dimecres, 16 d’abril de 2014

ELS SET PECATS CAPITALS DE LA JUSTÍCIA

Títol original: Els set pecats capitals de la justícia
Autor:
Santiago Vidal
Editorial: Ara Llibres
Any primera edició: 2014

Santiago Vidal és un jutge amb característiques atípiques si el comparem amb el que ens sol arribar sobre els seus col·legues professionals a través dels mitjans de comunicació. Ell diu, justament, que és un error mesurar o qualificar tots els jutges en base als critèris mediàtics que ens arriben per premsa, ràdio, televisió i altres vies massives; que no tots són “vedettes”, o troglodites, o masclistes impresentables, o prevaricadors impenitents, o simplement delinqüents de més o menys volada, segon el cas.

El senyor Vidal té raó, no és pot etiquetar tot un col·lectiu en base a la trajectòria d'uns pocs pel simple fet que aquests pocs acaparin gairebé tota l'atenció per obra i gràcia de les seves impresentables actuacions; però la veritat és que el ciutadà comú ho té francament difícil a l'hora de provar de ser mínimament objectiu vist que l'administració de la justícia en aquest país sembla haver estat concebuda amb l'únic objectiu concret i precís de blindar l'élite privilegiada i tractar a la resta dels mortals en base a les conveniències, precisament, d'aquesta élite privilegiada. S'ha dit més d'una vegada que dels tres poders canònics, l'executiu, el legislatiu i el judicial, els dos primers van fer la Transició en el seu moment, però el judicial ni l'ha fet ni se li'n veu la intenció; potser això no és del tot cert, però tampoc és del tot fals.

Deia al començament que el senyor Santiago Vidal és un jutge amb característiques atípiques, i ho sostinc: no s'aïlla del context ciutadà, sinó que el té en compte; no té cap inconvenient en fer “pedagogia de la justícia” quan se li demana, però sense pretendre ser el portantveu de la veritat absoluta i, molt important, sense caure en l'animalada de dir que les lleis són intocables perquè són sagrades o viceversa; parla amb la intenció de que tothom, fins i tot vostè i jo, l'entengui i de que tothom entengui el llenguatge de la judicatura; no és corporativista, cosa que ara com ara en aquest país és una autèntica excentricitat; defensa amb raons humanes -no divines, ni sacralitzades- allò relacionat amb la seva professió que creu que s'ha de defensar, però també posa en solfa, sense eufemismes, allò que creu que no és acceptable; i a més manté, en tot moment, que ell també es pot equivocar. És atípic, o no és atípic?

Els set pecats capitals de la justícia” és producte directe de la manera de ser i de pensar del jutge Vidal. Seria un error dir que aquest llibre és una crítica del sistema judicial del país i ja està. Sí que és cert que és un llibre molt crític, però des de les seves pàgines Santiago Vidal també reivindica tot allò i tots aquells que ho fan bé, que segons ell són més nombrosos que els altres però de què o de qui no solem tenir notícia segurament perquè fer bé alguna cosa no és, ni hauria de ser, noticiable.

Dins de la cosa judicial Santiago Vidal ha trobat un referent per a cadascun dels pecats capitals de tota la vida, és a dir, els que en el seu moment es va inventar l'església catòlica per a amargar-nos a tots una miqueta més l'existència terrenal, com té per mil.lenari costum.

Així, en el capítol de la supèrbia trobem a l'amic Garzón, que tot i reconéixer-li que ha fet moltes actuacions dignes d'elogi, també és veritat que sempre s'ha mostrat inequívocament encantat d'haver-se conegut, cosa que, segons el senyor Vidal, l'ha acabat perdent.

A l'apartat de la peresa s'hi esmenta l'exasperant lentitud de moltíssim processos, fins i tot dels que encenen totes les alarmes socials; aquesta lentitud és atribuïble a la manca de mitjans que hi posa l'administració política, però també, mira tu, a que hi ha jutges, uns quants, que solen entrar bastant tard a les oficines judicials i en surten bastant d'hora... i això quan hi van.

A la secció dedicada a la gula Santiago Vidal ens diu que la justícia “és un pastís molt cobejat” en allò que es refereix a les seves implicacions amb el poder; per tal d'ocupar una plaça de prestigi en determinades instàncies judicials -Tribunal Suprem o Tribunal Constitucional, per exemple- es poden desfermar autèntics festivals de punyalades per l'esquena entre determinats jutges, i si cal recórrer a allò de “recorda't que em deus un favor i ara és quan me'l tornaràs”, s'hi recorre sense manies. Per cert, que el senyor Santiago Vidal diu que ell té clar que no serà mai cridat a les altes instàncies: sospita que no s'hi acabaria d'entendre amb els que les controlen, cosa que els mateixos controladors també saben perfectament.

I així fins a acabar de desgranar els famosos set pecats. Desenganyem-nos, aquest llibre no ens reconciliarà precisament amb la concepció que solem tenir de la justícia (que encara en massa ocasions segueix essent “un cachondeo” com va dir el senyor Pedro Pacheco, alcalde de Jerez, l'any 1985) però si que alleuja una mica saber -ho diu el senyor Vidal, i jo me'l crec- que hi ha moltes coses que es fan bé en el món de la justícia i que la majoria dels jutges no són uns delinqüents. Pel que fa als ministres de Justícia, millor no parlar-ne si no és que volem tornar a caure en una depressió profunda.

Santiago Vidal


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada