dimecres, 28 de juliol de 2010

LA CONJETURA DE FERMAT

Títol original: La conjecture de Fermat
Autor
: Jean d'Aillon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició: 2009


Novembre de 1643. Fa onze mesos que el cardenal Richelieu ha passat a millor vida per a descans espiritual de la fe catòlica i per a alegria desfermada de milers de persones que consideraven, amb tota la raó, que s'Eminència era greument perjudicial per a la salut. Per cert, que el fill de puta va deixar per als seus gats, en herència, una casa i una respectable assignació econòmica.

D'altra banda també fa sis mesos que Lluís XIII ha anat a fer companyia a Richelieu, curiosament a causa d'una malaltia, no d'un assassinat; això del traspàs biològic gairebé va ser pura casualitat perquè conspiradors per a enviar-lo a l'altre barri no van faltar; el que passa és que els tals conspiradors eren exasperantment torpes.

Per tant ara França està governada per Anna d'Àustria, la vídua gens desconsolada de Luís XIII -va ser una de les conspiradores torpes-, en qualitat de regent per Lluís XIV; i pel cardenal Mazarino, una altra "joia de la corona". Diuen les males llengües -i en aquest cas sembla que és cert- que entre la reina i el cardenal hi havia un marro considerable, i que fins i tot es van arribar a casar en secret; ja se sap: els designis del Senyor són impresentables (la frase és així, oi?)

És en aquest escenari on el govern del cardenal Mazarino descobreix que hi ha filtracions en els seus serveis secrets (es veu que això és una constant històrica; els serveis secrets, vull dir; i les filtracions) així que un cop més l'ara ex-notari Louis Fronsac es veu embolicat en una trama francament complicada.

És aconsellable llegir aquest llibre amb un bloc de notes al costat, més que res perquè el festival de personatges és tal i tan enrevesat que arriba un moment que ni el propi lector sap qui és ell mateix. Una enciclopedia a prop també ajuda; per a situar, més que res. I si més no, el suport més fàcil, i jo diria que gairebé imprescindible, és el llistat de personatges que hi ha al final del llibre. Usint-lo. Jo em vaig adonar que hi era després d'acabar la història i em vaig recordar de tota la família del senyor d'Aillon i de la dels propietaris d'Alianza Editorial. Si haguéssin posat la llista al començament m'hagues estalviat uns quants comprimits de paracetamol.

Anècdotes a destacar: la curiosa versió de per què la demostració del Teorema de Fermat no s'ha trobat mai i han calgut tres segles i mig per a que algú fos capaç de reconfirmar-la, que no de reproduir-la; i també la referència -històrica- de què de fet la calculadora va ser inventada per Pascal, però no va ser viable en el seu temps perquè era caríssima de fabricar, ja veus tu. Tampoc no està gens malament l'al·lusió a la televisió; "això no s'inventarà mai", ve a dir un dels personatges (se li pot perdonar: estem parlant de 1643)


I una nota final: entre aquest llibre i "El misterio de la Cámara Azul" n'hi ha d'altres, però aquí, a hores d'ara (juliol de 2010) no els han publicat. La política editorial d'aquest país és impresentable, com els designis del Senyor.

Llibre aprofitable, però un pèl marejador. 


dilluns, 5 de juliol de 2010

EL MISTERIO DE BRUNSWICK GARDENS

Sèrie Pitt nº 18

Títol original: Brunswick Gardens
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 1998


Una dona, ajudant d'un clergue erudit de l'església anglicana, cau per una escala i es mata. Al començament tothom culpa a la llei de la gravetat, cosa que, dit sigui de passada, és la hipòtesi més versemblant, però arriba el comissari Pitt i, tocant els nassos com només ell ho sap fer, diu que no, que ell no ho té tan clar. Pitt sospita que en tot cas la llei de la gravetat pot haver estat còmplice involuntària del fet, com en tantes altres ocasions, però que en definitiva algú més hi ha intervingut i d'una manera prou determinant. Fins aquí l'escenari i l'argument explícit, però com sol passar darrerament en les novel·les de la senyora Perry, hi ha un rerafons.

Aquest cop el rerafons és múltiple. D'una banda hi ha una crítica a la religió que no és precisament subtil. Els capitostos de l'església anglicana queden retratats com a hipòcrites, insensibles i impresentables; l'església catòlica queda com a una manipuladora mentidera que fa ús de supersticions tirant a medievals per a tenir ben collats als curts de gambals; i tant una confessió com l'altra queden com una colla d'aprofitats bàsicament interessats en mantenir les formes i el poder.

D'altra banda, en aquest llibre, com en d'altres anteriors, es tornen a posar en solfa les formes més ràncies del patriarcat i la seva actitud amb les dones, a qui pel sol fet de ser-ho, no se'ls reconeix un status que vagi més enllà que el que pugui tenir un animal de companyia.

I finalment, el toc d'originalitat en aquesta novel·la el posa ni més ni menys que el senyor Charles Darwin (el que surt escarnit en efígie a les etiquetes de les ampolles d'Anís del Mono, per si no ho sabien). Charles Darwin va publicar l'Origen de les Espècies l'any 1859, i va morir l'any 1882; és a dir, va ser contemporani de la Reina Victòria, de l'inspector Pitt i de la foca de lady Augusta Balantyne. Tant l'inspector Pitt com la foca de lady Augusta són ficticis (i hi ha vegades que la reina Victòria també ho sembla, francament) però el que no és gens fictici és el daltabaix que va causar Darwin amb les seves teories sobre l'evolució. L'any 1891 (any en què la senyora Perry situa aquesta narració) l'huracà Darwin bufava encara a plena potència. Una part de la humanitat va haver de replantejar-se els seus conceptes sobre ella mateixa; una altra part s'hi va resistir aferrissadament, i encara ara s'hi resisteix (hi ha estats dels Estats Units en què està prohibit ensenyar a les escoles la teoria de l'evolució); i a una altra part de la humanitat (Àfrica, per exemple) li va ser ben be igual perquè altra feina tenia (intentant sobreviure a les salvatjades dels colonitzadors europeus, també per exemple). El cas és que el darwinisme va arribar a provocar fins i tot autèntiques crisis de fe en creients de tota la vida... i alguns d'aquests creients tenien càrrecs eclesiàstics. Un cop més, doncs, això es veu ben reflectit en aquest llibre, de tal manera que aquest rerafons pot arribar a ser en ocasions més interessant que la trama principal.

Llibre aprofitable, encara que, ja els ho dic, si tenen una mica de vista (no se'n necessita gaire) podran endevinar fàcilment la identitat de l'assassí bastant abans d'acabar la història; però això és el de menys.