divendres, 23 d’agost del 2013

DOMICIANO, DOMINUS ET DEUS

Títol original: Master and God
Autor:
Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 2012

Any primera edició per Edhasa: 2013













Tretze anys després de que Neró tingués el detall de suïcidar-se (eutanàsia assistida: es va fer ajudar) Domicià va esdevenir emperador de Roma. En aquest periode de tretze anys, entre Neró i ell, hi va haver ni més ni menys que cinc altres emperadors; sembla que aquest lloc de treball comportava un alt risc d'accidentalitat laboral. Domicià en canvi va aconseguir mantenir-se en el seient imperial durant quinze anys, de l'any 81 a l'any 96; el final del seu mandat va ser més aviat abrupte, com solia marcar la tradició.


Domicià, quan encara
no semblava una vaca calba.

La senyora Davis ens presenta aquí la seva hipòtesi novel·lada de com era el periode en què Domicià va ser emperador de Roma, i ho fa bàsicament des del punt de vista de dos personatges: un soldat i una perruquera.

Pel que fa al soldat, no es tracta d'un d'aquells que estava constantment en campanya als confins de l'imperi deixant-se massacrar pels bàrbars (és a dir, els que no parlaven llatí, com vostè o jo sense anar més lluny), sinó que la senyora Davis ens presenta més aviat un funcionari administratiu, un buròcrata, cosa que no està gens mal pensada ja que així la narració pot partir més del que era -o podia ser- la vida quotidiana a Roma, i no tant “de la Guerra de les Gàlies”, que ja cansa una mica.

Ara bé, per a quotidià del tot, el personatge de la perruquera. ¿A algú de vostès, quan ha reflexionat sobre l'Imperi Romà (cosa que estic segur que fan cada cinc minuts) se li havia acudit pensar que a Roma també hi havia perruqueres? ¿I que aquestes perruqueres tenien vida pròpia? ¿A que no? A mi tampoc, però gràcies a Déu a la senyora Davis, sí, amb la qual cosa una important llacuna cultural que sempre hem tingut comença a ser subsanada. Efectivament, seguint les passes de la perruquera, el lector es pot endinsar, ni que sigui una mica, en la colorista quotidianitat de la ciutat de Roma a l'època de Domicià, cosa que no deixa de ser entretinguda.



Domicia Longina, esposa de Domicià,
clarament acabada de sortir de la "pelu".

A veure, jo no diria que aquesta sigui una novel·la històrica, sinó més aviat una recreació hipotètica des de la imaginació no especialment documentada de l'autora. Distreta? sí. Rigorosa? dubtós. Potser tampoc cal que sigui rigorosa, i amb que hom aconsegueixi passar una bona estona amb les aventures – desventures del soldat i la perruquera ja n'hi hagi prou.

Però hi ha coses que no es poden consentir. Si algú escriu una novel·la ambientada a l'Imperi Romà més rematadament clàssic és inacceptable que no vigili el llenguatge i permeti, en canvi, que apareguin expressions i conceptes impropis de l'època i pertanyents, més aviat, als segles XX i XXI. D'aquesta mena de coses a la novel·la de la senyora Davis n'hi ha unes quantes; primer vaig pensar que la desgràcia provenia d'una mala traducció (no seria la primera vegada), però a la que duia sis o set ensopegades d'aquesta mena vaig veure que no es tractava només d'irritants anacronismes lingüístics, sinó que es tractava també -molt pitjor- d'anacronismes conceptuals. Alguns exemples:

Un personatge li diu a un altre, parlant sobre un tercer que està tenint una mala experiència: “Serà millor que vinguis també -va dir Temison a Cayo mentre es refeien- Sembla que ha establert un vincle amb tu.
Això del “vincle” és una expressió pròpia de la psicologia psicodinàmica, que no apareixeria fins més de mil anys després.

Parlant del Jocs Capitolins de Roma (una mena de Jocs Olímpics): “Estaci […] confiava en guanyar a piles de rivals i obtenir l'aclamació internacional”.
El concepte “internacional” no existia a la Roma Imperial. Hi havia l'Imperi i “la resta” i ja està. Tampoc existia l'ONU.

La família biológica de Cordèlia...”
L'expressió conceptual “família biològica” també és més de mil anys posterior a la malaguanyada Cordèlia.

Un parell de prostitutes vellíssimes a les que agradava seure a la vora del foc i oferir un 'polvo' o una lectura benigna de l'avenir als treballadors immigrants...”
Siguem generosos i passem per alt això del “polvo”, que com a molt seria un anacronisme lingüístic, pero... “treballadors immigrants”?? a la Roma Imperial?? immigrants d'on?? i per què??

Plinio, un pedant que no tenia cap imaginació emocional...”
El pobre Plinio, a més de no tenir “imaginació emocional” segurament tampoc “establia vincles” terapèutics amb ningú, ni era aclamat “internacionalment”

Un personatge parlant amb un altre i referint-se a un tercer: “Aquest inútil no en té ni idea de com s'escriu un supervendes
Un “supervendes”!!. Convindran amb mi en que aquesta s'endú el Gran Premi.

Tret d'aquestes cosetes -francament irritants o no, depèn del grau de tolerància de cadascú- el llibre és distret; sense pretensions, pero distret.

Llibre Aprofitable? No molesta, però tampoc és com per a saltar d'alegria.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada