diumenge, 20 de juny de 2010

CALIFAS, GUERREROS, ESCLAVAS Y EUNUCOS

Títol original: Califas, guerreros, esclavas y eunucos
Autor:
Juan Eslava Galán
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2009

Els romans van anomenar Hispania al territori de la península ibèrica (les actuals Espanya, Portugal, Andorra i la colònia britànica de Gibraltar), però no van cometre mai l'error de pensar seriosament que la tal Hispania conformés una unitat de cap mena. Hispania sempre ha estat tan unitària com la mateixa Europa, és a dir, gens.

Quan l'Imperi Romà es va descompondre -víctima dels papanates que el governaven i no dels bàrbars, que l'única cosa que van fer va ser aprofitar-se de la incompetència romana, tinguem-ho clar- Hispania, és a dir, la península ibèrica, va tornar al seu estat de tota la vida: un merder caòtic.
I aparegueren els gots. Els gots eren uns senyors procedents d'Escandinàvia que tampoc no destacaven precisament per tenir un sentit de l'organització mínimament passable; segurament per això els va encantar la península ibèrica: els indígenes peninsulars eren tan curts de gambals com ells. Total, que s'hi van establir i van estar-s'hi una pila d'anys barallant-se els uns amb els altres; i tan ocupats estaven fent-se mútuament la punyeta que no es van adonar que hi havia uns altres senyors al costat mateix, al nord d'Àfrica, que sí que n'estaven d'organitzats. Resultat: als senyors del nord d'Àfrica no els va costar gaire passar l'estret de Gibraltar i fer-se amb les terres ibèriques escombrant als ineptes dels gots.

Així és com aparegueren els àrabs, cap a l'any set-cents i escaig. Només que aleshores no es deien àrabs, es deien moros. "Moro" ve de "mauri", i els "mauri" eren els naturals de la Mauritània, i "Mauritània" era el nom que els romans donaven a les seves províncies nordafricanes. Els àrabs, en canvi, són els naturals d'Aràbia, de la qual cosa es desprèn, d'una manera elengantíssima, que els àrabs no van trepitjar mai la península ibèrica. Ergo, mai va haver cap invasió àrab, i menys a Espanya, que tampoc no existia. 

Partint d'aquesta base històrica, el senyor Eslava Galán fa una descripció del que van ser els gairebé vuit-cents anys d'assentament moro (que no invasió àrab, insisteixo) a la península ibèrica (excepte la franja nord, Andorra inclosa). Sosté el senyor Eslava que, contràriament al que s'ha dit en més d'una ocasió, potser sí que els moros eren un pèl més civilitzats que els seus veïns del nord, però tot i així tampoc no eren el paradigma del glamour. Home, ja s'entén! No n'hi havia de glamour a l'Edat Mitjana! I per si de cas allà estava l'església catòlica, per a vetllar per tot el que s'havia de vetllar: si un home era glamourós el cremaven a la foguera per mariconàs, i si la glamourosa era una dona, la cremaven a la foguera per bruixa, només faltaria.

És aprofitable el llibre? Potser és útil per a fer una primera aproximació al tema, però per a fer-se'n una idea més fiable i rigorosa possiblement caldria consultar altres textos més solvents. I una altra cosa: jo diria que al senyor Eslava no li fan cap gràcia ni els moros ni els àrabs i això no deixa de ser un inconvenient a l'hora de procurar mantenir una certa objectivitat. És clar que començo a intuir que això de l'objectivitat no és una cosa que al senyor Eslava el preocupi gaire... 


divendres, 4 de juny de 2010

LA CONSPIRACIÓN DE ASHWORTH HALL


Sèrie Pitt nº 17

Títol original: Ashworth Hall
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1997

Si vostès prenen la decisió de llegir aquest llibre (decisió que, ja els ho dic ara, no és imprescindible) val més que se situïn prèviament en un parell de coses:

Durant la segona meitat del segle XII el rei Henry II d'Anglaterra va demanar permís al Papa Adrià IV per a envair Irlanda, que estava "desgovernada" des de feia anys per una colla de normands que es dedicaven a matar el temps fent-se la punyeta els uns als altres per a veure "qui la tenia més llarga". La raó per la qual Henry II va trobar convenient envair Irlanda era que alguns d'aquests normands van començar a posar-se perillosament d'acord entre ells, de tal manera que amenaçaven a arribar a constituir un regne mitjanament decent que esdevindria rival potencial d'Anglaterra.

