diumenge, 23 d’agost de 2015

MEDIANOCHE EN MARBLE ARCH

Sèrie Pitt nº 28

Títol original: Midnight at Marble Arch
Autor: Anne Perry
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2013
Any primera edició Ediciones B: 2015

Londres, encara a 1896, com en el cas anterior de Thomas Pitt. A manera de simple curiositat apunto que la filla de Pitt, Jemima, ja té catorze anys, i el fill, Daniel, en té onze; pel que fa a l'esposa, Charlotte, sembla que en té quaranta, i dic que 'sembla' perquè amb les dones victorianes, i més si són de casa bona, no se sap mai. Pel que fa a l'edat de Pitt no hi ha pistes fiables, així que li suposarem entre quaranta-un i quaranta-cinc anys, que ve a ser una diferència d'edat acceptable entre una dona de bona família i un home d'orígens més aviat vulgars i de baixa estofa, com és el cas de Pitt.


En aquesta novel·la descobirm que
aquesta és la publicació (real) preferida
del fill de Thomas i Charlotte Pitt


Aquest cop la senyora Perry ens ofereix tres coses al preu d'una: una novel·la, amb els corresponents cadàvers graciosament escampats aquí i allà fent les delícies de grans i petits; un tractat d'antropologia victoriana francament interessant sobre la situació de la dona, més concretament de la dona violada; i una aproximació històrica a un episodi concret de l'irrepetible i sempre impresentable colonialisme britànic. Que consti que penso que els altres colonialismes també són impresentables, no creguin ara que en aquesta matèria tinc manies específiques.

Pel que fa a la novel·la només diré que, com sol ser habitual, és prou entretinguda, i les últimes pàgines es podrien qualificar fins i tot d'interessants, d'aquella mena de manera que se't fa un pèl difícil deixar el llibre encara que t'hagis d'ocupar necessàriament d'una altra cosa; és a dir, que per aquí, bé; i naturalment no em dedicaré a explicar-los la història, només faltaria.

En referència a allò del tractat antropològic sobre la dona victoriana violada, és de justícia dir que aquest llibre és inestimablement il·lustratiu i didàctic. Com a divulgadora de les característiques socials i morals de l'època victoriana la senyora Perry no té preu. No és la primera vegada que la senyora Perry aborda el tema, però la present aproximació complementa perfectament les anteriors.

Queda clar un cop més que la dona victoriana de classe benestant en realitat no pintava res de res, per molt que ocasionalment semblés que sí. L'única dona victoriana que sí que pintava alguna cosa era la pròpia reina Victòria, és clar, i pel que fa a les dones 'no benestants' el possible dubte ni es planteja: no pintaven res 'per imperatiu genètic', així que el fet que puguessin ésser violades tenia la mateixa trascendència que si durant la setmana plovia més o menys. Més bent dit: tenia menys trascendència que això.

Pel que fa a les dones de casa bona (senyores, noies, nenes, però no personal de servei, no ens equivoquéssim), cas que fossin violades el que calia fer, abans que res... era ocultar-ho (si la víctima pertanyia al personal del servei se la despatxava sense referències i avall; no calia complicar-se més la vida) Per damunt de tot estava l'honor de la família, i en segona instància, molt en segona instància, el de la pròpia víctima, de qui sempre es podia dir, i sembla que en la immensa majoria dels casos així es feia, que havia propiciat la situació i el pressumpte violador en realitat havia tingut la debilitat de cedir als instins naturals propis de tot home. No m'ho invento; és més, actualment encara hi ha personatges que pensen així, i el que és pitjor, entre aquests personatges, en ple segle XXI, hi ha fins i tot jutges, que potencialment es poden ocupar de casos de violació. I tornant a l'època victoriana, també és bo saber que la importància de salvaguardar l'honor de la família era tal que naturalment no es feia cap denúncia a la policía perquè inevitablement la situació es podria acabar fent pública i derivar en escàndol; però tampoc es feia intervenir el metge pels mateixos motius, així que si la víctima ("incitadora", segons alguns) moria, mala sort, però abans morta que deshonrada ella i família, no necessàriament en aquest ordre. Què? Els ha agardat? Doncs d'això va el tractat antropològic d'aquest llibre.

