comenci a anar cap al precipici. Vull dir que si corren i no miren per on van, he de sortir d'algun lloc i atrapar-los ("catch"). Això és el que faria tot el dia. Seria "qui agafa" entre el sègol ("be the catcher in the rye") i tot això. Sé que és una bogeria, però és l'única cosa que realment m'agradaria ser ."

Però això és una metàfora. Què vol atrapar realment Holden? Qui és realment Holden?

Holden Caulfield, tal com el descriu el senyor Salinger, és un adolescent de setze anys enormement desorientat. És una tempesta d'emocions. Odia, menysprea, valora, estima, analitza (tot i que fa com que menysprea a tothom que es dedica a analitzar), busca, no troba, no troba, no troba...

Personalment penso que seria un gran error intentar d'entendre Holden. Seria matar-lo. A Holden "se l'ha de viure" tal com es mostra, tal com s'expressa. I parlant de l'expressió, aquest cop declaro la meva admiració per la traductora, Carmen Criado, al mateix temps que, aquest cop també, lamento enormement no saber prou anglès com per a llegir aquesta magnífica història en versió original; ha de ser molt difícil traduir una història com aquesta i a més intueixo que les traduccions van caducant amb el temps, per la contínua evolució del llenguatge col·loquial, i per tant s'han d'anar renovant.

Renuncio, per tant, a donar la meva visió particular de Holden Caulfield. Seria traïr-lo i seria traïr la visió personal, única, de cadascun dels lectors que s'acostin a aquest llibre. Aquesta història és massa emocional com per a cometre el crim d'intentar diseccionar-la de la manera que sigui. Ni tan sols donaré la meva opinió sobre el fragment del llibre que he transcrit anteriorment, que la tinc, i no és precisament superficial. És una llàstima que en infinitat d'ocasions s'hagi convertit aquest llibre en objecte de "comentari de text"; les emocions no s'haurien de trivialitzar d'aquesta manera.

Llibre aprofitable? Depèn de la sensibilitat personal de cadascú. Per a mí, evidentment que sí.

Nota:
Holden Caulfield pren la idea del camp de sègol d'un poema escrit al segle XVIII per Robert Burns. De fet Holden diu d'entrada que és una cançó, no un poema, però la seva germana de deu anys el corregeix. El poema en qüestió, que no és tampoc cap meravella literària, és el següent (original i traduït):

Comin Thro' The Rye

O, Jenny's a' weet, poor body,
Jenny's seldom dry:
She draigl't a' her petticoatie,
Comin thro' the rye!

Comin thro' the rye, poor body,
Comin thro' the rye,
She draigl't a' her petticoatie,
Comin thro' the rye!

Gin a body meet a body
Comin thro' the rye,
Gin a body kiss a body,
Need a body cry?

Gin a body meet a body
Comin thro' the glen,
Gin a body kiss a body,
Need the warl' ken?

Gin a body meet a body
Comin thro' the grain;
Gin a body kiss a body,
The thing's a body's ain.

Traducció:

Caminant entre el sègol

Jenny es una pobra noia molla,
Jenny no està seca gairebé mai:
arrossegava els enagos,
caminant entre el sègol!

Caminant entre el sègol, pobra noia,
caminant entre el sègol,
arrossegava els enagos,
caminant entre el sègol!

Si dues persones es troben
caminant entre el sègol,
si dues persones es besen,
¿Ha de plorar algú?

Si dues persones es troben
caminant per la vall,
si dues persones es besen,
¿Ha de saber-ho el món?

Si dues persones es troben
caminant entre el gra;
si dues persones es besen,
només és cosa seva.


dimecres, 13 de juliol de 2011

DESPUÉS DEL REICH

Títol original: After the Reich. From the liberation of Vienna to the Berlin airlift.
Autor:
Giles MacDonogh
Editorial: Círculo de Lectores / Galaxia Gutenberg
Any primera edició original: 2007


Aquest llibre explica la història (hauria de dir "Història", amb majúscula) del que va passar a Europa Central després que va caure el Reich de Hitler. Immediatament després. Literalment cinc minuts després. La imatge que se'ns ha servit tradicionalment ens diu que el mes de maig de 1945 els Aliats van entrar a Alemanya, Hitler se'n va adonar que ho tenia tot perdut, es va suïcidar al bunker de la Cancelleria mentre els russos s'aproximaven inexorablement al centre de Berlín, els russos van arribar al centre de Berlín i la Segona Guerra Mundial a Europa es va acabar. Al Pacífic encara seguiria uns mesos.

Efectivament, la Guerra a Europa s'havia acabat però, a Alemanya sobretot, l'horror va continuar durant un parell d'anys més com a mínim. Aquesta és la part que no s'acostuma a explicar i que el senyor MacDonogh ha decidit treure a la llum.

