dijous, 26 de desembre de 2013

LA ESTATUA DE BRONCE

Títol original: Shadows in Bronze
Autor:
Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició: 1990
Sèrie Falco, nº 2

Primera pregunta: per què s'ha canviat el títol original (Ombres en Bronze), per un altre títol que no té cap sentit (La Estatua de Bronce)?

És cert que a la novel·la apareix una estàtua de bronze, però només dins de les primeríssimes pàgines, i no torna a fer acte de presència fins al final de tot. L'estàtua en qüestió té una funció purament decorativa, com sol ser propi de totes les estàtues. Daltra banda també cal reconèixer que el títol original tampoc és que sigui producte d'una genial inspiració, però amb una generosa dosi de bona voluntat (molt generosa) encara es prodria interpretar com una referència al gran pes (com el del bronze) que hom pot sentir quan es troba immers en una angoixant trama misteriosa (angoixant i misteriosa “com les ombres”, posem per cas).

Dit això repeteixo la primera pregunta: a quin caparronet escassament dotat de neurones, oxigen i cervellet en general se li ha acudit canviar títol original d'aquest llibre (Ombres en Bronze), ja d'entrada poc inspirat, per un altre títol (La Estatua de Bronce) que directament no té cap sentit ?

Segona pregunta: el cervellet en franca recessió que ha decidit el canvi de títol ¿està emparentat amb algun dels membres del jurat que ha concedit a la senyora Davis el Premi Internacional Barcino de Novel·la Històrica?

Per a aquells de vostés que no estiguin al cas (cosa perfectament comprensible) els explico que el Premi Internacional Barcino de Novel·la Històrica és un invent de l'Ajuntament de Barcelona que ha celebrat la seva primera edició aquest any 2013; el premi en qüestió és va atorgar a la senyora Davis el passat dia 12 de novembre per a immens estupor de servidor de vostès que va sentir la notícia a la ràdio i no donava crèdit.

El jurat que va perpetrar tal despropòsit estava format per Joan Villarroya, catedrátic d'Història Contemporánia de la Universitat de Barcelona; Jacinto Antón, periodista i escriptor; Maria Mercè Roca, també escriptora; Toni Soler, periodista, escriptor, historiador i comissari del Tricentenari (sí, el Tricentenari del 1714; és que n'hi ha cap altre?); i Enric Calpena, periodista i comissari de Barcelona Novela Històrica, que exercia de president d'aquest bonic i alegre grup. Tots amb un bagatge cultural incontestable. I quina va ser la raó que els va dur a concedir el premi de nom tan sonor a la senyora Davis? Doncs “el conjunt d'una obra ben documentada centrada principalment a l'Imperi Romà del segle I d.c.”; no m'ho invento.

Tercera pregunta: és normal que quan un jurat delibera consumeixi substàncies psicotròpiques en quantitats més que notables?

Vejam, la senyora Davis ha escrit trenta llibres, vint dels quals són de la sèrie Marcus Didius Falco. Si per rigorositat històrica s'entén explicar que els romans vestien toga i encertar quin era l'emperador que s'asseia a la trona l'any en que transcorre l'acció, aleshores sí, la senyora Davis és molt rigorosa. Ara bé, si es preten agafar qualsevol altre paràmetre, decididament la rigorositat històrica ni hi és ni se l'espera, com el general Armada.

Tant el llenguatge que utilitza la senyora Davis, completament anacrònic, com el tipus de relacions i d'intercanvis socials entre personatges que l'autora descriu, també del tot fora de lloc, converteixen la seva premiada obra, no en “un conjunt ben documentat” sino, a tot estirar, en una paròdia de Golfus de Roma i el Superagente 86 (però sense la genialitat de Mel Brooks), tot barrejat.

Algun comentari a destacar d'aquesta segona entrega de la sèrie “ Marcus Didius Falco”? Doncs la veritat és que no sabria dir-ho. Som a l'any 71 després de Crist, la trama és continuació de la història de complots contra l'emperador Vespasià que ja va ser tema del llibre anterior, i cap dels personatges (i encara menys l'emperador) és creïble. Aleshores, té alguna cosa d'aprofitable aquest llibre? Doncs, com els altres, no molesta però tampoc és imprescindible en cap biblioteca, francament.

dilluns, 23 de desembre de 2013

LOS CÁTAROS

Títol original: The Perfect Heresy
Autor:
Stephen O'Shea
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 2000
Any primera edició per Zeta: 2010

No és fins al final del llibre que l'autor explica que les llegendes que han arribat fins avui sobre els càtars o “heretges albigesos” no són en absolut històries d'origen antiquíssim, sinó que de fet es basen en unes coloristes invencions que es va dedicar a fer un senyor que es deia Napoléon Peyrat que va viure fa quatre dies com aquell que diu, entre 1809 i 1881, és a dir gairebé contemporàniament a l'altre Napoléon, el de tota la vida, el Bonaparte. Un parell de segles després del naixement de Peyrat, un tal Dan Brown va agafar prestades algunes de les seves llegendes prefabricades, les va barrejar amb altres pintorescos ingredients literaris i, voilà!, es va inventar una cosa que va anomenar “El Codi Da Vinci”.

Francament no calia que el senyor Peyrat s'inventés “llegendes” sobre els càtars; la història real ja és prou heròica i “llegendària” per ella mateixa. Imaginin vostès un grup de cristians que posin en dubte els poders terrenals de la jerarquia catòlica, critiquin sense manies la possessió i acumulació de bens materials, sostinguin que la dona està i ha d'estar en un pla d'igualtat respecte de l'home, admetin com a legítima la discrepància d'interpretació en matèria de religió, afirmin que l'infern és un invent utilitzat per la jerarquia catòlica -com altres invents de variades i creatives factures- per a tenir al personal ben espantadet i ben dominadet, etc etc...

Ara imaginin vostès que aquest grup de cristians no està emmarcat en el segle XXI, cosa que li permetria mantenir la seva línia de pensament sense gaire problemes, sino que està situat entre els segles XII i XIII, cosa que ja li complica bastant més la vida per allò de les fogueres, la Inquisició i altres detallets tan típics i distrets, propis de l'església catòlica. Doncs aquests eren els càtars.

Els Papes del moment, començant per Inocenci III, se'n van adonar que allò dels càtars, un senyors que pasturaven per un lloc aleshores tan poc turístic com el Llenguadoc, no era gens bo per a la salut ni del papat, ni del cardenalat, ni de res que estigués relacionat amb la jerarquia catòlica ni amb tenir la paella pel mànec; al cap i a la fi les paelles només tenen un mànec i les idees càtares amenaçaven greument la mà que controlava aquest mànec des de feia més d'un mil·leni; fins aquí podiem arribar.

La història dels càtars ve a ser la història eternament repetida dels troglodites que es carreguen de la manera més salvatge a aquells dels seus que en un moment donat cometen l'enorme imprudència d'aixecar el cap i dir una cosa així com “vols dir que les coses no haurien de ser d'una altra manera?”; és la història del salvatgisme en estat pur de la jerarquia catòlica; és la història de la intolerància més irracional i més pura i dura.

Llibre aprofitable per a informar-se d'uns fets i d'una època que estaria bé no oblidar. Per cert, sabien vostès que la Inquisició va ser inventada l'any 1184 justament per a exterminar els càtars? I que encara que els càtars van ser eliminats en no més de cent anys, la inquisició va perdurar fins l'any 1965, en què Pau VI li va canviar el nom pel de “Congregació per a la Doctrina de la Fe”? Doncs això.

dimecres, 27 de novembre de 2013

NUEVE CUENTOS

Títol original: Nine Stories
Autor:
J.D. Salinger
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 1953

Hi ha llibres que són francament difícils de comentar, com aquest recull de nou històries que el senyor Salinger va escriure entre 1948 i 1953.

Segons la Wikipedia -que com tots sabem és l'Evangeli segons Santa Web- quan el senyor Salinger, amb vint-i-vuit anys, va presentar a la revista The New Yorker el manuscrit de “A perfect day for bananafish” (“Un dia perfecte per al peix banana”, primera de les nou històries d'aquest recull) l'editor de la revista i el seu equip van quedar captivats pel seu estil brillant i notable... i ningú va entendre res de res d'aquella narració.

Seixanta-cinc anys després em sento totalment solidari i identificat amb aquell editor i el seu equip; vaig començar a llegir la història del “bananafish” i l'estil narratiu em va enganxar immediatament; era un diàleg molt ben escrit, d'aquells que te'ls creus, en el que tu mateix hi podries participar en qualsevol moment de la teva vida. I de cop i volta, sense avisar, et trobes amb la darrera frase del darrer paràgraf i quedes fora de combat. “Un moment”. “Què ha passat aquí?”. Tornes a llegir la darrera frase i constates que sí, que has llegit bé. No entens res. Vas enrere en la història buscant en quin punt t'has saltat allò que hauria de donar sentit a aquest final tan inexplicable. I te n'adones que per molt enrere que vagis, encara que arribis fins el començament, “aquell punt que t'has saltat” no el trobaràs mai, senzillament perquè no t'has saltat cap punt. No hi és. La història del bananafish s'acaba com s'acaba perquè s'acaba com s'acaba, i ja està, no li vulguis buscar més explicacions.

