divendres, 23 d’agost de 2013

DOMICIANO, DOMINUS ET DEUS

Títol original: Master and God
Autor:
Lindsey Davis
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 2012

Any primera edició per Edhasa: 2013













Tretze anys després de que Neró tingués el detall de suïcidar-se (eutanàsia assistida: es va fer ajudar) Domicià va esdevenir emperador de Roma. En aquest periode de tretze anys, entre Neró i ell, hi va haver ni més ni menys que cinc altres emperadors; sembla que aquest lloc de treball comportava un alt risc d'accidentalitat laboral. Domicià en canvi va aconseguir mantenir-se en el seient imperial durant quinze anys, de l'any 81 a l'any 96; el final del seu mandat va ser més aviat abrupte, com solia marcar la tradició.


Domicià, quan encara
no semblava una vaca calba.

La senyora Davis ens presenta aquí la seva hipòtesi novel·lada de com era el periode en què Domicià va ser emperador de Roma, i ho fa bàsicament des del punt de vista de dos personatges: un soldat i una perruquera.

Pel que fa al soldat, no es tracta d'un d'aquells que estava constantment en campanya als confins de l'imperi deixant-se massacrar pels bàrbars (és a dir, els que no parlaven llatí, com vostè o jo sense anar més lluny), sinó que la senyora Davis ens presenta més aviat un funcionari administratiu, un buròcrata, cosa que no està gens mal pensada ja que així la narració pot partir més del que era -o podia ser- la vida quotidiana a Roma, i no tant “de la Guerra de les Gàlies”, que ja cansa una mica.

Ara bé, per a quotidià del tot, el personatge de la perruquera. ¿A algú de vostès, quan ha reflexionat sobre l'Imperi Romà (cosa que estic segur que fan cada cinc minuts) se li havia acudit pensar que a Roma també hi havia perruqueres? ¿I que aquestes perruqueres tenien vida pròpia? ¿A que no? A mi tampoc, però gràcies a Déu a la senyora Davis, sí, amb la qual cosa una important llacuna cultural que sempre hem tingut comença a ser subsanada. Efectivament, seguint les passes de la perruquera, el lector es pot endinsar, ni que sigui una mica, en la colorista quotidianitat de la ciutat de Roma a l'època de Domicià, cosa que no deixa de ser entretinguda.



Domicia Longina, esposa de Domicià,
clarament acabada de sortir de la "pelu".

A veure, jo no diria que aquesta sigui una novel·la històrica, sinó més aviat una recreació hipotètica des de la imaginació no especialment documentada de l'autora. Distreta? sí. Rigorosa? dubtós. Potser tampoc cal que sigui rigorosa, i amb que hom aconsegueixi passar una bona estona amb les aventures – desventures del soldat i la perruquera ja n'hi hagi prou.

Però hi ha coses que no es poden consentir. Si algú escriu una novel·la ambientada a l'Imperi Romà més rematadament clàssic és inacceptable que no vigili el llenguatge i permeti, en canvi, que apareguin expressions i conceptes impropis de l'època i pertanyents, més aviat, als segles XX i XXI. D'aquesta mena de coses a la novel·la de la senyora Davis n'hi ha unes quantes; primer vaig pensar que la desgràcia provenia d'una mala traducció (no seria la primera vegada), però a la que duia sis o set ensopegades d'aquesta mena vaig veure que no es tractava només d'irritants anacronismes lingüístics, sinó que es tractava també -molt pitjor- d'anacronismes conceptuals. Alguns exemples:

Un personatge li diu a un altre, parlant sobre un tercer que està tenint una mala experiència: “Serà millor que vinguis també -va dir Temison a Cayo mentre es refeien- Sembla que ha establert un vincle amb tu.
Això del “vincle” és una expressió pròpia de la psicologia psicodinàmica, que no apareixeria fins més de mil anys després.

Parlant del Jocs Capitolins de Roma (una mena de Jocs Olímpics): “Estaci […] confiava en guanyar a piles de rivals i obtenir l'aclamació internacional”.
El concepte “internacional” no existia a la Roma Imperial. Hi havia l'Imperi i “la resta” i ja està. Tampoc existia l'ONU.

La família biológica de Cordèlia...”
L'expressió conceptual “família biològica” també és més de mil anys posterior a la malaguanyada Cordèlia.

Un parell de prostitutes vellíssimes a les que agradava seure a la vora del foc i oferir un 'polvo' o una lectura benigna de l'avenir als treballadors immigrants...”
Siguem generosos i passem per alt això del “polvo”, que com a molt seria un anacronisme lingüístic, pero... “treballadors immigrants”?? a la Roma Imperial?? immigrants d'on?? i per què??

Plinio, un pedant que no tenia cap imaginació emocional...”
El pobre Plinio, a més de no tenir “imaginació emocional” segurament tampoc “establia vincles” terapèutics amb ningú, ni era aclamat “internacionalment”

Un personatge parlant amb un altre i referint-se a un tercer: “Aquest inútil no en té ni idea de com s'escriu un supervendes
Un “supervendes”!!. Convindran amb mi en que aquesta s'endú el Gran Premi.

Tret d'aquestes cosetes -francament irritants o no, depèn del grau de tolerància de cadascú- el llibre és distret; sense pretensions, pero distret.

Llibre Aprofitable? No molesta, però tampoc és com per a saltar d'alegria.


dijous, 22 d’agost de 2013

PERSONAS COMO YO

John Irving nº 15

Títol original: In One Person
Autor:
John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 2012

Any primera edició per Tusquets: 2013


El catàleg de les formes d'orientació sexual humanes és molt ampli, molt més ampli del que hom es pugui imaginar. I el grau de rebuig i fins i tot odi cap a aquesta diversitat sexual ha estat històricament -i encara és- immens; també és completament absurd, inadmissiblement injust, etcètera...