D'entrada cal no perdre de vista que la població civil alemanya va ser víctima de Hitler des de l'any 1933, és a dir, sis anys abans que ho fos la resta d'Europa, descomptant Àustria i els Sudets. Els alemanys van seguir essent víctimes del nazisme des de 1939 fins a 1945. I l'any 1945 els van "alliberar" de tal manera que el terror es va accentuar encara més.

L'Exercit Soviètic va entrar a Alemanya pulveritzant tot el que trobava al seu pas. L'índex registrat (és un dir, aquestes coses no es registren) de violacions, robatoris, tortures, assassinats i internaments en camps de concentració durant els primers temps després de "l'alliberament" van fer que, en comparació, les animalades dels vençuts nazis quedessin, en ocasions, a l'alçada de jocs de nens. 

Els soviètics van ser els més bèsties, de lluny, però els britànics, els nordamericans i els francesos no es van quedar gaire enrere. Aquests tres altres Aliats potser no es van dedicar a violar tot allò que es movia ni a robar tot allò que els venia de gust (malgrat que indefectiblement cadascú es va endur la seva quota pertinent) però van imposar sobre la població civil règims draconians dirigits a que tots els alemanys -de tota edat, sexe i condició- se sentíssin culpables dels crims nacionalsocialiestes com si els haguessin comès ells mateixos amb les seves pròpies mans; també els van reduir a la condició de no persones (havien de caminar pel mig del carrer, ja que les voreres estaven reservades als "alliberadors"), els van sotmetre a restriccions alimentàries inhumanes i, entre moltes altres coses, els van deportar amunt i avall del territori segons les seves conveniències polítiques. Ah, i no parlem dels actes no gens incruents de revenja comesos per polonesos i txecs, per exemple. L'increment de suïcidis entre la població civil alemanya va ser notable.

El que va passar a la Segona Guerra Mundial va ser abominable, però el que van fer els Aliats sobre la població civil d'Europa Central un cop la van tenir sota control provoca autèntica repugnància.

Llibre aprofitable, per a provar de col·locar les coses una mica més en el seu lloc. De monstres i dimonis n'hi va haver molts, però de sants, ni un. 


dimecres, 6 de juliol de 2011

LOS CRÍMENES DEL NO-DO

Títol original: Los crímenes del NO-DO
Autor:
Carles Schenner
Editorial: Principal de los Libros
Any primera edició: 2011


Aqesta vegada, ho confesso, abans de començar a escriure la ressenya sobre aquest llibre, se m'ha acudit mirar què n'havien dit prèviament d'altres persones. Després de fer-ho em temo que seré una veu discrepant. El llibre ha rebut elogis -normalets, sense llençar les campanes al vol tampoc- i fins i tot algú ha escrit que era un bon llibre per a qui estigués interessat en saber com eren els anys foscos del franquisme. Doncs em sembla que més aviat no; és una opinió personal, naturalment.

"Los crímenes del NO-DO" explica la història d'uns inspectors de la Brigada de Investigación Criminal de la policia franquista que entre els anys 1956 i 1957 investiguen -un d'ells a Madrid- una sospitosa "epidèmia" de suïcidis i -l'altre inspector des de Barcelona- uns fets relacionats amb els disturbis universitaris i la vaga de tramvies de l'època (aquests dos últims fets, autèntics).

No dubto que l'autor s'hagi més o menys documentat sobre el moment històric que ha provat de recrear. Està clar que sap que hi havia un senyor que es deia Agustín Muñoz Grandes, o un altre que es deia Juan Bautista Sánchez González, o un troglodita que es deia Felipe Acedo Colunga, o que existia una cosa que es deia Falange Española i que també estava plena de troglodites; fins i tot s'ha mirat més d'un NO-DO, cosa que vol dir que és un dels escassos mortals -en vies d'extinció- que encara saben què és el NO-DO.

Però una cosa és tenir totes aquestes eines a l'abast i una altra molt diferent saber-les usar d'una manera creïble. Perquè el que falla en aquest llibre (sempre segons la meva del tot subjectiva opinió) és justament la credibilitat. L'inspector que treballa a Barcelona és del tot inversemblant. No només no hauria durat ni cinc minuts a la Brigada d'Investigació Criminal sinó que ni tan sols hauria tingut cap possibilitat d'arribar-hi; troglodites com Acedo Colunga se n'haurien encarregat, que això sí que ho sabien fer molt bé. L'inspector de Madrid potser sí que hauria durat cinc minuts en el seu lloc de treball... però set, no.

Pel que fa a la conspiració que hi surt a la trama, és tan delirant i barroera que fins i tot el general Franco -que no destacava precisament pel seu sentit de l'humor- se n'hagués mort de riure. Carmen Polo no; era més estirada que un pal d'escombra aquella dona.

I pel que fa al final... bé... com a llarguíssima escena de trets de pel·lícula americana de sèrie B en blanc i negre podria passar. Com a fragment de novel·la escrita ja és més indigest. I com a fragment creible dins del context del marc històric, se sosté més aviat poc.

Pot ser un llibre aprofitable en cas d'avorriment majúscul i en absència d'altres alternatives.