dijous, 29 de desembre de 2016

LA MÁSCARA DE RIPLEY

Sèrie Ripley nº 2

Títol original: Ripley Under Ground
Autor: Patricia Highsmith
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1970

Igual que em va passar amb la novel·la anterior i primera de la sèrie (The Talented Mr Ripley) d'aquesta tampoc en puc parlar pràcticament gens ja que, per poc que en digués, el risc de descobrir coses de la trama a qui no hagi llegit el llibre és enorme; per tant ja em perdonaran si em dedico a perdre'm en vaguetats.

Insisteixo en que Ripley m'agrada i crec que només sóc un de tants fans d'un gran club. A la novel·la anterior no em quedava clar si Ripley era un punt innocentot, un punt psicòtic o tot plegat. Doncs bé, la segona novel·la no m'ha servit per a aclarir-ho gaire.

Sí que sembla que d'un llibre a l'altre el nostre Tom ha madurat -segons la senyora Highsmith han passat sis anys entre tots dos episodis- però tot i així, encara que més madur, el toc innocentot i el toc psicòtic hi segueixen essent presents. És clar que d'una altra banda, en certa manera, Tom fa el que fa perquè les circumstancies l'hi porten, no perquè li agradi, i és que la vida pot ser irritantment complicada. Sí, ja sé que no s'està entenent res del que estic dient, però ser més explícit significaria explicar la història i si vostè, que no ha llegit el llibre, té intenció de llegir-lo, això no li agradaria gens, oi que no?

Bé, doncs vist que no puc arriscar-me a descobrir aspectes argumentals m'ocuparé d'una altra cosa: els meus problemes cronològics amb aquesta novel·la de Tom Ripley i per extensió lògica també amb l'anterior.

La senyora Highsmith va publicar la novel·la anterior l'any 1955, així que jo vaig suposar, ara veig que amb franca alegria, que l'acció se situava també l'any 1955 com a molt tard. A l'episodi anterior Tom Ripley tenia vint-i-cinc anys, i en aquest episodi la senyora Highsmith ens diu que en té trenta-un i que han passat sis anys. Fins aquí perfecte, tot quadra.

Però aquesta bonica harmonia cronològica comença a desfer-se quan a començament d'aquest segon episodi la senyora Highsmith ens diu que Tom es posa un disc dels Beatles. Impossible. És a dir, impossible si la història anterior passava l'any 1955. Cinquanta-cinc més sis són seixanta-un: els Beatles encara trigarien un o dos anys més a ser prou famosos com per a que Tom Ripley tingués un disc seu.

La cosa empitjora notablement quan Tom, en un viatge que fa a Londres, veu en una estació de metro una imatge de la pel·lícula “Romeo & Juliet” de Franco Zefirelli; justament la imatge que hi ha a continuació:




El cas és que aquesta pel·lícula es va estrenar el mes d'octubre de 1968. I, sigui dit de passada, en aquell moment els Beatles sí que eren més que famosos.

Encara més: Tom llegeix un titular en un diari que diu que “Onassis tem que li robin a Jacky”. La història entre Aristotelis Socrates Onassis i Jacqueline Bouvier Kennedy Onassis no va començar fins l'any 1968 i es va allargar fins el 1975.


Daily News 18 octubre 1968


I més: Tom esmenta la dictadura dels coronels a Grècia. El coronel Georgios Papadópulos va fer el seu desagradable cop d'estat l'abril de 1967, i no el van fer fora fins el 1974.


Els coronels grecs


Finalment la senyora Highsmith ens dona el cop de gràcia definitiu quan ens diu que un dels fets d'aquesta història de Tom Ripley passa el “dissabte 26 d'octubre”. L'any 1968 el dia 26 d'octubre va caure en dissabte.

En conclusió: tot apunta a que aquesta novel·la passa l'any 1968, la qual cosa vol dir que l'anterior, The Talented Mr Ripley, encara que va ser publicada l'any 1955 necessàriament ha de transcórrer l'any 1962, és a dir, que la senyora Highsmith hauria situat l'acció set anys en el futur (per què??). O això o és que a la sra Highsmith tant se li'n donava la cronologia i quan va situar la segona novel·la l'importava bastant un rave quan passava la primera.

Ah, i posats a fer, de tot això també podem deduir que si Tom Ripley l'any 1968 tenia trenta-un anys, era l'any 1962 quan en tenia vint-i-cinc. És a dir, que l'any 1955 de fet en tenia divuit i que, com a elegant corol·lari, va néixer l'any 1937.

Els ha agradat? Els ha semblat prou distret tot això? Doncs apa, ja tenen tema per a avorrir als convidats de la propera festa a la que hi assisteixin.

Ah, me n'oblidava: sí, és un llibre aprofitable.


The Beatles - "Àlbum Blanc" (1968)


Edició original de 1970





dissabte, 24 de desembre de 2016

ELS GÜELL

Títol original: Els Güell
Autor: Andreu Farràs
Editorial: Edicions 62
Any primera edició: 2016

L'any 1800 un tal Josep Güell (segons l'autor d'aquest llibre) o Pau Güell (segons la Vikipèdia) va marxar de Torredembarra (colònia espanyola?) a Santo Domingo (colònia espanyola) on va fer una certa fortuna per a després arruïnar-se. Aquest senyor va tenir descendència (deixem apart si calia o no) i el seu fill, Joan Güell, va aprendre molt del papà a l'hora de fer negocis i, afortunadament per a ell, també va aprendre a no arruïnar-se. Altres coses rellevants sobre el senyor Joan Güell serien que va fundar el que ara es coneix com el “Vapor Vell” de Sants (Barcelona); que té un carrer dedicat a Barcelona, que va del carrer de Sants a la Diagonal, que durant molt de temps era una merdeta de carrer que no tenia ni continuïtat i ara mira tu que maco que ens ha quedat; i que té un monument posat a la Gran Via de Barcelona.

