dissabte, 30 de maig de 2015

LA BARCELONA D'AHIR (VI): LA CIUTAT D'ABANS DE LA GUERRA


Títol original: La Barcelona d'ahir. La ciutat d'abans de la guerra
Autor: Joan Villarroya i altres
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

Última entrega de la sèrie sobre la Barcelona dels darrers cent cinquanta anys, aquesta vegada dedicada a la Barcelona dels anys trenta, la Barcelona republicana.


"Quan la política va sortir al carrer":

Després de la dictadura de Primo de Rivera (1923 - 1930) va venir l'anomenada "dictablanda" de Dàmaso Berenguer (1930 - abril de 1931) i, per fi, l'abril de 1931, es va proclamar la República. Barcelona va eclosionar.

S'iniciava la dècada dels trenta, que la ciutat va viure de manera frenètica. La llibertat, gairebé oblidada des de feia tants anys, va retornar imparable; es va viure un enderrocament monàrquic, una proclamació republicana, una revolució popular (i anarquista, i comunista), una efímera proclamació d'independència de Catalunya, una no menys efímera República Federal que no va durar ni vint-i-quatre hores (la Federació Ibèrica, que va dir Francesc Macià), la invenció de la Generalitat moderna, una guerra civil i una aniquilació, entre altres coses, i tot això en l'espai de deu anys. Es pot demanar més?

Segur que qui va viure en pròpia pell tot allò, aquella dècada irrepetible, inevitablement era conscient de que estava fent història, de que estava vivint la Història amb majúscules. Ja no es tornaria a tenir aquesta sensació tan especial fins quatre dècades després, a la dècada dels setanta.

Meeting de Federica Montseny



"Una ciutat que es mou i treballa":

Barcelona sempre ha estat una ciutat dinàmica, però durant els anys trenta encara es va dinamitzar més. El trànsit es va incrementar exponencialment; Renault, Chevrolet, Citroën, Ford, Fiat i Opel eren les marques automobilístiques preponderants. El quiosc estava ple de diaris de matí i tarda, i en certa manera tothom podia ser definit en funció del diari que llegia. La ràdio ès va convertir en la gran innovació tecnològica de les comunicacions; s'hauria d'esperar a l'aparició d'internet, a finals de segle, per a viure un fenòmen semblant. Elements tan emblemàtics del paisatge urbà de la ciutat com ara el Palau Nacional de Montjuïc o la pròpia Plaça Catalunya, en la seva actual disposició, provenen de 1929, igual que el primer semàfor (Balmes / Provença, 1 d'agost de 1929). Per primera vegada, també en aquesta dècada, Barcelona va ser concebuda com a ciutat turística; un dels il·lustres visitants de l'època va ser Buster Keaton. I així podriem continuar, esmentant també, per exemple, l'expansió industrial de la ciutat que acabaria convertint-se en indústria de guerra... fins a l'aniquilació final.

El primer semàfor de la Gran Via



"L'esclat de la cultura i el lleure":

La Barcelona dels anys trenta va ser l'escenari d'una gran renovació en els enfocs de l'educació. També el teatre va viure una època daurada amb noms com Margarida Xirgu, Enric Borràs o, en un registre molt diferent, Josep Santpere. I apart d'anar al teatre, què més podien fer els barcelonins per a entretenir-se?. Doncs els més alliberats d'escrúpols i de consignes capellanesques podien passar pel Barri Xino, per exemple, on hi havia una 'molt variada oferta' en una pila 'd'àmbits molt diferents'; o si s'era més "com cal" sempre es podia fer algun viatge pel port en unes primitives "golondrines", o passejar per La Rambla (aleshores "les Rambles") on hi havia ocells que 'endevinaven el futur'; o passar una bona estona a les immenses terrasses dels cafès del Paral·lel; o fins hi tot anar al circ: n'hi havia un d'estable a la Ronda de Sant Pau, amb lleons i tot, que va durar des de1934 a 1946.