Ja no és acceptable que es digui que el rebuig és conseqüència de la por a allò que és desconegut; a aquestes alçades de la pel·licula això pot ser veritat pel que fa a una part minoritària de la població 'rebutjadora', però pel que fa a l'altra part, la majoritària, no és així: el rebuig és conseqüència d'un adoctrinament (em nego a usar aquí la paraula 'educació') perpetrat per grups dominants molt concrets i reduits, i usat com a instrument -d'allò més efectiu, per cert- per a perpetuar el propi domini sobre el gruix general de la població; ja saben: no hi ha res més efectiu per a dominar algú que tenir-lo ben agafat per allà on s'ajunten les cames, tant és que aquest algú sigui home o dona.

Hauran observat que fins ara he usat la paraula “rebuig” varies vegades i en canvi no he usat gens la paraula “intolerància”. La tolerància (i, per tant, la intolerància) no pinta res aquí. Ningú té cap dret de cap mena a “tolerar” l'orientació sexual de ningú altre. Aquest dret no existiria ni tan sols en cas que l'orientació sexual fos elegible, cosa que, per cert, no és.

In one person” està explicada en primera persona pel protagonista, William Dean, qui s'adreça directament al lector des de la primera fins a l'última pàgina, i ho fa d'una manera que li dóna una força molt especial a la història, la seva història, relacionada, entre d'altres coses, amb orientacions sexuals, però feta sobretot d'emocions.

William, o Bill, o Billy, regala al lector la seva història des de 1955, en que ell té 13 anys, fins a 2010, en que en té 68. La primera cosa que crida l'atenció de les paraules de Bill és el seu to irònic; la veritat és que aquest to irònic enganxa bastant, però també pot fer caure al lector -com em va passar a mi- en una impressió equivocada: no, no es tracta d'una novel·la irònica; es tracta d'una novel·la dura, cada cop més dura, que diu moltes coses i que pot impactar directament en la línia de flotació de qui la llegeix. Per cert, “impactar” és una paraula que no li agrada gens a Bill.

La història de Bill no és només 'la seva història'; és la seva, la dels seus companys, la dels seus amics, la dels seus no amics, els seus amants, les seves amants, la seva família... Cadascun dels personatges que hi surt brilla amb llum pròpia, i aviso, aquesta llum no és precisament apagada, ni molt menys. És com si no hi hagués personatges secundaris; no, cap personatge és secundari, encara que n'hi ha que son innegables locomotores, com Elaine, o la senyoreta Frost, o l'avi de Bill o l'estimat-odiat Kittredge.

Un recordatori: repeteixo que aquesta història està escrita (i molt ben escrita) des de les emocions. Això té un preu: a partir de certa alçada del llibre és fàcil quedar fora de combat.

En un moment donat el relat de Bill arriba inevitablement als anys vuitanta. Va ser el moment en què es va començar a conèixer la SIDA. Diu Bill: “Si per a vostès, durant els anys de mandat de Reagan (1981-1989), la vida no es va veure entelada per l'experiència de veure morir de sida algun conegut, el seu record d'aquells anys (o de Ronald Reagan) no serà igual que el meu”. I estic segur que té raó. Després d'aquesta introducció Bill segueix parlant d'aquella època terrible en què una cosa molt grossa estava passant però ningú sabia en definitiva què era; només se sabía que hi havia molta gent que estava morint “sense causa aparentment justificada”; es van 'identificar' tres col·lectius de risc, els de “les tres h”: Homosexuals, Haitians i Hepatítics-C. Així anava la cosa. No van trigar a sortir els qui veien una 'explicable manifestació de Justícia Divina' en tot allò, dirigida naturalment als depravats dels maricons; ara bé, sempre m'he preguntat què podria tenir aquest Déu implacable (per molt cavernari que fos) contra els haitians o contra els hepatítics-c; quan va sorgir la “quarta h”, la dels Heroinòmans, el concepte de Justicia Divina va quedar encara més reforçat. Té collons la cosa.

Jo recordo aquella època, però no la recordo tal com es podria llegir en un assaig o una investigació sobre el tema: la recordo tal com l'explica Bill, des de la por, des de la ràbia, des del desconcert, des de l'enfonsament, des de les emocions; i ho recordo perquè aquest relat ha reactivat -i de quina manera- aquesta part adormida de la meva memòria. I sí, al meu voltant va morir gent de sida. I també, conservo un record molt 'particular' de Ronald Reagan.

Jo no he viscut, ni molt menys, totes les situacions que explica Bill (i algunes, juro que les envejo), però n'hi ha que sí, i n'hi ha d'altres que m'han tocat de prop. Tal com ho veig existeix la possibilitat de que després de llegir aquesta història hi hagi uns quants lectors que vegin remoguda, en major o menor mesura, la seva línia de flotació -aquest llibre no és inocu-, encara que també estic segur que hi haurà molts d'altres lectors que aquest llibre no els dirà res, o molt poc, i és que es connecta amb Bill, o no es connecta. Però si hi connecten, prenguin-s'ho amb calma.

Llibre aprofitable? Però vostès que creuen que he de contestar jo a aquesta pregunta després d'haver escrit tot això?


Post scriptum:
Hauran notat que no he fet referència a la creativa traducció del títol original que apareix a l'edició de Tusquets; tampoc no em molestaré a fer-la ara, total...
D'altra banda els recomano, pel que més vulguin, que no llegeixin l'explicació de la contraportada de l'edició de Tusquets: si es fa un concurs per a trobar algú que escrigui una explicació més estúpida i fora de lloc que aquesta, segur que queda desert.