divendres, 4 de juny de 2010

LA CONSPIRACIÓN DE ASHWORTH HALL


Sèrie Pitt nº 17

Títol original: Ashworth Hall
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1997

Si vostès prenen la decisió de llegir aquest llibre (decisió que, ja els ho dic ara, no és imprescindible) val més que se situïn prèviament en un parell de coses:

Durant la segona meitat del segle XII el rei Henry II d'Anglaterra va demanar permís al Papa Adrià IV per a envair Irlanda, que estava "desgovernada" des de feia anys per una colla de normands que es dedicaven a matar el temps fent-se la punyeta els uns als altres per a veure "qui la tenia més llarga". La raó per la qual Henry II va trobar convenient envair Irlanda era que alguns d'aquests normands van començar a posar-se perillosament d'acord entre ells, de tal manera que amenaçaven a arribar a constituir un regne mitjanament decent que esdevindria rival potencial d'Anglaterra.

Naturalment el Papa, encantat de la vida, va concedir la bula pertinent. I és així com Henry II es va convertir en el primer rei anglès d'Irlanda.

És clar que, per aquella mania que tenen els envaïts a oferir resistència, als anglesos no els va ser fàcil governar l'illa, pero amb l'ajuda de l'exèrcit i els col·laboracionistes de torn, la corona anglesa va seguir afincada en el país que, segles després, en el segle XX, seria famós per presentar any rere any al festival d'Eurovision els cantants més patètics del món occidental.

En el segle XV, un altre Henry, el VIII, va tenir unes certes paraules amb el Papa de torn, Climent VII, perquè a Climent no li donava la gana d'anul·lar el seu matrimoni amb Catalina de Aragón. Va ser aleshores quan Henry va decidir divorciar-se ell mateix de Catalina i divorciar Anglaterra de l'església catòlica. De passada Henry també va pretendre prohibir el catolicisme a Irlanda, però només va aconseguir-ho a mitges ja que va haver-hi una quantitat considerable d'irlandesos que no li van fer ni cas.

Henry va ser succeït per la seva filla Mary, coneguda històricament com a Bloody Mary, que va resultar ser catòlica fanàtica i per tant va voler restaurar el catolicisme utilitzant mètodes més aviat expeditius (d'aquí el qualificatiu de "bloody"); a més, Mary, va tenir la funesta idea (no tenia idees de cap altra mena) d'assegurar-se d'una vegada per totes el domini d'Irlanda pel bonic procediment d'introduir a l'illa colònies d'anglesos a qui va donar terres prèviament confiscades a la població local.

Posteriorment, la reina següent, Elizabeth I, va tornar a prohibir el catolicisme en favor de l'església anglicana. El resultat per a Irlanda va ser que els colons anglesos catòlics introduïts per la reina Bloody Mary es van acabar aliant amb els nacionalistes catòlics locals, i tots barrejats es van enfrontar amb uns altres colons, aquests protestants i patrocinats per Elizabeth I, i que es van beneficiar també d'altres terres confiscades.

I així és com va néixer el conflicte, encara inacabat a començament del segle XXI, entre els catòlics (nacionalistes) i els protestants (unionistes) irlandesos.

En època del superintendent Pitt (1890), el tal conflicte estava molt caldejadet, com sempre. Els protestants deien que els catòlics eren uns supersticiosos, adoradors d'imatges, sotmesos a una autoritat medieval (la del Papa, aleshores Lleó XIII), que es creien qualsevol cosa que vingués de Roma per absurda que fos, i que es passaven la vida parint com a conills. Per la seva banda, els catòlics deien que els protestants eren una colla d'apocaliptics, avinagrats, impresentables, divorcistes, terratinents i blasfems que es menjaven crua a la població infantil.

Enmig de tot això, a meitat del segle XIX va sorgir, dins del bàndol nacionalista catòlic irlandès, una mena de germandat secreta coneguda com "els fenians", que es podria considerar una mena d'embrió del posterior partit Fianna Fail i de l'Exercit Republicà Irlandès (Irish Republican Army: IRA).

Finalment, l'any 1997 la senyora Anne Perry dóna tooot això per sabut i fa un llibre que li surt una mica tonto, si volen la meva opinió. La cosa és que si hom no en té ni idea dels antecedents de la Història d'Irlanda, quan llegeix el llibre no pot evitar tenir la impressió de què un terç dels personatges (els irlandesos catòlics) són uns poca-soltes, un altre terç (els irlandesos protestants) són uns arrogants impresentables, i un altre terç (els anglesos, representats per Pitt i la seva família), són simplement tontos del cul.

En canvi, si hom llegeix el llibre amb uns certs coneixements previs de la Història irlandesa, el resultat és exactament el mateix, només que es constata més fàcilment que l'única religió que és vertadera i universal és l'Estupidesa.

En fi, que el llibre gaire aprofitable no és, però entre això i veure la televisió sempre és millor llegir. 


4 comentaris:

  1. Profesor Jordalgar, le ruego me indique qué título de Anne Perry sería el adecuado para iniciarse un neófito como yo, deduzco que éste no, aunque argumentos como "la estupidez como única religión universal" lo hacen francamente tentador para mí. Entienda vd. que uno ve la televisión y que aún me duele que una serie que promete filosofía-ficción acabe en sólo religión (me refiero a Lost que sé que vd. no sigue. De todos modos, lo más parecido a una serie de tv es una serie de libros.
    Saludos y que tenga usted felices días, especialmente los miércoles.

    ResponElimina
  2. Mi querido colega (y sin embargo amigo) Clementcor, vaya por delante que tiene usted tanto de neófito como yo de amante de los castillos (que en gallego se llaman "castros", como estoy seguro que ya sabe).

    Por otra parte, es sabido que la propia señora Perry se inició ella misma participando como cómplice en un asesinato real, así que no sé yo si es muy prudente iniciarse en lo que sea a partir de un libro de esta buena mujer. Se lo digo por prudencia, más que nada.

    Finalmente, lo que me cuenta usted de la serie "Lost" me ha dejado patidifuso y cariacontecido; es cierto que yo soy uno de los pocos mortales del llamado Primer Mundo que no ha visto ni diez segundos de la serie en cuestión (en el Tercer Mundo creo que no la ven mucho y el Segundo Mundo todavía se está buscando a sí mismo) pero tenía la intención de comprármela cuando editaran el pack completo (España y yo somos así, ya ve), pero claro, con lo que usted me cuenta me ha puesto en un brete. ¿¿Y ahora qué??, me pregunto desconsolado. En fin, esperaré al miércoles, día en que según mi agenda tendré una experiencia paranormal, a ver si me ilumino y salgo de dudas o todavía me hundo más en la miseria. Qué vida ésta... Por cierto: en tiempos del Generalito, por televisión (la única y verdadera), había un programa que se llamaba "Los miércoles de Pablo VI" ¿se acuerda? Señor, Señor, ¿qué tendrán los miércoles? ¿es que Eva se comió la manzana en miércoles o qué?

    ResponElimina
  3. Admirado profesor, entiendo que Vd. no es más claro para evitar que me meta en problemas o como decía otro inglés preclaro (sí, hay algunos) "evitad la prisión" (Alfred Hitchcock). Pero, entre líneas, entiendo que me sugiere Vd. "El asesinato como una de las Bellas Artes" de De Quincey. Gracias, profesor. Le tendré al tanto de la experiencia con la mayor discreción.
    Su sincero admirador.

    ResponElimina
  4. Dilecto colega, veo que lo ha pillado, como no podia ser de otra manera viniendo de una mente preclara como la suya. De todas maneras, insisto: sea prudente; Hitchcock tenía toda la razón del mundo.

    ResponElimina