HEROIS INDEPES

Títol original: Herois Indepes

Autors: Jordi Calvís i Andreu González
Editorial: Cossetània Edicions

Any primera edició: 2016

Quan un adolescent (o no tan adolescent) es dóna d'alta en una de tantes xarxes socials (per què es deuen dir així?) de les que impunement causen estralls a internet, ha d'omplir un formulari en el que, en un moment donat, es troba indefectiblement amb la següent pregunta: "¿Cuál es tu cita preferida?". Aclareixo: ho he escrit en castellà perquè sempre ho he vist escrit en castellà. No valoro res, només constato. Les respostes també les he vist sempre escrites en castellà (és un dir) i solen ser d'aquesta mena: "Con un xico (sic) en la plalla (també sic) y la luna yena (novament sic)". El cinquanta per cent de les respostes responen a aquest model. Substitueixin "xico" per "xica" i tindran l'altre cinquanta per cent.

Bé, naturalment els cervellets a sou de les xarxes socials que han redactat aquests bonics formularis, quan han introduit el concepte "cita" a l'original anglès no es referien a "date", que és quedar amb una altra persona (segurament a la plalla y kon la luna yena), sino a "quotation", és a dir, el fet d'esmentar una frase o un text d'algú altre amb l'objectiu de donar suport a una opinió, una norma, etc. Per exemple: 'com cantava el grup musical The Refrescos l'any 1984, "Vaya vaya, aquí no hay playa" ' (o 'plalla'); això és una quotation.

I de tot això es desprèn que, efectivament, saber anglès ajuda molt ja que entre "date" i "quotation" no hi ha confusió possible, i en canvi en castellà i català quan et diuen "cita" vés a saber què has d'entendre. És clar que ben mirat saber anglès tampoc no et salva de tot: "beach" i "bitch" són dues paraules de fonètica molt semblant, però una vol dit "platja" i l'altra és un eufemisme de "puta", de la qual cosa igualment es desprèn que saber català o castellà també ajuda bastant en segons quines circumstàncies.

"I es pot saber per què ens explica això, ara??" es preguntaran vostès amb aquella impaciència que els caracteritza. Doncs els explico aixó perquè el llibre que comento aquí resulta que va de cites però de les d'esmentar textos i no de les d'acabar a la plalla kon el xico o xica, i no voldria que ja d'entrada caiguéssim en confusions potser simpàtiques però en definitiva absurdes. Les coses, ja saben, com més clares millor.

Jordi Calvís i Andreu González ens obsequien amb una col·lecció de cent setanta-set frases profundes (en el sentit de típiques de l'Espanya Profunda) que a més de deixar ben manifesta la sensació de que estem en mans de personantges amb la capacitat mental d'una esponja marina (no cervell, no sistema nerviós central i encara menys perifèric), han tingut la virtut de convertir a l'independentisme a persones que ni s'ho havien plantejat o, el que és pitjor, s'havien plantejat que "no" i ara no es plantegen altra cosa que "sí".

Abans deia que "les coses, com més clares millor" (això és una cita de mi mateix, una 'quotation'; ho van pillant, oi?). Doncs bé, certament sembla que aquest és un principi del que són religiosament devots tots i cadascun d'aquests cent setanta-set personatges, perquè no es pot dir en absolut que cap de les seves deposicions verbals siguin ambígües. Vegem-ne alguns exemples:

"A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". Juan Carlos de Borbón, 2001.

"El poder central tiene que ser duro y serio. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña". Juan Velarde, premi Príncipe de Asturias 1992. Un comentari sobre aquesta profunda cita: el de la brillant idea dels bombardejos periòdics no va ser Azaña a la dècada dels 1930's; va ser el general Espartero l'any 1848 i no es referia a Catalunya sinó a Barcelona; cada cinquanta anys, deia concretament.

"Catalanes de mierda. No se merecen nada". Juan Carlos Gafo, director adjunt de la "Marca España", 2013.

"Homenajear a la División Azul en Cataluña es un acto de reconciliación". Jorge Fernández Díaz, ministre espanyol de l'interior, 2013.

"En Cataluña los medios de comunicación es como si fueran de Pakistán, Afganistán, del Tercer Mundo. En Cataluña no hay medios de comunicación libres". Curri Valenzuela, periodista (?) espanyola, 2014.

En fi, ja es veu quin és el to. Doncs bé, és gràcies a aquesta torrencial riquesa verbal digna de millor causa que els cent setanta-set personatges que apareixen en aquest llibre han aconseguit elevar a cotes insospitades la ratio d'independentistes catalans per metre quadrat. Per a provar d'entendre, encara que només sigui una miqueta, l'enorme magnitud d'aquesta gesta, només els diré que Esquerra Republicana de Catalunya ha estat intentant això mateix des de 1931 i mai no ha aconseguit arribar a aquests resultats ni en els somnis més delirants.

Llibre aprofitable? Mirin, la veritat és que no està de més fer-li una repassadeta de tant en tant per a no oblidar que aquestes coses existeixen i tenen conseqüències. Això sí, els aconsello que es limitin a llegir no més de dues o tres cites d'aquestes al dia, més que res per tal de prevenir tota mena de disfuncions estomacals sobtades.

Per a acabar, els deixo amb aquest bonic video.

THE REFRESCOS (1989): "AQUÍ NO HAY PLAYA"