diumenge, 19 de desembre de 2010

UN CRIMEN EN BUCKINGHAM PALACE

Sèrie Pitt nº 25

Títol original: Buckingham Palace Gardens
Autor:
Anne Perry
Editorial: Plaza & Janés / Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició: 2008


Londres 1893. Una prostituta és trobada assassinada a l'armari de la roba blanca. El fet no passaria de ser un altre cas rutinari de la policia metropolitana si no fos perquè l'armari de la roba blanca es troba... a l'ala de convidats del Palau de Buckingham. I aquí és on es fa necessària la intervenció de l'inspector Thomas Pitt de la Brigada Especial -és a dir dels Serveis Secrets- a qui se li demana que faci el favor de resoldre el cas en pocs dies, abans que la Reina Victoria torni d'Osborne on es troba descansant, no se sap ben bé de què (i ningú no s'ho pregunta; ningú no es pregunta mai res sobre la Reina Victoria, només faltaria)

Com sol passar en la majoria de les històries de Thomas Pitt, la trama fictícia gira al voltant d'un context real. En aquest cas el context real té dos eixos: el ferrocarril del Cap a El Caire, i el Príncep de Gal·les.

Pel que fa al ferrocarril del Cap a El Caire, realment va existir un projecte per a construir-lo i el projecte data, certament, de finals del segle XIX. Tenia com a finalitat unir els territoris britànics de l'Africa -des de l'extrem sud (Ciutat del Cap) fins l'extrem nord (El Caire)- amb l'objectiu d'explotar massivament l'enorme continent en benefici de la minúscula metròpoli victoriana. 

Els territoris britànics estan en groc. Feu click a la imatge per a veure-la ampliada.

 
Naturalment, un dels partidaris més entusiastes del projecte era l'impresentable Cecil Rhodes, magnat, colonialista, imperialista, racista, genocida, és a dir, un cavaller britànic del seu temps, que es va "inventar" un país anomenat Rhodesia (actuals Zambia i Zimbabwe), i que va llegar al món frases tan brillants com "la filantropia està molt bé, però la filantropia més un cinc per cent de benefici és molt millor".

Il·lustració representant la natural modèstia de Cecil Rhodes. Feu click a la imatge per a veure-la ampliada.

El cas és que el ferrocarril del Cap a El Caire no va passar de projecte per diverses raons, entre elles que la línia nord-sud dels territoris britànics africans estava interrompuda pel Congo, propietat privada del rei Leopold de Bèlgica (vegeu "El fantasma del rey Leopoldo"), i per l'Àfrica Oriental alemanya, i ni el rei Leopold ni l'Alemanya prussiana estaven disposats a facilitar la voracitat britànica en detriment de la seva pròpia voracitat. A més, França i Portugal tampoc no estaven disposades a que el presumpte tren britànic fes nosa a les seves expansives ànsies colonials.

I anem ara al segon eix real d'aquesta història: el Príncep de Gal·les. 

Edward, Príncep de Gal·les, en una fotografia de 1890
La imatge que la senyora Perry dóna del Príncep de Gal·les és francament lamentable però sembla ser que respon a la realitat. Albert Edward de Saxònia-Coburg i Gotha encara era Príncep de Gal·les l'any 1893, als seus 52 anys, i tot perquè a la seva augusta mare, la Reina Victòria, no li donava la gana de morir-se (trigaria encara vuit anys més a fer-ho). Edward va nèixer l'any 1841 i quan va fer set anys va ser embarcat en un rigorós programa educacional dissenyat pel Príncep Albert, el seu papà. Però Edward no era precisament un cervellet, així que es va passar la infància intentant inútilment satisfer les expectatives dels seus pares, cosa que no va aconseguir i que els seus amorosos papàs es van encarregar de fer-li notar cada cinc minuts.

Seguint amb el seu propòsit de construir un futur convenient per al nen (és a dir, per a la Corona), Victoria i Albert van decidir que Edward es casaria amb la princesa Alexandra de Dinamarca, i van iniciar contactes amb la casa danesa per a convèncer-la de que aquella era una molt bona idea. Naturalment no es van molestar a demanar cap opinió a Edward. Això passava cap a 1861 quan Edward tenia vint anys. Aquell mateix any Edward va assistir a unes maniobres militars a Irlanda i aprofitant l'avinentesa (i vist i considerat que ja n'estava fart de tot i que ja li tovaca una alegria) va tenir una aventura amb una actriu. Quan la reina Victoria se'n va assabentar es va quedar horroritzada.

Dues setmanes després el Princep Albert es moria d'una malaltia que ja feia com a mínim dos anys que arrossegava; això però, no va ser obstacle per a que Victoria, la seva eterna vídua desconsolada a partir d'aquell moment, culpés a Edward per la mort del seu pare "a causa del disgut que li havia causat l'aventura amb la casquivana actriu". Victoria no es va molestar en contenir-se a l'hora de qualificar el seu fill de frívol, indiscret i irresponsable, a més de comentar a la seva filla gran que no podia evitar esgarrifar-se cada cop que el veia. Tot un exemple d'amor matern.

Com no podia ser d'altra manera Edward es va acabar casant amb qui la seva mare i el fantasma del seu pare havien decidit, és a dir amb Alexandra de Dinamarca; i com era previsible també, Edward, un cop casat, va iniciar tot un carroussel d'afers extramatrimonials; se li han calculat uns cinquanta-cinc, uns quants dels quals van ser certament difícils d'ocultar.

No és estrany doncs que les relacions entre Edward i la seva mare es poguessin qualificar de qualsevol cosa menys de cordials. A tot això cal afegir que Edward va ser el pare d'Albert Victor, Duc de Clarence, a qui algunes teories relacionen amb el confós cas de Jack the Ripper (Jack l'Esbudellador); també s'ha dit que la Reina Victoria no seria del tot aliena a la mort d'Albert Victor qui, en definitiva, ocupava un "inconvenient" lloc directe en la línia de successió a la Corona.

Per tot això és creïble i comprensible (valoracions morals apart) que l'any 1893 el futur rei Edward VII d'Anglaterra fos el Príncep de Gal·les playboy, impresentable i amb pànic a la seva mamà que pinta la senyora Perry a la seva novel·la, i que la combinació entre aquest senyor i els homes de negocis fets a imatge de l'animal de Cecil Rhodes donés com a resultat la troballa d'una prostituta morta dins d'un armari de Buckingham Palace. Que aquesta novel·la és ficció? Sí. Que probablement la realitat és molt més florida? També. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada