dissabte, 10 de setembre de 2016

BARCELONA. UNA BIOGRAFIA

Títol original: Barcelona. Una biografia
Autor: Enric Calpena
Editorial: Edicions 62
Any primera edició: 2015

És efectivament una biografia de Barcelona, perquè Barcelona depassa la 'simple' categoria de ciutat per a convertir-se en un gran personatge que s'ha inventat a sí mateix al llarg de la Història.

Quan va nèixer Barcelona? Fàcil pregunta de difícil resposta. De la mateixa manera que és falsa la versió oficial que diu que va ser Lee Harvey Oswald qui va matar Kennedy, tampoc és més creible l'explicació tradicional segons la qual Barcelona va ser fundada pels romans a l'època d'Octavi August.

Abans dels simpàtics i voluntariosos xavalots d'August, el Pla de Barcelona ja havia allotjat als cartaginesos (l'equip rival, com si diguéssim) de la Segona Guerra Púnica; abans encara, una possible colònia grega; i molt abans, cap allà el segle VII aC (és dir abans de posar el Comptador a zero) el Pla va allotjar als laietans, que eren uns íbers que mai no van arribar a saber, pobrets, que en un futur molt llunyà s'aixecaria, més o menys on ells havien plantat les seves manyoses cabanes artesanals, la primera central de La Caixa, una cosa raríssima que li dirien el Palau de la Música i, sobretot, una institució que durant molts anys va ser far, guia i punt de referència dels barcelonins: La Casa de las Mantas. Amb això ja està tot dit.

O no, perquè si realment ja estigués tot dit, el senyor Enric Calpena (nascut a TV3 l'any 1983) no hauria pogut escriure un llibre de vuit-centes trenta-dues pàgines, quatre centímetres de gruix (sense comptar les tapes) i segurament entre un i dos kilos de pes, explicant la biografia de la ciutat.


El senyor Calpena, 33 anys després del primer Telenotícies de TV3.
 

Així doncs, gràcies a l'impagable treball del senyor Calpena podem descobrir (o recordar, depenent dels coneixements previs) moltes coses curioses i interessants. Per exemple, que molt parlar del Comte Borrell o de Ramon Borrell o de Ramon Berenguer o de Berenguer Ramon o de Guifré el Pilós, però resulta que hi va haver una senyora de nom Ermessenda de Carcassona (975-1058), esposa justament d'un dels Borrells, que va manar tant o més que els il·lustres senyors abans esmentats malgrat que era dona i a sobre antiga; bé, en aquella època no era antiga, però vista des d'ara, sí.


La senyora Ermessenda. Foto espontània.


També descobrim o recordem l'estrepitosa ficada de pota de Martí l'Humà, allà l'any 1410, amb aquella tonteria seva de morir-se sense descendència, cosa que va causar la convocatòria del Compromís de Casp i que a Barcelona li caiguessin al damunt els Trastàmares. Encara n'estem pagant les conseqüències.


Martí l'Humà, molt humà i poc previsor.
 

Més coses. El senyor Calpena també ens explica o recorda que tant la Diputació del General (actualment “Generalitat”) com el Consell de Cent (actualment “Ajuntament”) van ser dues institucions tremendament barcelonines però tan poc democràtiques com Lluís XIV. I parlant de Lluís XIV, en aquesta biografia de Barcelona també es narren, naturalment, les inoportunes diferències de criteri entre les dues il·lustres institucions abans esmentades i l'animal del nét de Lluís, és a dir, Felip d'Anjou. Va guanyar Felip, i amb això no crec que els estigui fent a vostès cap spoiler. El que potser alguns de vostès no sàpiguen, i sorprenentment el senyor Calpena no explica, és que a partir d'aquí, els partidaris d'Anjou, al fet d'anar a la comuna (la de cagar, no la de París) li van dir “anar al número cent”, mentre que els detractors del mateix 'prenda', de la mateixa acció en van dir “anar a can Felip”. I és que l'Onze de Setembre vam perdre les nostres llibertats, però a conya marinera no ens guanya ningú.


Saló del Consell de Cent a l'Ajuntament de Barcelona.


I així, fins a arribar al segle XX, -el segle XXI encara no té categoria d'històric- el senyor Calpena ens va revelant i/o recordant tot allò que vostès i jo voliem saber sobre Barcelona però que mai no haviem preguntat possiblement perquè ni haviem imaginat les preguntes, i encara menys les respostes.

Un parell de comentaris més abans d'acabar:

Primer: el llibre està molt ben proporcionat, és a dir, explica més de dos mil anys d'Història i per tant, el segle XX, per molt important que ens sembli -més que res perquè és el més pròxim- només ocupa cent de les vuit-centes trenta-dues pàgines de l'obra.

I segon: és aconsellable que aquest llibre sigui llegit amb una tablet o aparell semblant al costat, per a anar veient quina cara feien tant els personatges com els paisatges que van apareixent en aquesta història; els puc assegurar que és tota una experiència. A més, des de començament del segle XIX ja hi ha fotografies, no només pintures o retrats. Per a entendre'ns: no hi ha fotografies de Fernando VII perquè a ell no li va donar la gana, però no perquè no fos possible; la primera fotografia que es conserva és de 1826 i Fernando VII va durar, per a desesperació del planeta, fins 1833. Sí que ja es troben, en canvi, fotos de la seva filla, Isabel II; i creguin-me, no tenen desperdici.

Llibre aprofitable? Sens dubte. Del tot.


Isabel II. A que és terrorífica?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada