dissabte, 29 de març de 2014

HUESOS EN EL JARDÍN

Títol original: Handen
Autor:
Henning Mankell
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2013

No, no cal llençar-se precipitadament a cap celebració desenfrenada. Wallander no ha tornat. No, Henning Mankell no s'ha penedit del final que va donar al seu llibre “L'home inquiet”, amb el qual va causar una considerable devastació entre els seguidors de la sèrie i també, no ho oblidem, en el propi protagonista.

Handen”, que traduít del suec significa “mà” -ni “os”, ni “jardí”-, és una història més llarga que un relat curt, però més curta que una novel·la -en llenguatge cinematogràfic seria un “migmetratge”- que sembla que el senyor Mankell va escriure l'any 2004 i que es va editar únicament als Països Baixos amb l'específica intenció de servir d'obsequi per al públic holandès seguidor dels treballs del sofert Wallander.

Dins de la cronologia de la sèrie, “Handen” seria el penúltim cas de l'inspector, just abans de “L'home inquiet”. És una mini-història sense gaire pretensions -no arriba a cent seixanta pàgines- i certament bastant lleugera. Però, això sí, el Wallander que hi surt és el “de tota la vida” ...una vida culminada de manera traïdora per obra i gràcia del senyor Mankell; no li ho perdonaré mai, no sé si es nota.

Poca cosa més a dir, perquè evidentment no explicaré ni la trama ni el final, no tinc gaire tirada als sacrilegis així perquè sí. Només esmentar que al final del llibre i un cop acabada la història el senyor Mankell aclareix, per si encara li quedava algun dubte a algú, que “ja no hi ha més relats protagonitzats per Kurt Wallander” (cita textual). Ah, i després d'això té el detall de fer un postfaci (és a dir, un prefaci però al final) on explica d'on va sorgir la idea de crear el personatge de Kurt Wallander i la seva sèrie de novel·les. I és que en el fons el senyor Mankell és una bona persona, i aprofitable, com els seus llibres.


CURRÍCULUM VITAE DE WALLANDER

1969 (21 anys) - La punyalada (dins de “La Piràmide”)
1975 (27 anys) - L'esquerda (dins de “La Piràmide”)
1987 (39 anys) - L'home de la platja (dins de “La Piràmide”)
1988 (40 anys) - La mort del fotògraf (dins de “La Piràmide”)
1989 (41 anys) - La Piràmide (dins de “La Piràmide”)
1990 (42 anys) - Assassins sense rostre
1991 (43 anys) - Els gossos de Riga
1992 (44 anys) - La lleona blanca
1993 (45 anys) - L'home que somreia
1994 (46 anys) - La falsa pista
1994 (46 anys) - La cinquena dona
1996 (48 anys) - Amb l'alè al clatell
1997 (49 anys) - El tallafoc
2001 (53 anys) - Abans de la gelada
2002 (54 anys) – Ossos al jardí
2007 (59 anys) – L'home inquiet

dijous, 6 de març de 2014

CIENCIOLOGÍA

Títol original: Going Clear
Autor:
Lawrence Wright
Editorial: Debate
Any primera edició: 2013

D'entrada he de dir que la reacció majoritària que m'ha causat la lectura d'aquest llibre és la d'indignació, una indignació considerable.

El llibre és un treball d'investigació sobre la denominada “església” de la Cienciologia, des dels seus orígens en els començaments de la dècada de 1950 fins avui mateix. De veritat, no hi ha paraules. Vegin si no:

Durant la dècada dels quaranta (ja saben, Segona Guerra Mundial) un individu anomenat Lafayette Ronald Hubbard -que en aquells moments podia ser qualificat de “pintoresc” però que en un futur pròxim és convertiria en un tipus directament nefast i perillós- es dedicava a fer coses tan desconcertants com comandar un caça-submarins front a les costes d'Oregon per a atacar forces enemigues (va resultar que no hi havia cap “enemic” davant les costes d'Oregon) o aconseguir que l'acusessin d'haver envaït territori mexicà per a fer pràctiques de tir.

Cap a finals dels quaranta el tal Hubbard va començar a proclamar que havia aconseguit guarir-se ell solet de coses diverses, entre les que esmentava una ceguesa originada per lesions en els nervis òptics; no es posava per poc. També va demanar que l'Associació de Veterans li subvencionés tractament psicològic per stress; l'Associació de Veterans va decidir dedicar els seus recursos a millors causes.

Resultats de tot això? Fonamentalment, dos:

Primerament, Hubbard va agafar una mania immensa, eterna i malaltissa contra tots els psicòlegs i psiquiatres, fins el punt d'afirmar taxativament que ells tenien la culpa de totes les desgràcies de la humanitat i conspiraven per a fer-se amb el poder mundial. Per què va agafar mania als psicòlegs i psiquiatres i no a l'Associació de Veterans, és un dels nombrosos misteris que envolta la vida de Hubbard.

