dilluns, 25 de juny del 2012

EL AÑO DE LA REVOLUCIÓN

Títol original: El año de la revolución 
Autor:
 Lluís Bassets
Editorial: Taurus
Any de la primera edició original: 2012


Aquest és un d'aquells llibres que caduquen, i a més a velocitats vertiginoses. Així que si el volen llegir (aquest comentari s'està escrivint a juny de 2012) ja cal que corrin a fer-se amb ell, no perquè hi hagi perill de que s'esgoti -que no crec- sinó perquè dintre de res les coses que s'hi diuen ja estaran més que superades per la realitat. De fet el llibre és de 2012 i a hores d'ara, a mig 2012, ja hi ha referències que han deixat o comencen a deixar de ser vàlides.

"L'any" que s'esmenta en el títol és el 2011, i "la revolució" és el conjunt d'aixecaments de les poblacions àrabs contra els seus governs. El llibre està organitzat en tres parts: una primera, que ocupa més de la meitat del volum, és un recull d'articles d'opinió apareguts al diari "El País" escrits sobre el tema pel senyor Bassets; una segona, que fa referència a cadascun dels països àrabs que han estat tocats per aquesta anomenada "revolució"; i una tercera en què es fan hipòtesis (pals de cec, més aviat) sobre l'orígen de les revoltes i sobre si les anomenades "revolucions àrabs" han estat realment revolucions o no.



Els països implicats:


El Marroc:
Monarquia absoluta amb un lleugeríssim vestit que pretén ser democràtic. El Rei Mohammed VI, que no té un pèl de tonto, com tampoc el tenia el seu pare Hassan II, va detectar ràpidament que s'apropava una tempesta considerable, i va decidir treure el paraigua de manera immediata; és a dir, abans que se li aixequés el poble va impulsar unes mínimes reformes constitucionals d'aparença democràtica que "generosament" va brindar als seus súbdits (que no ciutadans). De moment la jugada li està sortint bé. També ajuda el fet que els Estats Units i els països occidentals estan vivament interessats en que no li surti malament. És a dir, que aquí, de revolució, res.

*****



Algèria:
Una república autoritària. Buteflika, el President, també va reaccionar de manera ràpida abans que no se li calés foc a la cuina. Va pujar sous, va incrementar l'ocupació pública, va incrementar també nombroses subvencions... i va mobilitzar quantitats descomunals de policies, per si de cas. La jugada també li està sortint bé, com al Rei del Marroc, amb qui comparteix amics. És a dir, que aquí, de revolució, tampoc.

*****



Tunísia:
Aquí va començar tot. El President Ben Alí i senyora, així com el seu entorn, vivien la mar de bé, però el poble vivia cada cop pitjor, fins que es va sentir tan pressionat que finalment va esclatar. I com és que li va sortir bé? Doncs molt probablement perquè Tunísia és un país que no aporta cap avantatge geoestratègic destacable als països occidentals, i aquests, fent gala d'una miopia digna de Mr. Magoo (versió americana de Rompetechos, consultin Google per a tots dos personatges), van limitar-se a mirar l'espectacle com qui seu davant de la televisió a veure un piromusical (que per cert, a la televisió els espectacles piromusicals perden molt; res a veure amb la monumentalitat que realment tenen) Si sumem a això el fet que les forces tradicionalment repressores -policia, exèrcit- no estaven massa motivades per a reprimir res, el resultat és un president Ben Alí i senyora, i entorn, fugint per cames al cap d'un més i els miops occidentals limitant-se a fer comentaris del tipus "fixa't tu quines coses passen". Incomprensiblement no van calcular que la revolta tunisiana es podria encomanar als països del seu voltant. El Rei del Marroc sí que ho va calcular, i el President d'Algèria, també. Per això van adoptar les seves particulars mesures preventives (insisteixo, no són tontos) i a hores d'ara es mantenen. A Tunísia sí que va haver-hi una revolució, però al cap d'un any i mig encara no està clar com acabarà tot plegat.

*****




Líbia:
Ni monarquia ni república, a hores d'ara encara no sap ningú ben bé quina forma d'estat té. L'opinió més generalitzada és que no té cap forma d'estat sinó que bàsicament té camells (de tota mena), entre els quals, fins fa poc, hi havia Gaddafi, un senyor essencialment il·luminat que es va perdre en les seves pròpies dèries messiàniques i megalomaníaques. A diferència dels tres personatges anteriors el senyor Gaddafi estava prou desequilibrat com per a no entendre res del què passava i, a més, no creure-s'ho. Resultat: Gaddafi va acabar abandonant el país i el planeta... i segueix la incògnita sobre si Líbia té estat, o no.

*****



Egipte:
Una finca militar. Aquí és bona la frase aquella que va dir algú (no sé qui, ja em disculparan): "no és un país que té un exèrcit; és un exercit que té un país". Entre les inombrables particularitats que caracteritzen les castes militars aquí n'hi ha una que ve especialment al cas: el comandant suprem de l'exèrcit és un senyor que té una autoritat absoluta i indiscutible... fins que els seus companys d'armes decideixen relativitzar-la i discutir-la. Una mica medieval, com allò de que el rei és rei si és útil als nobles circumdants; si no, sempre hi ha a mà un hereu a la Corona, no necessàriament de la mateixa família de Sa Destronada Majestat. En aquest cas el comandant suprem era el senyor Hosni Mubarak, també conegut com el "Faraó", president d'Egipte des de 1981, any en què va ser assassinat el "Faraó" anterior, Anwar el-Sadat. El senyor Mubarak sí que va veure venir la revolta, però tard i amb el pas canviat. Teòricament tenia tots els números com per a sortir-se'n, vist que era el cap del totpoderós exèrcit... però els seus col·legues miltars van pensar (suposant molt generosament que "pensament" i "milícia" siguin termes compatibles) que aquesta era l'ocasió ideal de donar el passaport a Hosni, que ja s'havia fet iaio i pretenia fer successor al seu fill només pel fet de que era això, el seu fill. Així que l'exèrcit egipci es va posar "al costat del poble" i Mubarak va saltar de la trona. Un any després (juny de 2012) l'exèrcit egipci ja s'ha deixat estar d'orgues i això d'estar "al costat del poble" ja és història. L'exèrcit segueix tenint la paella pel mànec, com sempre, amb la benedicció de les potències occidentals habituals, que d'això es tracta. Ha guanyat alguna cosa el poble egipci? Tret de treure's Mubarak de sobre, no està clar que hagi guanyat gaire cosa més, així que aquí, de revolta, al començament potser sí, però de revolució sembla que més aviat no, ni al començament, ni al final.

*****



Jordània:
Una altra monarquia absoluta, però aquí el rei, Abdullah II, no sembla que desperti antipaties importants als súbdits. El problema, enorme, que sí que té l'home, és més aviat geo-etno-estratègic: fa frontera amb Israel, Aràbia Saudita, Iraq i Síria, i el 60 % de la seva població és palestina, cosa que amb els veïns que té és tota una complicació. Naturalment tohom té els ulls posats sobre Jordània: és com una clau de volta per a la zona; si s'enfonsa Jordània les conseqüències poden ser imprevisibles. El país també va experimentar les seves revoltes inicials. Ho van ser en protesta pels preus dels aliments i per la corrupció política. Pel que fa als aliments, el rei ho va mig resoldre decretant una rebaixa d'impostos sobre ells. I en referència a la corrupció política, el rei ho ha anat trampejant a base d'anar destituïnt al Primer Ministre; en un any ja n'ha cremat tres... De moment, doncs, ni rastre de revolució segons l'acepció clàssica de la cosa. Ara bé, durant dècades Jordània ha estat un país que ha estat fent equilibris sobre el límit de l'estabilitat -o la inestabilitat, com vulguin- i ara, amb aquesta dubtosa primavera àrab, la cosa no ha tendit precisament a millorar.

*****



Bahrein:
Una illa minúscula entre Aràbia Saudí i Qatar, amb un 60/70 % de xiïtes governats i una resta de sunnites que tenen el poder. Forma de govern: monarquia (no gens democràtica, és clar). La majoria xiïta té el suport de l'Iran, amb govern xiïta, i la minoria sunnita té el suport de l'Aràbia Saudí que rivalitza amb l'Iran per control de l'Orient Pròxim, d'una manera molt semblant a la rivalitat que hi havia entre els Estats Units i la Unió soviètica durant la guerra freda. De fet, en el seu moment, el govern saudita va envair Bahrein al més pur estil de la Unió Soviètica quan aquesta va entrar a Hongria per a acabar amb la revolució antigovernamental de 1956. En aquest cas actual, la invasió saudita va ser feta per a mantenir al sunnita Al-Khalifa en el poder... que és on segueix estant a hores d'ara. Hi va haver revolució? Sí, però els revolucionaris van acabar essent convenientment neutralitzats.

*****



Aràbia Saudí:
Monarquia medieval, petroliera i absolutista. Governa la dinastia Al-Saud; és a dir, és la finca de la família Al-Saud, i molt ben vigilada, per cert. Durant les revoltes àrabs els governants saudites es van posar al costat dels caps d'estat amenaçats d'enderrocament però d'una manera tirant a discreta, que no es notés excessivament en els mitjans de comunicació, per si de cas. Pel que fa a la pròpia "finca" sí que van fer alguna pírrica concessió, per que no fos dit, però tret d'això res no es va moure de lloc. És el que tenen els règims medievals que a més són amiguíssims de les potències occidentals... i tenen la clau del petroli ben controlada.

*****



Síria:
República "monàrquica hereditària"; és a dir, el seu actual president, Bashar al-Assad, ho és perquè va heretar el càrrec del seu papà, Hafez al-Assad. La revolta va arribar a Síria d'una manera clara i contundent i, a hores d'ara (juny de 2012), encara continua, però convertida en un dels conflictes més sanguinaris i vergonyosos de tota aquesta situació. A Líbia també va córrer la sang, i molt, però a diferència d'aquell país Síria sí que té un estat i un exercit ben estructurats i tant l'un com l'altre són propietat del senyor al-Assad que no dubta a usar-los a fons per a massacrar a la població en general, que ha tingut l'atreviment de plantar-li cara. A més, el senyor al-Assad compta amb amics tan deliqüents com ell, com el senyor Putin, que segueix proveïnt-lo d'armes; i també compta amb la impresentable (i tradicional) ineficàcia de les Nacions Unides, que un cop més han estat incapaces de fer res de res. Que Bashar al-Assad segueixi en el poder a costa d'exterminar els ciutadans del seu país és un escàndol, però si ho pot fer és perquè, per diversos motius, té determinats suports internacionals i el favor de la repugnant hipocresia de tots aquells que "lamenten les pèrdues humanes" però que permeten que aquestes continuïn sense moure un dit.

*****



Iemen:
República "rareta", al sud de la península aràbiga, que va sorgir de la unificació de Iemen del Nord i Iemen del Sud, una cosa així com Corea del Nord i Corea del Sud només que aquí els comunistes eren els del Sud i no els del Nord. El seu president, Alí Abdullah Saleh, ja era cap d'estat a Iemen del Nord, i va continuar essent-ho de tot Iemen després de la unificació. La seva pretensió era fer del país una república "monàrquica hereditària", promovent el seu fill com a successor, a la manera de Hafez al-Assad a Síria. Quan li van començar a ell les revoltes de 2011, impulsades majoritàriament per la població jove, va provar de resoldre la situació també "a la manera siriana", és a dir, massacrant els revoltats, però no li va sortir bé. Estava clar que els seus amics no eren tan competents com els de Bashar al-Assad. Després de prometre diverses vegades que signaria la seva dimissió, i de negar-se a fer-ho a l'últim moment unes altres tantes vegades, el senyor Saleh va acabar marxant del país per a anar a refugiar-se... als Estats Units, mira tu. A hores d'ara jo no he sentit parlar més del Iemen. I vostès?

*****

I també podria parlar d'Israel, que estava contentíssim amb Mubarak perquè com a mínim semblava clar per on anava; o d'Iran, a qui se li ha remogut tant el pati de veïns que ara ja no sap de qui es pot refiar o de qui no; o de Turquia, que des de fa molt de temps aspira a ser potència determinant a la zona, i ara ni tan sols té clar on comença o acaba la tal zona...

Mirin, insisteixo, si senten curiositat pel llibre facin-se amb ell ja, perquè mentre han estat llegint tot això ja han passat de moda setanta pàgines més. Llibre aprofitable?: com a foto fixa d'un moment determinat, sí; per a que l'autor guanyi alguns euros, també; per a estar ben informats, la veritat, no gaire.

dissabte, 9 de juny del 2012

OTRO TIEMPO, OTRA VIDA

Trilogia "El declivi de l'Estat del Benestar" (II)

Títol original: En annan tid, ett annat liv
Autor:
Leif GW Persson
Editorial: Booket
Any primera edició original: 2003


El 24 d'abril de 1975 l'ambaixada de la República Federal d'Alemanya a Estocolm va ser assaltada per un grup pertanyent a la Facció de l'Exèrcit Roig (Baader-Meinhoff) que va prendre com a ostatges a les persones que hi havia dins. Aquest fet, que inicia el llibre, és real. Helmut Schmidt era el canceller socialdemòcrata alemany i Olof Palme era el primer ministre socialdemòcrata suec. Dins de l'ambaixada hi va haver dos assassinats i en un moment donat es van produir unes aparatoses explosions que van posar punt final a l'assalt. Total, cinc morts. 

En un primer moment els assaltants van ser responsabilitzats de les explosions, però molt aviat es va veure que aquesta suposició, aparentment evident, no era certa. Qui va ser responsable de les explosions? Els serveis secrets de la RFA? Els serveis secrets suecs? Un "accident", com s'ha arribat a mantenir oficialment?

El 28 de febrer de 1986 el primer ministre suec, Olof Palme, va ser assassinat. Entre d'altres, la Facció de l'Exèrcit Roig va reivindicar l'acció fent referència directa al final brusc de l'assalt de l'ambaixada de la RFA. Una cosa així com "passem comptes amb Palme per l'explosió de l'ambaixada, que va arruinar la nostra acció". La reivindicació no era creïble i a hores d'ara encara no se sap qui va acabar realment amb Olof Palme (un misteri semblant al de l'assassinat de Kennedy).

L'any 1989 -i aquí comença la ficció- un anònim tècnic de l'Institut d'Estadística (es pot ser més gris?) és apunyalat en el seu pis d'Estocolm. La policia sueca entra en acció... i el fet queda també sense resoldre. Per cert que, casualment, l'any 1989 també cau el mur de Berlín. I què? diran vostès. Doncs que segons Leif GW Persson, l'autor d'aquest llibre, les casualitats no existeixen.

A finals de 1999, començament del 2000, el primer ministre suec està a punt de nomenar una nova ministra del gabinet i es demana als funcionaris de seguretat habituals que investiguin protocolàriament si aquesta bona senyora amaga algun drap brut que després quedi malament als diaris. Fàcil... però naturalment el protocol es complica i l'assalt a l'ambaixada alemanya de 1975, la caiguda del mur de Berlín i l'assassinat de l'estadístic gris emergeixen d'una manera bastant molesta en aquesta investigació.

La trama és interessant, el senyor Persson fa ús de la seva particular ironia ja present a la novel·la anterior de la trilogia, els personatges (tant els nous com alguns que ja haviem conegut en el llibre anterior) estan ben trobats, i un cop més el senyor Persson ens insisteix en què Suècia no és Dineylàndia."Disneylàndia" seria, en aquest cas, la imatge de l'estat del benestar suec, i sembla que Persson ens vol dir que tal estat del benestar mai no ha estat res més que pura façana. I per a que ens quedi clar, va i escriu una trilogia de la qual aquest és el segon llibre. Aprofitable, per cert.