dilluns, 31 de desembre de 2012

BERLÍN 1961

Títol original: Berlín 1961
Autor:
Frederick Kempe
Editorial: Galaxia Gutemberg
Any primera edició original: 2011
Any primera edició per Galaxia Gutemberg: 2012


L'afirmació de que la Tercera Guerra Mundial va estar a punt d'esclatar arrel de la Crisi dels Missils de Cuba de l'any 1962, es un tòpic històric que ningú posa en dubte.

El que no sembla tan conegut però, és que el món va estar a punt de no arribar a la Crisi dels Missils, perquè un any abans, a Washington i Moscou, els respectius governs van estar valorant seriosament la possibilitat de pitjar el botó termonuclear de manera immediata i a poder ser abans que l'altre tingués temps ni d'adonar-se'n. Fins i tot es va fer el càlcul de baixes que es produirien durant els quinze primers, i segurament últims, minuts de conflicte (no menys de 100 milions de persones), i en la imaginació de segons qui ja estava clar que no quedaria ni rastre de New York, França, Alemanya Federal, Itàlia i gran part de la Unió Soviètica. I quin hauria estat el detonant?: Berlín.

En acabar la Segona Guerra Mundial, Europa -i per extensió la totalitat del planeta- va quedar repartida en dues grans àrees d'influència. De països no aliniats, no s'ho creguin, no n'hi havia (potser Tonga, com a molt). Aquesta repartició es va fer de la manera més inepta possible, com sol passar sempre en aquest casos, però si hi ha un lloc on la ineptitud va adquirir dimensions colossals, aquest lloc va ser justament Alemanya, i dins d'Alemanya Berlín es va convertir en el "non va plus" de l'absurd. 

El cas és que a començament de la dècada dels 60's el bloc socialista-soviètic era com un enorme globus que tenia un petit foradet per on constantment se li escapava l'aire, i els propietaris del globus, és a dir el Kremlin, s'atemorien més i més cada dia pensant que per culpa d'aquella merdeta de foradet hi havia un perill molt real de que el globus quedés desinflat del tot. 

Dit sense metàfora: el bloc soviètic era un espai tancat d'on la gent no hi podia sortir per enlloc excepte per un punt: la meitat de la ciutat de Berlín que estava controlada per la coalició franco-anglo-nordamericana. I la gent sortia per allà. Vaja si sortia. Centenars, milers, desenes de milers...


Walter Ulbricht

Un personatge que contribuïa molt a que la gent fugís era Walter Ulbricht, president de la República Democràtica Alemanya (RDA), és a dir "l'Alemanya soviètica". I és que Walter Ulbricht era un senyor bastant antipàtic i sense escrúpols que compartia amb el general Franco (sense saber-ho, suposo) la màxima de que "si per a salvar el règim cal carregar-se la població, cap problema: hom es carrega la població". És clar, la població, a poc que podia, mirava de posar distància entre ella i Ulbricht.

Walter Ulbricht és un dels tres protagonistes d'aquest llibre. Els altres dos són Nikita Sergeyevich Jrushchov i John Fitzgerald Kennedy.


Nikita Jrushchov

Pel que fa a Nikita Jrushchov, val a dir que era un home molt ocupat; dedicava bona part del seu temps bàsicament a impedir que els seus fidels camarades del partit el desbanquessin de la seva posició de Secretari General del Partit Comunista i Primer Ministre de la Unió Soviètica a la més mínima ocasió (finalment ho van aconseguir); la resta del temps solia dedicar-lo a intentar frenar les animalades de Walter Ulbricht (amb més aviat poca fortuna) i a fer-li la punyeta a Kennedy (cosa no gaire difícil perquè encara que Jrushchov no era precisament cap llumanera, Kennedy, comparat amb ell, era francament naïf).


John F. Kennedy

I en referència al propi Kennedy és de justícia reconèixer-li el mèrit de tenir uns assessors d'imatge extraordinàriament brillats que van aconseguir que mantingués uns més que sanejats índexs de popularitat malgrat les immenses ficades de pota en què quedava embolicat cada cinc minuts. Per exemple i sense anar més lluny: Fidel Castro no era comunista ni s'ho havia plantejat mai, però gràcies a l'espatarrant fiasco d'intent d'invasió de Cuba autoritzat per Kennedy (allò de Bahia Cochinos, 1961), ha resultat que Fidel Castro és encara, a 2012, un comunista convençut que ha sobreviscut a la pròpia Unió Soviètica.

Doncs bé, la combinació de Walter Ulbricht i els seus deliris ideològics, Nikita Jrushchov i la seva necessitat (real, d'altra banda) de deixar ben clar davant de tothom que ni d'ell ni de la Unió Soviètica se'n reia ningú, i Kennedy amb també la seva particular necessitat de convèncer als ciutadans dels seu país i als governants aliats que amb ell el "món lliure" no corria perill, gairebé va donar com a resultat que el "conflicte definitiu" comencés i acabés a Berlín l'any 1961. 

Com va anar tot plegat i com és que a hores d'ara encara som vius? Una bona manera de trobar respostes a aquesta pregunta és llegir aquest llibre. Cert que l'objectivitat total no existeix, i encara menys a l'hora de revisar fets històrics, però a "Berlín 1961" el seu autor, pel que fa a aquest aspecte, se'n surt d'una manera prou digna. Llibre aprofitable i interesant. 

dimecres, 12 de desembre de 2012

LA CONJURA DE LOS IMPORTANTES

Títol original: La Conjuration des Importants
Autor
: Jean d'Aillon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2005
Any primera edició per Alianza Editorial: 2012


Aquest és el tercer llibre de la cronologia de Louis Fronsac. L'acció transcorre entre 1642 i 1643 i el protagonista té trenta anys acabats de fer. Al final d'aquest comentari podran trobar el llistat cronològic complet (fins ara, any 2012) de la sèrie de Louis Fronsac.

Ens trobem amb una història que és la continuació immediata de "Le Mystère de la Chambre Bleue - El Misterio de la Cámara Azul". Richelieu acaba de passar a "millor vida" -de la qual cosa sembla que se n'alegra tothom- i les conspiracions per a controlar el Palau del Louvre es tornen a disparar implacablement.

Una de les primeres víctimes és, ara sí, el rei, Lluís XIII. En la novel·la anterior Lluís XIII se n'havia lliurat de fondre's amb el cosmos abans que Richelieu, simplement perquè els conspiradors eren bastant ineptes, però la seva sort no podia ser eterna. Deixa vídua, Anna d'Àustria, que es converteix en regent en nom del nou rei, qui malgrat que a hores d'ara només tingui cinc anys ja mostra tot un caràcter. De fet la criatureta ja es refereix a sí mateix com a Lluís XIV abans que s'hagi mort el XIII, i el seu pare es veu obligat a dir-li "encara no, maco". 

La Conjuration des Importants és, certament, una història de conspiracions bastant retorçades per a veure qui es feia amb el poder un cop eliminat el rei, però no és només això. Jean d'Aillon ha escrit tot un tractat d'usos i costums urbans domèstics de l'època. Descriu el dia a dia quotidià amb tal naturalitat que hom està temptat de creure que d'Aillon s'ha transportat en el temps, ha vist, i després ha tornat i ha descrit.

I llegint el que descriu el senyor d'Aillon, tant pel què fa a vida quotidiana com a, diem-ne, el paisatge urbà, a un no li queda cap desig de fer ell mateix un viatge en el temps i aparèixer en el París de 1642 (i encara menys en un dia de pluja, quin horror!)

En definitiva, llibre molt aprofitable per la història que explica (només parcialment fictícia) i per la impagable fotografia de l'època.




  ADDENDA: LA CRONOLOGIA LOUIS FRONSAC

La següent llista de llibres està presentada en funció de l'edat del protagonista, no de l'ordre en què els ha escrit l'autor. Si el llibre ha estat traduït al castellà se n'indica també el títol en aquest idioma.

1624 (12 anys) - Les ferrets de la reine (Los herretes de la reina)
 
1642 (30 anys) - Le mystère de la chambre bleue (El misterio de la cámara azul)
 
1642 (30 anys) - La conjuration des Importants (La conjura de los Importantes)
 
1643 (31 anys) - La conjecture de Fermat (La conjetura de Fermat)
 
1644 (32 anys) - La lettre volée (dins del llibre "L'Homme aux rubans noirs")
 
1644 (32 anys) - L'héritier de Nicolas Flamel (dins de "L'Homme aux rubans noirs")
 
1645 (33 anys) - L'Exécuteur de la Haute Justice
 
1646 (34 anys) - L'Enfançon de Saint-Landry (dins de "L'Homme aux rubans noirs")
 
1646 (34 anys) - Le maléfice qui tourmentait M. d'Emery (dins de "L'Homme aux rubans noirs")
 
1646 (34 anys) - L'enigme du Clos Mazarin
 
1647 (35 anys) - La Confrerie de l'Index (dins de "L'Homme aux rubans noirs")
 
1647 (35 anys) - Le secret de l'enclos du Temple
 
1649 (37 anys) - La malédiction de Galigaï
 
1659 (47 anys) - L'enlèvement de Louis XIV, précédé de Le Disparu des Chartreux
 
1661 (49 anys) - Le bourgeois disparu
 
1663 (51 anys) - Le forgeron et le galérien
 
1669 (57 anys) - Le dernier secret de Richelieu


Notes:

El títol complet del llibre "L'Homme aux rubans noirs" és: "L'Homme aux rubans noirs ou les enquêtes de Louis Fronsac sous la régence d'Anne d'Autriche".

Existeix també un llibre que es diu "La vie de Louis Fronsac, Chevalier de Saint-Louis et Marquis de Vivonne" publicat l'any 2006, pretesa edició facsímil prologada per Jean d'Aillon d'un pretès original de 1709 escrit pretesament per la pretesa fillastra de Louis Fronsac.

dimarts, 20 de novembre de 2012

PARÍS DESPUÉS DE LA LIBERACIÓN: 1944-1949

Títol original: Paris after the liberation: 1944-1949
Autor:
Antony Beevor & Artemis Cooper
Editorial: Crítica
Any de la primera edició original: 1994
Any de la primera edició a Crítica: 2003


L'any 2007 Giles MacDonogh va publicar un llibre (After The Reich - Después del Reich) on explicava què va passar a l'Europa central immediatament després que va caure el Reich de Hitler, és a dir, els horrors que van viure els ciutadans dels territoris oficialment perdedors de la Segona Guerra Mundial durant la primera etapa de la postguerra; per cert, que dic això de "territoris oficialment perdedors" perquè la Segona Guerra Mundial, com totes les guerres, la va perdre tothom. ¿O és que algú coneix alguna guerra en què s'hi hagi guanyat alguna cosa?

Doncs resulta que tretze anys abans de que el senyor MacDonogh publiqués el seu llibre, el senyor Antony Beevor i la senyora Artemis Cooper ja havien escrit una cosa semblant però referida a França, posant-hi gairebé tot el pes a la ciutat de París, és clar, que això del centralisme, a França, és com una religió.

Curiós fenomen, aquest de la memòria selectiva. En el cas de la Història sembla tenir una funció estètica molt important, gairebé fonamental. La imatge que ve a la ment de gran part de la gent quan hom es refereix al final de l'ocupació alemanya de França és la d'un senyor altíssim, amb un nas considerable, entrant majestuosament a París com un gran alliberador i conduïnt el país a la reconstrucció immediata i al restabliment de la "Grandeur". És a dir, efectivament, tot molt "estètic". 

Doncs resulta que no; aquesta imatge no és més que una icona maquillada d'aquell moment, que no té cap relació amb el que va passar en realitat. En primer lloc, al general De Gaulle (el senyor altíssim amb un nas considerable) no se'l prenia seriosament ningú, i els francesos menys que ningú. L'alt (d'alçada) general es va passar mesos i mesos dient a tothom que vulgués escoltar-lo, que ell era el restaurador de França, i la majoria de les vegades la resposta solia ser "vostè segui, calli i no emprenyi, que aquí estem treballant per a reparar aquesta desgràcia de país".

D'altra banda el Partit Comunista francès sembla que va a arribar a controlar unes quotes de poder inversemblantment extenses, segons diuen els autors d'aquest llibre; i el Partit Comunista francès -estalinista, naturalment- va seguir controlant aquestes quotes de poder durant bastant més que quatre dies. Això tampoc surt a la foto típica que ens ha quedat del moment.

I per un altre cantó, els grans, conegudíssims i posteriorment consagradíssims noms de la més exquisida intel·lectualitat francesa (i associats) es dedicaven a posar-se verds mútuament en nom de la irrenunciable puresa de ves a saber què. Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, André Malraux, Picasso, Hemingway... es podien comportar de manera sublim o com autèntiques peixateres (amb tots els respectes per a les peixateres), depenent de com estava l'atmosfera en general i la de Saint Germain des Prés en particular. 

De literatura sobre la Segona Guerra Mundial n'hi ha moltíssima, però de llibres sobre la gran pregunta que Europa es va fer immediatament acabada aquella barbaritat ("I ara, què?") n'hi ha ben pocs. S'agraeix que de tant en tan hi hagi algú que ompli una mica aquest buit i que ens recordi que de Dia de la Victòria només n'hi va haver un i va durar vint-i-quatre hores... i no per a tothom.

dimecres, 7 de novembre de 2012

LOS HERRETES DE LA REINA

Títol original: Les Ferrets de la Reine
Autor
: Jean d'Aillon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2011
Any primera edició per Alianza Editorial: 2012


Aquest és el tercer llibre de la sèrie Louis Fronsac publicat per Alianza Editorial.

Però en realitat és el desè llibre escrit i publicat pel seu autor.

Però en realitat és el primer llibre de la cronologia biogràfica del personatge, si més no fins ara.

És a dir, resumint: Jean d'Aillon ha estat escrivint els llibres de Louis Fronsac sense que aquesta nimietat de la cronologia li tragués precisament la son; en el primer llibre que va escriure (Le Mystère de la Chambre Bleue) Fronsac tenia 30 anys; en el tercer llibre (Le dernier secret de Richelieu), en tenia 57; en el cinquè llibre (L’Exécuteur de la haute justice), en tenia 33; i a l'onzè, que no últim (Les Ferrets de la Reine) en té dotze; sí, dotze.

Pel que fa a Alianza Editorial, fins ara ha publicat, per aquest ordre, els següents llibres de la sèrie Louis Fronsac:

"El misterio de la Cámara Azul" (primer dels escrits per l'autor; segon de la cronologia del personatge)

"La Conjetura de Fermat" (novè dels escrits per l'autor; quart de la cronologia del personatge)

"Los Herretes de la Reina" (desè dels escrits per l'autor; primer de la cronologia del personatge)

"La conjura de los importantes" (segon dels escrits per l'autor; tercer de la cronologia del personatge)

No és genial?? És difícil (encara que no impossible) fer-ho més complicat, no troben? En fi, no val la pena cansar-s'hi més, i potser és millor que anem al tema...

En aquest primer episodi dels casos de Louis Fronsac, el protagonista té dotze anys i és enviat per la seva família a l'escola dels jesuïtes, a París. Les descripcions que fa Aillon dels jesuïtes, la seva escola, el seu sistema d'adoctrinament (que no d'ensenyament ni d'educació), o la rígida compartimentació de les classes socials, no té desperdici; és tot un tractat d'Història documental. És com si el lector ho estigués veient-vivint.

Pel que fa a la descripció del París de l'època cal dir el mateix. Potser sí que ara París és la Ciutat Llum, però aleshores, al 1624, de llum no en tenia gens, i d'ombres les tenia totes.

Coneixem a més en aquest llibre l'orígen de personatges molt significatius de la sèrie, com per exemple, el de Gaston de Tilly, el gran amic de Louis Fronsac. Per a seguir la sèrie no és que sigui imprescindible conèixer l'orígen d'aquesta amistat, però la veritat és que ajuda.

Per a escriure aquesta història Jean d'Aillon es basa en un fet real del que també se'n va servir Alexandre Dumas per a escriure "Els Tres Mosqueters". Una curiositat: hi ha alguns diàlegs a "Les Ferrets de la Reine" que estan literalment calcats de "Els Tres Mosqueters"; aquests diàlegs estan clarament identificats per l'autor amb una nota al peu de pàgina en la què diu que ell hauria estat incapaç de fer-ho millor que Dumas, i per tant opta simplement per reproduir el que ja és immillorable. "Chapeau" pel senyor d'Aillon.

Si les anteriors històries publicades per Alianza Editorial ja eren aprofitables, aquesta no és queda curta en absolut; és més, jo diria que encara és més aprofitable.


dimarts, 16 d’octubre de 2012

BASTARDOS Y BORBONES

Títol original: Bastardos y Borbones. Los hijos secretos de la dinastía.
Autor:
José María Zavala
Editorial: Debolsillo
Any primera edició: 2011


De fet el llibre té una bona entrada. Comença amb la família de Carlos IV. La família de Carlos IV sempre ha estat un referent molt agraït quan es parla de la història dels Borbons, sigui quina sigui la faceta que es vulgui tractar. María Luisa de Parma, esposa de Carlos IV, per exemple, ja és tot un personatge per mèrits propis.

Doncs bé, el senyor Zavala inicia el seu relat explicant-nos que Maria Luisa de Parma va ser mare d'uns quants fills... a diferència de Carlos IV, el seu reial marit, que no va ser pare de ningú. Partint d'aquesta base el senyor Zavala arriba a la conclusió de que els borbons ibèrics es van acabar amb Carlos IV -es a dir l'any 1819- i amb ell "se acabó el jamón serrano" autèntic. Tot el que ha vingut després ha consistit, com a molt, en una col·lecció d'exemplars tipus "mortadela", de qualitat variable segons l'època.


La inefable María Luisa


Vaja, que el recontra-avi de Juan Carlos I de Borbón y Borbón, no era cap Borbón, sinó un senyor que es deia Manuel Godoy, que és qui en realitat es beneficiava a la reina consort de les Espanyes. D'altra banda, veient els retrats que han quedat de la desenfadada reina sembla clar que el senyor Godoy feia gala d'una ambició fora mida i d'un estómac a prova de tot.

Més endavant el senyor Zavala ens explica que Fernando VII, un dels reis més impresentables que ha donat mai la història, s'hauria assabentat que el seu papà no era Carlos IV, sino el tío Manolo (Godoy), cosa que l'hauria posat una mica nerviós. Arrel d'això, a les seves animalades habituals sembla que Fernando n'hauria afegit algunes d'extra per a assegurar-se que tan inoportú secret seguís essent això, un secret.

I així, el senyor Zavala ens va passejant de monarca en monarca, en rigorós ordre cronològic naturalment, fins a arribar a l'actual titular de la corona de les Espanyes qui, segons els raonaments de l'autor d'aquest llibre, de Borbón només en tindria el cognom (això sí, per partida doble) però res més. De cromosomes de casta, ni un.

Tot això estaria molt bé si no fos perquè a partir d'Isabel II les explicacions que ens brinda el senyor Zavala cada vegada s'assemblen menys a una investigació històrica i més a una col·lecció de xafarderies porterils d'allò més tronades; en fi, que la cosa, progressivament, va agafant tuf de crònica rosa barata típica de televisió berlusconiana.

I al cap i a la fi, fràncament ¿què ens importa a vostè i a mi amb qui se n'anaven al llit tota una sèrie de senyors que es deien Alfonso, o si aquests Alfonsos eren fills de tal senyor o de tal altre? ¿O per què tots es deien Alfonso de Borbón, except un, "pobre home", que es deia Alfonso de Bourbon com la beguda alcohòlica, però que insisteix que estava emparentat amb l'últim Alfonso de Borbón regnant?

Hi ha moments en què aquest llibre arriba a ser fins i tot una mica irritant; em refereixo als passatges (bastant nombrosos per cert) en què el senyor Zavala esmenta a tal o qual membre de la "reialesa bastarda" i se'n compadeix profundament perquè, "pobret/a", el malànima del seu pare no l'ha reconegut i l'ha privat del seu dret legítim de passejar-se per les Corts europees amb el cap ben alt. Fins i tot el "pobret/a" ha hagut de posar-se a treballar, com qualsevol ciutadà corrent, fixa't tu.

Que els donin per allà on més els molesti! Als "pobrets/es" i al llibre! Els "ciutadans corrents", els que han de treballar -tant si els agrada com si no- per a poder viure, aquests sí que tenen problemes! I sempre n'han tingut! I moltes vegades per culpa de l'Alfonso de torn!

En fi, que està clar que aquest cop he comès un error monumental: he comprat aquest llibre i me l'he llegit fins el final pensant que era una investigació històrica i resulta que no, que és el diari inèdit de la portera del Palacio de Oriente, publicada ara per la seva néta, la portera del Palacio de la Zarzuela, disfressada de senyor que es diu Zavala.

Ha estat una equivocació molt tonta, ho reconec; jo ja l'he comès i no puc tornar enrere. Però vostès encara es poden salvar: llegeixin alguna altra cosa.

dijous, 20 de setembre de 2012

RELATOS DE LO INESPERADO

Títol original: Tales of the unexpected
Autor
: Roald Dahl
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 1979


"Tales of the unexpected" és un recull de setze relats curts que el senyor Roald Dahl va tenir a bé escriure entre la segona meitat dels anys quaranta i l'inici dels anys seixanta. Del segle XX, naturalment.

Inicialment aquests relats van ser publicats en diverses revistes com a narracions independents. Un d'ells, "Lamb to the Slaughter", es va convertir en un memorable episodi (1958) de la no menys memorable sèrie de televisió "Alfred Hitchcock Presents". Uns vint anys després Anglia-ITV transformaria aquest recull d'històries en una altra sèrie de televisió prou digna.

Jo no diria que aquests relats del senyor Roald Dahl siguin terribles, malgrat que de tant en tant hi planti un cadàver per aquí i un altre per allà, probablement per a donar-hi un cert toc "estètic" a la cosa. Ara bé, el que sí diria és que són un pèl esgarrifosos. I què és el que els fa "un pèl esgarrifosos"? Doncs que estan construïts amb elements absolutament quotidians i que el què s'ha dedicat a fer l'escriptor és procedir a combinar-los de tal manera que el resultat, tal com diu el títol genèric del llibre, és efectivament inesperat.

Inesperat, però no impossible; per a entendre'ns, després d'haver llegit el ja esmentat "Lamb to the Slaughter" ("Cordero Asado", segons la creativa traducció al castellà) no em costa gens imaginar a la indefensa i pacífica iaia del pis del costat de casa meva cometent tot un senyor assassinat a sang freda com qui fa ganxet, i després seguint amb la resta de les seves coses de cada dia com si res. És més, després de llegir el llibre procuro evitar qualsevol situació que pugui comportar el risc de topar-me amb la pacífica iaia en absència de testimonis.

Llibre aprofitable, sens dubte; i recordin, cap situació quotidiana és necessàriament innocent, encara que d'entrada ho pugui semblar...


dijous, 13 de setembre de 2012

GOMORRA

Títol original: Gomorra
Autor:
Roberto Saviano
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 2006


Posem una trilogia de pel·lícules més que famosa: "The Godfather".
Ara posem que llegim el llibre "Gomorra" i després tornem a veure la famosa trilogia de pel·lícules.
Resultat: ens adonem que "The Godfather" no és una trilogia de pel·lícules; és un documental en tres parts.

Al senyor Saviano li va tocar nèixer a Nàpols l'any 1979 i conforme va anar agafant consciència personal va anar descobrint que en realitat no havia nascut a Itàlia sinó en una mena d'univers paral·lel que oficialment es troba en territori italià però que és un Estat en sí mateix, sense fronteres i amb lleis pròpies; tan pròpies que qui no aconsegueix escapar d'aquest Estat paral·lel corre un gran perill de convertir-se en un esclau seu més i amb una esperança de vida sobtadament escurçada, sense que l'estat oficial hi pugui fer res. A la regió de Nàpols l'expressió "estat oficial" s'escriu amb minúscules. L'Estat amb majúscules és la Camorra o, com prefereixen dir-ne actualment els camorristes, "el Sistema".

Tot passa pel Sistema, des de l'alta costura fins al reciclatge de residus -nuclears inclosos- passant per l'especulació immobiliària a escales impensables (Berlusconi va començar així, però a Milà) i per altres milers de mercaderies, sense exceptuar el tràfic de persones (una altra mena de mercaderia, en definitiva).

Les descripcions que fa Saviano són terribles, no perquè siguin especialment crues sinó perquè reflecteixen la realitat, una realitat tan despietada que és molt difícil pair-la.

El senyor Saviano no la va poder digerir i va escriure aquest llibre; per això ara (en el moment d'escriure aquesta ressenya, qui sap si d'aquí a un any seguirà essent així) viu sota constant protecció policial. 

Si vostè conserva encara un bri d'innocència i no la vol perdre, no llegeixi aquest llibre. Si ja l'ha perdut, no li ve d'aquí: llegeixi el llibre, és aprofitable.

diumenge, 19 d’agost de 2012

INDECENTES

Títol original: Indecentes
Autor:
 Ernesto Ekaizer
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2012



El subtítol del llibre és "Crónica de un atraco perfecto" i, efectivament, d'això és tracta. Per cert, els atracats som vostè i jo.

En realitat la primera gran crisi econòmica del segle XXI no té els seus orígens a l'any 2007; els té a l'època en què es van inventar els bancs, i per tant la usura institucionalitzada (s'han trobat registres d'activitat bancària datats al segle XVIII a.c, a Babilònia). Molt després vindrien altres invents la mar d'enginyosos com ara les accions, les obligacions, la borsa de valors etc etc.

Vaig comprar el llibre "Indecentes" amb la il·lusió de què el senyor Ekaizer m'il·luminés, no pas sobre "què passava" amb l'actual desastre econòmic, sino sobre "com passava". L'objectiu no s'ha aconseguit.

El senyor Ekaizer, com a molt, em confirma des del seu punt de vista el que jo ja sospitava, és a dir, que el comú dels mortals estem essent víctimes del frau més monumental de la Història, que uns pocs delinqüents sobre 7.060 milions de persones que habiten el planeta en el moment d'escriure aquest comentari ens estan enfonsant i que ells no s'enfonsaran, sinó tot el contrari. I ens menteixen. Ens menteixen moltíssim. I tenen còmplices. I milions de persones s'estan creient les seves mentides.

Ara bé, sobre la manera com ho fan no he entès res de res. Un llibre de 189 pàgines i no he entès res de res. Tot i així l'he acabat i, curiosament, sense entendre gairebé ni una coma del que llegia, la meva indignació anava in crescendo; dit d'una altra manera, estava tan indignat que no podia ni deixar de llegir una cosa que no comprenia ni de lluny.

Però no crec que la meva manca de comprensió sigui culpa de que el senyor Ekaizer no s'expliqui correctament. Estic segur que qualsevol economista (estigui o no d'acord amb l'autor) trobarà que el què es diu en aquest llibre és clar com l'aigua. La pega és que jo no sóc economista, ni la peixatera del mercat del costat de casa tampoc.

I hi ha una altra raó que fa que jo no hagi comprès el que explica el senyor Ekaizer: la meva part malvada (tots la tenim) no arriba als mínims d'intensitat necessària com per a que jo pugui entendre com es pot ser tan fill de puta. No m'excusaré per l'expressió.

D'entrada, si vostè es pensa que té diners en un banc, s'equivoca radicalment; vostè no té diners, té un espai informàtic -que no és seu- on hi ha xifres que algú ha associat al seu nom -i que vostè no controla-. I darrere d'aquestes xifres, en realitat no hi ha res. Si vostè vulgués treure ara mateix tots els "seus diners" del banc per a posar-los en un calaix, i comptant que tingués la sort de sortir-se'n en l'intent (cosa que no es pensi que és així d'automàtica), els empleats del banc li donarien una quantitat determinada de paperets que ells i vostè anomenarien "bitllets". Són papers, i valen el que valen els papers. Ara bé ¿qui posa el preu a aquests papers en particular? Aquí és on la cosa ja comença a ser inescrutable, però el que sí esta clar és que, "qui sigui", decideix pel seu compte si els papers de vostè on hi ha impresa la llegenda "50 euros" equivalen als aliments que vostè consumirà en una setmana o bé no valen ni la pols que hi porten adherida.

I ara sembla que "qui sigui" es decanta més per la pols; per què? doncs perquè així, d'alguna manera que ni vostè ni jo entendrem mai, incrementa els seus "beneficis", que irònicament també són virtuals; desenganyi's: vostè i jo no importem un rave.

I per què funciona tot això? No ho sé, però crec que tinc una pista: ¿recorda vostè el famós tipus de titular de premsa, tantes vegades repetit, que diu que "el Banc Tal ha tancat l'exercici amb pèrdues perquè només ha guanyat 2.000 milions d'euros quan en realitat n'havia previst guanyar 2.200"? Doncs sí, mentre ens continuem creient que el Banc Tal efectivament ha tingut pèrdues, la cosa continuarà funcionant com ara mateix. Perfectament.

dilluns, 30 de juliol de 2012

EL ABUELO QUE SALTÓ POR LA VENTANA Y SE LARGÓ

Títol original: Hundraåringen som klev ut genom fönstret och försvann
Autor:
 Jonas Jonasson
Editorial: Salamandra
Any primera edició original: 2009
Any primera edició a Salamandra: 2012




Gràcies al senyor Jonasson el públic en general ha pogut descobrir que la novel·la sueca contemporània no viu només de recargolades trames conspiratòries; és a dir, que hi ha vida (literària sueca) més enllà de la neuròtica rematada de Lisbeth Salander (trilogia de Stieg Larsson) o de l'assassinat infinitament recurrent d'Olof Palme (trilogia de Leif GW Persson) o del malaguanyat (no t'ho perdonaré mai, Henning Mankell) inspector Wallander.

Allan Karlsson, el protagonista creat per Jonasson, no conspirava; durant la seva llarguíssima vida -que no ha acabat- simplement "passava per allà" i, mira tu, de cop i volta canviava el curs de la Història. Franco, Truman, Stalin, Chiang Kai-shek i esposa, Mao Tse-tung i esposa, Lyndon Johnson i d'altres, encara es pregunten -des del més enllà, és clar- què carai va passar...

Juntament amb Allan Karlsson, el senyor Jonasson ens presenta altres més que peculiars personatges -no tan històrics com els esmentats abans- que fan que hom es pregunti com és possible que amb gent com aquesta encara continuï existint una societat mínimament estructurada. O potser els estructurats són aquests personatges i no pas la societat. Sí, crec que més aviat és això...

El llibre és senzill i no es presta a comentaris especialment profunds, però això sí, és entretingut. I aprofitable.

dijous, 19 de juliol de 2012

EL HOMBRE SIN ROSTRO

Títol original: The man without a face 
Autor:
 Masha Gessen
Editorial: Debate
Any primera edició: 2012



A finals del segle XIX Rússia era una autocràcia imperial; és a dir, el poble rus no comptava per a res. A començament del segle XX Rússia es va convertir en una dictadura del proletariat; és a dir, figurava que el poble rus era sobirà però en realitat no ho era. L'any 1922 Stalin es va inventar la Unió Soviètica mentre Lenin, entre embòlia i embòlia, es preguntava confós quina part de la pel·lícula s'havia perdut; és a dir que novament va quedar clar que el poble rus -i el soviètic per extensió- no comptava per a res. L'any 1985 Mihaïl Gorbatxov va iniciar reformes polítiques; és a dir, el poble rus -i el soviètic per extensió- va començar a pensar que per primera vegada a la seva Història començaria a comptar per a alguna cosa. L'any 1991 Boris Yeltsin es converteix en el primer president democràticament elegit de Rússia; és a dir, el poble rus inicia la seva incomparable experiència de saber què és una democràcia etílica i sandunguera.


El 31 de desembre de 1999 Boris Yeltsin anuncia sorpressivament que deixa la presidència russa i que aquesta queda traspassada a l'aleshores Primer Ministre, Vladimir Putin; és a dir, el poble rus no només torna a la seva situació habitual de no comptar per a res, sinó que a més queda convertit en propietat privada d'un dels Capo di tutti Capi mes foscos de tota la Història Contemporània. I a hores d'ara (2012) la cosa segueix essent així. "L'home sense rostre" és Vladimir Putin.

Ja de petitet es veu que el nen Vladimiret no era una criatura especialment agraciada ni comunicativa. Bé, no era comunicatiu amb paraules; a hòsties, sí. Aviat els seus congèneres -no es pot dir "amiguets" perquè d'amics, d'allò que se'n diu amics, no consta que n'hagi tingut mai- van aprendre que les úniques dues actituds vivament aconsellables pel que feia a Vladimiret eren o tenir-lo tranquil, o tenir-lo lluny.

Conforme va anar creixent, els trets característics -més aviat caracterials- de Vladimir es van anar accentuant i assentant. Molt aviat es va dir a sí mateix "jo de gran vull ser agent del KGB" (autèntic; volia ser agent del KGB encara que no en tenia ni idea de com anava això del KGB) i naturalment va acabar per entrar al KGB per a sorpresa de la pròpia direcció de la institució, que estava acostumada a ser ella qui reclutés els agents, i no pas a que els presumptes aspirants a agents accedissin a la casa pel procediment d'aporrejar la porta tot cridant "jo vull entrar". De fet, entre d'altres coses, se suposava que ningú havia de saber on era la porta; es tractava dels Serveis Secrets, si us plau.

Ja essent agent secret-secret del KGB -vull dir que era agent secret però que la seva condició era secreta fins i tot per a la majoria dels altres agents secrets- va anar a parar a l'ajuntament de Sant Petersbrug (després Petrograd, després Leningrad i després Sant Petersburg una altra vegada) com a mà dreta de l'alcalde Anatoly Sobchak, un senyor populista mafioset de baratillo que no es va adonar ni de lluny de quina mena de personatge era aquell a qui havia fet el seu assessor principal. Anatoly Sobchak va morir el 20 de febrer de l'any 2000 quatre dies després de mantenir una conversa amb Putin. La causa oficial de la mort va ser "infart de miocardi"; fins aquí podria es podria donar per bo si no fos perquè dos dels seus assistent (no un; dos) també van morir "d'infart de miocardi"... al mateix temps que ell.

Un mes abans de la fatal conversa Sobchak-Putin, Boris Yeltsin, president de Rússia, havia dimitit de manera "sorpressiva" i havia traspassat els seus poders al seu Primer Ministre: Vladimir Putin. Un mes després de la fatal conversa, Putin va passar de President en funcions a President electe. Des d'aleshores aquell nen poc agraciat i comunicatiu que era Vladimiret ha estat exercint el poder real a Rússia en qualitat, alternativament, de President o de Primer Ministre, ja adult i igualment poc agraciat i poc comunicatiu.

Curiosament Vladimir Putin ostenta un rècord de mortalitat entre les persones que té al voltant només comparable al de Jessica Fletcher. És sorprenent la quantitat de malalties estranyes, accidents i "causes naturals de defunció" que afecten a persones que han estat relacionades amb Putin i que en un moment donat han gosat insinuar algun desacord amb ell.

Doncs d'això va aquest llibre, que no només té la gràcia descriure l'entorn més que fosc que envolta Putin sinó que el situa d'una manera molt interessant en el seu context històric, pre-soviètic, soviètic i post-soviètic.

Llibre aprofitable. Com aprofitable segueix essent la conclusió a què van arribar en el seu moment els congèneres de Putin: assegura't de que el tens tranquil, o de que el tens lluny.

divendres, 6 de juliol de 2012

EN CAÍDA LIBRE, COMO EN UN SUEÑO


Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (i III)
Títol original: Faller fritt som i en dröm 
Autor:
 Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2007
Està clar que l'assassinat d'Olof Palme va significar un trauma per a molts suecs (no tots, tot s'ha de dir) i que el senyor Persson va ser un dels traumatitzats, fins el punt que li va dedicar una trilogia al tema, la trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar".
Per què té aquest nom tan curiós la trilogia, si del què va, en definitiva, és de l'assassinat irresolt del mític Primer Ministre? Aquí ja entraria la llibertat d'interpretació de cadascú. Pel que a mi fa l'explicació més raonable que se m'acut és que segons el senyor Persson, i probablement uns quants altres conciutadans seus, l'assassinat de Palme es va erigir en la prova més clara de què l'idíl·lic i famós estat del benestar suec, entès com a sistema de vida que permetia que els ciutadans d'aquest regne nòrdic visquessin en el millor dels móns, en realitat no era més consistent que un decorat de pel·lícula darrere del qual s'ocultaven totes les misèries pròpies de qualsevol país de l'Europa Occidental. L'assassinat absurd del Primer Ministre hauria fet caure aquest decorat i posat al descobert les tals misèries.
El primer llibre de la trilogia consisteix en una complicada trama que prepara l'escenari per a l'assassinat del Primer Ministre. Aquí Persson dóna la seva pròpia opinió sobre qui va ser l'autor d'aquest magnicidi, encara irresolt a la realitat.
En el segon llibre Persson barreja uns quants fets darrere dels quals plana també el fantasma d'Olof Palme i la seva estranya desaparició.
I en aquest tercer llibre Persson ho remata tot. Aquí hi surten uns quants personatges del primer llibre, ara pre-jubilats, jubilats o directament morts per causes més o menys naturals. La història comença quan un d'aquest personatges, ja amb una certa edat, decideix -fent ús de les atribucions del seu càrrec com a cap important de la policia- provar d'investigar per darrera vegada l'assassinat d'Olof Palme abans de la prescripció imminent del cas com a delicte punible. És una vergonya que el cas criminal més espectacular de la història de Suècia quedi tan escandalosament irresolt, pensa l'home; és una qüestió d'amor propi.
Tot el llibre consisteix en revisions de quantitats impossibles de documentació acumulada amb el pas dels anys; investigacions sobre persones ja desaparegudes que d'alguna manera, en el moment de produir-se els fets, hi podrien haver estat involucrades encara que fos tangencialment o inadvertidament; entrevistes a supervivents de l'època...
La gràcia de la narració és que una cosa que podria ser molt farragosa, com tornar una i altra vegada sobre les mateixes teories, no ho és gens; Persson escriu de tal manera que resol aquest possible inconvenient. I una altra gràcia molt ben trobada és que el lector, si ha llegit la primera part de la trilogia -que és el que hauria d'haver fet, és clar- ja sap qui és "realment" l'autor material de l'assassinat i per tant durant la lectura del tercer llibre veu (i viu) si els investigadors protagonistes s'acosten o s'allunyen de la resolució que busquen. Enginyós. Encara més, durant la narració és va descobrint que hi ha algun personatge significatiu que sospita o coneix la "veritat" i que opina que justament pel fet que la "veritat" és la que és val més la pena deixar les coses com estan.
El que sembla que queda clar des del començament, tant a la ficció com a la realitat, és que Christer Pettersson, a qui es va atribuir l'assassinat en el seu moment, no va ser l'autor del fet, de la mateixa manera que Lee Harvey Oswald difícilment va matar Kennedy, i igual que en el cas de Kennedy les teories que hi ha vigents a hores d'ara són moltes: els serveis secrets iugoslaus, un extremista d'ultradreta a qui es va donar el malnom de "el de 33 anys", el Partit dels Treballadors del Kurdistan, el propi Christer Pettersson, el Govern de Sudàfrica, el comerç d'armes a la Índia, una trama de policies suecs d'extrema dreta...
El llibre és, efectivament, aprofitable. Un parell de consells però. El primer: al final del tot del llibre hi ha un plànol de la zona on es va produir l'assassinat de Palme; consultin-lo sense manies; jo el vaig descobrir quan ja anava per la meitat de la història i vaig maleir l'editor per no haver posat aquest plànol al començament. El segon: utilitzin Google Earth per a seguir, en pseudo-tres dimensions, els suposats recorreguts que va fer l'autor de l'assassinat per a fugir després de disparar al primer ministre; ajuda a situar-se en el context, si més no, "geogràfic".


dilluns, 25 de juny de 2012

EL AÑO DE LA REVOLUCIÓN

Títol original: El año de la revolución 
Autor:
 Lluís Bassets
Editorial: Taurus
Any de la primera edició original: 2012


Aquest és un d'aquells llibres que caduquen, i a més a velocitats vertiginoses. Així que si el volen llegir (aquest comentari s'està escrivint a juny de 2012) ja cal que corrin a fer-se amb ell, no perquè hi hagi perill de que s'esgoti -que no crec- sinó perquè dintre de res les coses que s'hi diuen ja estaran més que superades per la realitat. De fet el llibre és de 2012 i a hores d'ara, a mig 2012, ja hi ha referències que han deixat o comencen a deixar de ser vàlides.

"L'any" que s'esmenta en el títol és el 2011, i "la revolució" és el conjunt d'aixecaments de les poblacions àrabs contra els seus governs. El llibre està organitzat en tres parts: una primera, que ocupa més de la meitat del volum, és un recull d'articles d'opinió apareguts al diari "El País" escrits sobre el tema pel senyor Bassets; una segona, que fa referència a cadascun dels països àrabs que han estat tocats per aquesta anomenada "revolució"; i una tercera en què es fan hipòtesis (pals de cec, més aviat) sobre l'orígen de les revoltes i sobre si les anomenades "revolucions àrabs" han estat realment revolucions o no.



Els països implicats:


El Marroc:
Monarquia absoluta amb un lleugeríssim vestit que pretén ser democràtic. El Rei Mohammed VI, que no té un pèl de tonto, com tampoc el tenia el seu pare Hassan II, va detectar ràpidament que s'apropava una tempesta considerable, i va decidir treure el paraigua de manera immediata; és a dir, abans que se li aixequés el poble va impulsar unes mínimes reformes constitucionals d'aparença democràtica que "generosament" va brindar als seus súbdits (que no ciutadans). De moment la jugada li està sortint bé. També ajuda el fet que els Estats Units i els països occidentals estan vivament interessats en que no li surti malament. És a dir, que aquí, de revolució, res.

*****



Algèria:
Una república autoritària. Buteflika, el President, també va reaccionar de manera ràpida abans que no se li calés foc a la cuina. Va pujar sous, va incrementar l'ocupació pública, va incrementar també nombroses subvencions... i va mobilitzar quantitats descomunals de policies, per si de cas. La jugada també li està sortint bé, com al Rei del Marroc, amb qui comparteix amics. És a dir, que aquí, de revolució, tampoc.

*****



Tunísia:
Aquí va començar tot. El President Ben Alí i senyora, així com el seu entorn, vivien la mar de bé, però el poble vivia cada cop pitjor, fins que es va sentir tan pressionat que finalment va esclatar. I com és que li va sortir bé? Doncs molt probablement perquè Tunísia és un país que no aporta cap avantatge geoestratègic destacable als països occidentals, i aquests, fent gala d'una miopia digna de Mr. Magoo (versió americana de Rompetechos, consultin Google per a tots dos personatges), van limitar-se a mirar l'espectacle com qui seu davant de la televisió a veure un piromusical (que per cert, a la televisió els espectacles piromusicals perden molt; res a veure amb la monumentalitat que realment tenen) Si sumem a això el fet que les forces tradicionalment repressores -policia, exèrcit- no estaven massa motivades per a reprimir res, el resultat és un president Ben Alí i senyora, i entorn, fugint per cames al cap d'un més i els miops occidentals limitant-se a fer comentaris del tipus "fixa't tu quines coses passen". Incomprensiblement no van calcular que la revolta tunisiana es podria encomanar als països del seu voltant. El Rei del Marroc sí que ho va calcular, i el President d'Algèria, també. Per això van adoptar les seves particulars mesures preventives (insisteixo, no són tontos) i a hores d'ara es mantenen. A Tunísia sí que va haver-hi una revolució, però al cap d'un any i mig encara no està clar com acabarà tot plegat.

*****




Líbia:
Ni monarquia ni república, a hores d'ara encara no sap ningú ben bé quina forma d'estat té. L'opinió més generalitzada és que no té cap forma d'estat sinó que bàsicament té camells (de tota mena), entre els quals, fins fa poc, hi havia Gaddafi, un senyor essencialment il·luminat que es va perdre en les seves pròpies dèries messiàniques i megalomaníaques. A diferència dels tres personatges anteriors el senyor Gaddafi estava prou desequilibrat com per a no entendre res del què passava i, a més, no creure-s'ho. Resultat: Gaddafi va acabar abandonant el país i el planeta... i segueix la incògnita sobre si Líbia té estat, o no.

*****



Egipte:
Una finca militar. Aquí és bona la frase aquella que va dir algú (no sé qui, ja em disculparan): "no és un país que té un exèrcit; és un exercit que té un país". Entre les inombrables particularitats que caracteritzen les castes militars aquí n'hi ha una que ve especialment al cas: el comandant suprem de l'exèrcit és un senyor que té una autoritat absoluta i indiscutible... fins que els seus companys d'armes decideixen relativitzar-la i discutir-la. Una mica medieval, com allò de que el rei és rei si és útil als nobles circumdants; si no, sempre hi ha a mà un hereu a la Corona, no necessàriament de la mateixa família de Sa Destronada Majestat. En aquest cas el comandant suprem era el senyor Hosni Mubarak, també conegut com el "Faraó", president d'Egipte des de 1981, any en què va ser assassinat el "Faraó" anterior, Anwar el-Sadat. El senyor Mubarak sí que va veure venir la revolta, però tard i amb el pas canviat. Teòricament tenia tots els números com per a sortir-se'n, vist que era el cap del totpoderós exèrcit... però els seus col·legues miltars van pensar (suposant molt generosament que "pensament" i "milícia" siguin termes compatibles) que aquesta era l'ocasió ideal de donar el passaport a Hosni, que ja s'havia fet iaio i pretenia fer successor al seu fill només pel fet de que era això, el seu fill. Així que l'exèrcit egipci es va posar "al costat del poble" i Mubarak va saltar de la trona. Un any després (juny de 2012) l'exèrcit egipci ja s'ha deixat estar d'orgues i això d'estar "al costat del poble" ja és història. L'exèrcit segueix tenint la paella pel mànec, com sempre, amb la benedicció de les potències occidentals habituals, que d'això es tracta. Ha guanyat alguna cosa el poble egipci? Tret de treure's Mubarak de sobre, no està clar que hagi guanyat gaire cosa més, així que aquí, de revolta, al començament potser sí, però de revolució sembla que més aviat no, ni al començament, ni al final.

*****



Jordània:
Una altra monarquia absoluta, però aquí el rei, Abdullah II, no sembla que desperti antipaties importants als súbdits. El problema, enorme, que sí que té l'home, és més aviat geo-etno-estratègic: fa frontera amb Israel, Aràbia Saudita, Iraq i Síria, i el 60 % de la seva població és palestina, cosa que amb els veïns que té és tota una complicació. Naturalment tohom té els ulls posats sobre Jordània: és com una clau de volta per a la zona; si s'enfonsa Jordània les conseqüències poden ser imprevisibles. El país també va experimentar les seves revoltes inicials. Ho van ser en protesta pels preus dels aliments i per la corrupció política. Pel que fa als aliments, el rei ho va mig resoldre decretant una rebaixa d'impostos sobre ells. I en referència a la corrupció política, el rei ho ha anat trampejant a base d'anar destituïnt al Primer Ministre; en un any ja n'ha cremat tres... De moment, doncs, ni rastre de revolució segons l'acepció clàssica de la cosa. Ara bé, durant dècades Jordània ha estat un país que ha estat fent equilibris sobre el límit de l'estabilitat -o la inestabilitat, com vulguin- i ara, amb aquesta dubtosa primavera àrab, la cosa no ha tendit precisament a millorar.

*****



Bahrein:
Una illa minúscula entre Aràbia Saudí i Qatar, amb un 60/70 % de xiïtes governats i una resta de sunnites que tenen el poder. Forma de govern: monarquia (no gens democràtica, és clar). La majoria xiïta té el suport de l'Iran, amb govern xiïta, i la minoria sunnita té el suport de l'Aràbia Saudí que rivalitza amb l'Iran per control de l'Orient Pròxim, d'una manera molt semblant a la rivalitat que hi havia entre els Estats Units i la Unió soviètica durant la guerra freda. De fet, en el seu moment, el govern saudita va envair Bahrein al més pur estil de la Unió Soviètica quan aquesta va entrar a Hongria per a acabar amb la revolució antigovernamental de 1956. En aquest cas actual, la invasió saudita va ser feta per a mantenir al sunnita Al-Khalifa en el poder... que és on segueix estant a hores d'ara. Hi va haver revolució? Sí, però els revolucionaris van acabar essent convenientment neutralitzats.

*****



Aràbia Saudí:
Monarquia medieval, petroliera i absolutista. Governa la dinastia Al-Saud; és a dir, és la finca de la família Al-Saud, i molt ben vigilada, per cert. Durant les revoltes àrabs els governants saudites es van posar al costat dels caps d'estat amenaçats d'enderrocament però d'una manera tirant a discreta, que no es notés excessivament en els mitjans de comunicació, per si de cas. Pel que fa a la pròpia "finca" sí que van fer alguna pírrica concessió, per que no fos dit, però tret d'això res no es va moure de lloc. És el que tenen els règims medievals que a més són amiguíssims de les potències occidentals... i tenen la clau del petroli ben controlada.

*****



Síria:
República "monàrquica hereditària"; és a dir, el seu actual president, Bashar al-Assad, ho és perquè va heretar el càrrec del seu papà, Hafez al-Assad. La revolta va arribar a Síria d'una manera clara i contundent i, a hores d'ara (juny de 2012), encara continua, però convertida en un dels conflictes més sanguinaris i vergonyosos de tota aquesta situació. A Líbia també va córrer la sang, i molt, però a diferència d'aquell país Síria sí que té un estat i un exercit ben estructurats i tant l'un com l'altre són propietat del senyor al-Assad que no dubta a usar-los a fons per a massacrar a la població en general, que ha tingut l'atreviment de plantar-li cara. A més, el senyor al-Assad compta amb amics tan deliqüents com ell, com el senyor Putin, que segueix proveïnt-lo d'armes; i també compta amb la impresentable (i tradicional) ineficàcia de les Nacions Unides, que un cop més han estat incapaces de fer res de res. Que Bashar al-Assad segueixi en el poder a costa d'exterminar els ciutadans del seu país és un escàndol, però si ho pot fer és perquè, per diversos motius, té determinats suports internacionals i el favor de la repugnant hipocresia de tots aquells que "lamenten les pèrdues humanes" però que permeten que aquestes continuïn sense moure un dit.

*****



Iemen:
República "rareta", al sud de la península aràbiga, que va sorgir de la unificació de Iemen del Nord i Iemen del Sud, una cosa així com Corea del Nord i Corea del Sud només que aquí els comunistes eren els del Sud i no els del Nord. El seu president, Alí Abdullah Saleh, ja era cap d'estat a Iemen del Nord, i va continuar essent-ho de tot Iemen després de la unificació. La seva pretensió era fer del país una república "monàrquica hereditària", promovent el seu fill com a successor, a la manera de Hafez al-Assad a Síria. Quan li van començar a ell les revoltes de 2011, impulsades majoritàriament per la població jove, va provar de resoldre la situació també "a la manera siriana", és a dir, massacrant els revoltats, però no li va sortir bé. Estava clar que els seus amics no eren tan competents com els de Bashar al-Assad. Després de prometre diverses vegades que signaria la seva dimissió, i de negar-se a fer-ho a l'últim moment unes altres tantes vegades, el senyor Saleh va acabar marxant del país per a anar a refugiar-se... als Estats Units, mira tu. A hores d'ara jo no he sentit parlar més del Iemen. I vostès?

*****

I també podria parlar d'Israel, que estava contentíssim amb Mubarak perquè com a mínim semblava clar per on anava; o d'Iran, a qui se li ha remogut tant el pati de veïns que ara ja no sap de qui es pot refiar o de qui no; o de Turquia, que des de fa molt de temps aspira a ser potència determinant a la zona, i ara ni tan sols té clar on comença o acaba la tal zona...

Mirin, insisteixo, si senten curiositat pel llibre facin-se amb ell ja, perquè mentre han estat llegint tot això ja han passat de moda setanta pàgines més. Llibre aprofitable?: com a foto fixa d'un moment determinat, sí; per a que l'autor guanyi alguns euros, també; per a estar ben informats, la veritat, no gaire.

dissabte, 9 de juny de 2012

OTRO TIEMPO, OTRA VIDA

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (II)

Títol original: En annan tid, ett annat liv
Autor:
Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2003


El 24 d'abril de 1975 l'ambaixada de la República Federal d'Alemanya a Estocolm va ser assaltada per un grup pertanyent a la Facció de l'Exèrcit Roig (Baader-Meinhoff) que va prendre com a ostatges a les persones que hi havia dins. Aquest fet, que inicia el llibre, és real. Helmut Schmidt era el canceller socialdemòcrata alemany i Olof Palme era el primer ministre socialdemòcrata suec. Dins de l'ambaixada hi va haver dos assassinats i en un moment donat es van produir unes aparatoses explosions que van posar punt final a l'assalt. Total, cinc morts. 

En un primer moment els assaltants van ser responsabilitzats de les explosions, però molt aviat es va veure que aquesta suposició, aparentment evident, no era certa. Qui va ser responsable de les explosions? Els serveis secrets de la RFA? Els serveis secrets suecs? Un "accident", com s'ha arribat a mantenir oficialment?

El 28 de febrer de 1986 el primer ministre suec, Olof Palme, va ser assassinat. Entre d'altres, la Facció de l'Exèrcit Roig va reivindicar l'acció fent referència directa al final brusc de l'assalt de l'ambaixada de la RFA. Una cosa així com "passem comptes amb Palme per l'explosió de l'ambaixada, que va arruinar la nostra acció". La reivindicació no era creïble i a hores d'ara encara no se sap qui va acabar realment amb Olof Palme (un misteri semblant al de l'assassinat de Kennedy).

L'any 1989 -i aquí comença la ficció- un anònim tècnic de l'Institut d'Estadística (es pot ser més gris?) és apunyalat en el seu pis d'Estocolm. La policia sueca entra en acció... i el fet queda també sense resoldre. Per cert que, casualment, l'any 1989 també cau el mur de Berlín. I què? diran vostès. Doncs que segons Leif GW Persson, l'autor d'aquest llibre, les casualitats no existeixen.

A finals de 1999, començament del 2000, el primer ministre suec està a punt de nomenar una nova ministra del gabinet i es demana als funcionaris de seguretat habituals que investiguin protocolàriament si aquesta bona senyora amaga algun drap brut que després quedi malament als diaris. Fàcil... però naturalment el protocol es complica i l'assalt a l'ambaixada alemanya de 1975, la caiguda del mur de Berlín i l'assassinat de l'estadístic gris emergeixen d'una manera bastant molesta en aquesta investigació.

La trama és interessant, el senyor Persson fa ús de la seva particular ironia ja present a la novel·la anterior de la trilogia, els personatges (tant els nous com alguns que ja haviem conegut en el llibre anterior) estan ben trobats, i un cop més el senyor Persson ens insisteix en què Suècia no és Dineylàndia."Disneylàndia" seria, en aquest cas, la imatge de l'estat del benestar suec, i sembla que Persson ens vol dir que tal estat del benestar mai no ha estat res més que pura façana. I per a que ens quedi clar, va i escriu una trilogia de la qual aquest és el segon llibre. Aprofitable, per cert.

dilluns, 21 de maig de 2012

ONU - Historia de la Corrupción

Títol original: ONU - Historia de la Corrupción
Autor:
Eric Frattini
Editorial: Atanor Ediciones
Any primera edició: 2011


Novament el senyor Frattini ens sorprèn (o no) amb històries que no se'ns havia acudit imaginar (o sí). Aquesta vegada, després de l'església catòlica i els serveis secrets de mig món, probablement els dos temes preferits de l'amic Eric, li toca ara el torn a l'ONU.

L'ONU va ser creada després de la Segona Guerra Mundial amb el lloable objectiu d'evitar que n'hi hagués una tercera. Bé... de fet, l'ONU no va ser més que un refregit de la Societat de Nacions que al seu torn va ser creada després de la Primera Guerra Mundial per a que no n'hi hagués una segona, i tots sabem quins van ser els resultats. I d'altra banda després de la Segona Guerra Mundial, si bé no hi ha hagut cap altra guerra global a l'estil clàssic de tota la vida, sí que hi va haver una Guerra Freda globalíssima que va durar ni més ni menys que cinquanta anys, aproximadament. Hauria estat un rècord Guiness si no fos per la Guerra dels Cent Anys, que en realitat en va durar cent setze.

És sabut, no cal que ens ho expliqui el senyor Frattini, que l'ONU ja va nèixer una mica malament. D'entrada, les cartes estaven repartides d'una manera escandalosament desigual; les superpotèncias tenien dret a vetar (encara el tenen ara) el que els vingués de gust, i els altres, a callar. Però és que a més -i això sí que no és tan sabut si és que ens hem de creure el que ens diu el senyor Frattini- ja els primers Secretaris Generals escombraven cap a determinades cases sense cap mena de mania.

El senyor Frattini no en salva ni un, des de Trigve Lye fins a Ban Ki-moon, passant per Dag Hammarskjöld -de qui diu que va obrir les portes de l'ONU a tots els espies de la CIA que hi van voler entrar- i per Kofi Annan -de qui diu que va estar molt ocupat provant de tapar importants escàndols interns i considerables desviacions de fons a comptes del seu propi fill-.

Pel que fa als "angelicals" Cascos Blaus, sembla ser que s'ha demostrat que, en vàries ocasions, d'angelicals no en tenien res. Tortures, violacions, i altres gràcies que se solen atribuir habitualment als exèrcits diem-ne convencionals també formen part del patrimoni històric dels Cascos Blaus. Normal, sí ens parem a pensar una mica i tenim en compte de qui estan composats els Cascos Blaus.

Capítol interessant el que fa referència a la intervenció de l'ONU a les guerres balcàniques de finals del segle XX. Mareja.

Hi ha una cosa però que m'ha deixat una mica inquiet: el senyor Frattini, en el capítol on parla de les males pràctiques de l'ONU a l'època del conflicte subsegüent a la independència del Congo (anys 60), ens remet a un "documental" que un indignat senador dels Estats Units va tenir a bé produir i en el què, segons l'autor d'aquest llibre, es demostra clarament que l'ONU va actuar d'una manera immoral. Tal com ho explica el senyor Frattini sembla com si el productor del documental deixés ben evidenciat que l'ONU es va dedicar a bombardejar hospitals de la Creu Roja. Doncs bé, ara existeix YouTube, i a YouTube es poden trobar les coses més inversemblants. Jo ho vaig provar i, fent una tasca d'investigació fílmico-arqueològica, vaig trobar el "documental" en qüestió, fabricat en aquells mateixos moments. No és un documental. És un pamflet propagandístic descarat on certament es denuncien els bombardejos d'hospitals, però de passada i enmig d'un muntatge fílmic un pèl sospitós. Les tesis de facto del suposat "documental" són: demostrar que Lumumba era un malvat sanguinari venut a la Unió Soviètica; que quan el Congo era colònia belga tots estàvem més tranquils; i que el pecat mortal de l'ONU no consistia en bombardejar hospitals sinó en no bombardejar suposats comunistes, cosa que en la mentalitat delirant del senador productor del documental equivalia a dir que l'ONU era pro-comunista. L'ONU, pro-comunista... s'ho imaginen?! 

És clar, vist això, un no té més remei que posar en quarantena altres afirmacions del senyor Frattini en aquest i altres llibres seus, sí és que es basen en "proves" com aquesta, que està presentada d'una manera com a mínim poc rigorosa.

Tot i així, moltes de les coses que s'afirmen en aquest i altres llibres del senyor Frattini són, per desgràcia, perfectament creïbles. Estaria bé que l'autor se n'adonés que no cal manipular les seves fonts d'investigació, que tal com estan ja són prou eloqüents.

Llibre aprofitable en general malgrat l'ensopegada que he descrit abans i potser alguna altra de la què no me n'he adonat.

dissabte, 21 d’abril de 2012

ENTRE LA PROMESA DEL VERANO Y EL FRÍO DEL INVIERNO

Nota de l'editor: aquest és el llibre número 200 que es comenta en aquest blog.

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (I)

Títol original: Mellan sommarens längtan och vinterns köld
Autor:
Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2002


Per si Henning Mankell o Stieg Larsson no ho havien deixat prou clar, el senyor Leif GW Persson ho remata: Suècia no ha estat mai Disneylàndia precisament. O sí, si considerem Disneylàndia tal com realment és: una gran mentida feta per a afavorir uns també grans interessos.

La novel·la comença amb el suposat suïcidi d'un suposat estudiant nordamericà (dels Estats Units, no de Canadà ni de Mèxic) a Estocolm. A partir d'aquí entrem en una complicada trama policial amb multitud de personatges, des dels patrullers de carrer, fins els agents dels serveis secrets, passant per múltiples i diverses oficines, càrrecs i departaments de la seguretat sueca. Un embolic que em porta a donar-los un consell: conforme vagin llegint apuntin en un paper el nom dels personatges i quin càrrec tenen perquè si no ho fan corren un notable perill de perdre's.

Està clar que ni la policia ni els serveis secrets suecs són sants de la devoció del senyor Persson. Tampoc ho eren del senyor Larsson, curiosament. El senyor Persson ens presenta un policia suec honest, i el qualifica de "l'únic policia suec honest". Amb això crec que no cal dir res més. Els altres són fanàtics d'ultradreta (uns quants), curts de gambals, arribistes, il·luminats, perversos, pervertits (que és diferent) i tots plegats mesquins en diferents graus.

I enmig de tot aquest maremagnum, una figura omnipresent: el Primer Ministre. I el Primer Ministre, a qui mai s'esmenta pel nom, és, naturalment, Olof Palme.

Sembla ser que els suecs viuen en eternes i convulses contradiccions pel que fa a Olof Palme. Henning Mankell ja hi fa referència a l'última (en tots els sentits) novel·la de la sèrie Wallander. En aquesta última novel·la es fa esment de la campanya dirigida per la dreta destinada a alimentar la idea de que Olof Palme, socialdemòcrata, espiava per a la Unió Soviètica.

En el llibre del senyor Persson un personatge, dirigint-se a un altre, diu una cosa així com: "Me n'alegro de que vostè no es cregui això de que el Primer Ministre és un espia", a la qual cosa el segon personatge respon: "No, perdoni, no m'ha entès bé; el que jo dic és que no crec que sigui espia dels russos". Genial.

I com que es tracta d'Olof Palme, al final del llibre l'assassinen. No estic xafant el final: és un fet històric; ho trobaran a totes les hemeroteques. El que no diré és qui, segons el senyor Persson, assassina al Primer Ministre. Com en el cas de Kennedy, l'assassinat de Palme no està resolt, i també com en el cas del president nordamericà (dels Estats Units, no de Mèxic) "l'assassí oficial" sembla ser que no ho era.

Llibre aprofitable, però insisteixo, agafin paper i llapis i vagin fent-se una guia dels personatges que hi surten.

dissabte, 31 de març de 2012

MATA HARI Espía, víctima, mito

Títol original: Femme Fatale: A Biography of Mata Hari
Autor:
Pat Shipman
Editorial: Edhasa
Any primera edició a Edhasa: 2011


Com tots els serveis secrets del món, els serveis secrets francesos sempre han fet gala d'una manca d'escrúpols incommensurable. En aquest sentit estan perfectament a l'alçada de la CIA, el Mossad o el reconvertit KGB.

Ara bé, és possible que els serveis secrets francesos guanyin als seus benemèrits col·legues internacionals en immoralitat i en estupidesa. Potser els serveis secrets vaticans siguin més immorals que els francesos (consultin la bibliografia sobre el tema, no té desperdici), però ni de lluny són tan estúpids. Perquè s'ha de ser molt estúpid per a ficar la pota periòdicament de manera clamorosa, negar-se a rectificar per tal del salvaguardar la imatge i al cap i a la fi ser incapaç de mantenir-ho tot plegat ocult. Com s'entén que uns serveis secrets siguin incapaços de mantenir en secret les seves pròpies animalades? Vegem tres exemples:


Alfred Dreyfuss


Primer exemple: el cas Dreyfuss. A finals del segle XIX Alfred Dreyfuss, un capità de l'exèrcit francès és acusat de lliurar documents secrets a Alemanya. Se'l jutja per un tribunal militar i se'l condemna a cadena perpètua a l'Illa del Diable. És a dir, aquí s'hi van ajuntar els serveis secrets i l'estament militar. D'això se'n diu "intel·ligència militar", potser l'oxímoron més escandalós que pugui existir en qualsevol idioma. Doncs bé, el senyor Dreyfuss no era culpable de l'acusació, i els acusadors, que no van trigar gaire a saber-ho, es van negar a reconèixer-ho. Va caldre fins i tot un manifest de l'escriptor Émile Zola ("J'accuse") per a forçar una revisió del cas que no va acabar de posar les coses al seu lloc (és un dir) fins dotze anys després de feta l'acusació original.


Rainbow Warrior


Segon exemple: el cas Rainbow Warrior. L'any 1985 el Rainbow Warrior, famós vaixell insígnia de l'organització ecologista Greenpeace, és enfonsat de manera misteriosa. El misteri, però, no va durar ni un mes. Qui va enfonsar el Raibow Warrior? La Direcció General de Seguretat Exterior de França, és a dir, els serveis secrets francesos, perquè Greenpeace, amb les seves florals reivindicacions, ja feia temps que els tocava massa els nassos. Durant l'escàs temps que va passar des de l'atemptat fins que es va descobrir l'autoria real de la cosa, el govern francès va insistir en mantenir dues divertidíssimes explicacions: que l'atemptat havia estat obra de terroristes de Nova Zelanda i que ell no hi tenia res a veure en absolut. Nova Zelanda va caure en un profund estat de consternació: allà no en tenien ni idea de l'existència de terroristes autòctons. D'altra banda, Fernando Pereira, un fotògraf de 36 anys, va morir com a conseqüència de la "brillant" operació. I és que França, en definitiva, gaire ecologista no ho ha estat mai, sinó que ho preguntin a l'ex-fauna i l'ex-flora de l'atoló de Mururoa, a la Polinèsia, on durant el segle XX el govern francès va fer 41 proves nuclears atmosfèriques i 131 de subterrànies. És cert que l'any 1985 no existia internet com el coneixem ara, però sí que existia la televisió (i ja era en color!). És per això que el fiasco va trigar gairebé un mes en descobrir-se; si hagués existit internet segurament s'hagués descobert en dos dies, tirant llarg. El cas però és que el serveis secrets francesos no estaven preparats ni per a la "velocitat" informativa de la televisió.


Margaretha Zelle, Mata Hari


I tercer exemple: el cas Mata Hari. Margaretha Zelle, de nom artístic Mata Hari, va ser una dona que va tenir una vida francament exòtica, en comparació amb els usos i costums de la seva època. Va néixer a Holanda l'any 1876 i ja de petita se la veia especialment espavilada. Li encantaven la invenció i la fantasia de tal manera que es podria dir que sempre va viure en un món paral·lel, pràcticament desconnectat de la realitat que percebia la resta dels habitatns del planeta. Per a posar un exemple, sembla ser que veia la Primera Guerra Mundial com una cosa que li passava als altres, no a ella. Li encantaven els homes, i si anaven uniformats encara més. En conclusió, la llista dels seus amants es podia confondre fàcilment amb la guia telefònica. De fet, tenint en compte quan va néixer, és gairebé segur que en algun moment donat el nombre dels seus amants superava literalment a la d'abonats de la guia telefònica de l'època.

Doncs bé, els començaments de la senyora Zelle van ser inusuals i gens fàcils. Es va casar amb un militar (naturalment, per allò de l'uniforme) molt més gran que ella i a qui va conèixer per correspondència. La cosa no va funcionar. Ell era allò que ara en diriem (aleshores, no) un maltractador. Un dels seus fills va morir, no se sap si de sífilis transmesa pels pares o enverinat per un servent (ara en diem "treballador domèstic"). Va passar una temporada arruïnada i sola, es va dedicar a la prostitució per a obtenir ingressos d'alguna banda i finalment es va reconvertir en ballarina exòtica amb uns orígens completament inventats.

El cas és que la senyora Zelle, amb el seu nou nom de Mata Hari i les seves habilitats artístiques, eròtiques, sensuals i fantasioses, va deixar a mitja Europa sense respiració; es va convertir en el paradigma de la dona temptadora i desitjable. Tal cosa a finals del segle XIX i començaments del XX era molt perillosa. Era frontalment incompatible amb la moralitat de l'època.

El cas és que un funcionari dels serveis secrets francesos la va voler captar per a que fes d'espia a favor de França. Bé, això és el que ell li va dir. En realitat aquell individu no podia suportar la "immoralitat" de Mata Hari (deixem-ho així, no entrem en interpretacions psicoanalítiques) i havia arribat a la conclusió de que aquella Jezabel era, sens dubte, espia d'Alemanya en plena Gran Guerra; una dona tan indecent no podia ser altra cosa. I va conspirar per a deixar-la en evidència.

Mata Hari, ni havia estat mai espia de ningú ni tenia cap intenció de ser-ho, però un cop més es trobava en una situació econòmica nefasta gràcies al seu particular modus vivendi que consistia en envoltar-se de luxes i després adonar-se que no podia fer front a les factures ni per casualitat. Per tant, va acceptar l'oferta del funcionari dels serveis secrets, es a dir, va caure de ple en el parany. Mata Hari com a espia era un complet desastre; era molt pitjor que Maxwell Smart, el "superagent 86" inventat per Mel Brooks per a la televisió dels any seixanta. Però això no va deturar al funcionari dels serveis secrets ni a un homònim militar seu. Novament la "intel·ligència militar" es va posar en marxa i no va parar fins que Mata Hari va ser acusada de ser espia alemanya, jutjada, sentenciada i executada. Una part de les proves que es van utilitzar per a condemnar Mata Hari no se sostenia en absolut, i l'altra part era inventada. Això ha estat investigat i reconegut amb posterioritat (no pas pels serveis secrets francesos, que han preferit callar).

He de confessar que a servidor de vostès, conforme anava llegint el llibre de la senyora Shipman, li era una mica difícil de creure el què allà s'hi deia. En uns quants moments vaig arribar a pensar que l'autora era, en definitiva, una fan de Mata Hari i el que pretenia era dignificar-la i reivindicar-la. Però tornem a allò d'internet; internet -el millor invent des de la imprempta- m'ha permès consultar diverses fonts no connectades amb aquesta autora i gens sospitoses de ser fans de Mata Hari; doncs bé, la conclusió general ve a ser la mateixa: mai hi va haver cap evidència de que Mata Hari fos espia d'Alemanya i actualment una paròdia de judici com la que li van fer seria pràcticament impossible, si més no a França. És a dir, allò del mite de Mata Hari devoradora d'homes i pèrfida espia sense escrúpols és un invent dels serveis secrets francesos que encara ara molta gent es creu (jo mateix, fins fa quatre dies). Cert que Pat Shipman és un pèl colorista quan explica la vida de Mata Hari però el cas és que sembla ser que el que diu és bàsicament cert. Mata Hari no era una santa, per descomptat, però tampoc era un monstre: simplement va tenir la mala idea de voler viure com una dona lliure en una època en que això era penat per la llei i per l'opinió pública.

Llibre aprofitable, si més no perquè ens fa una mica menys ignorants.

Per cert, quan ens explicaran qui va assassinar realment a Kennedy? Ja sé que no hi té res a veure amb el tema... o sí?. Perquè de fet aquest també és un afer amb el què ens estan prenent el pèl des de 1963.