dimarts, 20 de novembre de 2012

PARÍS DESPUÉS DE LA LIBERACIÓN: 1944-1949

Títol original: Paris after the liberation: 1944-1949
Autor:
Antony Beevor & Artemis Cooper
Editorial: Crítica
Any de la primera edició original: 1994
Any de la primera edició a Crítica: 2003


L'any 2007 Giles MacDonogh va publicar un llibre (After The Reich - Después del Reich) on explicava què va passar a l'Europa central immediatament després que va caure el Reich de Hitler, és a dir, els horrors que van viure els ciutadans dels territoris oficialment perdedors de la Segona Guerra Mundial durant la primera etapa de la postguerra; per cert, que dic això de "territoris oficialment perdedors" perquè la Segona Guerra Mundial, com totes les guerres, la va perdre tothom. ¿O és que algú coneix alguna guerra en què s'hi hagi guanyat alguna cosa?

Doncs resulta que tretze anys abans de que el senyor MacDonogh publiqués el seu llibre, el senyor Antony Beevor i la senyora Artemis Cooper ja havien escrit una cosa semblant però referida a França, posant-hi gairebé tot el pes a la ciutat de París, és clar, que això del centralisme, a França, és com una religió.

Curiós fenomen, aquest de la memòria selectiva. En el cas de la Història sembla tenir una funció estètica molt important, gairebé fonamental. La imatge que ve a la ment de gran part de la gent quan hom es refereix al final de l'ocupació alemanya de França és la d'un senyor altíssim, amb un nas considerable, entrant majestuosament a París com un gran alliberador i conduïnt el país a la reconstrucció immediata i al restabliment de la "Grandeur". És a dir, efectivament, tot molt "estètic". 

Doncs resulta que no; aquesta imatge no és més que una icona maquillada d'aquell moment, que no té cap relació amb el que va passar en realitat. En primer lloc, al general De Gaulle (el senyor altíssim amb un nas considerable) no se'l prenia seriosament ningú, i els francesos menys que ningú. L'alt (d'alçada) general es va passar mesos i mesos dient a tothom que vulgués escoltar-lo, que ell era el restaurador de França, i la majoria de les vegades la resposta solia ser "vostè segui, calli i no emprenyi, que aquí estem treballant per a reparar aquesta desgràcia de país".

D'altra banda el Partit Comunista francès sembla que va a arribar a controlar unes quotes de poder inversemblantment extenses, segons diuen els autors d'aquest llibre; i el Partit Comunista francès -estalinista, naturalment- va seguir controlant aquestes quotes de poder durant bastant més que quatre dies. Això tampoc surt a la foto típica que ens ha quedat del moment.

I per un altre cantó, els grans, conegudíssims i posteriorment consagradíssims noms de la més exquisida intel·lectualitat francesa (i associats) es dedicaven a posar-se verds mútuament en nom de la irrenunciable puresa de ves a saber què. Jean Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Albert Camus, André Malraux, Picasso, Hemingway... es podien comportar de manera sublim o com autèntiques peixateres (amb tots els respectes per a les peixateres), depenent de com estava l'atmosfera en general i la de Saint Germain des Prés en particular. 

De literatura sobre la Segona Guerra Mundial n'hi ha moltíssima, però de llibres sobre la gran pregunta que Europa es va fer immediatament acabada aquella barbaritat ("I ara, què?") n'hi ha ben pocs. S'agraeix que de tant en tan hi hagi algú que ompli una mica aquest buit i que ens recordi que de Dia de la Victòria només n'hi va haver un i va durar vint-i-quatre hores... i no per a tothom.

dimecres, 7 de novembre de 2012

LOS HERRETES DE LA REINA

Títol original: Les Ferrets de la Reine
Autor
: Jean d'Aillon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2011
Any primera edició per Alianza Editorial: 2012


Aquest és el tercer llibre de la sèrie Louis Fronsac publicat per Alianza Editorial.

Però en realitat és el desè llibre escrit i publicat pel seu autor.

Però en realitat és el primer llibre de la cronologia biogràfica del personatge, si més no fins ara.

És a dir, resumint: Jean d'Aillon ha estat escrivint els llibres de Louis Fronsac sense que aquesta nimietat de la cronologia li tragués precisament la son; en el primer llibre que va escriure (Le Mystère de la Chambre Bleue) Fronsac tenia 30 anys; en el tercer llibre (Le dernier secret de Richelieu), en tenia 57; en el cinquè llibre (L’Exécuteur de la haute justice), en tenia 33; i a l'onzè, que no últim (Les Ferrets de la Reine) en té dotze; sí, dotze.

Pel que fa a Alianza Editorial, fins ara ha publicat, per aquest ordre, els següents llibres de la sèrie Louis Fronsac:

"El misterio de la Cámara Azul" (primer dels escrits per l'autor; segon de la cronologia del personatge)

"La Conjetura de Fermat" (novè dels escrits per l'autor; quart de la cronologia del personatge)

"Los Herretes de la Reina" (desè dels escrits per l'autor; primer de la cronologia del personatge)

"La conjura de los importantes" (segon dels escrits per l'autor; tercer de la cronologia del personatge)

No és genial?? És difícil (encara que no impossible) fer-ho més complicat, no troben? En fi, no val la pena cansar-s'hi més, i potser és millor que anem al tema...

En aquest primer episodi dels casos de Louis Fronsac, el protagonista té dotze anys i és enviat per la seva família a l'escola dels jesuïtes, a París. Les descripcions que fa Aillon dels jesuïtes, la seva escola, el seu sistema d'adoctrinament (que no d'ensenyament ni d'educació), o la rígida compartimentació de les classes socials, no té desperdici; és tot un tractat d'Història documental. És com si el lector ho estigués veient-vivint.

Pel que fa a la descripció del París de l'època cal dir el mateix. Potser sí que ara París és la Ciutat Llum, però aleshores, al 1624, de llum no en tenia gens, i d'ombres les tenia totes.

Coneixem a més en aquest llibre l'orígen de personatges molt significatius de la sèrie, com per exemple, el de Gaston de Tilly, el gran amic de Louis Fronsac. Per a seguir la sèrie no és que sigui imprescindible conèixer l'orígen d'aquesta amistat, però la veritat és que ajuda.

Per a escriure aquesta història Jean d'Aillon es basa en un fet real del que també se'n va servir Alexandre Dumas per a escriure "Els Tres Mosqueters". Una curiositat: hi ha alguns diàlegs a "Les Ferrets de la Reine" que estan literalment calcats de "Els Tres Mosqueters"; aquests diàlegs estan clarament identificats per l'autor amb una nota al peu de pàgina en la què diu que ell hauria estat incapaç de fer-ho millor que Dumas, i per tant opta simplement per reproduir el que ja és immillorable. "Chapeau" pel senyor d'Aillon.

Si les anteriors històries publicades per Alianza Editorial ja eren aprofitables, aquesta no és queda curta en absolut; és més, jo diria que encara és més aprofitable.