dimarts, 25 de maig del 2010

LA CAÍDA DEL MURO DE BERLÍN

Títol original: La chute du Mur
Autor:
Jean-Marc Gonin & Olivier Guez
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2009


Es tracta d'un assaig semi-novel·lat; per a entendre'ns, si fos un programa de televisió diriem que és un documental dramatitzat. És el relat de les circumstàncies immediates que van envoltar la caiguda del mur més famós de la guerra freda, des de trenta-quatre dies abans (6 d'octubre de 1989) fins a dos dies després (11 de novembre de 1989).

El 6 d'octubre de 1989, Erich Honecker encara era el President de la República Democràtica Alemanya. Ho havia estat, de manera indiscutida, des de 1976, però l'home, pro-soviètic de tota la vida, no podia ni sospitar que tretze anys després l'enfonsament del bloc comunista en general, i el seu en particular, vindria precisament de la maneta del Secretari General del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el senyor Gorbatxov. L'any 1989 Honecker va fer un titànic esforç per a tancar els ulls a la realitat i es va resistir fèrriament a admetre l'existència de la perestroika, fins i tot quan ja feia mesos que la tenia a sobre. Honecker encara vivia, i volia seguir vivint, a 1945. La perestroika el va atropellar.

El 6 d'octubre de 1989 Egon Krenz era el delfí de Honecker i, encara que no destacava precisament per ser un prodigi d'intel·ligència, es va adonar que o bé la RDA s'adaptava als aires huracanats que venien de la perestroika o bé l'huracà s'enduria per davant la RDA en menys que un triga a dir "per les barbes de Lenin". L'adaptació a l'huracà passava necessàriament per defenestrar Honecker. Ho va aconseguir. Tretze dies després queia el mur de Berlín. Un mes després del mur, queia ell mateix. Deu mesos després queia la República Democràtica Alemanya en pes. Un visionari, el tal Egon. 

El 6 d'octubre de 1989 Mikhail Sergeievich Gorbatxov era President de la Unió Soviètica i Secretari General del Partit Comunista. Molt probablement es llevava cada matí pensant, en la intimitat de la dutxa, "Collons, la que he organitzat...". Com diuen en castellà "le crecían los enanos por todas partes", així que l'home no tenia gaire temps per a ocupar-se de gaire tonteries. Va intentar convèncer a Honecker de que obrís els ulls d'una vegada perquè si no l'hòstia seria de les que farien època. No ho va aconseguir. Aleshores va ordenar a l'Exèrcit Roig estacionat a la RDA que es mantingués a les casernes jugant a les cartes i que ningú no es mogués ni un mil·límetre passés el que passés, així com també li va dir a l'ambaixador soviètic a Berlin que, com a molt, es dediqués a beure vodka i a mirar de tant en tant per la finestra a veure què passava; ja s'ho faria aquell cabut de Honecker. Quan el dia 10 de novembre li van dir per telèfon a Gorbatxov que el Mur de Berlin s'havia obert sense avisar i que en el Kremlin encara no hi havia ningú que sabés exactament què punyeta havia passat, al Secretari General li va agafar un atac de riure i li va costar molt restablir la compostura. A hores d'ara encara no se sap si es tractava d'un riure histèric o de si realment la cosa li va fer gràcia.

Però apart d'aquests i altres pintorescos polítics, hi havia més gent. Hi havia persones. Hi havia setze milions d'alemanys orientals vivint cadascú, i intensament, la seva pròpia història. Això també queda reflectit en el llibre. És més, bàsicament és aquesta part, desconeguda i importantíssima, la que queda reflectida en el llibre, i és aquesta part la que en determinats passatges fa emocionar. La Història l'escriuen els polítics, però la pateixen els ciutadans. Reflexionin vostès sobre la seva pròpia vida i veuran que no m'equivoco gaire.