El senyor Salinger devia ser tot un personatge.

Pel que fa a les altres vuit històries el comentari podria ser mot semblant. D'algunes d'elles ni tan sols entens per què comencen com comencen, però després de llegir el bananafish, ja veus clarament que és igual, que està fora de lloc plantejar-se aquesta mena de qüestions. Imaginem-nos nou vides diferents, totes elles filmades en el seu corresponent i llarguíssim rotllo de pel·lícula (com els dels inicis del cinema, és a dir cintes kilomètriques d'un material plàstic determinat que contenen desenes de milers de fotogramens); doncs bé, és com si el senyor Salinger hagués agafat aquestes nou pel·lícules i de cadascuna n'hagués tallat un tros a l'atzar d'uns quinze minuts i els hagués projectat davant nostre, que fem d'espectadors. El que veuriem seria justament això, uns trossos de pel·lícula dels que desconeixem completament el seu context perquè l'inici no ens ha estat explicat, i dels que tampoc sabem el final perquè de cop i volta el projeccionista diu “s'ha acabat”, i apaga. Això sí, els nou fragments de quinze minuts que hem vist són autèntiques obres mestres de la cinematografia, amb una fotografia perfecta, uns diàlegs immillorables, unes interpretacions -sobretot les infantils, que fins i tot fan por- dignes dels millors premis de qualsevol acadèmia...

Són trossos de vida, i com a tals no precisen d'explicació; perquè fet i fet la pròpia vida no en té d'explicació. És, i ja està.

Llibre aprofitable? Sí, però no l'analitzin, només llegeixin-lo.

Portada del nº de gener de 1948
de "The New Yorker", on es va publicar
per primera vegada “A perfect day for bananafish”.

diumenge, 27 d’octubre de 2013

BREVE HISTORIA DEL JAPÓN

El senyor de la portada és Hiro Hito
vestit per a la seva coronació
Títol original: Japan: A Short History
Autor:
Mikiso Hane
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2000

Hauria d'haver escoltat la veueta que em deia que un país tan mil·lenari, tan oriental, tan sintoista, tan complicat, tan cinematogràficament èpic, i tan manga com el Japó, no podia tenir una història que es pugués resumir en un llibre de butxaca de 365 pàgines, més unes altres cinquanta d'annexos.

El senyor Mikiso Hane tenia dret a intentar-ho, faltaria més, i tenint en compte la inqüestionada dificultat de l'empresa és just donar-li les gràcies per la voluntat que hi va posar en el seu dia. Per cert que el senyor Hane va néixer a Califòrnia, i no al Japó, però per causa, i només per causa, de la seva ascendència japonesa el govern dels Estats Units el va tancar en un camp de concentració durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Sí, hi havia camps de concentració als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. Sí, el govern dels Estats Units tancava “preventivament” en aquests camps a persones que mai havien matat abans una mosca, ni tampoc ho farien en el futur. Sí, els Estats Units es consideren a ells mateixos “la democràcia més gran del món”. No, mai no ha estat clar què s'entén als Estats Units per “democràcia”.

Però tornem a allò que ens ocupava -¿per què hauré tingut una distracció tan tonta amb això dels Estats Units?-. Després d'haver llegit el llibre del senyor Hane jo m'he quedat amb les següents impressions:

En allò que actualment és el Japó hi va haver una prehistòria, com a tot arreu, però tal prehistòria va ser relativament breu. Per a entendre'ns, quan a Europa el personal encara es dedicava a queixar-se per l'escandalòs increment del preu del kilo de mamut de primera o de l'augment del preu de la pedra quadrada per culpa de l'especulació cavernària, el Japó ja estava a l'Edat Mitjana. Quan Europa ja estava a l'Edat Mitjana, el Japó seguia a l'Edat Mitjana. I quan el món en general es dedicava a destruir-se a sí mateix a començaments del segle XX, el Japó continuava a l'Edat Mitjana.

Durant aquesta llarguíssima Edat Mitjana al Japó hi havia una classe noble, que és la que manava i punt. Hi havia també una pila de samurais que es dedicaven a fer el que normalment fan els samurais, cosa de la que tots en tenim una certa idea gràcies a haver vist qualsevol pel·licula d'Akira Kurosawa (tots els que no han caigut fulminantment adormits a la butaca deu minuts després de començada la pel·lícula, s'entén). També hi havia la resta de personal, és a dir, camperols en general que servien bàsicament per a conrear arròs i morir-se de gana (la major part de l'arròs se la quedaven els nobles, que per això eren nobles), a més d'haver d'estar a disposició de qualsevol individu de classe superior que vulgués abusar d'ells, cosa que era perfectament legal a més de ser també un esport alegrement popular entre la noblesa i els samurais. I per damunt de tot estava l'Emperador, faltaria més, que era Déu (també faltaria més). Repeteixo, tot això passava fins a començaments del segle XX, poca broma.

I quines eren les ocupacions preferides dels japonesos? Per “japonesos” s'entén els que comptaven; els camperols no comptaven, evidentment. Doncs les ocupacions preferides dels japonesos eren, a saber: envair i esclavitzar Corea, voler controlar la Xina, tocar els collonets als russos, autoconvèncer-se de que tret del Japó no hi havia res que valgués la pena a la resta del planeta, esprémer camperols fins l'última gota (fins l'ultima gota de camperol, cosa que normalment volia dir “fins l'ultima gota de sang de camperol”), barallar-se entre ells per a demostrar qui la tenia més llarga (la nissaga), mantenir la creença de que l'obediència era, per als “inferiors”, una obligació incontestable emanada directament de la divinitat; i finalment, encara que no de pràctica massiva, una altra de les ocupacions preferides dels japonesos era suïcidar-se, i no precisament de manera senzilla (actualment això del suïcidi ritual encara és una pràctica vigent en determinats col·lectius socials japonesos d'alt standing).

De la lectura del llibre del senyor Hane es desprèn que aquesta particular Edat Mitjana japonesa es va acabar l'any 1945. Efectivament, quan els democràtics nordamericans van esborrar del mapa Hiroshima i Nagasaki.

Després de deixar caure les dues bombes atòmiques sobre Japó, el govern del senyor Harry Truman també va deixar caure a les illes japoneses un governador suprem que va fer canviar la constitució, va aclarir a qui encara no se n'havia adonat que l'Emperador, en aquell moment Hiro Hito, de diví no en tenia res (“només cal mirar-lo, per l'amor de Déu”), i va decidir que per al Japó la democràcia, tal com va dir George Washington, era la millor forma de govern (en realitat George Washington no va dir mai tal cosa, entre d'altres raons perquè ell mateix era un refotut esclavista a qui la democràcia se li'n fumia tres pitos; qui va dir una frase semblant va ser Churchill, i el que va dir va ser que la democràcia era “la pitjor forma de govern, tret de totes les altres”). El governador suprèm en qüestió va ser el general McArthur, aquell que quan se li va morir la mamà la va mantenir congelada durant un temps a la nevera perquè ell no se li podia desenganxar (autèntic; aquests són els homes -i les dones- que escriuen la història).

I així fins els nostres dies, en què un terratrèmol provoca una catàstrofe nuclear a pocs kilòmetres de Tòquio, cosa que fa que el Primer Ministre espanyol, en una visita feta temps després, digui allò de “Puedo ashegurar cong toda rotundidad que no hay ningún peligro de congtaminaciong”. Se sap que algun alt càrrec japonès es va suïcidar (ja saben, allò del ritual) per causa de la seva mala gestió de la catàstrofe; en canvi no se sap que cap Primer Ministre espanyol s'hagi suïcidat per dir imbecil·litats manifestes; el govern espanyol encara ha d'aprendre molt de la cultura japonesa.

Llibre aprofitable? Si vostè està bojament interessat per la història del Japó tal vegada aquest llibre li pot servir com a índex. En cas contrari potser seria millor que llegís alguna altra cosa.


dissabte, 5 d’octubre de 2013

EL PACIFISTA

Títol original: The Absolutist
Autor:
John Boyne
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2013

Aquest és probablement un dels llibres més terribles que hagi llegit mai i potser el més terrible que figura ressenyat en aquest blog (i a data d'aquest comentari és el que fa dos-cents vint-i-nou). Però atenció: tot el que té de terrible ho té de magnífic.

L'acció fonamental se situa enmig de la Primera Guerra Mundial. Com a lector hom s'arriba a sentir transportat a les trinxeres franceses d'una manera tan angoixant que és pràcticament impossible de descriure.

