dijous, 28 d’abril de 2011

EL EXPERIMENTO BARCELONA

Títol original: El Experimento Barcelona
Autor:
Jordi Bordas & Eduardo Martín de Pozuelo
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2011


Fet real: l'any 1994 es crema el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Fet real: l'any 1996 es crema el teatre de La Fenice de Venècia. Fet real: tots dos incendis es produeixen en circumstàncies sorprenentment semblants (entre elles que no hi havia aigua per a apagar-los, que els edifics van cremar en dues hores, i que s'hi estaven fent obres de reparació potencialment nefastes). Fet real: tots dos incendis van tenir importants repercusions polítiques i econòmiques.

Trama de la novel·la: aquí hi ha massa semblances per a que tot això sigui fruit de la casualitat.

El camp de treball habitual de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo, els autors, no és la ficció literària, sino el periodisme d'investigació. Treballen, des de fa molts anys, per a un diari tan poc sospitós de sensacionalisme com La Vanguardia. El cas és que durant uns dies en què possiblement no tenien res millor a fer, els senyors Bordas i Martín es van dedicar a comparar les dades de què disposaven referides als incendis dels dos famosos teatres operístics, i es van anar endinsant... endinsant... fins que van arribar a tenir la impressió de que quan existeix un nombre una mica massa elevat de coincidències relacionades amb dos fets diferents potser és el moment de pensar que entre aquest dos fets podria haver-hi una relació.

Aleshores, els senyors Bordas i Martín, van agafar els ingredients que ja tenien (les investigacions reals sobre els incendis), hi van afegir uns quants condiments (un parell o tres de trames completament fictícies) i van cuinar "El Experimento Barcelona".

De la mateixa manera que "Carmencita o la buena cocinera", la novela dels senyors Bordas i Martín també podria tenir un títol amb una "o" afegida. Per exemple: "El Experimento Barcelona o cómo poner un títere en el Palazzo Chigi". El Palazzo Chigi és la presidència del govern italià, i el titella és Silvio Berlusconi. I com diu la famosa frase, especialment afortunada en aquest cas, "se non è vero è ben trobato". Si més no, això és el que diuen els propis autors i fins i tot el controvertit jutge Baltasar Garzón, que sostenen que de fet la realitat supera la ficció i que el lector és molt lliure de creure o no la trama delictiva principal que descriu el llibre, però que si s'ho creu probablement no s'allunyarà gaire de la realitat. 

En la novel·la actua una societat secreta i masònica anomenada la Corporazione. Aquesta Corporazione se semblaria bastant a la lògia Propaganda Due (P-2) que es va fer involuntàriament famosa arràn de l'escàndol de la fallida del Banco Ambrosiano (1982) en la que va estar involucrat el Vaticà i el seu indescriptible arquebisbe Paul Marcinkus. Des d'aleshores fins a l'actualitat hi ha hagut situacions similars a aquella, però si una virtut indiscutible té el Vaticà és que aprèn ràpidament de determinats errors i per tant, des d'aleshores, si s'ha d'evitar que determinades informacions vegin la llum s'evita com sigui ("com sigui" inclou mètodes "adequadament expeditius") i ja està.

Per cert que una de les informacions relacionades amb la història que explica aquest llibre i que gairebé no ha vist la llum, per exemple, és que la versió oficial de les causes de l'incendi del Gran Teatre del Liceu no se sosté. És com l'explicació que va fer la comissió Warren sobre l'assassinat de Kennedy: impossible. Per tant, ja sabem com no van assassinar a Kennedy i com no es va cremar el Liceu. Pel que fa a l'incendi del teatre, la impossibilitat de la versió oficial va ser avalada judicialment. 

Pel que fa a personatges que surten en el llibre, n'hi ha que són reals i n'hi ha que no. Una pretesa periodista de nom Petra Lahora, s'assembla molt a una senyora real (?) de nom Pilar Rahola. I un important i "fictici" empresari de nom Carlos Cabré Serrats, també s'assembla molt a un empresari real de nom Carles Ferrer Salat, president de la patronal a l'època dels fets.

En definitiva, llibre bastant entretingut i, després de llegir-lo, pensi vostè el que vulgui.


dilluns, 11 d’abril de 2011

ELS SECRETS DE LES PLACES DE BARCELONA

Títol original: Els secrets de les places de Barcelona
Autors:
José Luis Caballero & David Escamilla
Editorial: L'Arca
Any primera edició: 2010


Hi ha dues coses que destaquen en aquest llibre: la primera, una quantitat inversemblant d'errors de tipografia, impròpia de res que s'hagi editat en ple segle XXI tenint en compte les avançades tecnologies de què disposem, algunes d'elles fins i tot manejables per qualsevol àvia mínimament desperta. Guttemberg (1398-1468) s'hauria escandalitzat.

La segona, el recurs a una geografia urbana francament creativa. Per exemple: per a que el carrer Olzinelles de Barcelona arribi al carrer Creu Coberta de la mateixa ciutat, tal com indica el llibre, caldria fer una remodelació de part del districte de Sants-Montjuïc de tals dimensions que causaria meravella a tota Europa, sense deixar de banda el prohibitiu cost en euros que implicaria pagar les pertinents indemnitzacions als veïns necessàriament expropiats per a la realització de tan magna obra. 

Els autors mantenen en aquest llibre la mateixa estructura que ja van utilitzar en una obra seva anterior, "Els secrets dels carrers de Barcelona", és a dir una breu explicació sobre la plaça de què estan parlant seguida d'un apartat que titulen "l'anècdota". El cas és que en diverses ocasions -més de les que es podrien disculpar- no troben cap anècdota referida a la plaça en qüestió i aleshores deriven cap a una altra "anècdota" relacionada amb algun carrer pròxim o amb el nom del senyor o senyora a qui se li ha dedicat la plaça i en la que mai no hi va viure (ni allà ni en una proximitat raonable). Tret de la plaça Karl Marx -que de fet no és ni una plaça, sino una rotonda descomunal- totes les altres places de la ciutat tenen prou antiguitat com per a que sigui difícil de creure que no disposin d'una anècdota pròpia. De Barcelona es pot dir de tot, però no es pot dir que sigui una ciutat sosa. 

En fi, que potser aquest llibre no sigui la millor manera de conèixer els secrets de les places de Barcelona, anecdòtics o no.