Ah sí, i que va fundar la podridament riquíssima dinastia Güell; ja sabia jo que em deixava alguna cosa...


Joan Güell, el iaio fundador
 

Doncs d'això va aquest llibre, de la dinastia Güell, i de passada de que, deixa't estar Maria Lluïsa, no hi ha com tenir pela llarga.

El senyor Joan Güell, com no podia ser d'una altra manera, també va tenir la seva descendència, la típica parelleta, de la que naturalment qui va comptar va ser el nen, Eusebi.

Eusebi va ser el primer Comte Güell per obra i gràcia d'Alfonso XIII qui el va “titular” en agraiment pels serveis prestats, econòmics of course. És a dir, que deixa't estar Maria Lluïsa, que no hi ha com tenir pela llarga i un rei torero agraït.


Eusebi Güell "paseando por los jardines de su casa"

(el peu de foto és autèntic, no me l'invento)
 

D'altra banda el nostrat Eusebi es va casar amb la filla d'un animal que es deia Antonio López, un aprofitat, esclavista i especulador sense escrúpols, propietari de la Compañía General de Tabacos de Filipinas i del Palau Moja (actualment dependència de la Generalitat).
Per obra i gràcia d'Alfonso XII (“donde vas triste de ti” i pare del torero Alfonso XIII), i també pels serveis prestats, el tal López es va convertir en Marqués de Comillas i Grande de España, la qual cosa és molt pràctica (això de Grande de España) perquè et permet estar davant del rei sense baixar del cavall ni treure't el barret. Ara és difícil trobar un cavall, però en aquella època (inicis del segle XX) no era cap problema.


L'inefable López


Aquest feliç (o no) matrimoni d'Eusebi i la filla de l'animal del López, va comportar que amb el temps els Güell, a més de Comtes de Güell també es fessin amb el títol de Marqués de Comillas.

Altres personatges curiosos o directament surrealistes relacionats amb els Güell i els Comillas van ser, per exemple, Mossen Cinto Verdaguer i Antoni Gaudí. Pel que fa a Verdaguer vivia al Palau Moja, amb els Comillas, i es veu que estava com una cabra desquiciada; la seva obsessió era fer exorcismes a qualsevol cosa que es mogués. I si parlem de Gaudí, aquest, amb una franca alegria, es gastava els diners del senyor Eusebi en els seus projectes cosa que posava una miqueta dels nervis a la senyora del senyor Eusebi, és a dir, la filla de l'animal del Comillas, que era estalviadora de mena. En definitiva, que la pobra (és un dir) senyora del senyor Eusebi, que es deia Isabel, havia d'aguantar al boig de mossèn Cinto i a l'incontrolat de Gaudí. No consta però que ella conduís el tramvia que va matar Gaudí ni que per a fer-ho es conxorxés amb la senyora Milà, la de la casa Milà, que també odiava Gaudí per haver construït casa seva (La Pedrera) amb l'aparença d'un aeròdrom de dirigibles.


La soferta Isabelín


El fill del senyor Eusebi, un tal Juan Antonio, va ser qui va regalar a Alfonso XIII una modesta caseta per a poder-s'hi estar cada vegada que vingués a Barcelona. Aquesta modesta caseta és la que actualment es coneix com a Palau de Pedralbes. I és que, deixa't estar Maria Lluïsa, que no hi ha com ser ric per a saber a cada moment amb quin detallet pots quedar bé amb coneguts i saludats.

I així fins els nostres dies, en que encara hi ha Güells vivint sacrificadament de les seves fortunes.

Per a aquells de vostès que siguin curiosos de mena, cosa molt sana, els diré que l'actual Comte de Güell es diu Juan María Gerardo Güell y Martos, i és Tercer Comte de Güell i Grande de España (segur que té algun cavall en alguna banda). Aquest senyor tan aristocràtic i que no deu tenir ni punyetera idea d'on para Catalunya (Senyor, Senyor, com canvien els temps...) té un fill que es diu Marcos del qual el diari ABC a la seva edició del 29 de gener de 2016 ens diu el següent:

Marcos Güell [...] es un joven inquieto, divertido y con una pizca de rebeldía. Tras estudiar Empresariales en España y cursar un MBA en Londres, estuvo trabajando para un importante banco suizo. Una vida que no le llenaba cuando por casualidad se convirtió en un cotizado fotógrafo que atrapa con su cámara impresionantes paisajes campestres de su finca extremeña. Gracias a ello ha conseguido aunar sus dos pasiones: el campo y la fotografía; y sentir la tan ansiada pasión por su trabajo”

No és entranyable? Vull dir que et remou les entranyes, és a dir els budells, i et fa vomitar. 


Aquí "el joven inquieto, divertido

y con una pizca de rebeldía"

Llibre aprofitable? Sí, partint de la base que mai no està de més estar informats de qui és que es dedica a donar pel sac a la immensa majoria de la població en general sense que li calgui baixar del cavall.


dijous, 24 de novembre de 2016

EL EQUILIBRIO DE LA BALANZA

Sèrie Monk nº 7

Títol original: Weighed in the balance
Autor: Anne Perry
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 1996


Molta liberté, molta égalité i molta fraternité... i al cap i a la fi, merde pour tous! L'any 1815 el tontaina de Napoleó es deixa avassallar i, patapoff!, els cabronets de sempre munten un congrés a Viena -que en un atac d'imaginació bategen com a “Congrés de Viena”- i què fan?? doncs intentar eliminar les escorrialles revolucionàries que encara poguessin sobreviure després de carregar-se al petit cors messiànic, establir monarquies absolutes per tot arreu i, naturalment, redibuixar el mapa d'Europa que és un esport practicat des de temps immemorials; i és que cada vegada que en aquest planeta a algú se li acut organitzar un ciri de dimensions una mica més àmplies que les que són habituals, la cosa sempre s'acaba igual: reinventant-se Europa.