En l'imaginari comú es dóna per fet que la Segona Guerra va ser pitjor que la Primera. Després de llegir aquest llibre jo no ho tinc gens clar. Van ser dues guerres diferents, però no es poden comparar entre elles. Van ser dues tragèdies horribles, tant des de l'àmbit col·lectiu com des de milions d'àmbits personals. El senyor Boyne ens porta la tragèdia des d'alguns d'aquests àmbits personals i, ja els ho adverteixo ara, no fa cap concessió a la resistència emocional del lector. La sobrepassa sense contemplacions.

L'any 1957 Stanley Kubrick va dirigir una pel·lícula que en versió original es deia “Paths of Glory” i en versió doblada al castellà es va dir “Senderos de Gloria”. El to de la pel·lícula i el d'aquest llibre són semblants; qui hagi vist la pel·lícula es podrà fer una idea del que estic dient, i qui no l'hagi vist que posi remei a aquesta mancança, si us plau, és imprescindible; ara bé, això sí, que tingui en compte que després de veure la pel·lícula no li quedaran ganes de res més i trigarà un cert temps a recuperar-se. El mateix he de dir pel que fa a aquest llibre.

Ni a la pel·lícula ni al llibre surten gaire escenes especialment sanguinàries, no es tracta d'això. Del que es tracta és de l'emocionalitat, com ja he apuntat abans. Potser és aquest el sentit del títol original, “The Absolutist”; en situacions extremes -i una guerra és una de les situacions més extremes que es poden viure- les percepcions, emocions i sentiments sembla que tendeixen a fer-se més “absoluts”, com si no hi hagués lloc per a la possibilitat de relativitzar les coses. O estàs amb mi o estàs contra mi; o ets un patriota sense fissures o ets el traidor més repugnant que es pugui concebir; o ets digne de l'amor més incondicional o ets mereixedor de l'odi més salvatge... O blanc o negre, no hi ha grisos; i com que no hi ha grisos, el que sí que hi ha és la mort: si et trobes a la primera part de la disjuntiva, perquè tens moltes possibilitats de que acabin convertint-te en un màrtir; i si et trobes a la segona part de la disjuntiva perquè simplement ets una rata fastigosa sense altre destí possible que ser exterminada.

La història narrada en aquest llibre és inventada, com la que es veu a la pel·lícula “Paths of Glory”, però tant l'una com l'altra estan basades en la realitat. Una realitat que el senyor Boyne posa en paraules d'una manera molt difícil -si no impossible- de superar. El senyor Boyne és un escriptor amb majúscules.

Un últim comentari: en aquest llibre hi surten molts “absolutistes” però només un “pacifista”, que és un personatge secundari i que desapareix en les pàgines inicials. Si algú de l'editorial Salamandra és tan amable d'explicar-nos per què “The Absolutist” s'ha convertit en “El Pacifista” esctic segur que tots li estarem eternament agraïts.

Llibre aprofitable?: sense cap mena de dubte, però abans de llegir-lo comprovin la solidesa del seu estat emocional. No és broma.


dimecres, 25 de setembre de 2013

LA PLATA DE BRITANIA

Títol original: The Silver Pigs
Autor:
Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1989
Sèrie Falco, nº 1

El títol original d'aquesta història, “The Silver Pigs”, significa literalment “els porcs de plata”, però també vol dir “els lingots de plata” -que és del que realment es tracta- ja que la paraula “pig” en anglès pot tenir aquesta doble accepció.

És comprensible que la traducció del títol al castellà no hagi estat “Los Cerdos de Plata”, però podria haver estat “Los Lingotes de Plata”. Ara bé, “La Plata de Britania”, no; a menys que “pig” també vulgués dir “Britania”, amb la qual cosa el títol podria haver estat “Las Britanias de Plata”, però mai, en cap cas, “La Plata de Britania”.

Tot aquest discurs inútil que acabo d'escriure té com a únic propòsit fer explícita, un cop més, la meva eterna irritació pel fet de que els illetrats editors ibèrics facin gala continuadament d'una manca de respecte escandalosa cap els títols que els escriptors no ibèrics donen a les seves pròpies obres. Però en fi, ja ho he dit poques línies més amunt, aquest és un discurs inútil, així que és millor que ens centrem en la història.

Edhasa presenta aquesta novel·la dins de la seva col·lecció “Narrativas Históricas”; no es deixin enganyar, això no és una novel·la històrica; és, com a molt, una paròdia romana.

A la referència que sobre l'autora es fa a la solapa de la sobrecoberta es diu (tradueixo): “Lindsey Davis va néixer a Birmingham l'any 1950 i va estudiar Literatura Anglesa a la Universitat d'Oxford. Després d'escriure amb pseudònim algunes novel·les romàntiques, va saltar a la fama com a autora d'originals novel·les històriques en les que la fidel reproducció de la vida quotidiana de la Roma imperial es combinava amb un agut sentit de l'humor i unes perfectes trames detectivesques”.

Bé, no ens deixéssim portar irresponsablement per l'entusiasme. El fet de néixer a Birmingham l'any 1950 i estudiar Literatura Anglesa no qualifica a ningú per a poder escriure novel·la històrica, i d'això la senyora Davis n'és un exemple fefaent. Que algú signi amb pseudònim les novel·les dites “romàntiques” que escriu, ja és prou significatiu: o creu que les novel·les que ha escrit són una petardada o, si més no, en té serioses sospites; de tota manera, escriure novel·les “romàntiques” tampoc és precisament cap garantia de que algú sigui capaç d'escriure novel·les històriques. I finalment, això de que la senyora Davis és “autora d'originals novel·les històriques en les que la fidel reproducció de la vida quotidiana de la Roma imperial es combinava amb un agut sentit de l'humor i unes perfectes trames detectivesques” és, utilitzant un llenguatge moderat, una afirmació producte d'una nit de gran borratxera combinada amb la fabricació artesana i consum continuat de diverses cigarretes elaborades amb fulles d'aquella mena de plantes que són tan apreciades pels seguidors de Bob Marley.

Dit d'una altra manera: Lindsey Davis no escriu “Jo Claudi”. Escriu aproximacions a “Golfus de Roma”, essent generosos.

The Silver Pigs” és el primer llibre d'una sèrie de vint (sí, de vint) protagonitzada per un “detectiu privat” (figura típica de la Roma imperial, com tots sabem) que viu a l'època de l'emperador Vespasià (un any després de Nerò) i els seus filials successors.

Si ens hem de prendre el llibre com una novel·la històrica, és per a cremar-lo. La màxima rigorositat històrica que conté és que sí que és veritat que Vespasià va regnar durant els anys setanta després de Crist i que tenia dos fills: el marxós de Titus i el conspiranoic de Domicià. Però a l'època d'aquests senyors no existia el tractament de “vostè”, per exemple, que està present en tot el relat (molt probablement defecte de la traducció, no ho descartéssim). Tampoc era possible que, en benefici de la “investigació detectivesca”, un es pogués fer passar així com així per esclau treballador d'una mina i després sobrevisqués tranquil·lament i ho pogués explicar. I com aquestes, vàries cosetes més.

Ara bé, si ens agafem el llibre com un divertimento paròdic sense gaire pretensions, pot arribar a ser entretingut i tot (però sense passar-se, eh?). Psí, és distret, però tampoc té una trama apassionant, ni de lluny. És més aviat un llibre per a desconnectar una estona d'allò que estiguis fent o que et preocupi, o per a no avorrirte en els trajectes llargs amb transport públic... en fi, coses així.

També pot ser que aquesta història no sigui gaire lluïda perquè, justament per ser la primera d'una sèrie de vint, estigui pensada bàsicament per a presentar els que seran els personatges fixos de la saga i ja està... per què no?... no, jo tampoc m'ho crec.

En fi, la pregunta: llibre aprofitable? Bé... distreu... però també distreuen molt altres coses, francament.

dissabte, 7 de setembre de 2013

IRLANDA DEL NORTE

Títol original: Irlanda del Norte
Autor:
Luis Antonio Sierra
Editorial: Sílex
Any primera edició: 1999

Els qui van néixer només començar la segona meitat del segle XX, i per tant van créixer amb la televisió, recordaran que hi havia dos temes dels anomenats “internacionals” que eren eterns en els programes de notícies: la guerra de Vietnam i el conflicte d'Irlanda. Queien règims, començaven i acabaven altres guerres, de tant en tant a Roma canviaven de Papa, Franco apareixia cada cop més avariat als missatges de cap d'any... però Vietnam i Irlanda es conservaven intactes, com el primer dia. Fins que també Vietnam es va acabar (coincidint pràcticament amb el final de Franco, mira tu quines coses). I també es va acabar el segle XX. Però Irlanda, no; el tema irlandès va continuar.