Terrasses del Paral·lel



Les tradicions i l'esport:

Si les tradicions canviessin no serien tradicions; per tant els anys trenta no van aportar grans mutacions en aquest aspecte. La pauta de les celebracions va continuar marcada per la religió i la política, com sempre. Per Sant Antoni abat se seguien beneïnt animals (els de quatre potes; els polítics tenien les seves pròpies celebracions); la fira de Sant Ponç seguia essent molt popular; Carnaval i la revetlla de Sant Joan eren moments estel.lars...

Pel que fa a la cosa política, obviament hi va haver canvis en el calendari i van instaurar-se commemoracions inexistents o prohibides fins aleshores, com el 14 d'abril, proclamació de la República, o el dia 11 de setembre, masoquista commemoració catalana de la derrota final de 1714 front a les tropes franco-castellanes de Felipe V.

I pel que fa a la resta, doncs castellers, pic-nics a Les Planes, festes majors, castanyeres, la loteria de Nadal, esports diversos i, naturalment, futbol, futbol i més futbol. O és que ho dubtaven?

Seguint el sorteig de la loteria de Nadal

És aquest un llibre aprofitable? Naturalment; sisena entrega de "La Barcelona d'ahir" tan aprofitable com les altres cinc. I les fotografies, delicioses; ja els ho dic ara.


dijous, 21 de maig de 2015

CONJURA EN DORCHESTER TERRACE

Sèrie Pitt nº 27

Títol original: Dorchester Terrace
Autor: Anne Perry
Editorial: Debolsillo
Any primera edició: 2012

Sembla com si fos ahir, en aquell 1881, quan vam conèixer l'inspector Pitt, que aleshores estava investigant l'assassinat de qui, d'haver continuat viva, s'hagués convertit en la seva cunyada... i ara mira, aquí estem, en ple 1896, a quatre dies com aquell qui diu d'entrar al segle XX i amb Thomas Pitt convertit ni més ni menys que en el cap suprem de la Brigada Especial, és a dir dels primigenis serveis secrets britànics, i esdevingut pare de dos fills que ja estan entrant a l'adolescència. No som res.

En aquest episodi Pitt no ho té gens fàcil (és clar que, de fet, mai no ho ha tingut fàcil, pobre home). Després de passar per complexos i sinuosos revolts durant tot el segle XIX, finalment sembla que Alemanya s'ha convertit en una mena d'estat unificat. Itàlia també es fa la il·lusió d'haver-se unificat, malgrat que els italians encara no s'han posat d'acord en si han d'anomenar això "unificació", "reunificació", "risorgimento" o què. I Àustria, o Àustria-Hongria en realitat, és a hores d'ara un imperi complicadíssim format (és un dir) per diversos grups cultural-nacionals que gairebé no es poden ni veure entre ells i que tenen per cap d'estat un emperador, Franz Joseph I, que ni acaba d'entendre el seu propi imperi ni acaba d'entendre tampoc per què a la seva dona li diuen Sissi, quan en realitat es diu Elisabeth Amalie.

Aquest és l'escenari que fa servir Anne Perry per a construir la seva nova història en la que Pitt haurà d'evitar que es cometi l'assassinat d'un aristòcrata emparentat amb la família imperial austríaca, cosa que sí arribés a succeir podria provocar una confrontació internacional d'efectes i proporcions imprevisibles.

Els sona? doncs no és casualitat. La senyora Perry planteja la possibilitat de que esclati una guerra paneuropea, divuit anys abans de que acabi esclatant de veritat. I tal com ho explica, és versemblant. De fet, és sabut que bastant abans de que comencés la Primera Guerra Mundial ja feia temps que era vox pòpuli que tal tragèdia era inevitable.

És especialment tendra una frase que diu Pitt, tot horroritzat, a un altre personatge, gairebé al final del llibre: "Està vostè insinuant que un acte violent als Balcans acabaria en una conflagració que destruiria el món. És ridícul". Innocent criatura.

A la senyora Perry li ha sortit una novel·la ben entretingudeta, encara que, d'altra banda, ens haurà d'admetre que no es pot considerar gaire meritori això de predir el passat des del futur, com fa ella.

