dimecres, 18 de maig de 2016

CHAVS: la demonización de la clase obrera

Títol original: Chavs: the demonization of the working class
Autor: Owen Jones
Editorial: Capitán Swing
Any primera edició original: 2011

La Història del segle XX serà recordada per tres grans catàstrofes europees de dimensions apocalíptiques i conseqüències planetàries que van deixar profundes seqüeles que encara duren: la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i Margaret Thatcher. S'hi podria afegir Ronald Reagan, però Reagan només va ser la versió americana -i per tant no europea-, en format mòmia, de la Thatcher.

La senyora Thatcher va arribar al poder amb l'objectiu -si no únic, sí principal- de desfer l'Estat en tot allò que significava serveis i protecció per als ciutadans. Des de la seva concepció, en absolut nova ni tampoc original, l'Estat "paternalista i controlador" havia de desaparèixer per a donar pas al lliure mercat, "emprenedor i font inesgotable de progrés". Naturalment el mercat es regularia sol i els abusos -tan característics de l'Estat, que no és regulat per ningú- simplement despareixerien perquè els ciutadans, davant d'algú (empresa o servei) que intentés abusar d'ells, reaccionarien immediatament allunyant-se de l'abusador i dirigint-se a algú altre que fos honest; per tant, lliure mercat significava honestedat assegurada i creació de riquesa per a tothom.

El que no deia la senyora Thatcher, i tampoc van veure els que la van votar, és que el mercat no mira pel ciutadà sinó per a ell mateix, i el que acaba passant, pràcticament des del primer moment, és que el mercat es regula, sí, però per a esprémer el ciutadà fins més enllà de qualsevol límit imaginable en benefici de qui realment controla les regnes, és a dir, el reduït i exclusiu club d'amics de la senyora Thatcher i els seus Col·legues d'arreu del món; els d'aleshores, els d'ara i els de sempre; pels segles dels segles, amén.

Una de les primeres batalles lliurades per la senyora Thatcher va anar dirigida a debilitar els sindicats, per allò de que defensaven uns "absurds pretesos drets dels treballadors" que limitaven els marges de maniobra del empresaris -impedint-los acomiadar a qui els convingués quan els convingués, per exemple- i per tant obstaculitzaven el "benèfic" desenvolupament del lliure mercat.

I la senyora Thatcher, efectivament, es va carregar els sindicats.

Una altra cosa que es va carregar aquesta preclara senyora va ser la indústria. Fabricar coses? Manufacturar coses? Per què? si resulta molt més barat comprar-les fetes fora, a paísos on la mà d'obra està tirada de preu i per tant el producte final també és molt més barat...!

I la senyora Thatcher, efectivament, es va carregar la indústria.

En desfer-se la indústria, es va crear una immensa bossa d'atur formada per homes i dones que van anar a parar al carrer i que majoritàriament no tenien formació qualificada. Una petita part d'aquesta població, ara desarrelada, es va recol·locar en el sector serveis, però naturalment en els llocs més precaris i amb sous insultantment miserables. Ah, i de l'estabilitat laboral no se'n va saber mai més res.

I així doncs la senyora Thatcher, efectivament, es va carregar la classe treballadora.

Dins del que abans es deia "la classe treballadora" va anar creixent un col·lectiu de persones que no trobaven feina per enlloc, simplement perquè no n'hi havia, i només podien mig subsistir amb alguns misèrrims ajuts estatals. A aquesta desgraciada situació cal afegir encara una altra desgràcia: els governs de torn, és a dir, el de la Tatcher i posteriors -inclosos els laboristes!- fins a l'actualitat, es van dedicar a difondre incansablement el mantra de que qui no treballa i no se'n surt de les seves dificultats és perquè no hi posa cap esforç personal i en comptes d'això s'aprofita -per la via de viure de subvencions de l'Estat tals com la prestació d'atur, la renda mínima i coses així- de la bona fe dels ciutadans "com cal", que paguen impostos.

El corol·lari era -i a hores d'ara encara "és"- que la situació de precarietat i pobresa no es deu a cap desajustament social o polític, sinó a la deixadesa personal.

I així doncs, gràcies als esforços dedicadíssims de la senyora Thatcher i Col·legues, d'allò que abans era la "classe treballadora" va neixer una subclasse -interpreti's això de "sub" en el sentit més pejoratiu es pugui imaginar- als components de la qual, des del poder i des dels mitjans de comunicació que majoritàriament estan en mans d'aquest mateix poder, es va donar el nom de "chavs".


Chav boys


En definitiva: "chav" és un terme despectiu usat per a referir-se a persones pertanyents a una subcultura, formada sobretot per joves però no exclusivament, nascuda de la classe treballadora anglesa, que segons l'estereotip creat vesteixen amb roba esportiva de marca, porten bijuteria cridanera, i viuen de prestacions de l'Estat en habitatges de protecció social.


Chav girls


És a dir, "paràsits socials que viuen a costa de la gent decent", bonic prejudici que ha tingut un esclatant èxit mundial i que ara mateix gaudeix d'una envejable salut de ferro, no només a la Gran Bretanya, sinó també a la pròpia escala de l'edifici on viu vostè; faci la prova i pregunti sobre el tema dels "aprofitats" als seus veïns, a veure què passa. O pregunti-s'ho a vostè mateix...

Doncs d'això va aquest llibre: de com qui porta les regnes (i sempre les ha portat) continua aprofitant-se de tot i de tothom i a sobre ha aconseguit que la immensa majoria de la població culpi d'això als col·lectius més desafavorits.

I el Partit Conservador britànic ha aconseguit majoria absoluta a les darreres eleccions. I el Partido Popular espanyol tornarà a treure més vots que els altres en les pròximes eleccions.

A partir d'aquí, i ja per a acabar, dues preguntes:

Hi ha vida intel·ligent entre els votants de segons quins països? No s'ha pogut confirmar.

Llibre Aprofitable? Sí.




Edició original