Quan dic “Irlanda”, no vull dir tota Irlanda. Em refereixo només a una regió del nord d'Irlanda que es diu Ulster. I ni tan sols vull dir tot l'Ulster, sino que faig referència només a sis comtats dels nou que realment el formen.

Amb tots els meus respectes per a tots aquells que s'hi han vist directament afectats, fins i tot perdent la vida -que han estat molts i de tota condició-, goso opinar que el conflicte d'Irlanda és un dels exemples més clars i il·lustratius de l'absurditat humana.

Cap allà l'any 795 els vikings, que sembla que no tenien res més a fer, van fer unes primeres incursions a Irlanda; naturalment no van marxar, sinó que s'hi van quedar, fent la punyeta als habitants d'aleshores, que encara no es deien irlandesos (i probablement els era igual la qüestió dels noms).

Durant uns quants anys els “irlandesos primigenis” i els vikings s'ho van anar fent (i no em preguntin què vull dir amb això), fins que l'any 1156 el Papa Adrià IV -que era anglès, tatxaaan!- li dóna bula al rei Henry II per a que envaeixi Irlanda. Es a dir: un senyor li dóna permís a un altre senyor per a que toqui els nassos a un tercer senyor. Fantàstic.

L'any 1263 els irlandesos aconsegueixen fer fora als anglesos... però no a tots.

L'any 1541 Henry VIII -el Henry “de tota la vida”- reconquereix Irlanda. Els anglesos intenten establir colons a l'illa però els irlandesos no ho posen fàcil. Mentrestant, en virtut d'un complicat joc d'aliances els irlandesos acaben identificats amb l'església catòlica front, naturalment, a l'anglicana de Henry VIII.

L'any 1626 colons anglesos i escocesos aconsegueixen establir-se a l'Ulster. Això vol dir: anglicans anglesos i protestants presbiterians escocesos fan la pasqua a catòlics irlandesos.

A partir d'aquí, les coses es van anar embolicant de manera cada cop més complicada i incomprensible, fins que al final del segle XX es va arribar a tenir un mapa d'Irlanda en el que, d'una banda, hi havia una República d'Irlanda, confesionalment catòlica, el territori de la qual s'estenia gairebé per tota l'illa; i d'una altra banda hi havia una zona territorial al nord, més aviat poc extensa, que no estava subjecta al govern de l'anteriorment esmentada República d'Irlanda (capital Dublín), que tampoc està clar que estigués subjecta al govern de la Gran Bretanya (sí, però no, però sí, però no...), i que era coneguda com Ulster, quan de fet només era una part de l'Ulster real.

I en aquest Ulster és on el conflicte havia acabat encallant-se, i de quina manera. Es parlava de “catòlics contra protestants” quan de fet la religió no hi tenia res a veure. Es tractava de política, economia, poder... però no de si la Mare de Déu era homologable o no. És clar que, ben mirat, la religió acostuma a ser política, economia, poder... passant àmpliament de la situació administrativa de la Mare de Déu.

I en aquesta guerra de suposats catòlics front a suposats protestants, hi combatien, per part catòlica, L'IRA, l'IRA Continuïtat, L'IRA Provisional, L'IRA Autèntic i altres formacions de noms semblants, totes armades, és clar.

La part suposadament protestant no es quedava curta: hi havia l'Associació per a la Defensa de l'Ulster, el Regiment de Defensa de l'Ulster, els Lluitadors per a la Llibertat de l'Ulster, el Partit Unionista de l'Ulster, la Força de Voluntaris de l'Ulster, el Partit Democràtic de l'Ulster (que no acabava de ser ben bé democràtic però és igual, perquè l'Ulster tampoc no era ben bé l'Ulster) etc.

Doncs bé, el llibre del senyor Luis Antonio Sierra és un intent molt ben intencionat d'il·luminar-nos sobre tot aquest embolic. De fet, un va llegint el que explica el documentat senyor Sierra i comprèn com han anat evolucionant les coses a Irlanda. El que no s'entén, i això no és culpa del senyor Sierra, és com els éssers humans poden arribar a ser tan escandalosament mesquins i idiotes com per a organitzar tot el que han organitzat a Irlanda, amb resultat de milers i milers de morts incloses.

Conforme es va avançant en l'estudi del senyor Sierra, la lectura es va fent més densa i pesada, perquè les perverses complicacions creades per cada bàndol en conflicte (i n'hi havia més de dos) es tornen més i més delirants i també repetitives fins a la sacietat. “Si tu en mates dos, jo en mato tres” “Si tu en mates tres, jo en mato vint” “Si aquell va a a la taula de negociació, jo no hi vaig ni boig, que us heu pensat!” “Podem començar a negociar partint de que això que jo dic és intocable” “Que marxin els britànics!” “Que no marxin els britànics!” etc, etc.

El llibre és prou informatiu per qui estigui interessat en el tema. Si vostè no hi està especialment interessat tampoc no cal que el llegeixi; el que pugui trobar a la Wikipèdia ja farà el fet. Ah, i un avís per a qui sí estigui interessat: el llibre es va publicar l'any 1999 i per tant, els últims capítos de “l'apassionant fulletó” no hi figuren; al final resulta que també hauran de tirar mà de la Wikipèdia.

divendres, 23 d’agost de 2013

DOMICIANO, DOMINUS ET DEUS

Títol original: Master and God
Autor:
Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 2012

Any primera edició per Edhasa: 2013













Tretze anys després de que Neró tingués el detall de suïcidar-se (eutanàsia assistida: es va fer ajudar) Domicià va esdevenir emperador de Roma. En aquest periode de tretze anys, entre Neró i ell, hi va haver ni més ni menys que cinc altres emperadors; sembla que aquest lloc de treball comportava un alt risc d'accidentalitat laboral. Domicià en canvi va aconseguir mantenir-se en el seient imperial durant quinze anys, de l'any 81 a l'any 96; el final del seu mandat va ser més aviat abrupte, com solia marcar la tradició.


Domicià, quan encara
no semblava una vaca calba.

La senyora Davis ens presenta aquí la seva hipòtesi novel·lada de com era el periode en què Domicià va ser emperador de Roma, i ho fa bàsicament des del punt de vista de dos personatges: un soldat i una perruquera.

Pel que fa al soldat, no es tracta d'un d'aquells que estava constantment en campanya als confins de l'imperi deixant-se massacrar pels bàrbars (és a dir, els que no parlaven llatí, com vostè o jo sense anar més lluny), sinó que la senyora Davis ens presenta més aviat un funcionari administratiu, un buròcrata, cosa que no està gens mal pensada ja que així la narració pot partir més del que era -o podia ser- la vida quotidiana a Roma, i no tant “de la Guerra de les Gàlies”, que ja cansa una mica.

Ara bé, per a quotidià del tot, el personatge de la perruquera. ¿A algú de vostès, quan ha reflexionat sobre l'Imperi Romà (cosa que estic segur que fan cada cinc minuts) se li havia acudit pensar que a Roma també hi havia perruqueres? ¿I que aquestes perruqueres tenien vida pròpia? ¿A que no? A mi tampoc, però gràcies a Déu a la senyora Davis, sí, amb la qual cosa una important llacuna cultural que sempre hem tingut comença a ser subsanada. Efectivament, seguint les passes de la perruquera, el lector es pot endinsar, ni que sigui una mica, en la colorista quotidianitat de la ciutat de Roma a l'època de Domicià, cosa que no deixa de ser entretinguda.



Domicia Longina, esposa de Domicià,
clarament acabada de sortir de la "pelu".

A veure, jo no diria que aquesta sigui una novel·la històrica, sinó més aviat una recreació hipotètica des de la imaginació no especialment documentada de l'autora. Distreta? sí. Rigorosa? dubtós. Potser tampoc cal que sigui rigorosa, i amb que hom aconsegueixi passar una bona estona amb les aventures – desventures del soldat i la perruquera ja n'hi hagi prou.

Però hi ha coses que no es poden consentir. Si algú escriu una novel·la ambientada a l'Imperi Romà més rematadament clàssic és inacceptable que no vigili el llenguatge i permeti, en canvi, que apareguin expressions i conceptes impropis de l'època i pertanyents, més aviat, als segles XX i XXI. D'aquesta mena de coses a la novel·la de la senyora Davis n'hi ha unes quantes; primer vaig pensar que la desgràcia provenia d'una mala traducció (no seria la primera vegada), però a la que duia sis o set ensopegades d'aquesta mena vaig veure que no es tractava només d'irritants anacronismes lingüístics, sinó que es tractava també -molt pitjor- d'anacronismes conceptuals. Alguns exemples:

Un personatge li diu a un altre, parlant sobre un tercer que està tenint una mala experiència: “Serà millor que vinguis també -va dir Temison a Cayo mentre es refeien- Sembla que ha establert un vincle amb tu.
Això del “vincle” és una expressió pròpia de la psicologia psicodinàmica, que no apareixeria fins més de mil anys després.