De tota manera el llibre, com acostuma a passar amb tots els que escriu la senyora Perry, és prou aprofitable en les seves diverses dimensions, que com sempre són unes quantes.


dimecres, 6 de maig de 2015

LA BARCELONA D'AHIR (V): LA VIDA DE NIT


Títol original: La Barcelona d'ahir. La vida de nit
Autor: Joaquim Roglan
Editorial: Angle Editorial
Any primera edició: 2015

Els protagonistes indiscutibles de la cinquena part d'aquesta sèrie son els personatges nocturns de la Barcelona dels darrers cent anys, alguns d'ells, sobretot elles, molt coneguts i que han aconseguit que el record del seu nom perdurés de manera sorprenent. Potser aquest record no resistirà cent anys més, i ni tan sols cinquanta, i serà una llàstima; fins i tot una injustícia.

"Pel camí d'Eros":
En aquesta primera secció del llibre se'ns parla de la llarga tradició de transexualitat de la ciutat, d'orígen tan remot que s'ha convingut en acceptar que la primera transexual (que no transvestida) va ser una monja del convent de les Magdalenes, probablement del segle XVIII, que es va convertir en home de la nit al dia. També rebem notícia del tractament de l'homosexualitat, els inicis del nudisme públic, l'aparició del comerç de preservatius a començament del segle XIX, la invenció dels "meublés", l'aparició de la fotografia eròtica i altres meravelles que avui farien somriure però que en el seu moment eren el summum del desig i al mateix temps de la indecència més pecaminosa.

Una de les primeres fotos "artístiques"


"L'ofici més antic":
En aquesta secció l'autor ens il·lumina sobre els primers bordells de la ciutat, situats a l'eix de la Rambla. Sembla que el més famós s'anomenava Madame Petit i era potser tan o més conegut que el Palau de la Generalitat; si més no, era més freqüentat. Amb això no vull dir que el Palau de la Generalitat sigui un bordell, no siguin malpensats. També se'ns fa arribar notícia de llocs com el "barri xino", que va ser batejat d'aquesta manera un segle abans de què hi arribés el primer "xino" pròpiament dit; els intents de regulació i desregulació de la prostitució; l'arribada al port, l'any 1951, de la Sisena Flota dels Estats Units, esdeveniment que va causar una inenarrable alegria a tot el col·lectiu de prostitutes de la ciutat i també a una de les meves tietes, que no era prostituta però que, segons m'han dit, també se'n va alegrar molt; els "bars de cambreres", els "bars d'alterne", les "barres americanes"...

La meva tieta i una amiga, socialitzant amb la Sisena Flota


"Cartellera d'espectacles":
Aquesta darrera part del llibre és com l'apoteosi d'aquelles grandioses revistes presentades en tants mítics i irrepetibles locals del Paral·lel, que durant dècades van ser palaus indiscutibles de la nit. Com a mostra, l'autor del llibre esmenta, entre d'altres, aquests noms, molts d'ells acompanyats d'impagables fotografies: els teatres Español, Victoria, Apolo, Talía, Princial; El Molino, la Bodega Bohemia, el Barcelona de Noche, Scala Barcelona, el Bagdad; personatges com la Bella Otero, Raquel Meller, Maurice Chevalier, Aladi, Josephine Baker, La Bella Dorita, Carmen de Lirio, La Maña, Christa Leem, La Fornarina, Conchita Piquer, Celia Gámez, el Gran Gilbert, Dolly van Doll, Johnson, Tania Doris, Luis Cuenca... i naturalment, les imprescindibles, les inigualables, "Alegres Chicas de Colsada". Amb això ja està tot dit.

Libre aprofitable, com a descobriment de tot un univers sorprenent, per a tots aquells que no tenen ni la més remota connexió amb les èpoques de què es parla.

I llibre aprofitable també, com a recordatori de que l'extinció dels dinosaures encara no s'ha acabat, per a tots aquells que han reconegut, per experiència directa, algun dels noms que han sortit en aquesta ressenya; som pocs, cada cop menys, però encara som aquí...