Naturalment el Papa, encantat de la vida, va concedir la bula pertinent. I és així com Henry II es va convertir en el primer rei anglès d'Irlanda.

És clar que, per aquella mania que tenen els envaïts a oferir resistència, als anglesos no els va ser fàcil governar l'illa, pero amb l'ajuda de l'exèrcit i els col·laboracionistes de torn, la corona anglesa va seguir afincada en el país que, segles després, en el segle XX, seria famós per presentar any rere any al festival d'Eurovision els cantants més patètics del món occidental.

En el segle XV, un altre Henry, el VIII, va tenir unes certes paraules amb el Papa de torn, Climent VII, perquè a Climent no li donava la gana d'anul·lar el seu matrimoni amb Catalina de Aragón. Va ser aleshores quan Henry va decidir divorciar-se ell mateix de Catalina i divorciar Anglaterra de l'església catòlica. De passada Henry també va pretendre prohibir el catolicisme a Irlanda, però només va aconseguir-ho a mitges ja que va haver-hi una quantitat considerable d'irlandesos que no li van fer ni cas.

Henry va ser succeït per la seva filla Mary, coneguda històricament com a Bloody Mary, que va resultar ser catòlica fanàtica i per tant va voler restaurar el catolicisme utilitzant mètodes més aviat expeditius (d'aquí el qualificatiu de "bloody"); a més, Mary, va tenir la funesta idea (no tenia idees de cap altra mena) d'assegurar-se d'una vegada per totes el domini d'Irlanda pel bonic procediment d'introduir a l'illa colònies d'anglesos a qui va donar terres prèviament confiscades a la població local.

Posteriorment, la reina següent, Elizabeth I, va tornar a prohibir el catolicisme en favor de l'església anglicana. El resultat per a Irlanda va ser que els colons anglesos catòlics introduïts per la reina Bloody Mary es van acabar aliant amb els nacionalistes catòlics locals, i tots barrejats es van enfrontar amb uns altres colons, aquests protestants i patrocinats per Elizabeth I, i que es van beneficiar també d'altres terres confiscades.

I així és com va néixer el conflicte, encara inacabat a començament del segle XXI, entre els catòlics (nacionalistes) i els protestants (unionistes) irlandesos.

En època del superintendent Pitt (1890), el tal conflicte estava molt caldejadet, com sempre. Els protestants deien que els catòlics eren uns supersticiosos, adoradors d'imatges, sotmesos a una autoritat medieval (la del Papa, aleshores Lleó XIII), que es creien qualsevol cosa que vingués de Roma per absurda que fos, i que es passaven la vida parint com a conills. Per la seva banda, els catòlics deien que els protestants eren una colla d'apocaliptics, avinagrats, impresentables, divorcistes, terratinents i blasfems que es menjaven crua a la població infantil.

Enmig de tot això, a meitat del segle XIX va sorgir, dins del bàndol nacionalista catòlic irlandès, una mena de germandat secreta coneguda com "els fenians", que es podria considerar una mena d'embrió del posterior partit Fianna Fail i de l'Exercit Republicà Irlandès (Irish Republican Army: IRA).

Finalment, l'any 1997 la senyora Anne Perry dóna tooot això per sabut i fa un llibre que li surt una mica tonto, si volen la meva opinió. La cosa és que si hom no en té ni idea dels antecedents de la Història d'Irlanda, quan llegeix el llibre no pot evitar tenir la impressió de què un terç dels personatges (els irlandesos catòlics) són uns poca-soltes, un altre terç (els irlandesos protestants) són uns arrogants impresentables, i un altre terç (els anglesos, representats per Pitt i la seva família), són simplement tontos del cul.

En canvi, si hom llegeix el llibre amb uns certs coneixements previs de la Història irlandesa, el resultat és exactament el mateix, només que es constata més fàcilment que l'única religió que és vertadera i universal és l'Estupidesa.

En fi, que el llibre gaire aprofitable no és, però entre això i veure la televisió sempre és millor llegir.