Parlant del Jocs Capitolins de Roma (una mena de Jocs Olímpics): “Estaci […] confiava en guanyar a piles de rivals i obtenir l'aclamació internacional”.
El concepte “internacional” no existia a la Roma Imperial. Hi havia l'Imperi i “la resta” i ja està. Tampoc existia l'ONU.

La família biológica de Cordèlia...”
L'expressió conceptual “família biològica” també és més de mil anys posterior a la malaguanyada Cordèlia.

Un parell de prostitutes vellíssimes a les que agradava seure a la vora del foc i oferir un 'polvo' o una lectura benigna de l'avenir als treballadors immigrants...”
Siguem generosos i passem per alt això del “polvo”, que com a molt seria un anacronisme lingüístic, pero... “treballadors immigrants”?? a la Roma Imperial?? immigrants d'on?? i per què??

Plinio, un pedant que no tenia cap imaginació emocional...”
El pobre Plinio, a més de no tenir “imaginació emocional” segurament tampoc “establia vincles” terapèutics amb ningú, ni era aclamat “internacionalment”

Un personatge parlant amb un altre i referint-se a un tercer: “Aquest inútil no en té ni idea de com s'escriu un supervendes
Un “supervendes”!!. Convindran amb mi en que aquesta s'endú el Gran Premi.

Tret d'aquestes cosetes -francament irritants o no, depèn del grau de tolerància de cadascú- el llibre és distret; sense pretensions, pero distret.

Llibre Aprofitable? No molesta, però tampoc és com per a saltar d'alegria.


dijous, 22 d’agost de 2013

PERSONAS COMO YO

John Irving nº 15

Títol original: In One Person
Autor:
John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 2012

Any primera edició per Tusquets: 2013


El catàleg de les formes d'orientació sexual humanes és molt ampli, molt més ampli del que hom es pugui imaginar. I el grau de rebuig i fins i tot odi cap a aquesta diversitat sexual ha estat històricament -i encara és- immens; també és completament absurd, inadmissiblement injust, etcètera...

Ja no és acceptable que es digui que el rebuig és conseqüència de la por a allò que és desconegut; a aquestes alçades de la pel·licula això pot ser veritat pel que fa a una part minoritària de la població 'rebutjadora', però pel que fa a l'altra part, la majoritària, no és així: el rebuig és conseqüència d'un adoctrinament (em nego a usar aquí la paraula 'educació') perpetrat per grups dominants molt concrets i reduits, i usat com a instrument -d'allò més efectiu, per cert- per a perpetuar el propi domini sobre el gruix general de la població; ja saben: no hi ha res més efectiu per a dominar algú que tenir-lo ben agafat per allà on s'ajunten les cames, tant és que aquest algú sigui home o dona.

Hauran observat que fins ara he usat la paraula “rebuig” varies vegades i en canvi no he usat gens la paraula “intolerància”. La tolerància (i, per tant, la intolerància) no pinta res aquí. Ningú té cap dret de cap mena a “tolerar” l'orientació sexual de ningú altre. Aquest dret no existiria ni tan sols en cas que l'orientació sexual fos elegible, cosa que, per cert, no és.

In one person” està explicada en primera persona pel protagonista, William Dean, qui s'adreça directament al lector des de la primera fins a l'última pàgina, i ho fa d'una manera que li dóna una força molt especial a la història, la seva història, relacionada, entre d'altres coses, amb orientacions sexuals, però feta sobretot d'emocions.

William, o Bill, o Billy, regala al lector la seva història des de 1955, en que ell té 13 anys, fins a 2010, en que en té 68. La primera cosa que crida l'atenció de les paraules de Bill és el seu to irònic; la veritat és que aquest to irònic enganxa bastant, però també pot fer caure al lector -com em va passar a mi- en una impressió equivocada: no, no es tracta d'una novel·la irònica; es tracta d'una novel·la dura, cada cop més dura, que diu moltes coses i que pot impactar directament en la línia de flotació de qui la llegeix. Per cert, “impactar” és una paraula que no li agrada gens a Bill.

La història de Bill no és només 'la seva història'; és la seva, la dels seus companys, la dels seus amics, la dels seus no amics, els seus amants, les seves amants, la seva família... Cadascun dels personatges que hi surt brilla amb llum pròpia, i aviso, aquesta llum no és precisament apagada, ni molt menys. És com si no hi hagués personatges secundaris; no, cap personatge és secundari, encara que n'hi ha que son innegables locomotores, com Elaine, o la senyoreta Frost, o l'avi de Bill o l'estimat-odiat Kittredge.

Un recordatori: repeteixo que aquesta història està escrita (i molt ben escrita) des de les emocions. Això té un preu: a partir de certa alçada del llibre és fàcil quedar fora de combat.

En un moment donat el relat de Bill arriba inevitablement als anys vuitanta. Va ser el moment en què es va començar a conèixer la SIDA. Diu Bill: “Si per a vostès, durant els anys de mandat de Reagan (1981-1989), la vida no es va veure entelada per l'experiència de veure morir de sida algun conegut, el seu record d'aquells anys (o de Ronald Reagan) no serà igual que el meu”. I estic segur que té raó. Després d'aquesta introducció Bill segueix parlant d'aquella època terrible en què una cosa molt grossa estava passant però ningú sabia en definitiva què era; només se sabía que hi havia molta gent que estava morint “sense causa aparentment justificada”; es van 'identificar' tres col·lectius de risc, els de “les tres h”: Homosexuals, Haitians i Hepatítics-C. Així anava la cosa. No van trigar a sortir els qui veien una 'explicable manifestació de Justícia Divina' en tot allò, dirigida naturalment als depravats dels maricons; ara bé, sempre m'he preguntat què podria tenir aquest Déu implacable (per molt cavernari que fos) contra els haitians o contra els hepatítics-c; quan va sorgir la “quarta h”, la dels Heroinòmans, el concepte de Justicia Divina va quedar encara més reforçat. Té collons la cosa.

Jo recordo aquella època, però no la recordo tal com es podria llegir en un assaig o una investigació sobre el tema: la recordo tal com l'explica Bill, des de la por, des de la ràbia, des del desconcert, des de l'enfonsament, des de les emocions; i ho recordo perquè aquest relat ha reactivat -i de quina manera- aquesta part adormida de la meva memòria. I sí, al meu voltant va morir gent de sida. I també, conservo un record molt 'particular' de Ronald Reagan.

Jo no he viscut, ni molt menys, totes les situacions que explica Bill (i algunes, juro que les envejo), però n'hi ha que sí, i n'hi ha d'altres que m'han tocat de prop. Tal com ho veig existeix la possibilitat de que després de llegir aquesta història hi hagi uns quants lectors que vegin remoguda, en major o menor mesura, la seva línia de flotació -aquest llibre no és inocu-, encara que també estic segur que hi haurà molts d'altres lectors que aquest llibre no els dirà res, o molt poc, i és que es connecta amb Bill, o no es connecta. Però si hi connecten, prenguin-s'ho amb calma.

Llibre aprofitable? Però vostès que creuen que he de contestar jo a aquesta pregunta després d'haver escrit tot això?


Post scriptum:
Hauran notat que no he fet referència a la creativa traducció del títol original que apareix a l'edició de Tusquets; tampoc no em molestaré a fer-la ara, total...
D'altra banda els recomano, pel que més vulguin, que no llegeixin l'explicació de la contraportada de l'edició de Tusquets: si es fa un concurs per a trobar algú que escrigui una explicació més estúpida i fora de lloc que aquesta, segur que queda desert.
 

dilluns, 29 de juliol de 2013

EL CASO BÁRCENAS

Títol original: El caso Bárcenas
Autor:
Ernesto Ekaizer
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2013


No vaig comprar aquest llibre pel tema, sino per l'autor; era un intent de poder llegir una versió de tot aquest repulsiu conjunt d'afers escrita per algú que, si no se li pot demanar que sigui objectiu del tot (el sol fet de ser humà impedeix tal cosa), sí que em sembla que és un professional bastant més solvent i seriós que la mitjana dels que treballen en els media-ibèrics-i-olé-tacatá.

He de dir que vaig començar a llegir el llibre amb una persistent sensació de fastigueig, i quan el vaig acabar la meva sensació de fastigueig havia augmentat notòriament, encara que no tant (ni de lluny) com el patrimoni econòmic del senyor Bàrcenas i altres amiguets seus del Partido Popular.

En aquest llibre el senyor Ekaizer no explica res de nou (potser millor, mira tu) sinó que més aviat recopila d'una manera cronològica i coherent allò que els ciutadans (o els imbècils rematats, segons deuen pensar el senyor Bárcenas i altres amiguets seus del PP) hem estat llegint als diaris durant els darrers anys amb una creixent expressió facial d'incredulitat i, en cada vegada més ocasions, d'indignació i de fúria.