I ara, finalment, la referència històrica. L'any 1895 Cecil Rhodes, un dels empresaris i colonitzadors britànics més depredadors que hi ha hagut mai, va planejar una invasió al Transvaal, actual República Sudafricana, aleshores en mans dels boers holandesos. L'objectiu era provocar un aixecament dels treballadors britànics del Transvaal i fer-se amb el control de la colònia. Els motius eren econòmics naturalment; no oblidem que Cecil Rodhes és l'autor de la sublime frase "la filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent és una oferta millor".


El poc honorable depredador Cecil Rhodes


Cecil Rhodes era extremadament ambiciós i d'idiota no en tenia un pèl. No seria ell qui envaís personalment el Transvaal, és clar. Per a tan noble causa va delegar en un tal Leander Starr Jameson, que aquest sí que era una mica tontet.


El "precipitat" Jameson
 

El cas és que Jameson va iniciar la invasió quan estratègicament no tocava i havent provocat l'alarma del Ministre de les Colònies de Sa Majestat, Joseph Chamberlain, que encara que això d'envair el Transvaal ja li semblava bé, tal com estava plantejat ja ho veia ell que acabaria en fiasco, i ell mateix i el Primer Ministre, Lord Salisbury ("Mare de Déu quan ho sàpiga!") en podrien sortir ben escaldats. Així que sembla que va ser el propi Chamberlain qui va moure els fils per a evitar que el tal Jameson obtingués el suport imprescindible dels treballadors britànics del Transvaal per als seus plans d'enderrocar el govern de la colònia. Resultat: la invasió va ser, efectivament, un fiasco de proporcions majúscules.


Joseph Chamberlain, atribulat Ministre de les Colònies


Lord Salisbury, Primer Ministre
(Mare de Déu, quan ho sàpiga!)

Conseqüències: els boers es van emprenyar moltíssim (normal); la Gran Bretanya, via la British South Africa Company, en la que Cecil Rhodes hi estava involucrat, és clar, va haver de pagar fortes indemnitzacions al Transvaal; personatges acabalats de Londres que posseïen inversions a la British South Africa Company o empreses associades es van veure fortament perjudicats; Jameson va ser jutjat a Londres i mentre els polítics i financers li maleïen els ossos, el públic en general tendia a considerar-lo un heroi perquè "havia arriscat la seva vida a major glòria de l'Imperi Britànic"; ah, i una altra bonica conseqüència va ser que aquesta potinera incursió va posar les bases de la que tres anys després seria la Segona Guerra Boer (a partir d'aquí consultin vostès mateixos la Wikipèdia, si us plau).

Ja veuen doncs, tenim entre mans un llibre molt completet que no només entreté sinó que és la mar d'educatiu. Pot un llibre ser més aprofitable? A que no.




dimecres, 12 d’agost de 2015

EL IMPOSTOR

Títol original: El impostor
Autor: Javier Cercas
Editorial: Random House
Any primera edició: 2014

D'una banda aquesta és la història d'un mentider real que va pretendre convertir en realitat un munt enorme de falsedats i que geirebé ho aconsegueix.

També prova de ser la història de tots aquells que van permetre que les fenomenals mentides de l'impostor prosperessin i es mantinguessin perquè de fet les necessitaven per a seguir endavant ells mateixos; després, quan les gran mentides es van destapar, tots els "mantenidors" van abjurar de l'impostor, naturalment.

També és la història del propi llibre i de l'autor davant de la seva obra. De fet es pot llegir com un assaig de 427 pagines sobre els problemes ètics del senyor Cercas a l'hora d'escriure una no ficció titulada "El impostor" on la ficció ja la posa el propi mentider de tal manera que és impossible superar-lo en tal empresa.

