diumenge, 26 de desembre de 2010

EL VIAJE DEL PERDÓN A GLEN ORCHY

Sèrie Perry-Christmas nº 1

Títol original: A Christmas Journey
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2003


Va haver-hi un temps en què era típic de les sèries de televisió nordamericanes incloure "l'episodi de Nadal". Indefectiblement es tractava d'un episodi difícilment suportable on no hi podia faltar la neu, l'abet i tooots el personatges habituals fent coses o bé idiotes o bé lacrimògenes. L'episodi solia acabar amb una escena coral amb tothom contentíssim com si hi hagués hagut un consum massiu de substàncies psicotròpiques.

Doncs bé, la senyora Perry, o bé el seu editor, van decidir en un moment donat fer també els seus episodis de Nadal dins de les seves sèries de llibres. Tots tenen un títol que comença amb les paraules "A Christmas...", en aquest cas "A Christmas Journey", títol que, com no podia ser d'altra manera, es perd irremissiblement en la traducció de Random House Mondadori.

L'episodi que ens ocupa, i que correspon a la sèrie Pitt, se situa a l'any 1852. És a dir, per a entendre'ns: Thomas Pitt era probablement un nen de bolquers; la seva dona Charlotte no havia ni nascut; feia només 37 anys del final de l'aventura napoleònica i en feia quatre de les sonades i fracassades revoltes europees antiabsolutistes de 1848; la reina Victòria encara no era vídua; i lady Vespasia Cumming-Gould estava fresca com una rosa amb els seus trenta anys acabats de fer.

Com tots els "episodis de Nadal" aquest és intrascendent i gairebé m'atreviria dir que innecessari. Si bé és cert que no deixa de ser curiós fer un salt enrere en el temps i veure a lady Vespasia per un foradet quan era jove, la veritat és que hauria estat molt més interessant veure-la en plena acció en les barricades revolucionàries de Roma de l'any 1848 (un memorable capítol de la seva vida que algun dia la senyora Perry ens hauria d'explicar), en comptes de trobar-la aquí enmig d'una festa de Nadal d'una colla de membres desvagats de l'alta societat tan hipòcrites i impresentables com sempre.

En definitiva, llibre que pot tenir un molt relatiu interès per als seguidors de la sèrie Pitt, però em temo que poc o cap per a la resta de la humanitat en general. 



dimarts, 21 de desembre de 2010

LOS PAPAS Y EL SEXO

Títol original: Los Papas y el Sexo
Autor:
Eric Frattini
Editorial: Espasa
Any primera edició: 2010


El títol és una mica equívoc. De fet el tema no és tant el sexe com el poder, i en el cas dels papes en particular, i de l'església catòlica en general, el sexe ha estat sempre una eina substancial de poder.

Eric Frattini fa una ràpida repassada de tots els papes que han existit, de Sant Pere a B-16 (que com vostès veuen té nom de bombarder), tant els oficials com els no oficials; i de cadascun d'ells explica breument les barbaritats més notables que han llegat a la Història de la Humanitat. Algunes d'aquestes barbaritats han estat de caire directament sexual, però no totes.

Una de les coses que queda més que clara és que això de que el papa és elegit per l'Esperit Sant és una camama que no s'aguanta. Fins entrada l'Edat Mitjana aquesta història de l'Esperit Sant no havia passat mai per la imaginació de ningú, i molt menys per la de cap papa. Encara més: una veu autoritzada va més enllà; es tracta de la d'un cardenal que l'any 1978 va declarar amb una certa ironia que "no és precisament l'Esperit Sant qui dicta als cardenals el nom del nou Papa". El cardenal que va declarar això va ser Joseph Ratzinger, i el papa elegit l'any 1978 "in absentia" de l'Esperit Sant -com tots els seus predecessors- va ser Karol Wojtyla.

Aquesta relació de papes de l'església catòlica que fa Eric Frattini ens remet a una galeria dels horrors que faria empal·lidir l'historial de tota la llista d'interns d'un penal de màxima seguretat: papes fetitxistes, incestuosos, pederastes, proxenetes, sàdics, violadors (sense distinció de sexes, que en això són molt universals, com la pròpia església), zoofilics, assassins, lladres a gran escala, nepotistes, simoniacs... i al mateix temps hipòcrites fins al paroxisme.

Ses Santedats no s'han despentinat gens quan han enviat -literalment- a la foguera a practicants de l'esport de l'adulteri (del qual ells han estat plusmarquistes mundials) o a homosexuals (sobren comentaris); o quan han condemnat taxativament la prostitució, mentre ells cobraven elevades taxes a les prostitutes per client fet, i als clients per a obtenir bules més o menys declarades per a poder anar amb prostitutes (negoci rodó, es miri com es miri); o quan han condemnat la violació (sempre i quan aquesta no hagués passat per caixa -vaticana, s'entén- o no l'haguessin comés ells mateixos -una constant al llarg dels segles); o quan han posat el crit al cel per casos de pederàstia... comesos per algú que no estigués literalment en nòmina de l'església catòlica.

Per cert, que el primer document en què s'instrueix explícitament a totes les diòcesis del món a mantenir en secret les acusacions d'abusos sexuals comesos dins de l'església catòlica, i que s'ha mantingut vigent des d'aleshores, va ser fet redactar i aprovar l'any 1962 per Angelo Roncalli. Efectivament, Joan XXIII.

En definitiva, es pot dir que el llibre "Los Papas y el Sexo" es un document didàctic i il·luminador... però em temo que no se'l pot qualificar de sorprenent. 



diumenge, 19 de desembre de 2010

UN CRIMEN EN BUCKINGHAM PALACE

Sèrie Pitt nº 25

Títol original: Buckingham Palace Gardens
Autor:
Anne Perry
Editorial: Plaza & Janés / Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició: 2008


Londres 1893. Una prostituta és trobada assassinada a l'armari de la roba blanca. El fet no passaria de ser un altre cas rutinari de la policia metropolitana si no fos perquè l'armari de la roba blanca es troba... a l'ala de convidats del Palau de Buckingham. I aquí és on es fa necessària la intervenció de l'inspector Thomas Pitt de la Brigada Especial -és a dir dels Serveis Secrets- a qui se li demana que faci el favor de resoldre el cas en pocs dies, abans que la Reina Victoria torni d'Osborne on es troba descansant, no se sap ben bé de què (i ningú no s'ho pregunta; ningú no es pregunta mai res sobre la Reina Victoria, només faltaria)

Com sol passar en la majoria de les històries de Thomas Pitt, la trama fictícia gira al voltant d'un context real. En aquest cas el context real té dos eixos: el ferrocarril del Cap a El Caire, i el Príncep de Gal·les.

Pel que fa al ferrocarril del Cap a El Caire, realment va existir un projecte per a construir-lo i el projecte data, certament, de finals del segle XIX. Tenia com a finalitat unir els territoris britànics de l'Africa -des de l'extrem sud (Ciutat del Cap) fins l'extrem nord (El Caire)- amb l'objectiu d'explotar massivament l'enorme continent en benefici de la minúscula metròpoli victoriana. 

Els territoris britànics estan en groc. Feu click a la imatge per a veure-la ampliada.

 
Naturalment, un dels partidaris més entusiastes del projecte era l'impresentable Cecil Rhodes, magnat, colonialista, imperialista, racista, genocida, és a dir, un cavaller britànic del seu temps, que es va "inventar" un país anomenat Rhodesia (actuals Zambia i Zimbabwe), i que va llegar al món frases tan brillants com "la filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent de benefici és molt millor".

Il·lustració representant la natural modèstia de Cecil Rhodes. Feu click a la imatge per a veure-la ampliada.

El cas és que el ferrocarril del Cap a El Caire no va passar de projecte per diverses raons, entre elles que la línia nord-sud dels territoris britànics africans estava interrompuda pel Congo, propietat privada del rei Leopold de Bèlgica (vegeu "El fantasma del rey Leopoldo"), i per l'Àfrica Oriental alemanya, i ni el rei Leopold ni l'Alemanya prussiana estaven disposats a facilitar la voracitat britànica en detriment de la seva pròpia voracitat. A més, França i Portugal tampoc no estaven disposades a que el presumpte tren britànic fes nosa a les seves expansives ànsies colonials.

I anem ara al segon eix real d'aquesta història: el Príncep de Gal·les. 

Edward, Príncep de Gal·les, en una fotografia de 1890
La imatge que la senyora Perry dóna del Príncep de Gal·les és francament lamentable però sembla ser que respon a la realitat. Albert Edward de Saxònia-Coburg i Gotha encara era Príncep de Gal·les l'any 1893, als seus 52 anys, i tot perquè a la seva augusta mare, la Reina Victòria, no li donava la gana de morir-se (trigaria encara vuit anys més a fer-ho). Edward va nèixer l'any 1841 i quan va fer set anys va ser embarcat en un rigorós programa educacional dissenyat pel Príncep Albert, el seu papà. Però Edward no era precisament un cervellet, així que es va passar la infància intentant inútilment satisfer les expectatives dels seus pares, cosa que no va aconseguir i que els seus amorosos papàs es van encarregar de fer-li notar cada cinc minuts.

Seguint amb el seu propòsit de construir un futur convenient per al nen (és a dir, per a la Corona), Victoria i Albert van decidir que Edward es casaria amb la princesa Alexandra de Dinamarca, i van iniciar contactes amb la casa danesa per a convèncer-la de que aquella era una molt bona idea. Naturalment no es van molestar a demanar cap opinió a Edward. Això passava cap a 1861 quan Edward tenia vint anys. Aquell mateix any Edward va assistir a unes maniobres militars a Irlanda i aprofitant l'avinentesa (i vist i considerat que ja n'estava fart de tot i que ja li tovaca una alegria) va tenir una aventura amb una actriu. Quan la reina Victoria se'n va assabentar es va quedar horroritzada.

Dues setmanes després el Princep Albert es moria d'una malaltia que ja feia com a mínim dos anys que arrossegava; això però, no va ser obstacle per a que Victoria, la seva eterna vídua desconsolada a partir d'aquell moment, culpés a Edward per la mort del seu pare "a causa del disgut que li havia causat l'aventura amb la casquivana actriu". Victoria no es va molestar en contenir-se a l'hora de qualificar el seu fill de frívol, indiscret i irresponsable, a més de comentar a la seva filla gran que no podia evitar esgarrifar-se cada cop que el veia. Tot un exemple d'amor matern.

Com no podia ser d'altra manera Edward es va acabar casant amb qui la seva mare i el fantasma del seu pare havien decidit, és a dir amb Alexandra de Dinamarca; i com era previsible també, Edward, un cop casat, va iniciar tot un carroussel d'afers extramatrimonials; se li han calculat uns cinquanta-cinc, uns quants dels quals van ser certament difícils d'ocultar.

No és estrany doncs que les relacions entre Edward i la seva mare es poguessin qualificar de qualsevol cosa menys de cordials. A tot això cal afegir que Edward va ser el pare d'Albert Victor, Duc de Clarence, a qui algunes teories relacionen amb el confós cas de Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador); també s'ha dit que la Reina Victoria no seria del tot aliena a la mort d'Albert Victor qui, en definitiva, ocupava un "inconvenient" lloc directe en la línia de successió a la Corona.

Per tot això és creïble i comprensible (valoracions morals apart) que l'any 1893 el futur rei Edward VII d'Anglaterra fos el Príncep de Gal·les playboy, impresentable i amb pànic a la seva mamà que pinta la senyora Perry a la seva novel·la, i que la combinació entre aquest senyor i els homes de negocis fets a imatge de l'animal de Cecil Rhodes donés com a resultat la troballa d'una prostituta morta dins d'un armari de Buckingham Palace. Que aquesta novel·la és ficció? Sí. Que probablement la realitat és molt més florida? També. 


diumenge, 12 de desembre de 2010

PAPI, EL ESCÁNDALO BERLUSCONI

Títol original: Papi. Uno scandalo politico
Autors:
Marco Travaglio, Peter Gomez, Marco Lillo
Editorial: Duomo ediciones
Any primera edició original: 2009


Seria un gran error dir que Silvio Berlusconi és polifacètic. Només té dues facetes: la delinqüent i la repugnant. Comença a haver-hi ja (a desembre de 2010, data d'aquest comentari) un consistent fons editorial que il·lustra sobre la qüestió, fàcilment accessible per a tothom que no visqui a Itàlia. A Itàlia els mitjans audiovisuals i editorials no són lliures: són de Silvio.

José Saramago, en un article titulat "La cosa Berlusconi" i publicat l'any 2009 va dir d'ell: "Una cosa perillosament semblant a un ésser humà, una cosa que munta festes, organitza orgies y mana en un país que es diu Italia. Aquesta cosa, aquesta malaltia, aquest virus, amenaça amb ser la causa de la mort moral del país de Verdi si un vòmit profund no aconsegueix arrancar-lo de la consciència dels italians abans que el verí acabi rosegant les venes y trossejant el cor d'una de las més riques cultures europees". I aquell dia Saramago no estava especialment alterat.

De la faceta delinqüent del personatge ja en parla un llibre resenyat aquí mateix, "El saqueo de Roma", del senyor Alexander Stille. I per a la faceta repugnant tenim el volum comentat en aquesta entrada, "Papi. Uno scandalo politico" (en la versió original del títol; si l'infern existeix espero que tingui un departament especial per als nans mentals que es dediquen a canviar els títols originals dels llibres)

L'abril de l'any 2009 l'amic Silvio, propietari i Primer Ministre (per aquest ordre) d'Itàlia, es va presentar "per sorpresa" a la festa del 18 aniversari d'una pseudoadolescent arrabalera de nom Noemi. Segons la tal Noemi, Berlusconi, a qui ella anomenava "papi", havia estat com un segon pare per a ella "perquè pràcticament l'havia pujat". Entre això i la veritat hi ha tanta semblança com entre el propi Berlusconi i la democràcia. De fet, el papà real de la nena (el que sí que l'havia pujat, i sense gaire èxit pel que sembla), havia utilitzat el convit de la seva descerebradeta per a obtenir favors polítics del Gran Silvio, i el Gran Silvio s'hi va prestar. Per cert, que un dels regals que aquesta "afillada" friqui esperava era, a escollir (o no), una feina de nena mona a Mediaset, o a la RAI, o una acta de diputada al congrés italià (no m'ho invento; no hauria estat el primer cas, hi ha unes quantes mamachichos en el parlament italià)

Aquesta història, per allò del "papi", és la que dóna orígen al títol del llibre, però no és ni l'única i ni molt menys la més escandalosa. "Papi. Uno scandalo politico" és el retrat d'un vell sàtir i babós que sense cap mena de problema moral es fa organitzar festes, previ casting rigorós de les odalisques, a càrrec de l'Estat -transport aeri inclòs- per a la seva pròpia diversió i la dels seus finíssims amics.

Però no només això: Berlusconi, a més de ser el primer propietari dels media del país, de la televisió pública, del Parlament i d'altres nimietats semblants, també és la Primera Madame d'Itàlia. Unes quantes d'aquestes festes on l'harem és l'eix central han estat organitzades per Silvio per a obsequiar amb un punt d'alegria les "grises i desgraciades existències" d'uns quants magnats i polítics d'alta volada nacionals i estrangers. I és que ja se sap, quan homes de negocis i polítics van ben servits, signen pactes i contractes amb més desimboltura.

És clar que tot això pot comportar conseqüencies una mica molestes i poc desitjades, com per exemple, convertir al Primer Ministre d'Itàlia en el personatge més vulnerable al xantatge del país, cosa que possibilita, en segons quines circumstàncies, tenir-lo ben agafat per determinades parts que mareja imaginar, amb les conseqüències pertinents per a la seguretat de l'Estat. I és que, dut per la seva patològica necessitat de fer-se veure, Silvio ha ignorat completament en més d'una ocasió les més bàsiques normes de seguretat i sentit comú. Pel que fa a Silvio, ser hàbil i ser imbècil no és en absolut incompatible.

Llibre força entretingut i il·lustratiu. Això sí, tinguin un estomacal a mà. 



dimecres, 1 de desembre de 2010

LOS ANARQUISTAS DE LONG SPOON LANE

Sèrie Pitt nº 24

Títol original: Long Spoon Lane
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2005


Els moviments anarquistes de finals del segle XIX i començament del segle XX conformen un d'aquells capítols de la Història que són, per la seva complexitat, francament difícils d'explicar, i que segurament per això s'han explicat poc i rematadament malament.

D'una manera molt genèrica es podria dir que el pensament anarquista es fonamenta en idees com les següents:

L'home és bo per naturalesa. Aquesta bondat natural ha estat pervertida per la religió, l'educació i els interessos econòmics.

L'home és un animal social. La societat és natural, l'Estat no.

Institucions com la propietat i l'Estat són font de corrupció.

El canvi social ha de ser espontani, sense direcció externa. L'autoritat esclavitza.

Una societat basada en una estructura industrial corromp l'individu.

D'altra banda l'anarquisme no propugna necessàriament l'ús de la violència (i molt menys de la violència indiscriminada) com a eina per a impulsar el canvi social i l'alliberament de l'home. La identificació entre anarquisme i violència ha acostumat a ser una interpretació interessada feta per qui ha format part de les classes dominants per tal de defensar les seves posicions de privilegi.

En aquest llibre la senyora Perry il·lustra precisament aquesta manipulació de l'anarquisme per part de l'autoritat dirigent establerta. L'esquema és fàcil: provoquem el caos, atribuïm-lo a forces hostils (en aquest cas el moviment anarquista), fem que el poble ens autoritzi a utilitzar medis extraordinaris per a "salvar-lo", "salvem" el poble, i després continuem usant aquest medis extraordinaris per a perpetuar-nos en el poder de manera segura i incontestable.

És veritat que la senyora Perry pinta als seus anarquistes de Long Spoon Lane com a una colla de desorientats completament ingenus, i això, en certa manera, arriba a molestar una mica; però molt probablement hi ha hagut molts anarquistes que han estat realment victimes d'aquesta ingenuïtat que descriu la senyora Perry i que han mort de manera violenta sense ni tan sols sospitar que en realitat havien servit -amb gran efectivitat, per cert- als interessos que justament combatien.

Proposta atractiva i trama interessant. Llibre aprofitable.