EL QUIDDITCH DE TOTES LES ÈPOQUES

Títol original: Quidditch through the ages

Autor: Kennilworthy Whisp

Autor real: J.K. Rowling

Editorial: Empúries
Any primera edició original: 2001

Any primera edició per Empúries: 2017

Els seguidors de la sèrie 'Harry Potter' (no confongueu amb simpatitzants del propi Harry Potter, que ja des de petitet sempre ha tingut un cert punt de nen repel·lent) ja estaran familiaritzats amb l'existència del “quidditch”, que ve a ser com l'esport nacional de l'univers màgic creat per la senyora Rowling.

Ja sigui gràcies als llibres o a les pel·lícules de la saga -algunes d'elles francament desafortunades-, s'han llegit descripcions i s'han vist imatges espectaculars de més d'un partit de quidditch que han deixat al lector o l'espectador gairebé sense respiració. Hom ha pogut veure la sublim coreografia implicada en el joc del quidditch, així com també el seu costat més fosc i -en certs moments- sàdic, tan propi de la senyora Rowling. Permetin-me, aprofitant l'avinentesa, que opini que darrere d'aquesta aparença de benefactora de la infància i de mare vocacional de tots els nens desvalguts del planeta, la senyora Rowling amaga una pulsió esforçadament reprimida d'assassina nata; només cal llegir els llibres de la saga màgica, sobretot els últims. És conegut el cas d'una col·lega escriptora seva, la senyora Anne Perry, que sí que va participar en un assassinat, però la senyora Perry no ho tornaria a fer. En canvi, la senyora Rowling, si se li presentés una segona ocasió, segurament no se'n podria estar. Afortunadament encara no se li ha presentat ni la primera ocasió... que sapiguem.

En fi, tornant al tema que ens ocupa, per molt interessant que ens hagi semblat un partit de quidditch (o un fragment, vist que un partit sencer pot durar dies) segur que no hem entès res de res. Doncs bé, aquest llibre és el remei ideal a la nostra trista ignorància. L'autor, Kennilworthy Whisp (és a dir la senyora Rowling disfressada de nom impossible) gairebé ens fa creure que sí, que finalment hem descobert com funciona aquest joc, si més no pel que fa als aspectes bàsics, perquè sembla que té més normes que el codi d'Hammurabi i que totes poden canviar en qualsevol moment, segons convingui a depèn de qui o depèn de què.

Camp reglamentari de quidditch

Però la cosa no acaba aquí. Pel mateix preu -assequible, dit de passada- ens assabentem també de la Història d'aquest esport des de l'antiguitat, i d'altres coses interessantíssimes, com per exemple de quan va apareixer l'escombra com a mitjà de transport (i posteriorment com a vehicle esportiu d'alta gama); o també arribem a saber que a l'Edat Mitjana, quan encara no estaven perfeccionades, les escombres, a més de no representar una competència seriosa pels cavalls, podien causar greus problemes d'hemorroides. A que no se'ls havia acudit? Doncs llegint el llibre queda palmàriament evident.

Partit autèntic de quidditch amb escombres homologades

“El quidditch de totes les èpoques” potser no és un llibre imprescindible, però sí aprofitable. I breu: amb una mica més d'una hora t'acabes les seves cent cinc pàgines. A més, cosa molt encomiable, els beneficis de la venda del llibre van a parar a les obres benèfiques de la senyora Rowling en favor dels nens i adolescents desvalguts, cosa que mereix ser aplaudida entusiàsticament. I és que el fet que la senyora Rowling sigui una assassina reprimida no impedeix que tingui consciència social i que, merescudament, se li reconegui.

Portada d'una edició en versió original

UN PASO AL FRENTE

Títol original: Un paso al frente

Autor: Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido

Editorial: Tropo Editores
Any primera edició original: 2014

Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido, nom inversemblant però real, era tinent de l'exèrcit espanyol. Ara ja no és tinent; va ser expulsat de l'exercit l'any 2015 per persistir a denunciar múltiples i diversos actes de corrupció comesos per oficials de la sacrosanta institució a l'empara d'ells mateixos i dels polítics di tutti colori que els sostenien i els continuen sostenint.

Si el senyor Segura de Oro-Pulido hagués fet cas de les assenyades recomanacions que se li van fer sobre la conveniència de mirar cap a una altra banda i deixar-se estar de bajanades, ara seguiria essent militar, amb una graduació més alta, i amb un dipòsit bancari bastant engreixadet. Però no, com he dit abans el senyor Segura no es va fer enrere i finalment va constatar, també, que la justícia militar estava en mans dels propis delinqüents a qui pretenia denunciar; no cal dir que les denúncies, malgrat que estaven sostingudes amb proves, eren sistemàticament arxivades i el senyor Segura era sistemàticament amenaçat i sancionat.

Com que no hi havia manera de que li fessin cas, i tot el que ell pretenia destapar era enterrat a l'instant per la maquinària militar amb les complicitats polítiques pertinents, el senyor Segura va decidir escriure un llibre (el que és objecte d'aquest comentari) que l'ajudés a fer arribar al gran públic les increïbles barbaritats de les que en tenia coneixement. La publicació d'aquest llibre li va comportar represàlies però lluny de deixar-ho córrer el senyor Segura, a l'any següent, va publicar un altre llibre ("Código Rojo") aprofundint en el mateix tema.

Resultat: les denúncies van continuar sense ser investigades i el senyor Segura va ser expulsat definitivament de l'exèrcit.

"Un paso al frente" no és ben bé un assaig ni tampoc una novel·la. Es podria descriure com a un assaig novel·lat. El relat fictici ha ajudat al senyor Segura a poder posar en paraules escrites uns fets reals absolutament esgarrifosos. Segons el que ens explica el senyor Segura, la corrupció dins de l'exèrcit assoleix proporcions estratosfèriques, només comparables a les del gran partit de la dreta cavernària espanyola. S'hi poden trobar des de robatoris a gran escala fins a assassinats, passant per fraus, suborns, prevaricacions, abusos de tota mena (sexuals inclosos)... i tot pel bonic preu de: la impunitat.

El senyor Segura de Oro-Pulido

Ara mateix el senyor Segura ja no és tinent, com deia al començament d'aquesta ressenya, però es pot dir també que és viu de miracle. En altres paraules: encara no l'han assassinat, però tothom pot patir, en qualsevol moment, un accident domèstic; són tan fàcils...

El senyor Segura comença el seu llibre excusant-se perquè "ell no és escriptor" i per tant no és hàbil amb la paraula escrita. Els puc assegurar que això és ben bé igual; certament el senyor Segura difícilment guanyarà mai el Premi Nobel de Literatura, però si existeix un Premi Nobel a la Defensa del Poble és una vergonya intolerable que encara no li hagi estat adjudicat.

Un últim apunt abans d'acabar aquest comentari. Sobre la justícia militar: el senyor Segura deixa meridianament clar com ha estat de fàcil pels poders militars corruptes i delinqüents, des de temps immemorials, segrestar la justícia i convertir-la en una eina més a favor dels seus crims. Creguin-me, llegir la facilitat amb que s'ha aconseguit i es manté això fa posar literalment els pèls de punta; i el que és tant o més greu: multiplica per la unitat seguida de molts zeros les sospites en aquest sentit que ja teníem sobre la justícia civil. Fa vomitar, però no només de fàstic, sinó també de pànic.

Per la informació que s'hi pot trobar, malgrat que sigui en forma novel·lada, aquest llibre no és només Aprofitable: és Imprescindible.

*************

Post scriptum 1:

Al final del llibre es pot trobar un llistat molt interessant d'adreces web que remeten a casos reals que conformen la base del que explica el senyor Segura.

Post scriptum 2:

Web de l'autor: http://luisgonzalosegura.com/

MAFALDA: HISTORIA SOCIAL Y POLÍTICA

Títol original: Mafalda: historia social y política

Autor: Isabella Cosse

Editorial: Fondo de Cultura Económica
Any primera edició: 2014

La senyora Isabella Cosse, uruguaiana i encannntadíssima d'haver-se conegut, va decidir en el seu moment aprofitar-se de que la pobre Mafalda no es podia defensar, per a escriure un "profund assaig" sobre les dimensions socials i polítiques de la nena, els seus pares i el seu entorn. De passada, com que tenia temps, també va dissecionar "l'essència de la classe mitjana argentina" i la història de l'Argentina en general des de començament dels anys seixanta fins a una dècada després. I tot això en 313 pàgines, no es pensin, de les quals disset són de bibliografia -que es noti que ella sí que llegeix-, on s'hi inclou ella mateixa, naturalment, només faltaria.

Calia? Doncs no. No calia gens. Potser a la senyora Cosse sí que li calia, per allò de l'ego -que cadascú porta com bonament pot-, però per a la resta de l'univers en general no hi havia cap necessitat, i menys encara per als devots de Mafalda de tota la vida. Els qui pertanyen (pertanyem) a aquest col·lectiu, ja fa dècades que fan les seves valoracions de l'univers de Mafalda; no necessiten que vingui ara ningú a explicar-los quins significats hi han de trobar i encara menys usant un llenguatge pseudoculte com el que gasta la senyora i que, francament, carrega bastant.

I per als qui Mafalda ja els queda lluny -dels anys 60 ja en fa gairebé seixanta, justament- les anàlisis 'socials i històriques' que fa la senyora Cosse són irrellevants. El que és rellevant és llegir Mafalda, no la senyora Cosse. Mafalda no ha caducat; potser -i només 'potser'- sí que han caducat les referències que la nena i el seu entorn fan a la Guerra de Vietnam o als Beatles, per exemple, pero encara ara, seixanta anys després, els valors que representen cadascun dels personatges, inclosa la infumable Susanita, són del tot vigents. Segueixen havent-hi guerres espantoses i absurdes; segueixen havent-hi repressors; l'ONU segueix essent inútil; la veïna del costat, o la pròpia tieta, que no para de dir "jo no sóc racista, però què vols que et digui nen, tants moros al metro fan cosa ¿no penses?", doncs aquesta veïna / tieta segueix estant ben viva i amb una salut de ferro, com fa seixanta anys; Fidel Castro ja no existeix, però Raúl Castro sí; i així podriem continuar...

Llibre aprofitable? Mirin: hi ha milions i milions de llibres publicats i per publicar que esperen a ser merescudament llegits, i la vida de vostès, com la meva, és lamentablement limitada; així que vostès mateixos: és cosa seva decidir si part del preciós temps que encara els queda el volen dedicar a la senyora Cosse. Jo ho he fet, és veritat, però no cal que segueixin el meu exemple; és més, desitjaria que el meu sacrifici no hagués estat en va. De res.