dimecres, 30 d’abril de 2014

HISTÒRIA DE CATALUNYA (MODÈSTIA A PART)

Títol original: Història de Catalunya (modèstia a part)
Autor:
Toni Soler
Editorial: Columna
Any primera edició: 1998

Aquest llibre no és fruit d'un oportunisme actual; en tot cas seria fruit d'un oportunisme anterior. Va ser escrit l'any 1998 quan ningú (i quan dic “ningú”, vull dir “ningú!”) podia imaginar ni de lluny el festival sociopolític que hi hauria organitzat setze anys després. Per tant Toni Soler no va aprofitar tal escenari sinó que, en tot cas, va aprofitar la seva estrella mediàtica de finals del segle XX (dit així sembla molt remota la cosa, però en realitat només en fa dos dies), quan era una cara i una veu habitual de la radiotelevisió pública catalana.

Història de Catalunya (modèstia a part)” és exactament això que diu el títol, una Història de Catalunya que comença l'any 50.000 aC (és a dir, uns 51.000 anys abans que la pròpia Catalunya sapigués que es deia així) i acaba l'any 1998, regnant Sa Majestat Sereníssima Jordi Pujol. I tot això en menys de 250 pàgines, no es pensin. Per a que després diguin que la història d'un país és tan immensament sagrada; 250 pàgines, i apa!, despatxada. No som res...

Aquesta Història compilada pel senyor Soler té vàries virtuts; per exemple: que és concisa, sintètica, clara i fàcil de seguir; o també que no està feta des del filtre de les gairebé omnipresents Glòries Catalanes, és a dir, que en referència a uns quants episodis de “les nostres gestes nostrades”, una cosa és explicar-les amb tota la parada èpica habitual i una altra cosa molt diferent és fer-ne una aproximació més realista, i per tant bastant menys vistosa. Els almogàvers, posem per cas, allò que se'n diu herois, no eren; més aviat eren delinqüents. Catalans, però delinqüents. Com Fèlix Millet. O d'altra banda, la Generalitat no va neixer democràtica ni per aproximació; durant temporades més aviat llarguetes va ser un instrument dels privilegiats per a assegurar l'estabilitat dels seus privilegis mitjançant el bonic procediment d'exprimir fins l'última gota de sang del noranta per cent de la població diem-ne normaleta.

Això no vol dir que el senyor Soler es dediqui a desmitificar. Res més lluny. El senyor Soler no desmitifica res de res, simplement intenta ser menys èpic i més “objectiu” (dins de les seves possibilitats) que altres autors més diem-ne ortodoxos. Però tot i així, és clar, estem parlant d'una Història de Catalunya i per tant, com és natural, els bons de la pel·lícula són Catalunya i els catalans. Fins i tot Fèlix Millet, perquè en l'època en que es va escriure el llibre encara no s'havia destapat que per al senyor Millet això de la música no era més que un hobby ocasional i que la seva veritable vocació era superar a Alí Babà, Luis Candelas (Luis Bárcenas tampoc no era conegut en aquell moment), els assaltants del tren de Glasgow, Imelda Marcos, Eleuterio Sánchez “El Lute” i tants altres entranyables personatges amb idees més que creatives sobre la micro i la macroeconomia... dels altres.

En definitiva, aquesta “Història de Catalunya (modèstia a part)” es pot considerar un llibre informatiu, fàcil i didàctic, i per tant, per què no?, aprofitable.

dissabte, 19 d’abril de 2014

1001 CURIOSITATS DE BARCELONA

Títol original: 1001 Curiositats de Barcelona
Autores:
Sílvia Suárez & Anna-Priscila Magriñà
Editorial: L'Arca
Any primera edició: 2010

El contingut del llibre respon exactament al títol; bé, no he comptat amb tota precisió quantes curiositats hi ha, però amb unes dues-centes seixanta pàgines, a tres o quatre curiositats per pàgina, ja ve a ser això.

Són curiositats històriques, exposades per ordre cronològic des de l'època d'Octavi August, quan figura que es va fundar la ciutat, fins a mitjan segle XX. Es tracta més aviat d'un anecdotari que algunes vegades et fa dir “ah, sí, això ja ho sabía” i moltes altres vegades et fa dir “apa que no! de veritat? fixa't tu...”

Per exemple, allò de les quatre columnes originals del temple d'August que es conserven dins d'una casa del carrer Paradís, a quatre passes del Palau de la Generalitat, és ja prou conegut, però... i la quinta forca?

Doncs la quinta forca era, literalment, una cinquena forca de les que havia repartides per la ciutat, de les de penjar gent -era així d'animat el personal de l'edat mitjana-, i resulta que com que era la que estava més allunyada del “centre de la ciutat” d'aquell moment, posada on ara hi ha el nus de la Trinitat, això de “la quinta forca” es va convertir en sinònim de lloc molt distanciat. De fet, fins i tot ara, per a la majoria dels mortals, els nus de la Trinitat està a la quinta forca.

¿I sabien vostès que a la plaça de George Orwell (sí, el que va escriure “1984”, la profètica narració que té com a protagonista el Big Brother) prop del rètol indicador de lloc, el que diu “Plaça de George Orwell”, hi ha un senyal real posat per l'Ajuntament, amb el dibuix d'una videocàmera, que diu literalment “Ajuntament de Barcelona – Zona vigilada en un radi de 500 metres”? No em diguin que no és genial.

Doncs de coses com aquestes és de les que està fet aquest llibre, que encara que bàsicament sigui un anecdotari no deixa de ser entretingut, de vegades divertit, prou interessant i sempre informatiu. Una de les gens menystenibles virtuts d'aquest llibre i dels que són com ell, és que és capaç de despertar la curiositat del lector per a aprofundir en alguns dels temes que presenta; només per això ja val la pena.

Llibre, doncs, aprofitable.

Ah, i parlant d'una altra cosa, és cert que la paraula 'menystenible', que acabo de fer servir unes línies més amunt, no existeix a la Gran Enciclopèdia Catalana. Però de fet ja sabiem que la Gran Enciclopèdia Catalana no era perfecta, oi...?

El Gran Germà et vigila


dimecres, 16 d’abril de 2014

ELS SET PECATS CAPITALS DE LA JUSTÍCIA

Títol original: Els set pecats capitals de la justícia
Autor:
Santiago Vidal
Editorial: Ara Llibres
Any primera edició: 2014

Santiago Vidal és un jutge amb característiques atípiques si el comparem amb el que ens sol arribar sobre els seus col·legues professionals a través dels mitjans de comunicació. Ell diu, justament, que és un error mesurar o qualificar tots els jutges en base als critèris mediàtics que ens arriben per premsa, ràdio, televisió i altres vies massives; que no tots són “vedettes”, o troglodites, o masclistes impresentables, o prevaricadors impenitents, o simplement delinqüents de més o menys volada, segon el cas.

El senyor Vidal té raó, no és pot etiquetar tot un col·lectiu en base a la trajectòria d'uns pocs pel simple fet que aquests pocs acaparin gairebé tota l'atenció per obra i gràcia de les seves impresentables actuacions; però la veritat és que el ciutadà comú ho té francament difícil a l'hora de provar de ser mínimament objectiu vist que l'administració de la justícia en aquest país sembla haver estat concebuda amb l'únic objectiu concret i precís de blindar l'élite privilegiada i tractar a la resta dels mortals en base a les conveniències, precisament, d'aquesta élite privilegiada. S'ha dit més d'una vegada que dels tres poders canònics, l'executiu, el legislatiu i el judicial, els dos primers van fer la Transició en el seu moment, però el judicial ni l'ha fet ni se li'n veu la intenció; potser això no és del tot cert, però tampoc és del tot fals.

Deia al començament que el senyor Santiago Vidal és un jutge amb característiques atípiques, i ho sostinc: no s'aïlla del context ciutadà, sinó que el té en compte; no té cap inconvenient en fer “pedagogia de la justícia” quan se li demana, però sense pretendre ser el portantveu de la veritat absoluta i, molt important, sense caure en l'animalada de dir que les lleis són intocables perquè són sagrades o viceversa; parla amb la intenció de que tothom, fins i tot vostè i jo, l'entengui i de que tothom entengui el llenguatge de la judicatura; no és corporativista, cosa que ara com ara en aquest país és una autèntica excentricitat; defensa amb raons humanes -no divines, ni sacralitzades- allò relacionat amb la seva professió que creu que s'ha de defensar, però també posa en solfa, sense eufemismes, allò que creu que no és acceptable; i a més manté, en tot moment, que ell també es pot equivocar. És atípic, o no és atípic?

Els set pecats capitals de la justícia” és producte directe de la manera de ser i de pensar del jutge Vidal. Seria un error dir que aquest llibre és una crítica del sistema judicial del país i ja està. Sí que és cert que és un llibre molt crític, però des de les seves pàgines Santiago Vidal també reivindica tot allò i tots aquells que ho fan bé, que segons ell són més nombrosos que els altres però de què o de qui no solem tenir notícia segurament perquè fer bé alguna cosa no és, ni hauria de ser, noticiable.

Dins de la cosa judicial Santiago Vidal ha trobat un referent per a cadascun dels pecats capitals de tota la vida, és a dir, els que en el seu moment es va inventar l'església catòlica per a amargar-nos a tots una miqueta més l'existència terrenal, com té per mil.lenari costum.

Així, en el capítol de la supèrbia trobem a l'amic Garzón, que tot i reconéixer-li que ha fet moltes actuacions dignes d'elogi, també és veritat que sempre s'ha mostrat inequívocament encantat d'haver-se conegut, cosa que, segons el senyor Vidal, l'ha acabat perdent.

A l'apartat de la peresa s'hi esmenta l'exasperant lentitud de moltíssim processos, fins i tot dels que encenen totes les alarmes socials; aquesta lentitud és atribuïble a la manca de mitjans que hi posa l'administració política, però també, mira tu, a que hi ha jutges, uns quants, que solen entrar bastant tard a les oficines judicials i en surten bastant d'hora... i això quan hi van.

A la secció dedicada a la gula Santiago Vidal ens diu que la justícia “és un pastís molt cobejat” en allò que es refereix a les seves implicacions amb el poder; per tal d'ocupar una plaça de prestigi en determinades instàncies judicials -Tribunal Suprem o Tribunal Constitucional, per exemple- es poden desfermar autèntics festivals de punyalades per l'esquena entre determinats jutges, i si cal recórrer a allò de “recorda't que em deus un favor i ara és quan me'l tornaràs”, s'hi recorre sense manies. Per cert, que el senyor Santiago Vidal diu que ell té clar que no serà mai cridat a les altes instàncies: sospita que no s'hi acabaria d'entendre amb els que les controlen, cosa que els mateixos controladors també saben perfectament.

I així fins a acabar de desgranar els famosos set pecats. Desenganyem-nos, aquest llibre no ens reconciliarà precisament amb la concepció que solem tenir de la justícia (que encara en massa ocasions segueix essent “un cachondeo” com va dir el senyor Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, l'any 1985) però si que alleuja una mica saber -ho diu el senyor Vidal, i jo me'l crec- que hi ha moltes coses que es fan bé en el món de la justícia i que la majoria dels jutges no són uns delinqüents. Pel que fa als ministres de Justícia, millor no parlar-ne si no és que volem tornar a caure en una depressió profunda.

Santiago Vidal