dissabte, 27 de gener del 2018

ESCLAVOS DE UNA OBSESIÓN

Sèrie Monk nº 11

Títol original: Slaves of Obsession
Autor: Anne Perry
Editorial: B de Bolsillo
Any primera edició original: 2000
Any edició B de Bolsillo: 2012

Any 1861. La Guerra Civil dels Estats No Gaire Units d'Amèrica del Nord acaba de començar i el senyor Monk es troba amb un cas estrany on es barregen assassinats, xantatges, tràfic d'armes, una lady de setze anys de l'alta societat que té la tonteria adolescent funcionant a ple rendiment, un agent confederat americà bastant insípid, un agent unionista americà amb aquell to de suficiència salvapàtries que encara ara arrosseguen la majoria dels seus actuals con-nacionals...

En fi, que la sra Perry decideix fer referència al gran conflicte de les ex-colònies americanes de la Gran Bretanya, però la veritat és que no aprofita gaire l'oportunitat. Certament Monk i la seva recent esposa, anteriorment coneguda com a Miss Latterly (a partir d'ara Mrs. Monk, of course) fan un viatget curt a Amèrica cosa que possibilita que la sra Perry ens faci una lleu (però que molt lleu) descripció dels voltants de Washington i d'un dels camps de batalla que hi havia per allà. Una pena que tot plegat hagi quedat en gairebé no res perquè, francament, la cosa podia donar per bastant més.

Finalment tot queda en una història més de la sèrie Monk, entretinguda, sí, però tirant a purament fulletonesca i anodina. Tant és així que no sabria què més comentar; per tant els deixo amb unes quantes estampetes que s'hi relacionen. De res.


 1861: Victoria i Albert, ebris d'alegria com de costum



1861: Els Estats Barrejats d'Amèrica



 1861: Lincoln pensant "Per què a mí?!"



 1861: Presa de possessió de Lincoln (foto autèntica)



 Portada edició en idioma original

 

dimarts, 23 de gener del 2018

SIETE CRÍMENES CASI PERFECTOS

Títol original: Siete crímenes casi perfectos
Autor: Rafael Reig i altres
Editorial: Debolsillo
Any primera edició original: 2009
Any primera edició per Debolsillo: 2016

Rafael Reig i altres. Els altres, per si vostès hi estan interessats, són David Torres, Ángel García Collantes i Beatriz de Vicente. És a dir un escriptor i crític literari (Reig), un altre escriptor, guionista i columnista (Torres), un criminalista (García) i una advocada i criminòloga especialitzada en dir animalades infumables (de Vicente).

Un bon dia el senyor Reig i el senyor Torres estaven la mar d'entretinguts conversant, quan el senyor Torres li va dir al senyor Reig que si per a protegir el protagonista de la novel·la que estava escrivint simplement el posava amagat rere la porta d'un Ford Fiesta per a que no li arribessin les bales que li disparaven una colla de russos delinqüents ("russos delinqüents" no és una redundància: hi ha russos que no són delinqüents. Putin no és un d'ells), el tal protagonista acabaria més sec que un bacallà; la xapa d'un cotxe de veritat no és com la dels que surten a les pel·lícules americanes, i encara menys la d'un Ford Fiesta, que ve a tenir una consistència semblant a la d'una llauna de Vichy Catalán.

Aleshores va ser quan el senyor Reig va arribar a la conclusió de que "ens han enganyat, Immaculada" i que estaria bé escriure un llibre on s'expliqués com són en realitat aquestes coses de polis i assassins, que pel que sembla no estan gens dotades dels litres i litres de lirisme i poesia amb que ens les han presentat sempre des de Hollywood.

Ah, sí, perdonin, és veritat, hi ha uns quants de vostès que no saben què és Hollywood. Doncs bé, Hollywood ve a ser com Netfix o YouTube, però en antic ¿saben?. De quan es feien pel·lícules. Sí, ja sé que ara també se'n fan de pel·lícules, però jo em refereixo a quan les pel·lícules s'imprimien en unes cintes llaaargues llaaargues que justament estaven cobertes d'una capa molt fina d'una solució química, és a dir "una pel·lícula" (ho pillen?), on quedaven fixades les imatges que després es projectaven en uns llocs que es deien cinemes on hi havia una pantalla mooolt gran, com de més de mil tablets. Sí, ho dic seriosament, no me'n foto. I no, no és que no usessin el mp4 perquè fossin ximples, és que el mp4 no existia. El mp4 no ha existit sempre. Que no, que no me'n foto.

Bé doncs, continuant amb allò que deia, que finalment el senyor Reig va juntar-se amb els "altres" que ja he esmentat al començament d'aquesta tonteria que vostès estan llegint, i tots juntets van escriure aquest llibre.

I ara m'hauran de tornar a perdonar però els he d'explicar una altra cosa antiga. Alguns de vostès, els que van arribar a veure l'extinció dels dinosaures, recordaran una publicació mítica de l'època del franquisme amb Franco (diferent de l'actual, el franquisme sense Franco), que es deia El Caso. El Caso era un setmanari que es dedicava a presentar als seus lectors -que eren molts i de la mateixa mena que l'actual públic d'Ana Rosa Quintana- reportatges detalladíssims sobre parricidis, crims passionals i altres assassinats de tota mena, comesos per persones pretesament normaletes, de les que entre crim i crim es mengen un 'bocata chorizo' o segueixen la narració d'un partit del Logroñés per la Cadena Ser; tot molt trist, com poden veure. Aquest setmanari es va publicar des de 1952 fins a 1997 i en la seva època més gloriosa -per dir-ho d'alguna manera- va arribar a vendre tirades de quatre cents mil exemplars.

Doncs bé, al senyor Reig i "altres" els ha sortit, en definitiva, un llibre que ve a semblar una reencarnació de El Caso, la qual cosa no és ni bona ni dolenta, no s'ho prenguin com una crítica, ara. Simplement constato. Com també constato que a mi el llibre m'ha estat útil perquè m'ha ensenyat coses que no sabia -que sempre és molt lloable- com per exemple la diferència entre un assassí en sèrie i un assassí en massa.

Sí, veuran, un assassí en sèrie és algú com més reflexiu i detallista, oi?, vull dir que no mata a la babalà sinó que escull curosament les seves víctimes segons determinats paràmetres i se les va carregant a mesura que les circumstàncies li ho permeten: avui una, el mes que ve una altra, tres setmanes després una altra...

En canvi un assassí en massa funciona més pel broc gros, com si diguéssim. És el típic que agafa una escopeta, puja una torre i va disparant en funció de qui passa pel carrer en aquell moment. És com més bast, menys elaborat, oi que m'entenen?

Bé, en definitiva el missatge seria que "Siete crímenes casi perfectos" potser no seria adequat com per a que ningú el considerés llibre de capçalera (és clar que coses més rares s'han vist) però això no vol dir que no sigui aprofitable. Mirin el meu cas: gràcies a aquest treball del senyor Reig i altres ara sóc una mica més culte. Això també els pot passar a vostès! I és que la cultura no té fronteres. 


Portada típica de El Caso, plena de lirisme i poesia