Pot molt ben ser que aquest no sigui el millor llibre que s'ha escrit sobre la caiguda del Mur de Berlin, però llegir-lo no és cap pèrdua de temps. Sobretot si vostè és capaç de posar-se, ni que sigui una mica, en la pell d'un berlinès o un alemany oriental de l'època i a partir d'aquí també és capaç de preguntar-se "què hauria sentit jo en aquells moments?" 


diumenge, 23 de maig del 2010

LA PROSTITUTA DE PENTECOST ALLEY

Sèrie Pitt nº 16

Títol original: Pentecost Alley
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1996



Londres 1890, igual que en les dues o tres darreres novel·les de la sèrie Pitt; es veu que va ser un mal any per a la seguretat pública. Una prostituta és trobada morta en el seu lloc de treball, és a dir a l'habitació d'una casa de putes (no em refereixo a una oficina del Banc de Santander o a la seu del Departament d'Educació, em refereixo a una casa de putes clàssica). No haguessin avisat al superintendent Pitt ("comissari", segons el traductor de torn) si no fos perquè en l'afer podria estar relacionat el fill d'una família de casa bona -de cognom Fitz-James, com la Duquesa de Alba, mira tu- i, és clar, l'escàndol podria arribar a ser majúscul. Realment la societat victoriana feia fàstic.

Total, que Pitt investiga i, com no podia ser d'una altra manera, l'assassí és identificat, detingut, jutjat, sentenciat i executat... i el lector comprova, estupefacte, que es troba encara a la meitat del llibre. I ara què? es pregunta l'atònit lector.

Doncs ara la cosa segueix per camins que deixen al superintendent Pitt desconcertat, al sotscap de la policia també, i al lector no diguem, però d'una manera bastant ben portada, la veritat. Té moments sorprenents aquesta senyora Perry. Aquest cop, per exemple, és com si s'hagués pres un te amb una mica de sucre, un núvol de llet... i una substància un pèl psicotròpica afegida; i apa, anem a escriure la novel·la.

Des de la primera pàgina hom ja veu que no se n'ha de refiar de ningú, però el final és francament enginyós. L'única cosa que es podria criticar si hi hagués ganes, és que en determinats passatges de la història s'hi deixa veure un cert excés de nyonyeria, però suposo que no es pot evitar: la "bona" societat victoriana, a més de vomitiva, també tenia el seu punt nyonyo, i la pròpia senyora Perry també deu patir una miqueta d'aquest mal per molt assassina que sigui ella mateixa (busquin la seva biografia al Google; fins i tot se n'ha fet una pel·lícula: "Heavently Creatures" (1994) -"Criaturas celestiales", en la versió en castellà- nominada a l'Oscar per al millor guió original i Lleó de Plata del Festival de Venècia)

En resum, llibre entretingut i aprofitable, nyonyeries apart. 


dimecres, 12 de maig del 2010

EL FRAUDE DE LA SÁBANA SANTA Y LAS RELIQUIAS DE CRISTO

Títol original: El fraude de la Sábana Santa y las reliquias de Cristo
Autor:
Juan Eslava Galán
Editorial: Planeta
Any primera edició: 1997


Il·lustratiu llibre que explica l'opinió, sembla que prou documentada, de l'autor, sobre la part més peculiar i colorista del merchandising de l'església catòlica, és a dir, la que fa referència a la biografia de Jesucrist, des dels "Sants Bolquers" fins a tot el pack de la passió, mort i resurrecció (la Santa Col·lumna, els fragments de la Santa Creu, els Sants Claus, el Sant Sudari -protagonista del llibre-, la Santa Pedra des d'on es va produir la Santa Ascensió, la Santa Baieta de la Verònica, les Santes Tovalles del Sant Sopar, etc. etc.

De passada, i sense que ens costi ni mig cèntim més, el senyor Eslava ens explica molt didàcticament quina és la diferència entre una "ascensió" i una "assumpció": les ascensions són autopropulsades, mentre que les assumpcions necessiten grua (en altres paraules: en una ascensió tu puges; en una assumpció et pugen)

Especialment remarcable el capítol 2, que parla del Sant Prepuci i que planteja un dubte que, he de confessar, no m'havia assaltat mai, però que des de que he llegit el llibre gairebé no em deixa dormir: el Sant Prepuci va ascendir en el seu moment amb la resta del cos del Senyor? O va ascendir abans, tot just després de la Santa Circumsició? O no va ascendir sinó que simplement el van teletransportar, com a Star Trek? (opció no gens descartable perquè total, per un prepuci, per molt sant que sigui, tampoc no cal tota la parafernàlia que representa una ascensió homologada)

Un cop més constatem amb gran preocupació que el destí etern que espera al senyor Eslava Galán és l'infern, si més no segons l'església catòlica, ja que des de la primera fins a l'última pàgina del seu llibre s'entesta a sostenir que totes les santes relíquies són invencions més falses que un euro de suro; i no només això, sinó que també sosté que els Evangelis, com a exercici d'imaginació creativa no estan malament, però com a crònica fiable són francament lamentables. I el cas és que té raó. Justament per això és que se n'anirà a l'infern. El problema (per a l'església catòlica, no pas per al senyor Eslava), és que l'infern també és fals. No som res. 


dissabte, 8 de maig del 2010

EL CADÁVER DE TRAITORS GATE

Sèrie Pitt nº 15

Títol original: Traitors Gate
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1995


Hi ha una enorme quantitat de llibres que tracten sobre la colonització europea d'Àfrica durant els segles XIX i XX, amb grans explicacions històriques, antropològiques, polítiques, econòmiques etc. etc.

Aquest llibre d'Anne Perry però, ens acosta al tema -encara que tangencialment- des d'una altra òptica que no deixa de ser bastant curiosa: la dels colonitzadors "de despatx" i la dels detractors (que també n´hi havia) de l'època.

Partint de l'assassinat -disfressat de mort accidental o suïcidi- d'un Par del Regne, Anne Perry ens revela un dels arguments més esgarrifosament hipòcrites de l'època de les grans colonitzacions: "O colonitzem nosaltres (els britànics) o ho faran ells (els belgues, els francesos i els alemanys); així que millor ho fem nosaltres, que serà molt millor per als colonitzats, ja que nosaltres portarem la civilització i la fe cristiana als pobres ignorants de les colònies, amb la qual cosa hi sortiran guanyant no només en la vida terrenal, sinó també en la vida eterna". De passada, naturalment, la metròpoli es forrarà com mai.

En el llibre hi surten esmentats famosos noms reals del moment, com per exemple Henry Stanley (1841-1904) i Cecil Rhodes (1853-1902). Fixem-nos en alguns apunts no precisament pintorescos de tals personatges:

Henry Morton Stanley ni es deia Henry, ni es deia Morton ni es deia Stanley. Inscrit durant molt de temps en els llibres d'Història com a gran explorador, va ser en realitat un dels farsants més grossos de la seva època i va practicar l'assassinat massiu d'indígenes africans per la via artesanal; l'home es divertia maltractant i matant personalment a traginers esclavitzats. Tot un gentleman. 

Cecil Rhodes, per la seva banda, va ser un colonitzador, empresari i polític britànic que es va fer amb el 90 % del mercat de diamants del món, gràcies als seus benemèrits negocis africans, i que va deixar anar perles com aquestes: "La filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent és una oferta millor"; o bé: "Hem de trobar noves terres que ens permetin obtenir matèries primes amb facilitat i alhora explotar la mà d'obra esclava barata que prové dels indígenes de les colònies. Les colònies també ens proporcionarien un bon abocador per als excedents produïts per les nostres fàbriques". Encantador, oi? Aquest senyor, a més, es va inventar un país a major glòria seva, Rhodesia, on es va practicar l'esclavisme i la discriminació racial més abjecta fins molt entrat el segle XX (dècada dels 60-70) en què Rhodesia com a tal va desaperèixer i va donar lloc a les actuals Zàmbia i Zimbabwe.

Aquest és doncs l'escenari de fons en què es mou la quinzena novel·la de l'inspector (ara superintendent) Pitt, juntament amb la seva dona -què ha de compaginar el seu hobby d'investigadora amateur amb les farragoses tasques domèstiques- i la inevitable Lady Vespasia Cummig-Gould -que no necessita compaginar res de res perquè per alguna cosa una és una aristòcrata amb pedigrí, només faltaria-.

Llibre interessant, tant pels assassinats com pel rerafons històric.