En definitiva la cosa és més o menys així:

El senyor Bárcenas, des que va arribar a la tresoreria del PP, va organitzar les coses de tal manera que, a base d'actes de magnanimitat sense límits, "tothom" hi sortís guanyant. Per exemple, per a que ens entenguem: que sortissin guanyant uns quants grans empressaris que van pagar diners al senyor Bárcenas a canvi de que els governs del seu partit (PP) els donés molt lucratives concessions de serveis -saltant-se concursos públics i altres ximpleries similars- que els reportarien benefícis econòmics que compensarien de lluny, de molt lluny, la inversió (llegeixin "el suborn") inicial ; també hi va sortint guanyant el propi senyor Bárcenas que es va auto-remunerar els serveis prestats amb gran alegria i generositat; també hi va sortir guanyant una quantitat estratosfèrica d'alts càrrecs del PP -alguns dels quals són actualment ministres del govern, i un d'ells Primer Ministre, ni més ni menys- que durant anys rebien "diners negres" en "sobres marrons" (sembla un acudit de colors, oi? es veu que l'esperit de la cinematografia de Mariano Ozores no desapareixerà mai; o potser és que Ozores s'ha reencarnat en l'altre Mariano)

I això va començar a passar fa poc? Nooo! això va començar a passar fa, com a mínim, vint anys. I fins ara ningú no ho havia vist? Vinga home!

Però és que encara hi ha més: des del PP es va pretendre (i en algun cas es va aconseguir) manipular jutges; és va negar tot (i encara es nega); i cada dos per tres s'insulta a la intel·ligència dels ciutadans amb deposicions lingüístiques tan aberrants com "això que li estem pagant a aquest senyor no és un sou sinó una simulació en diferit d'una indemnització fragmentada que cotitza a la Seguretat Social" o bé "Tot és fals, excepte alguna cosa". A veure si ens entenem: potser la mitjana dels ciutadans posseeixi una intel·ligència més aviat discreta, però això no vol dir que presenti mort cerebral.

Si volen consolidar un estat permanent de fúria i indignació, comprin el llibre. Si prefereixen limitar-se a ocasionals atacs d'ira, simplement llegeixin el diari de tant en tant.

dimecres, 24 de juliol de 2013

LADRÓN DE CUARTELES

Títol original: The barracks thief
Autor:
Tobias Wolff
Editorial: Alfaguara
Any primera edició original: 1984


Estats Units 1967, últim any de la presidència de Johnson, a qui la guerra de Vietnam se li ha escapat de les mans. En aquells moments el govern nordamericà reclutava forçosament a nois joves i els facturava a Indoxina. Una guerra absurda (com totes) de la que molts que hi van ser enviats, no en van tornar, i que molts més que hi vivien allà, no van veure acabar. Sobretot no oblidem això, no ho oblidem mai.

Tres personatges, “joves en edat militar” (expressió francament desafortunada). L'autor comença el relat situant-nos en els orígens d'un d'ells. Dels altres dos no arribem a saber en cap moment d'on surten, només ho podem imaginar en base a alguna pista que ens dona el senyor Wolff.

Aquests tres joves van a parar, cadascun per raons diferents, a una caserna militar com a soldats que després de rebre la “formació pertinent” (una altra expressió extravagant, tractant-se d'una institució armada) seran destinats a Vietnam.

A partir d'aquí el senyor Wolff construeix una trama on aquests tres nois hi coincideixden. Vull dir que tots tres es trobaran interconnectats, però atenció, interconnectats no vol dir interrelacionats. Cadascun d'ells carrega amb el seu drama particular, fet de coses que els han passat a la seva vida prèvia a la caserna, que els han afectat, i que han contribuït a que ara estiguin on estan, “encarats a l'avió” que els portarà a Vietnam. No estic parlant de coses excepcionals, sinó de situacions quotidians que, fet i fet, són les pitjors. I no es poden relacionar entre ells perquè amb prou feines es poden relacionar amb sí mateixos.

Cadascú té les seves sensibilitats; jo només puc parlar des de les meves, i des d'aquí diré que el que és molt especial d'aquest relat no és la trama concreta, ni molt menys, sinó el que transmeten els personatges. Són tres conflictes diferents, tots tres durs. No hi ha escenes èpiques en aquest relat; hi ha el buit, el drama personal, la desorientació, la incomprensió d'un mateix, de l'altre, hi ha la deshumanització potser no buscada però sí trobada...

El relat és molt curt, però també és prou intens. Vietnam (la guerra, el país) no hi arriba a sortir, però tampoc cal. Cadascú dels personatges ja està immers en la seva pròpia guerra amb ell mateix. Quantes persones van arribar a anar a Vietnam sense esperar que les reclutessin, sinó fugint de sí mateixos i de les seves pròpies vides?

Llibre aprofitable si hom empatitza amb els personatges. Si no, no cal.


dimarts, 23 de juliol de 2013

UNA VACANTE IMPREVISTA

Títol original: The casual vacancy
Autor:
J. K. Rowling
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2012


A cadascú li podrà agradar més o menys el que fa la senyora Rowling, però no es pot negar que aquesta senyora sap escriure.

"Una vacante imprevista" no és 'la primera novel·la per a adults de J. K. Rowling', com diu -mentint descaradament- la contraportada de l'edició de Salamandra; i no ho és per una senzilla raó: perquè la saga "Harry Potter" (set llibres) no era literatura per a nens; aquella salvatjada tan ben escrita mai va ser literatura per a nens!

"Una vacante imprevista" tampoc és ni 'una comèdia negra' ni una 'novel·la divertida', tal com se cita -de manera completament absurda- en una de les pestanyes de la sobrecoberta del llibre. És la realitat, i no precisament en la seva versió amable sinó en la més descarnada.

Ens trobem en un poble petit, d'aquells on tothom coneix tothom i en que si hom està de visita i prou pot arribar a pensar que ha anat a parar a una mena de parc temàtic en què tot éstà molt ben cuidat i conservat, on hi ha una pau gairebé sedant, i on seria "ideal viure-hi tot l'any". Mentida. Darrere d'aquesta façana s'amaga traïdorament tot el contrari. I la senyora Rowling ha sabut presentar-ho, no com una ficció més o menys elaborada, sinó com una fotografia del tot fidel a la realitat 'més real'; això és el que fa que alguns passatges d'aquest llibre puguin ser fins i tot esgarrifosos.

Llegint aquesta novel·la, jo mateix (i ja em perdonaran que citi la meva experiència personal) he reconegut situacions -i persones!- amb les que m'he topat i em topo quotidianament, i que em generen una sensació d'impotència que -els ho puc assegurar- pot arribar a ser angoixant; els dic també que de vegades aquestes situacions poden arribar a generar un sentiment de ràbia que costa molt de contenir. Famílies tipus "zona catastròfica"; pares i/o mares (o oncles, o avis, o germans, o el que sigui) anul·lats, desmuntats, delinqüenciats, i/o desapareguts; abusos i maltractaments que la majoria de nosaltres tendeix a pensar que no poden ser veritat, però que ho són; nens i adolescents les vides dels quals veus que s'encaminen a tota vela a trencar-se sense remei i de manera irrecuperable (i no pots fer res!) ; serveis socials i assistencials que es redueixen a la mínima expressió perquè alguns fills de puta han decidit que els diners que s'assignaven a aquests serveis s'han de destinar prioritàriament a salvar les fortunes dels cabrons que ens estan arruinant a tots; i així fins a l'infinit.

Doncs això és el que relata la senyora Rowling en aquest llibre, i dono fe que sap molt bé de què parla i de com presentar-ho. Per aquests mateixos motius, altera bastant que -com ja he esmentat abans- algú pugui qualificar aquest llibre de 'comèdia negra' o 'novel·la divertida'; per a dir això o s'ha de ser molt ignorant o s'ha de ser molt estúpid.

I naturalment a "Una vacante imprevista" no hi falta un dels segells més inconfusibles de la senyora Rowling -que ja va fer servir varies vegades a la sèrie Harry Potter-: "la punyalada letal a traició contra el lector". A saber: hom va llegint amb una preocupació continguda, que poc a poc es va convertint en alarma incipient, quan de cop i volta aterra en el paràgraf següent i booom!, la senyora Rowling fa esclatar un atemptat contra un o més dels personatges que deixa al lector absolutament estabornit, amb la mirada incrèdula, perduda, sobre la pàgina que té oberta i pensant "no pot ser; no pot haver escrit això; aquesta mala pècora no pot haver escrit això...". I resulta que sí, que ho ha escrit. A mi em va passar a un quart d'una de la matinada, quan la següent cosa que pensava fer "després de llegir una miqueta", era anar-me'n a dormir. Els aconsello que ho tinguin en compte si a l'endemà s'han de llevar d'hora. 

Llibre aprofitable? Sí. Molt. I repeteixo: encara que hi hagi a qui li costi de creure, el que explica la senyora Rawling en aquest llibre respon a la realitat.

dimarts, 16 de juliol de 2013

EL ZORRO ROJO

Títol original: El Zorro Rojo
Autor:
Paul Preston
Editorial: Debate (Random House Mondadori)
Any primera edició: 2013


El Zorro Rojo és Santiago Carrillo, segons Paul Preston. Favor de no confondre'l amb El Zar Rojo, que era Stalin segons Simon Sebag Montefiore. I és que llegint tots dos llibres -i atribuïnt fiabilitat als seus respectius autors, que jo crec que sí, que la tenen- ja es veu que entre el "Zorro" i el "Zar" hi ha apoteòsiques diferències per bé que també hi hagi alguna semblança.

Exemples:

Semblança: el Partit Comunista de la Unió Soviètica era el principal referent de tots dos.
Diferència: Stalin era al PCUS l'equivalent al que és el Papa respecte del Vaticà; Carrillo era al PCUS l'equivalent al que és una monja ultramontana de poble respecte del Vaticà.

Semblança: Tots dos eren capaços d'instigar i/o permetre autèntiques barbaritats.
Diferència: Stalin era un bàrbar permanent, bàsicament perquè tenia una personalitat notablement desequilibrada amb importants deliris messiànics (segons el llibre de Sebag Montefiori); Carrillo podia ser un bàrbar en moltes ocasions, bàsicament perquè era un trepa aprofitat amb ànsies de poder també prou importants (segons el llibre del senyor Preston)

Semblança: Tots dos eren addictes al culte a la personalitat.
Diferència: Stalin no ho negava (tampoc ho reconeixia, cal admetre-ho); Carrillo sí que ho negava categòricament... però era millor no gosar portar-li la contrària, per si de cas.

El que són les coses: per a mi i per a una part important de persones de la meva generació (els qui vam nèixer a finals dels anys cinquanta) Carrillo era un autèntic mite. Era la resistència comunista (i per tant anifranquista) i després la intel·ligència eurocomunista (o l'habilitat de posar-se al dia en el moment oportú, en base a principis inequívocament democràtics). Contra ell "hi havia una llegenda negra", la de Paracuellos del Jarama. Va jugar un paper molt important i molt hàbil a la Transició (1975-1982). I finalment es va convertir en un venerable i respectat "polític savi retirat" a qui mai estava de més demanar-li opinió o consell sobre qualsevol tema. En definitiva era "San Tiago"

Si el senyor Paul Preston hagués escrit aquest llibre durant la Transició o poc temps després, hauría rebut les crítiques més ferotges de la progressia del moment (inclosa la meva) i hagués estat condemnat al desterrament intel·lectual ibèric de per vida; ras i curt: se l'hagués acusat de donar suport als tòpics més tronats de la dreta més rància i de ser, ell mateix, un troglodita.

I en canvi, llegint ara el llibre, la reacció que produeix (en la meva opinió, és clar) no és aquesta ni molt menys. Quan hom llegeix els llibres del senyor Preston sobre el general Franco o sobre Juan Carlos de Borbón, hom té la sensació de que l'autor s'ha sabut mantenir dins d'una digna objectivitat i s'ha basat en una vasta documentació que, entre d'altres coses, també l'ha vacunat prou eficientment contra judicis de valor previs. Amb el llibre referit a Santiago Carrillo passa el mateix.

El senyor Preston descriu un general Franco mesquí i miserable... i un Santiago Carrillo que també és tant una cosa com l'altra. I no sembla que és que hi hagi una voluntat del senyor Preston de posar-se per sobre del bé i del mal; és que tant el Generalito com el Secretari General sembla que, efectivament, eren uns personatges mesquins i miserables.

I ara, si m'ho permeten, afegiré a tot això una valoració pròpia i sense cap pretensió d'objectivitat: tant el Generalito com el Secretari General, a més de tot el que històricament s'hagi dit d'ells, eren un parell de personatges horriblement avorrits. Servidor de vostès es va empassar molts NODO i molts Telediarios i Diarios Hablados de Radio Nacional de España de l'època tardana del Generalito i els asseguro que no hi havia res més soporífer que allò. Menteixo! També vaig escoltar unes quantes emissions de "Radio España Independiente, Estación Pirenaica" (que mai va emetre des del Pirineu) i els puc dir que al costat de la majoria d'emissions de Radio España Independiente, el NODO merexia l'Oscar al millor curtmetratge de parla estrangera any rere any.

Llibre aprofitable des de diverses perspectives:
Per als detractors de Carrillo perquè sentiran que, per fi, algú amb prestigi internacional com el senyor Preston els dona la raó.
Per als partidaris de Carrillo perquè està bé estar informat "d'altres coses" encara que aquestes, eventualment, no facin gaire gràcia.
I per als qui no tenen ni idea de qui era Carrillo (aquest és el col·lectiu que creix més, front als dos anteriors, que disminueixen dia a dia) perquè tot el que ajudi a entendre d'on venim i de què ens han fet, ens pot ajudar a equivocar-nos una mica menys en el futur.

dijous, 20 de juny de 2013

UNA BREVE HISTORIA DE CASI TODO

Títol original: A short history of nearly everything
Autor:
Bill Bryson
Editorial: RBA
Any primera edició original: 2003


Ens trobem davant d'un dels pocs casos en què el títol realment descriu el contingut. No deu ser fàcil conviure amb el senyor Bryson, un home que aparentment sap de tot (i "tot" vol dir "tot") i no es molesta en dissimular-ho, sino tot el contrari. Fa la impressió de què no pots obrir la boca sense trobar cap tema que, d'una manera o altra, ell no hagi explorat.

En aquest llibre Bryson comença felicitant-nos efusivament pel fet d'existir. Ens diu, més o menys, "tens sort d'estar llegint aquest llibre perquè això vol dir que existeixes, però no perdis de vista que en realitat existeixes purament per accident; de fet, tenint en compte com són les coses en aquest univers, tu no hauries d'existir". Gràcies. Moltes gràcies. No sap com m'ha animat vostè el dia.

I a partir d'aquí el senyor Bryson ens guia, en una mena de tour recreatiu, pels camins de la descoberta del sistema solar, els procediments per a mesurar i pesar la Terra (calia?), el coneixement de les partícules de les partícules de les partícules que formen els àtoms, l'orígen de l'univers, el dubte (mira tu!) de si hi ha un univers o en realitat n'hi ha més, el dubte encara més terrorífic de, cas que hi hagi un o més universos, on és o on són?...

I tot això en un espai d'unes sis-centes quaranta pàgines, annexos inclosos. És a dir, ho explica "tot" en un espai imprès ridículament breu! Això és capacitat de síntesi!

Bé, en realitat el que fa el senyor Bryson és encetar un tema (el dels àtoms, per exemple) i a partir d'aquí deixar-se anar, i xerrar i xerrar i navegar i navegar fins a arribar a un altre tema, i d'aquest a un altre i etcètera...

Naturalment el llenguatge que usa el senyor Bryson és prou assequible com per a que els analfabets científics com jo mateix puguem seguir el fil de les coses que pretén explicar; fins i tot, arribat a cert punt de determinades explicacions, no té cap mania en dir-nos que és inútil, que no ho entendrem i que per tant "ho deixa aquí". Tot un detall.

És dubtós que pel fet de llegir aquest llibre vostè és torni més savi, ja li ho dic ara; d'altra banda, però, segurament passarà estones entretingudes, i sobretot causarà una sensació inenarrable en les reunions socials quan expliqui a la resta de convidats i fins i tot als amfitrions per què és del tot impossible fer un mapa a escala del sitema solar que sigui mínimament decent i manejable. No, no ho explicaré aquí; si ho volen saber, consultin el llibre.

dilluns, 20 de maig de 2013

QUIEN MATE AL DRAGON

Títol original: Den som dödar draken
Autor:
Leif GW Persson
Editorial: Grijalbo
Any primera edició original: 2008
Any primera edició per Grijalbo: 2013


Una altra història escrita pel senyor Persson amb l'impresentable Evert Bäckström de protagonista. Aquest cop tot comença amb un assassinat aparentment molt vulgar -si és que un assassinat es pot qualificar de vulgar- que naturalment s'acaba complicant amb l'aparició d'altres trames derivades de la primera, les quals, la veritat sigui dita, tampoc mouen especialment a l'entusiasme (és una opinió personal, és clar).

D'altra banda algú comet alguna mena d'error d'allò més tonto (que a cap lingüista se li acudeixi corregir-me la paraula "tonto"; si vull dir "tonto", vull dir "tonto", no "ximple") que fa que el cas vagi a parar a les botifarreres mans del comissari Bäckström. I a partir d'aquí van passant les pàgines. Ja està.