Els alegres congressistes de Viena
 
Doncs bé, un dels bonics engendres sorgits de la preclara imaginació dels congressistes vienesos va ser l'anomenada “Confederació Germànica”, que consistia en una agrupació de trenta-nou estats (sí, trenta-nou) presidits pels Habsburg però que cadascun anava a la seva bola.
 
Amb el temps alguns d'aquests estats, especialment Prússia, es van anar plantejant que si estiguessin units serien més forts, més guapos, mes xulos i més tot. El que passava és que en 'prussià' de l'època “units” volia dir “units a mi”, igual que en espanyol actual, cosa que feia que uns altres estats no ho veiessin gaire clar per allò de que si un és sucre i el fiquen en un cafè simplement es dissol per molt que li diguin que no, que la seva ànima de sucre continua intacta allà, això sí, formant part de la sacrosanta unitat cafetera.


El puzzle germànic de 1815
 

Finalment i inevitable (i amb això no els faig cap spoiler) la unitat alemanya es va fer realitat l'any 1871 però, és clar, tal cosa no va passar de cop i volta, sinó que hi hagueren uns quants estadis intermedis.

El que ens planteja la senyora Perry aquí, sempre tan didàctica ella, és un d'aquests moments intermedis. Estem a l'any 1859, com en el llibre anterior de la sèrie Monk. En un dels estats de la Confederàció Germànica sorgida del Congrés de Viena, diguem que el número quaranta dels trenta-nou que hi havia en realitat, l'opinió està molt dividida entre si convé més integrar-se en una hipotètica i futura unificació o mantenir-se com estat sobirà independent.

Cosa no gens estranya, la divisió d'opinions que realment compta no és la que hi pugui haver entre els ciutadans del petit Felzburg (que així és diu l'estat en qüestió) sinó entre els polítics i oligarques de torn en funció del que realment importa per molt que es vulgui disfressar de patriotisme: el puto interès. El puto interès de qui guanya poder, de qui en perd, de qui guanya terres, de qui les perd, de qui es dedica al negoci de les armes i ja li aniria bé que es muntés una guerra per aquesta divisió d'interessos contraposats, etc.

Aquesta vegada Monk, l'amnèsic detectiu protagonista de la sèrie, es manté en un discret segon pla. Qui destaca més és l'advocat Sir Oliver Rathbone, de la mà del qual (és a dir, de la mà de la senyora Perry disfressada de Sir Oliver Rathbone) coneixerem encara una mica més el funcionament del sistema judicial de l'època victoriana. A propòsit d'això: no sé si el sistema judicial victorià podia considerar-se modèlic en referència als del seu temps, però si és així, causa terror pensar com devia ser la justícia en altres països. Es clar que no és que ara, segons on, s'hagi millorat gaire.

Llibre aprofitable? Sí, i a més s'aprenen coses prou interesants.


Moda 1859. Com seien a les cadires???


dijous, 27 d’octubre de 2016

LA SOMBRA DE SISSI

Títol original: La sombra de Sissi
Autor: Mª Pilar Queralt del Hierro
Editorial: Stella Maris
Any primera edició: 2016

La primera cosa que cal comentar d'aquest llibre és que el títol és enganyós. ¿Hem d'entendre que la senyora Queralt del Hierro ens parlarà de que “l'ombra de Sissi és allargada” i per tant no era gaire bon negoci tenir-la com a enemiga? ¿Hem d'entendre que quan sortia a passejar, i sempre que feia sol, l'ombra que projectava Sissi sobre el terra mostrava propietats peculiars i capricioses?

Doncs no, el que sobretot hem d'entendre és que el llibre va sobre Sissi, l'Emperadriu Barbie de l'Àustria de finals del segle XIX, i que sobre ella descobrirem coses inaudites com per exemple que mai va conèixer a Walt Disney. És el truc que fan servir la senyora Queralt del Hierro i l'editorial Stella Maris per a que compris un exemplar de la bonica obra a major glòria dels drets d'autor. Més que res perquè si el títol hagués estat més ajustat a la realitat, com per exemple “La família imperial austríaca: aproximació tontològica”, no es vendria tant; jo, si més no, ara no el tindria, ja que -ho confesso, sí- el vaig comprar perquè, com tothom que té un mínim de sensibilitat, la figura de Sissi sempre m'ha captivat. I si vostè diu que no li passa el mateix és que o bé menteix o bé és tremendament insensible.

Doncs bé, queda clar doncs que el llibre no va tant de Sissi com de la seva família, a més de l'inevitable i ample cercle dels seus coneguts i saludats. Això sí, si ets una ànima sensible com cal, igualment plores molt. Mare de Déu! Per què tanta mala pata?! Per què?!

D'entrada, que a tu et diguin 'Sissi' i a la teva germana 'Nené' ja marca. Potser per això, tant Sissi com Nené no van anar mai a l'escola sinó que van tenir institutrius privades, evitant així que els seus hipotètics companys de classe se'n fotessin d'elles. És clar també que aquest no va ser mai un perill gaire real ja que els nens austríacs de l'època no anaven a cap escola vist que estaven ocupats treballant com animals o essent explotats de diverses i creatives maneres. És a dir, molt poca escola i massa extra-escolars. Així no pot anar bé un país; sort que les aristòcrates sí que rebien educació.


La pobre Sissi l'any 1897



D'altra banda tenim a qui va ser el marit de Sissi: l'emperador Franz Joseph I d'Àustria (o Francisco José, com li diuen en castellà i que sona molt més romàntic, on va a parar). Afortunadament per a ell i la seva autoestima, mai ningú es va referir a Franz Joseph com a “el senyor Sissi”; potser va ser gràcies a això que es va poder mantenir molts anys al tron. Però, ai las!, no ho va tenir gens fàcil pobret. La seva senyora, “la de l'ombra”, es deprimia cada cinc minuts i aleshores, per a distreure's, viatjava per tot arreu; és a dir, se la podia trobar als llocs més inversemblants, però mai a Viena, mentre que el pobre Paco Jóse, per raons de feina, s'havia de mantenir clavat a Viena tant sí com no.