Javier Cercas, autor i personatge


I també és la història de moltes altres coses, entre les quals la pròpia postura de cada lector en particular front al personatge (real) de l'impostor i l'ètica, o manca d'ètica, de les seves impostures. Vargas Llosa, per exemple, ha dit d'ell que és un monstre, encara que un monstre genial. Ja se sap que Vargas Llosa no és un senyor amb qui sigui gaire convenient compartir determinades opinions, independentment de si a un li agrada o no la seva producció literària, però em temo que aquest cop no va gaire desencaminat.

Enric Marco, personatge i autor


Enric Marco, l'impostor, va néixer el 12 d'abril de 1921, però ell va mantenir durant dècades la fal·làcia de que va néixer el 14 d'abril, "just deu anys abans de la proclamació de la Segona República". La primera mentida ja es refereix, doncs, a la data del propi naixement, perquè un 14 d'abril en tant que commemoració d'una República que va posar fi a una monarquia corrupta és molt més "comercial" que un més discret 12 d'abril. És clar que un 14 d'abril, però de nou anys abans que naixés Enric Marco, també va passar un fet remarcable: es va enfonsar el Titànic, però d'això no consta que Marco n'hagi fet mai cap esment.

Marco va estar a la Guerra Civil, sí, però perquè el van enxampar per a anar-hi, no per cap ànsia revolucionària. Quan va acabar la Guerra Civil va viure una certa situació de clandestinitat, sí, però no per ser activista antifranquista com menteix ell, sinó per a evitar que el tornessin a enxampar per a fer el servei miltar franquista. Durant la Segona Guerra Mundial va estar a Alemanya, sí, però no com a activista antinazi sinó com a treballador voluntari en virtut d'un conveni entre els governs de Hitler i Franco, cosa de la que Marco es va aprofitar per a seguir fugint del servei militar franquista. I finalment va estar empresonat a Alemanya durant un temps, sí, però per una causa judicial ordinària i no pas per haver conspirat contra el Tercer Reich.

I on no va estar mai, però mai, va ser en el camp de concentració de Flossenbürg. Ni en aquest ni en cap altre. Sí que hi va anar amb molta posterioritat, i hi va aconseguir una fotocòpia d'una pàgina del llibre de registre que després va manipular convenientment per a "demostrar" que hi havia estat internat, cosa que el va ajudar a arribar a ser president de l'Amical Mauthausen, una associació d'antics deportats espanyols.

Ah, i al començament del postfranquisme també va ser capaç de prendre el pèl d'una manera insuperable a la CNT: sense haver estat mai anarquista ni haver-se dedicat mai de la vida al sindicalisme de cap color va aconseguir que la CNT, sindicat anarquista més que històric, es cregués les seves troles fins al punt de fer-lo el seu Secretari General, primer a Catalunya i després a l'estat espanyol.

En fi, hi ha més coses és clar, però no es tracta de reproduir aquí tot el llibre. És comprensible que el senyor Cercas esperimentés problemes ètics a l'hora de decidir si escrivia aquest llibre o no; de fet, el senyor Cercas era el dipositari de tots els dubtes ètics que comporta la narració de la trajectòria d'Enric Marco. Pel que sembla, Enric Marco no en va tenir mai de problemes ètics amb la seva trajectòria; i ara, als seus noranta-quatre anys segueix sense tenir-ne.

Llibre sens dubte aprofitable, encara que probablement el senyor Marco no estaria d'acord amb aquesta qualificació per bé que ha admès que l'autor no ha mentit en cap moment ...i no oblidem que el senyor Marco és expert en mentides. 

*******************

ENTREVISTA A JAVIER CERCAS A TV3



*******************

ENTREVISTA A ENRIC MARCO A CATALUNYA RÀDIO