No vull dir que la novel·la sigui avorrida, no és això, però tampoc és per a llençar coets. La sensació, en acabar de llegir-la, si més no en el meu cas, és de "ah, molt bé, i què?, ja esta? ah..."

Sí que hi ha una cosa que m'ha desconcertat, però: el senyor Persson sempre havia deixat el seu personatge Bäckström com un drap brut i en aquesta ocasió no és que el redimeixi, però sí que li atribueix un bri d'intuició, cosa aquesta que fins ara no se li havia vist mai. Home, no deixa de ser una mica incoherent... i fins i tot molest. I és que davant d'un personatge com Bäckström, del que agafen ganes és de fer-lo desaparèixer del mapa sense que el procediment importi gaire, la veritat.

Llibre aprofitable, si en un moment donat no es té res més a mà.

dimecres, 17 d’abril de 2013

LOS CUERVOS DEL VATICANO

Títol original: Los Cuervos del Vaticano
Autor:
Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2012


Aclariment primer: aquest llibre va ser escrit i publicat abans de l'abdicació de Joseph Aloisius Ratzinger. Per tant no seria gaire rigorós dir que l'autor s'ha aprofitat d'aquesta circumstància per a assegurar-se un determinat volum de vendes.

Aclariment segon: els Papes, en tot cas, abdiquen, no "dimiteixen" ni "renuncien". Són monarques, i a més monarques absoluts "posats i inspirats per Déu", en la més estricta tradició de l'Edat Mitjana. Ho dic perquè trobo escandalós que gairebé la totalitat de professionals que treballen en els mitjans de comunicació hagin parlat de "dimissió" i en algun cas de "renúncia", però pràcticament mai d'abdicació, que és el terme que correspon. Se suposa que els professionals dels media tenen una cultura ¿no?

Bé, comencem a centrar-nos en el tema del llibre. El senyor Frattini ens porta aquesta vegada una col·lecció de peces vaticanes de les que es podrien usar per a fer una pel·lícula escrita per Umberto Eco, interpretada per Al Pacino i dirigida per Francis Ford Coppola.

La tesi subjacent -i jo diria que també prou explícita- del llibre és que tant el Vaticà com l'església catòlica, per molt diví que sigui el seu origen, són institucions innegablement humanes regides, això sí, per una Santíssima Trinitat, encara que no la Santíssima Trinitat oficial, sinó la real: el Poder, els Diners i el Sexe.

La cosa del Poder està clara i a aquestes alçades de la pel·lícula s'hauria de ser molt ingenu o molt hipòcrita per a negar-ho.

Pel que fa als Diners, no són altra cosa que el Poder presentat sota una forma més concreta i tangible, de la mateixa manera que, dins de la Trinitat clàssica, Déu Fill és una manifestació més concreta i tangible de Déu Pare.

I finalment, pel que fa al Sexe, he d'admetre que en aquest llibre el senyor Frattini no en fa un tema central, però és que de fet no li cal perquè en el seu moment ja va escriure un volum dedicat exclusivament a això ("Los Papas y el sexo") on queda més que clar el que també s'ha sabut de tota la vida: que el sexe, com a instrument de poder, pot ser d'una eficàcia demolidora.

Si durant els anys setanta i vuitanta del segle XX, el superstar del Vaticà i la seva banca era l'inefable bisbe Paul Marcinkus, actualment aquest lloc l'ocupa (i així ens ho explica el senyor Frattini) el no menys inefable arquebisbe Bertone.

A Marcinkus, apart de diverses i celebrades ocupacions gangsterils des del seu lloc de controlador de la banca vaticana, se li ha arribat a atribuir haver tingut relació amb la desaparició (que encara persisteix) d'una adolescent de 15 anys, per motius polítics, i també se l'ha arribat a acusar de contribuir a que el Papa Joan Pau I tingués un dels regnats més breus de la Història. Tot això presumptament, és clar.

Pel que fa a l'amic Bertone -qui encara a hores d'ara, abril de 2013, és Secretari d'Estat del govern vaticà- no falta qui li atribueix un paper més que destacat en el fet que el Papa Benedictus XVI hagi acabat abdicant. Bertone seria actualment allò que va ser Marcinkus en el passat, només que perfeccionat: un gangster amb tractament d'Eminència Il·lustríssima, que no només s'ha esforçat en deixar ben clar qui controla la proverbialment fosca i corrupta banca vaticana -ell, és clar- sinó que també ha procurat deixar que quedés entès sense gaire espai per al dubte que qui ha de controlar els fils polítics també és ell. Per damunt d'ell, ni Déu, i encara menys el Papa; potser per això el Papa ha acabat abdicant i de la situació administrativa de Déu fa temps que no se'n té cap notícia.

Llibre il·lustratiu (o "Il·lustríssim", segons es miri) i aprofitable, per allò que té de didàctic i informatiu, encara que l'espai dedicat a les finances vaticanes pugui arribar a ser una mica farragós per a qui no sigui economista i no estigui cridat pel Senyor a entendre les sofisticades interioritats de l'alta delinqüència bancària. 

diumenge, 24 de març de 2013

LINDA, COMO EN EL ASESINATO DE LINDA

Títol original: Linda - som i Lindamordet
Autor:
Leif GW Persson
Editorial: Grijalbo
Any primera edició original: 2005
Any primera edició per Grijalbo: 2012


Aquest és el vuitè llibre escrit per l'autor i se situa entre el segon i el tercer volum de la seva trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar". Aquest cop, la irritant política (?) editorial que impera al sud dels Pirineus, no solament pretén vendre com a novetat una novel·la que es va publicar originàriament set anys enrere, que ja són anys, sinó que a més, a la ressenya que hi ha incorporada en el llibre amb la intenció de presentar al senyor Persson, es diu que aquest escriptor, a 2012, té nou llibres publicats. Doncs resulta que no: en té tretze. I amb data de 2013 ja en té catorze. Fins quan les editorials del sud dels Pirineus continuaran tractant d'idiotes als lectors?

En fi, ara que ja hem fet la rebequeria habitual en amable record als nostres benvolguts editors, parlem una mica del llibre.

Com ja ha quedat escrit abans, "Linda..." se situa entre el volum dos i tres de la trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" i a més els protagonistes principals, tots investigadors de la policia sueca, apareixen ja a l'esmentada trilogia.

No hi ha cap personatge concret a qui se li doni el rol de primer protagonista, però sí que n'hi ha un que destaca innegablement: el comissari Evert Bäckström. És difícil trobar un individu més repel·lent en tota la història de la novel·la negra.

L'inefable Bäckström, en versió televisiva
 
Per si la descripció física, breu i contundent, que el senyor Persson fa del tal personatge no fos prou com per a decidir que no cal conèixer-lo en persona, el seu perfil psicològic -per a dir-ho d'alguna manera- és d'una mesquinesa i una vulgaritat que gairebé fa plorar i t'acaba de convèncer de que com més lluny, millor. No és que el comissari Bäckström sigui perillós, és simplement repulsiu.

Però de tota manera Bäckström ocupa un lloc perifèric en la narració, com tots els altres personatges i com el propi assassinat que, aparentment, és presentat com a tema central.

En realitat el tema central és la investigació per ella mateixa. Al final és igual qui hagi matat a Linda; del que es tracta és, de fet, del seguit de passos, uns més o menys lògics i altres més o menys absurds, que acabaran per portar als policies a diverses conclusions, també entre lògiques i absurdes (les de Bäckström solen ser absurdes, ja els ho dic ara).

És francament curiós el senyor Persson. Repassant el seu currículum resulta que descobrim que des de 1992 fins a 2012 ha estat professor de criminologia de l'Autoritat Policial Nacional Sueca i també ha estat assessor del Ministeri de Justícia. Tot i això, amb molta freqüència, el tractament que sol fer tant de la policia com del Ministeri de Justícia en les seves novel·les és, pel cap baix, irònic, si no directament sarcàstic. Bé, potser la raó de les seves "ironies sarcàstiques" radiqui precisament en el seu profund coneixement de totes dues institucions. Tindria sentit.

I finalment un altre comentari sobre el senyor Persson: ell, igual que Henning Mankell i Stieg Larsson (les altres dues vaques sagrades de la novel·la negra sueca) no se n'està d'opinar des de les seves novel·les, que els ciutadans, suecs o d'on sigui, no sóm més que marionetes que servim de joguina als diversos governs; i el que és encara pitjor, som les joguines dels "governs joguines" dels qui realment estan al darrere de tot plegat. Sí, ja sé que d'això se'n diu la Teoria de la Conspiració... però és molt preocupant veure que cada dia que passa la Teoria de la Conspiració sembla més i més real i menys i menys paranoica...