I en segon lloc -i molt més important que l'anterior- es va inventar una cosa anomenada “dianètica”, que va definir com “la nova ciència de la salut mental”, i d'això en va fer un llibre que va titular justament així, Dianetics: The Modern Science of Mental Health. La dianètica figurava que era una mena de teràpia sobre la que Hubbard sostenia que, apart d'haver-se-la inventat, se l'havia aplicat a ell mateix, i que era capaç de “curar la mania, la depressió, l'asma, l'artritis, la colitis y convertir homosexuals en heterosexuals”. Ni més ni menys.

L'any 1953, tres anys després d'inventar la dianètica, Hubbard es va inventar una altra cosa: l'església de la Cienciologia, basada, entre d'altres fonts, en els principis de la dianètica. Hubbard ja no era un personatge pintoresc; ara ja era un tipus nefast i perillós.

Per a fer-se una idea del caire de tot plegat: segons la Cienciologia -és a dir, segons Hubbard- fa setanta-cinc milions d'anys (sí, 75 milions d'anys) un tirà de nom Xenu que governava la Confederació Galàctica, amb centre a l'estrella Markab (constel·lació de Pegàs), va atrapar milers de milions de dissidents contraris a ell i els va transportar a la Terra en naus espacials semblants a avions DC-8 (no m'estic inventant res de tot això) i els va desembarcar al voltant de volcans per a, posteriorment, aniquilar-los amb bombes d'hidrògen. Com a conseqüència de tal massacre les ànimes dels ja ex-dissidents es van unir en grups i es van apoderar dels cossos dels humans primitius, i encara ara segueixen causant estralls i el caos. Afortunadament la Cienciologia pot lliurar a la humanitat tota de tal desgràcia mitjançant els seus complexos (i costosos) tractaments “terapèutics”, basats, entre d'altres coses, en els principis de la famosa dianètica.

Tot plegat podria titllar-se d'anecdòtic i no caldria donar-li més trascendència si no fos perquè, per motius que són francament insondables, Hubbard i la seva església de la Cienciologia van aconseguir fer-se amb quantitats absurdes d'adeptes, als Estats Units primer, i a la resta del món després. Que els nordamericans siguin idiotes no és una explicacíó suficientment satisfactòria de tal fenomen; ningú és tan rematadament idiota com per a caure en una cosa així, només pel fet de ser idiota, ni que sigui nordamericà. Segons alguna investigació feta en condicions precàries i també segons testimonis de dissidents represaliats de la pròpia Cienciologia, la pretesa església utilitza tècniques de control mental, i no són precisament tècniques de broma, sinó que són bastant contundents.

També té gràcia -és un dir- que aquesta “església” tingui milions de “devots” i en canvi no tingui cap divinitat referent: el déu de l'església és la pròpia església i ja està. El vessant “religiós” de la cosa no té l'origen en cap divinitat sinó en... el Departament d'Hisenda dels Estats Units. Com s'explica això? Fàcil, als Estats Units, si ets una “religió” no pagues impostos.

El llibre explica això i molt, molt més; i a cada cosa que explica, la indignació creix imparablement. Com per exemple, quan s'explica que un dels fills de Hubbard es va suïcidar davant la impossibilitat de fugir de les monstruositats de “l'església” i la tirania del seu pare; quan li van donar a Hubbard la notícia de que el seu fill s'havia suïcidat la seva reacció va ser posar-se a cridar com un animal que “aquell noi de merda havia fet allò únicament per a fotre'l!”. No va ser una reacció extemporània 'causada pel dolor': realment s'ho creia.

En el llibre també es descriuen nombroses conculcacions dels drets humans bàsics, agressions físiques, assetjaments continuats, calumnies construïdes per a enfonsar i destruir a dissidents, crítics i detractors, segrestos il·legals que es perllonguen durant anys (sense que els poders públics facin res!), pseudo esclavatge, esclavatge sense el “pseudo”, etc.

Tot plegat és francament repugnant; però és tant o més repugnant encara el fet de que aquesta mena de “cosa” (no sabria quin nom donar-li: secta? multinacional delinqüent?...) segueixi funcionant amb tota tranquil·litat i “legalitat” tot i que en el seu sí es continuïn cometent aberracions que demanen a crits ser jutjades pel Tribunal Penal Internacional.

I m'abstinc de fer referència a personatges tals com Tom Cruise o John Travolta i la seva relació amb la Cienciologia; potser són les cares més conegudes de “la cosa” però no són, ni de lluny, el més important de la qüestió, encara que és innegable que han contribuït a reforçar i estendre encara més els tentacles criminals i repulsius de “la cosa”.

Aquest llibre, més que aprofitable és imprescindible; és inconcebible i intolerable que “coses” com aquesta existeixin impunement i que la pràctica totalitat de la població simplement ho ignori.

Hubbard, en ple deliri cienciològic