dimarts, 16 d’octubre del 2012

BASTARDOS Y BORBONES

Títol original: Bastardos y Borbones. Los hijos secretos de la dinastía.
Autor:
José María Zavala
Editorial: Debolsillo
Any primera edició: 2011


De fet el llibre té una bona entrada. Comença amb la família de Carlos IV. La família de Carlos IV sempre ha estat un referent molt agraït quan es parla de la història dels Borbons, sigui quina sigui la faceta que es vulgui tractar. María Luisa de Parma, esposa de Carlos IV, per exemple, ja és tot un personatge per mèrits propis.

Doncs bé, el senyor Zavala inicia el seu relat explicant-nos que Maria Luisa de Parma va ser mare d'uns quants fills... a diferència de Carlos IV, el seu reial marit, que no va ser pare de ningú. Partint d'aquesta base el senyor Zavala arriba a la conclusió de que els borbons ibèrics es van acabar amb Carlos IV -es a dir l'any 1819- i amb ell "se acabó el jamón serrano" autèntic. Tot el que ha vingut després ha consistit, com a molt, en una col·lecció d'exemplars tipus "mortadela", de qualitat variable segons l'època.


La inefable María Luisa


Vaja, que el recontra-avi de Juan Carlos I de Borbón y Borbón, no era cap Borbón, sinó un senyor que es deia Manuel Godoy, que és qui en realitat es beneficiava a la reina consort de les Espanyes. D'altra banda, veient els retrats que han quedat de la desenfadada reina sembla clar que el senyor Godoy feia gala d'una ambició fora mida i d'un estómac a prova de tot.

Més endavant el senyor Zavala ens explica que Fernando VII, un dels reis més impresentables que ha donat mai la història, s'hauria assabentat que el seu papà no era Carlos IV, sino el tío Manolo (Godoy), cosa que l'hauria posat una mica nerviós. Arrel d'això, a les seves animalades habituals sembla que Fernando n'hauria afegit algunes d'extra per a assegurar-se que tan inoportú secret seguís essent això, un secret.

I així, el senyor Zavala ens va passejant de monarca en monarca, en rigorós ordre cronològic naturalment, fins a arribar a l'actual titular de la corona de les Espanyes qui, segons els raonaments de l'autor d'aquest llibre, de Borbón només en tindria el cognom (això sí, per partida doble) però res més. De cromosomes de casta, ni un.

Tot això estaria molt bé si no fos perquè a partir d'Isabel II les explicacions que ens brinda el senyor Zavala cada vegada s'assemblen menys a una investigació històrica i més a una col·lecció de xafarderies porterils d'allò més tronades; en fi, que la cosa, progressivament, va agafant tuf de crònica rosa barata típica de televisió berlusconiana.

I al cap i a la fi, fràncament ¿què ens importa a vostè i a mi amb qui se n'anaven al llit tota una sèrie de senyors que es deien Alfonso, o si aquests Alfonsos eren fills de tal senyor o de tal altre? ¿O per què tots es deien Alfonso de Borbón, except un, "pobre home", que es deia Alfonso de Bourbon com la beguda alcohòlica, però que insisteix que estava emparentat amb l'últim Alfonso de Borbón regnant?

Hi ha moments en què aquest llibre arriba a ser fins i tot una mica irritant; em refereixo als passatges (bastant nombrosos per cert) en què el senyor Zavala esmenta a tal o qual membre de la "reialesa bastarda" i se'n compadeix profundament perquè, "pobret/a", el malànima del seu pare no l'ha reconegut i l'ha privat del seu dret legítim de passejar-se per les Corts europees amb el cap ben alt. Fins i tot el "pobret/a" ha hagut de posar-se a treballar, com qualsevol ciutadà corrent, fixa't tu.

Que els donin per allà on més els molesti! Als "pobrets/es" i al llibre! Els "ciutadans corrents", els que han de treballar -tant si els agrada com si no- per a poder viure, aquests sí que tenen problemes! I sempre n'han tingut! I moltes vegades per culpa de l'Alfonso de torn!

En fi, que està clar que aquest cop he comès un error monumental: he comprat aquest llibre i me l'he llegit fins el final pensant que era una investigació històrica i resulta que no, que és el diari inèdit de la portera del Palacio de Oriente, publicada ara per la seva néta, la portera del Palacio de la Zarzuela, disfressada de senyor que es diu Zavala.

Ha estat una equivocació molt tonta, ho reconec; jo ja l'he comès i no puc tornar enrere. Però vostès encara es poden salvar: llegeixin alguna altra cosa.