El dissortat Franz Joseph l'any 1898



I què dir dels fills?! Agafem, per exemple, a Rudolf, l'hereu de la corona. El xaval tenia la seva sensibilitat i el seu caràcter, cosa que la seva mamà entenia perfectament però el seu papà no, i és clar, vinga a xocar amb el papà, vinga a xocar amb el papà...! A més, per raons d'Estat es va haver de casar amb una tal Estefania de Bèlgica, al costat de la qual Isabel la Católica era un 'pendón verbenero'; naturalment, per a poder sobreviure a aquest tràngol el pobre Rudolf es va dedicar a conèixer gent i picar de flor en flor (vostès ja m'entenen) fins que va trobar a la baronessa Maria Vetsera, amb qui es va retirar al Pavelló de Cacera de Mayerling. No explicaré ara què és un pavelló de cacera; qui més qui menys tothom en té un, normalment de propietat (surt millor comprar que llogar, ja saben). Total, que la nit del 31 de gener de l'any 1889 van trobar al Rudolf i la Mari difuntíssims en el Pavelló de Mayerling. A hores d'ara encara s'especula sobre què va poder passar, i com. Pel que fa al 'com', una de les versions diu que Rudolf i Maria van morir enverinats amb una pistola, tal qual. Que fossin desgraciats no vol dir que no fossin creatius. El que és innegablement cert és que el fatal succés es va produir quatre anys després de la invenció de la Coca Cola. Desgràcia sobre desgràcia? No ho sabrem mai.


El desafortunat Rudolf a la dècada dels 1890s



I així tot. Una pila de Kleenex que et gastes amb tanta adversitat...

Mirin, jo trobo que hem d'estar molt agraïts a aquest llibre perquè és molt edificant i ens ensenya humilitat, que ja ens convé. Ja n'hi ha prou de tota aquesta autocompassió tan típica de la xusma, que si m'he quedat sense feina, que si no m'han atès bé el nen a l'hospital per culpa de les retallades i ara resulta que té una lesió cerebral de per vida, que sí tinc feina però sense contracte i de les nou hores diàries que treballo només me'n paguen tres... ximpleries! La família imperial austríaca sí que va ser desgraciada! Tots van ser una colla de desgraciats, que caram! Si és que ens queixem de vici.

Moltes gràcies senyora Mª Pilar Queralt del Hierro per il·luminar-nos i situar les coses en les seves justes dimensions.

I no voldria acabar aquesta modesta valoració sense esmentar una de les dades més impressionants que la senyora Queralt del Hierro ens revela en el seu llibre: en una de les diverses gires que l'emperadriu Sissi va fer per Europa per a distreure's una mica dels seus infortunats maldecaps, un dels llocs on va anar a parar va ser... Sants! Bé, en realitat no hi va arribar a entrar; a l'alçada de la Creu Coberta va agafar un taxi (“tomó un coche”, diu la senyora Del Hierro) i es va fer portar al Passeig de Gràcia, of course, on va entrar “en el Café de la Alhambra donde tomó un chocolate y un refresco”. Ho poden comprovar a l'hemeroteca de La Vanguardia, diari del 6 de febrer de 1893.


La Carretera de Sants cap a 1890



Una altra dada per a la Història: com que la emperadriu va entrar a prendre alguna cosa al Café de la Alhambra l'any 1893, el “refresco” podria haver estat perfectament una CocaCola perquè ja estava inventada. Com s'han quedat? Jo també.


Anunci de Coca Cola de finals del segle XIX




dissabte, 15 d’octubre de 2016

EL TALENT DE RIPLEY

Sèrie Ripley nº 1

Títol original: The Talented Mr. Ripley
Títol versió en castellà: El talento de Mr. Ripley
Autor: Patricia Highsmith
Any primera edició original: 1955
Editorial versió en català: La Magrana (2012)
Editorial versió en castellà: Anagrama (“Compactos”, 2015)


Aquesta novel·la es va publicar l'any 1955, la qual cosa vol dir que la sra Highsmith la deuria gestar durant 1954. L'any 1954 encara no en feia deu que havia acabat la Segona Guerra Mundial, Eisenhower era el president dels Estats Units i Richard Nixon n'era el vicepresident, a la Unió Soviètica el poder era en mans de Nikita Khrusxov, la Guerra Freda era plenament vigent i Pius XII seguia essent Papa. És a dir, per a suïcidar-se.

Possiblement (és una hipòtesi no contrastada en absolut) per a intentar desconnectar de tots aquests horrors la sra Highsmith es va inventar uns personatges que es podien dedicar a viure d'una manera francament despreocupada i sense límits, amb prou diners com per a fer el que vulguessin tot el temps que els semblés. Potser és el que hauria agradat viure a la immensa majoria de la població mundial, que feia poc que acabava de sortir d'una guerra devastadora i ara estava instal·lada en la terrorífica realitat de que qualsevol dia a algun boig se li acudiria pitjar el botonet i el planeta, ara sí, s'hauria acabat de manera definitiva.

És clar que no tots els personatges del llibre són un colla de despreocupats podridament rics; sobretot no ho és Tom Ripley, el noi de vint-i-tants anys que presta el seu nom al títol de la història. No, Tom s'ho passa fatal.

I aquí ve el meu drama: que no puc seguir parlant ni de Tom ni del llibre sense caure en l'enorme risc de fer 'spoilers', com es diu ara. Per a vostè, que no ho ha entès però que dissimula fent cara de que sí, em refereixo al perill de revelar aspectes importants de la trama, cosa que em valdria l'odi etern de tots aquells lectors que són més aviat poc donats a la tolerància.

Així que només els diré que a mi el llibre m'ha agradat; que Tom Ripley em cau molt bé i l'entenc, cosa que segurament em durà a l'infern segons les ments benpensants (doncs millor); que la frustració és un pal que no vegis i per això passa el que passa; que no he vist la pel·lícula i ni falta que em fa; que Matt Damon era un tio guapo quan va fer la pel·lícula, i ara també; que encara no tinc clar si Tom Ripley és psicòtic o només és molt sentit, amb reaccions una mica passades de voltes; que no entenc perquè s'ha traduït el títol original com “El talent de Ripley” quan en realitat és “El talentós Sr Ripley”; no és el mateix ni de lluny i a la novel·la mai, però mai, es parla del talent de Ripley; que (oh, déus meus!) acabo de descobrir que aquesta és només la primera d'una sèrie de cinc llibres (Patricia, me les pagaràs), com si no ho tingués ja prou difícil per a acabar-me les piles que m'enduc (pagant) cada cop que vaig a la FNAC o a la Llar del Llibre (apa, ara ja saben on compro)...

En fi, que sí, que el llibre és aprofitable, of course. I repeteixo: Patricia, me les pagaràs.


Tom Ripley (Matt Damon)


Edició original de 1955


 
Edició de "El País" (2004)


 
Edició d'Anagrama (2015)
 
 

dissabte, 8 d’octubre de 2016

JAQUE AL REY

Sèrie House of Cards nº 2

Títol original: To Play the King
Autor: Michael Dobbs
Editorial: Alba
Any primera edició original: 1992
Any primera edició per Alba: 2016

El malvat Francis Urquhart ho ha aconseguit. A base de trinxar tot i tothom que se li posava per davant ha escalat al Número 10 de Downing Street. Ja és Primer Ministre.

Francis ha arribat al cim del poder ...i no té cap intenció de baixar-ne. En el seu propòsit compta amb tot el suport de la seva esposa, Elizabeth, tan assedegada de poder com ell.

Però ai!, Francis no triga a topar-se amb un obstacle amb el que no hi comptava. Es tracta ni més ni menys que del Rei. ¿Que no haviem quedat que el Rei havia de limitar-se a ser un simple titella decoratiu a qui es treu a fer alguna moneria per televisió en dates assenyalades i després es torna a desar a la seva capsa vella i rància de Buckingham Palace? Doncs segons sembla el Rei d'aquesta novel·la no ho veu ben bé així.

L'any 1992, quan Lord Dobbs va escriure aquesta història, ell no era encara Lord i la Reina era Elizabeth II (curiosament la dona de Francis Urquhart es diu igual però sense els dos palets). Actualment Elizabeth II seguix essent la Reina, com ho ha estat des de 1952.

Doncs bé, la Reina Elizabeth mai no ha estat precisament coneguda per manifestar la més mínima sensibilitat social. El rei d'aquesta novel·la, sí. Per què? Doncs perquè això és una novel·la; si no, de què... Diguem que aquesta és la part fantasiosa del llibre. El Primer Ministre, en canvi, és un immens cabronàs i el seu entorn provoca arcades. Aquesta és la part realista del llibre, i en comparació amb el que vivim cada dia els soferts ciutadand europeus he de dir que en cap moment el senyor Dobbs exagera; és més, hom diria que en algunes coses la realitat l'ha superat àmpliament. És terrorífic constatar una cosa així.

Llibre aprofitable per a tenir sempre present que aquestes coses passen. Cada dia. I no precisament a l'altra banda del Món. Quina ràbia...




dissabte, 10 de setembre de 2016

BARCELONA. UNA BIOGRAFIA

Títol original: Barcelona. Una biografia
Autor: Enric Calpena
Editorial: Edicions 62
Any primera edició: 2015

És efectivament una biografia de Barcelona, perquè Barcelona depassa la 'simple' categoria de ciutat per a convertir-se en un gran personatge que s'ha inventat a sí mateix al llarg de la Història.

Quan va nèixer Barcelona? Fàcil pregunta de difícil resposta. De la mateixa manera que és falsa la versió oficial que diu que va ser Lee Harvey Oswald qui va matar Kennedy, tampoc és més creible l'explicació tradicional segons la qual Barcelona va ser fundada pels romans a l'època d'Octavi August.

Abans dels simpàtics i voluntariosos xavalots d'August, el Pla de Barcelona ja havia allotjat als cartaginesos (l'equip rival, com si diguéssim) de la Segona Guerra Púnica; abans encara, una possible colònia grega; i molt abans, cap allà el segle VII aC (és dir abans de posar el Comptador a zero) el Pla va allotjar als laietans, que eren uns íbers que mai no van arribar a saber, pobrets, que en un futur molt llunyà s'aixecaria, més o menys on ells havien plantat les seves manyoses cabanes artesanals, la primera central de La Caixa, una cosa raríssima que li dirien el Palau de la Música i, sobretot, una institució que durant molts anys va ser far, guia i punt de referència dels barcelonins: La Casa de las Mantas. Amb això ja està tot dit.

O no, perquè si realment ja estigués tot dit, el senyor Enric Calpena (nascut a TV3 l'any 1983) no hauria pogut escriure un llibre de vuit-centes trenta-dues pàgines, quatre centímetres de gruix (sense comptar les tapes) i segurament entre un i dos kilos de pes, explicant la biografia de la ciutat.


El senyor Calpena, 33 anys després del primer Telenotícies de TV3.
 

Així doncs, gràcies a l'impagable treball del senyor Calpena podem descobrir (o recordar, depenent dels coneixements previs) moltes coses curioses i interessants. Per exemple, que molt parlar del Comte Borrell o de Ramon Borrell o de Ramon Berenguer o de Berenguer Ramon o de Guifré el Pilós, però resulta que hi va haver una senyora de nom Ermessenda de Carcassona (975-1058), esposa justament d'un dels Borrells, que va manar tant o més que els il·lustres senyors abans esmentats malgrat que era dona i a sobre antiga; bé, en aquella època no era antiga, però vista des d'ara, sí.


La senyora Ermessenda. Foto espontània.


També descobrim o recordem l'estrepitosa ficada de pota de Martí l'Humà, allà l'any 1410, amb aquella tonteria seva de morir-se sense descendència, cosa que va causar la convocatòria del Compromís de Casp i que a Barcelona li caiguessin al damunt els Trastàmares. Encara n'estem pagant les conseqüències.


Martí l'Humà, molt humà i poc previsor.
 

Més coses. El senyor Calpena també ens explica o recorda que tant la Diputació del General (actualment “Generalitat”) com el Consell de Cent (actualment “Ajuntament”) van ser dues institucions tremendament barcelonines però tan poc democràtiques com Lluís XIV. I parlant de Lluís XIV, en aquesta biografia de Barcelona també es narren, naturalment, les inoportunes diferències de criteri entre les dues il·lustres institucions abans esmentades i l'animal del nét de Lluís, és a dir, Felip d'Anjou. Va guanyar Felip, i amb això no crec que els estigui fent a vostès cap spoiler. El que potser alguns de vostès no sàpiguen, i sorprenentment el senyor Calpena no explica, és que a partir d'aquí, els partidaris d'Anjou, al fet d'anar a la comuna (la de cagar, no la de París) li van dir “anar al número cent”, mentre que els detractors del mateix 'prenda', de la mateixa acció en van dir “anar a can Felip”. I és que l'Onze de Setembre vam perdre les nostres llibertats, però a conya marinera no ens guanya ningú.


Saló del Consell de Cent a l'Ajuntament de Barcelona.


I així, fins a arribar al segle XX, -el segle XXI encara no té categoria d'històric- el senyor Calpena ens va revelant i/o recordant tot allò que vostès i jo voliem saber sobre Barcelona però que mai no haviem preguntat possiblement perquè ni haviem imaginat les preguntes, i encara menys les respostes.

Un parell de comentaris més abans d'acabar:

Primer: el llibre està molt ben proporcionat, és a dir, explica més de dos mil anys d'Història i per tant, el segle XX, per molt important que ens sembli -més que res perquè és el més pròxim- només ocupa cent de les vuit-centes trenta-dues pàgines de l'obra.

I segon: és aconsellable que aquest llibre sigui llegit amb una tablet o aparell semblant al costat, per a anar veient quina cara feien tant els personatges com els paisatges que van apareixent en aquesta història; els puc assegurar que és tota una experiència. A més, des de començament del segle XIX ja hi ha fotografies, no només pintures o retrats. Per a entendre'ns: no hi ha fotografies de Fernando VII perquè a ell no li va donar la gana, però no perquè no fos possible; la primera fotografia que es conserva és de 1826 i Fernando VII va durar, per a desesperació del planeta, fins 1833. Sí que ja es troben, en canvi, fotos de la seva filla, Isabel II; i creguin-me, no tenen desperdici.

Llibre aprofitable? Sens dubte. Del tot.


Isabel II. A que és terrorífica?


diumenge, 28 d’agost de 2016

HEROIS INDEPES

Títol original: Herois Indepes
Autors: Jordi Calvís i Andreu González
Editorial: Cossetània Edicions
Any primera edició: 2016

Quan un adolescent (o no tan adolescent) es dóna d'alta en una de tantes xarxes socials (per què es deuen dir així?) de les que impunement causen estralls a internet, ha d'omplir un formulari en el que, en un moment donat, es troba indefectiblement amb la següent pregunta: "¿Cuál es tu cita preferida?". Aclareixo: ho he escrit en castellà perquè sempre ho he vist escrit en castellà. No valoro res, només constato. Les respostes també les he vist sempre escrites en castellà (és un dir) i solen ser d'aquesta mena: "Con un xico (sic) en la plalla (també sic) y la luna yena (novament sic)". El cinquanta per cent de les respostes responen a aquest model. Substitueixin "xico" per "xica" i tindran l'altre cinquanta per cent.

Bé, naturalment els cervellets a sou de les xarxes socials que han redactat aquests bonics formularis, quan han introduit el concepte "cita" a l'original anglès no es referien a "date", que és quedar amb una altra persona (segurament a la plalla y kon la luna yena), sino a "quotation", és a dir, el fet d'esmentar una frase o un text d'algú altre amb l'objectiu de donar suport a una opinió, una norma, etc. Per exemple: 'com cantava el grup musical The Refrescos l'any 1984, "Vaya vaya, aquí no hay playa" ' (o 'plalla'); això és una quotation.

I de tot això es desprèn que, efectivament, saber anglès ajuda molt ja que entre "date" i "quotation" no hi ha confusió possible, i en canvi en castellà i català quan et diuen "cita" vés a saber què has d'entendre. És clar que ben mirat saber anglès tampoc no et salva de tot: "beach" i "bitch" són dues paraules de fonètica molt semblant, però una vol dit "platja" i l'altra és un eufemisme de "puta", de la qual cosa igualment es desprèn que saber català o castellà també ajuda bastant en segons quines circumstàncies.

"I es pot saber per què ens explica això, ara??" es preguntaran vostès amb aquella impaciència que els caracteritza. Doncs els explico aixó perquè el llibre que comento aquí resulta que va de cites però de les d'esmentar textos i no de les d'acabar a la plalla kon el xico o xica, i no voldria que ja d'entrada caiguéssim en confusions potser simpàtiques però en definitiva absurdes. Les coses, ja saben, com més clares millor.

Jordi Calvís i Andreu González ens obsequien amb una col·lecció de cent setanta-set frases profundes (en el sentit de típiques de l'Espanya Profunda) que a més de deixar ben manifesta la sensació de que estem en mans de personantges amb la capacitat mental d'una esponja marina (no cervell, no sistema nerviós central i encara menys perifèric), han tingut la virtut de convertir a l'independentisme a persones que ni s'ho havien plantejat o, el que és pitjor, s'havien plantejat que "no" i ara no es plantegen altra cosa que "sí".

Abans deia que "les coses, com més clares millor" (això és una cita de mi mateix, una 'quotation'; ho van pillant, oi?). Doncs bé, certament sembla que aquest és un principi del que són religiosament devots tots i cadascun d'aquests cent setanta-set personatges, perquè no es pot dir en absolut que cap de les seves deposicions verbals siguin ambígües. Vegem-ne alguns exemples:

"A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Juan Carlos de Borbón, 2001.

"El poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña". Juan Velarde, premi Príncipe de Asturias 1992. Un comentari sobre aquesta profunda cita: el de la brillant idea dels bombardejos periòdics no va ser Azaña a la dècada dels 1930's; va ser el general Espartero l'any 1848 i no es referia a Catalunya sinó a Barcelona; cada cinquanta anys, deia concretament.

"Catalanes de mierda. No se merecen nada". Juan Carlos Gafo, director adjunt de la "Marca España", 2013.

"Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación". Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol de l'interior, 2013.

"En Cataluña los medios de comunicación es como si fueran de Pakistán, Afganistán, del Tercer Mundo. En Cataluña no hay medios de comunicación libres". Curri Valenzuela, periodista (?) espanyola, 2014.

En fi, ja es veu quin és el to. Doncs bé, és gràcies a aquesta torrencial riquesa verbal digna de millor causa que els cent setanta-set personatges que apareixen en aquest llibre han aconseguit elevar a cotes insospitades la ratio d'independentistes catalans per metre quadrat. Per a provar d'entendre, encara que només sigui una miqueta, l'enorme magnitud d'aquesta gesta, només els diré que Esquerra Republicana de Catalunya ha estat intentant això mateix des de 1931 i mai no ha aconseguit arribar a aquests resultats ni en els somnis més delirants.

Llibre aprofitable? Mirin, la veritat és que no està de més fer-li una repassadeta de tant en tant per a no oblidar que aquestes coses existeixen i tenen conseqüències. Això sí, els aconsello que es limitin a llegir no més de dues o tres cites d'aquestes al dia, més que res per tal de prevenir tota mena de disfuncions estomacals sobtades.

Per a acabar, els deixo amb aquest bonic video.


THE REFRESCOS (1989): "AQUÍ NO HAY PLAYA"






diumenge, 21 d’agost de 2016

MUERTE EN BLACKHEATH

Sèrie Pitt nº 29

Títol original: Death on Blackheath
Autor: Anne Perry
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2014

Algunes dades contextuals. A la novel·la anterior, que se situava a l'any 1896, es deia que la filla de Pitt tenia catorze anys y el nen en tenia onze. En aquesta es diu que la nena en té quinze i el nen dotze, ergo estem a 1897.

Més. En aquesta novel·la també s'esmenta que Thomas i Charlotte Pitt ja porten setze anys de matrimoni, i això voldria dir que es van casar l'any 1881, el mateix any que es van conèixer. Vull recordar que Thomas i Charlotte es van coneixer arrel d'un cas que estava investigant el primer i això passava a l'abril de l'any 1881, no pas a gener, és a dir, que Thomas i Charlotte no van arribar a estar de nòvios més de vuit mesos, de fet menys perquè mentre s'investigava el cas no eren nòvios i fins i tot més aviat es manifestaven una certa mania mútua.

I a quina conclusió arribem amb tot plegat? Doncs a que per a l'època -no oblidem que victoriana- en què passava tot això, una etapa de nòvios de menys de vuit mesos era meteòrica i per tant això de Thomas i Charlotte va ser una mena de "aquí te pill, aquí te mat" passional que, per si algú de vostès ho dubtava, encara dura. Això sí, van tenir la nena l'any 1882, un any després de casats; res de relacions prematrimonials, que tot té un límit, i en temps de la reina Victòria encara més.

Però encara queda un misteri que fa que a mi em costi agafar el son a les nits després de reflexionar sobre tot això. A vostès potser no els farà ni fred ni calor perquè en el fons són una colla d'insensibles, però a mi, que sóc una ànima impressionable, em té delicat. El misteri és el següent: amb una relació tan tòrridament apassionada com la que s'ha mantingut des del primer dia entre Thomas i Charlotte Pitt ¿com és possible que entre la nena i el nen hi hagi tres anys de diferència?! ¿¿Quins mètodes anticonceptius victorians tan inusualment efectius van fer servir Thomas i Charlotte entre 1882 i 1885??

Algú em dirà que "potser hi va haver alguns avortaments no desitjats", que "aquestes coses passen". Doncs no! Si hagués estat això la senyora Perry ja ens ho hauria dit i ens hauria pintat amb detallisme puntillista la depressió post-avortiva de la sra Pitt, i no diguem la del sr Pitt, al llarg de tooota la segona i tercera novel·la de la sèrie, que corresponen als anys 1883 i 1884. La senyora Perry no hauria perdut una oportunitat d'or com aquesta per a fer-nos sentir tan desgraciats com el matrimoni Pitt. Li encannnta fer aquestes coses.

I per si de cas a algú se li acut insinuar que els dos anys abans del naixement del nen (i tots els posteriors també??) els Pitt es van mantenir en una casta abstinència, ja li dic, amb tota la cordialitat de què sóc capaç, que deixi el que estigui fent i surti a prendre's alguna cosa; amb sort es trobarà amb algun company de barra de bar que li expliqui que el Pare Noel no existeix i, sobretot, que els nens, excepte els parisencs, no venen de París.

I per què els estic explicant totes aquestes ximpleries? es preguntaran vostès. Doncs fàcil: perquè aquesta vint-i-novena entrega de la sèrie Pitt no és que sigui una obra mestra precisament, i és clar, pocs detalls que té, si a sobre els apunto aquí, doncs ja em diran. Aquest és un llibre entretingudet i para de comptar.

I finalment els deixo anotades altres coses que també van passar l'any 1897, per a acabar de situar en context aquest episodi de Pitt. Si més no, farem cultureta:

Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sants i les Corts queden annexionats a la ciutat de Barcelona; s'inaugura la cafeteria "Els quatre Gats" de Barcelona; William McKinley accedeix al càrrec de President dels Estats Units (seria assassinat quatre anys més tard); s'interpreta per primera vegada la marxa "The Stars and Stripes Forever" (Barres i Estrelles); a Londres, Oscar Wilde surt de la presó i s'exilia al continent; es publica "Dràcula", de Bram Stoker; Noces de Diamant de la reina Victòria al tron, seixanta anys seguits, nou rècord (l'anterior va ser de George III, el seu iaio, 1760-1820); s'inventa l'aspirina (sí, la que fa servir vostè ara; i sí, la inventen als laboratoris Bayer); s'estrena a París l'obra de teatre "Cyrano de Bergerac"; Marconi patenta la ràdio; un tal Manolico, obrer de catorze anys, es troba amb una pedrota estranyíssima que resulta ser la "Dama de Elche"; Edison patenta el kinetoscopi...

Apa, ja tenen temes de reflexió per a aquesta nit; apart, és clar, de pensar en quina era la punyeta de mètode anticonceptiu que usaven Thomas i Charlotte Pitt. De res. Bona nit.

 
William McKinley, President dels Estats Units


"Dràcula", una de les primeres edicions.


Aspirina, 1897


Cartell original de l'obra "Cyrano de Bergerac"


Marconi i els seus invents



"Barres i Estrelles"
Filharmònica de New York
Leonard Bernstein


Portada de l'edició original del llibre



dissabte, 23 de juliol de 2016

LA MUERTE DE DEXTER

Sèrie Dexter - 8

Títol original: Dexter is dead
Autor: Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel
Any primera edició original: 2015

De fet aquest no és un nou llibre de la sèrie Dexter; és la segona part del llibre anterior i també és el final de la sèrie.

Han passat onze anys des de que Jeff Lindsay va publicar la primera novel·la del personatge, fins a aquesta darrera. Llàstima, ens haviem habituat al bo de Dexter. Bé, això de "bo" és un dir, depèn dels criteris ètics de cadascú... o de si hom té criteris ètics o no.

Dexter diu que ell no és capaç de experimentar sentiments -la qual cosa jo diria que no és ben bé exacta- però el que sembla clar és que sí que té criteris ètics. S'ho passa molt bé assassinant gent de maneres francament sàdiques, és veritat, però això en tot cas seria immoral des del punt de vista de l'espectador (cas que n'hi hagués), no des del punt de vista del propi Dexter. I pel que fa a l'ètica, no hi ha dubte que Dexter aplica estrictes criteris ètics: no es carrega a 'qualsevol' i 'perquè sí', sinó que escull molt bé els seus 'companys de jocs' (segons la seva pròpia expressió, ja que per a ell, és clar, no són víctimes) i ho fa per raons perfectament establertes; és més, si el possible 'company de jocs' no compleix els requisits pertinents Dexter es reprimeix, per moltes ganes que tingui (i solen ser realment 'moltes') de reduir-lo a trossets fins a deixar-lo fet un puzzle irreconstruïble.


Michael C. Hall, el Dexter de la sèrie de TV


Al segment de població que sí que creu que té criteris morals i ètics (totes dues coses) Dexter li llença a la cara una contradicció flagrant: a l'abominació que aquest segment de població manifesta cap a la pena de mort o a qualsevol forma de violència extrema, se li contraposen les irreprimibles ganes d'aplaudir quan Dexter fa passar a 'millor vida' a cadascuna de les seves víctimes (o 'companys de jocs'); i fins i tot diria que uns quants membres d'aquest col·lectiu benpensant encara aplaudeix més com més sàdics són els procediments que empra Dexter en les seves sempre ben preparades 'sales de jugar'.

Per a d'altres segments de ploblació, com per exemple l'ultradreta dels Estats Units (desenes de milions d'individus, tot el Partit Republicà i la major part del Demòcrata), els partidaris de la pena de mort a tot el món, siguin del color ideològic que siguin, o l'executiva i tota la militància en ple de l'Associació Nacional del Rifle i altres col·lectius similars arreu del planeta, per a tots aquests, dic, Dexter és una mena d'icona del que ha de ser una situació ideal: la llibertat de 'fer justícia' contra els indesitjables (fins i tot els de pensament, no només els d'acció), sense que les lleis establertes i la justícia institucional hi posi obstacles idiotes constantment. Sense anar més lluny aquesta és la 'filosofia' de base de l'abans esmentada Associació Nacional del Rifle.

El que no se'ls acut pensar a aquesta colla de personatges il·luminats és que el propi Dexter, que potser no té moral però sí ètica, els repudiaria; és més, segurament convertiria uns quants individus d'aquests col·lectius en entretinguts 'companys de joc'.

Però en fi, el cas és que no som res, com diuen les àvies (excepte les centenàries, que aquestes cada dia que passa estan més convençudes de que a elles 'no les mata ni Déu') i el fet és que Dexter també arriba al seu final.

És clar que això és el que diu l'editorial que publica el llibre, la Wikipèdia o qualsevol pàgina web que hom consulti sobre aquesta història ...però no em consta que el senyor Jeff Lindsay ho hagi dit. Ni tampoc em consta que el propi Dexter ho tingui molt clar...

Llibre aprofitable? Si us plau, quines coses de preguntar.

Portada de l'edició original