dilluns, 28 de febrer del 2011

UNA PARTE DEL TODO

Títol original: A fraction of the whole
Autor:
Steve Toltz
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2008


He descobert que no tinc sentit de l'humor. Cap ni un. A l'instant d'acabar el llibre m'he quedat una estona sense saber què fer ni què dir. He llegit les frases de propaganda (tipus "La crítica diu...") que l'editor ha insertat a la sobrecoberta. No m'ha quadrat res. He anat a internet. He buscat comentaris del llibre en tres idiomes (català, castellà i anglès). Tampoc no m'ha quadrat res. Gairebé indefectiblement tots els comentaris que he vist parlaven de "històrià enginyosament irònica", "còmicament divertida" -cita textual- o "esbojarradament hilarant".

En conclusió: o bé jo no tinc cap sentit de l'humor, com ja he dit abans, o bé l'índex d'analfabetisme entre els col·lectius d'editors, crítics i opinadors literaris d'aquest planeta és escandalosament alarmant.

"Una parte del todo" no fa cap gràcia. És una de les històries més terribles que hagi arribat a llegir. I és una història magnífica.

Jasper escriu la seva biografia, fins ara curta però molt intensa, des d'una presó. No sabem per què Jasper és a la presó, ho descobrim al final del llibre, però en el moment de descobrir-ho hom està ja tan estupefacte que el detall penitenciari no té cap importància.

La biografia de Jasper no es pot comprendre sense conèixer la del seu pare, la del seu oncle i, en part, la dels seus avis. Això és el llibre. Jasper és només "una part del tot".

És una història que parla de "nimietats" com l'amor pervers (entengui's 'amor' en el sentit més ampli), la potència destructora de les societats que es pretenen més civilitzades (una societat pot ser un monstre sense cap, i moltes vegades ho és), les filosofies vitals, l'absurd de les filosofies vitals, la mort (del dret i del revés), la il·lusòria independència de l'individu, la lluita inútil contra la dependència de l'individu, l'odi com a part essencial de l'amor i viceversa... és a dir, un munt de dimensions humanes fonamentals que l'autor tracta sense anestèsia i de tal manera que jo he estat completament incapaç de veure-hi el costat divertit, i molt menys hilarant. Amb molta generositat puc concedir "un cert sentit irònic", però res més.

"Una parte del todo" és un gran llibre, una història magnífica -com ja he dit abans i en la meva particular opinió, naturalment-, però no només ho és pel contingut, sinó també, i d'una manera especial, pel llenguatge, un llenguatge directe, sense cap ambigüitat, amb molta força, que atrapa, que toca la fibra. Desconec com és la versió original en anglès, però aquesta vegada la traductora, Magdalena Palmer, ha fet una feina digníssima; per una vegada aquest blog no demana el retorn de la Inquisició per al col·lectiu de traductors i agraeix sincerament a la senyora Palmer la seva feina.

Llibre aprofitable? Sí, però si us plau no el llegeixin al metro, es mereix un entorn més íntim. Ah, i si li troben la dimensió hilarant, també si us plau facin-m'ho saber. Aquesta incapacitat meva per a interpretar el sentit de l'humor m'ha deixat francament preocupat. 


diumenge, 20 de febrer del 2011

EL SECRETO DE COTTISHAM

Sèrie Perry-Christmas nº 3

Títol original: A Christmas Secret
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2006

Tercera història de nadal (i pel que fa a servidor de vostès, última) de la senyora Perry relacionada amb personatges de la sèrie Pitt. El nadal en sí ja és prou horrible; no cal empitjorar-lo gratuïtament amb històries tontes com aquesta.

Dominic Corde -ex-cunyat de Pitt que un dia va "veure la llum" i es va fer capellà- és assignat temporalment a una parròquia d'un poble perdut de l'Anglaterra profunda com a substitut del rector titular que, suposadament, és de vacances. Dominic es planta allà amb la seva dona (més aviat "doneta"), i és ella qui comença a adonar-se que en aquella idíl·lica comunitat hi ha alguna cosa que no acaba de quadrar.

Primera: només començar la novel·la hom es troba amb un detall que fa pensar que aquesta història de nadal (i probablement les anteriors) no interessen en absolut ni a la pròpia autora. La data. La senyora Perry situa la narració en el mes de desembre de 1890. Impossible. Si hom repassa la cronologia de la sèrie principal -la sèrie Pitt-, tasca d'altra banda bastant àrdua, se n'adona de que aquesta història no encaixa ni amb calçador a menys que se la situï no abans de 1892. Si la pròpia autora no és capaç, d'entrada, ni de referenciar cronològicament allò que escriu és que aquí hi ha un problema. El cas és que la senyora Perry no és tonta, la seva obra -normalment molt ben documentada- ho demostra; per tant, cobra cos la sospita de que ella mateixa consideri aquestes mini-històries de nadal com un tribut que hagi de pagar a no se sap qui, i que de fet no l'importin un rave.

Segona: la "doneta" del reverend Corde és una mala imitació de l'altra "Doneta" -així, amb majúscula-, és a dir de Charlotte, l'esposa de l'inspector Pitt. La senyora Corde comparteix amb la senyora Pitt les seves inquietuts detectivesques d'estar per casa, però la separa de la senyora Pitt el fet de que la dona del policia no és tan bleda, ni de lluny.

Tercera: en la meva opinió -subjectiva, és clar- la història és inconsistent. Molt. Un poble on tot, fins i tot les inexistents gallines, és d'allò més típic; on tothom guarda les aparences però en realitat ningú no se les creu i ningú no pregunta, per si de cas; i amb un final que té com a únic objectiu acabar el llibre d'alguna manera.

Llibre aprofitable? Depèn: té vostè prou material combustible a casa com per a encendre una barbacoa? El paper crema molt bé.