diumenge, 25 de desembre de 2011

EN CASA

Títol original: At Home. A short history of private life
Autor:
Bill Bryson
Editorial: RBA
Any primera edició original: 2010


És com aquelles històries dels iaios de tota la vida. Imagini vostè que està prenent el te amb un iaio de tota la vida i aquest li comença a parlar del nou televisor que li ha regalat el seu fill. Al cap de cinc minuts, sense saber com ha passat, el monòleg del iaio estarà centrat en el descobriment de la patata. ¿Com s'ha arribat al descobriment de la patata partint del televisor de 32 polzades que el iaio té a la sala al costat de la reproducció en guix pintat de la Sagrada Família? Misteri.

Doncs aquest llibre és així. L'autor, un nordamericà transplantat a la Gran Bretanya, es va comprar en el seu moment una casa en el camp profund de Nordfolk, Anglaterra, i aleshores li va agafar per investigar els orígens de la casa, que resulta que va ser construïda -si més no en la seva versió original- l'any 1851. I l'home es va embrancar i embrancar i va fer un llibre, i li va posar de títol "A Casa. Una breu història de la vida privada". De fet, això de "breu" és molt relatiu: segons l'autor, el llibre té cinc-centes pàgines; en l'edició de RBA que estic comentant el llibre té unes sis-centes pàgines, sense comptar els annexos.

El senyor Bryson, seguint un ordre rigorosament canònic, inicia l'explicació de casa seva començant pel vestíbul... i al segon paràgraf del capítol del vestibul ens trobem, sense saber com, enmig de la caiguda de l'Imperi Romà. I tot és així.

Amb això no vull dir que el llibre no valgui la pena, de cap manera. De fet és un llibre la mar d'entretingut, que parla de tot, absolutament de tot, inclòs -literalment- el descobriment de la patata, com en el cas del iaio de què els parlava al principi. Alguna vegada se'ls havia acudit pensar en la complicació que va suposar la invenció de la forquilla? O que en determinada època beure un got de llet era un acte, com a mínim, suïcida? O que George Washington tenia uns gustos més aviat cridaners pel què fa a la pintura de les parets? O com s'ho feien les primeres cases electrificades si no existien les centrals elèctriques? Doncs això.

Pel que fa a la documentació, jo diria que la rigorositat del senyor Bryson és, si més no, opinable. El senyor Bryson, per exemple, encara està convençut de que la invenció del telèfon correspon a Graham Bell, quan de fet el que va fer el senyor Graham Bell va ser patentar-lo, és a dir simplement robar descaradament l'invent al senyor Antonio Meucci, que era el creador real, fent us -a més- d'uns jocs bruts absolutament escandalosos. Si en una cosa com aquesta la documentació falla d'una manera tan estrepitosa (havent-hi fins i tot papers pel mig que demostren la realitat) hom no pot evitar posar en dubte la veracitat de la infinita resta d'històries que explica el senyor Bryson.

Tot i així el llibre és francament entretingut i està escrit d'una manera molt amena, amb els seus punts ocasionals d'ironia i amb explicacions sorprenents que, si bé pot ser que no siguin del tot certes (per allò de la documentació), sí que podrien ser versemblants. Diguem que el senyor Bryson és molt hàbil explicant contes que podrien ser veritat o no (el mercat americà el té assegurat; no oblidem que en el seu moment els nordamericans es van arribar a creure a Richard Nixon i a George W. Bush; amb això ja està tot dit) i ha aconseguit fer un llibre entretingudament aprofitable.

dimarts, 6 de desembre de 2011

EL HOMBRE INQUIETO

Wallander - 10

Títol original: Den Orolige Mannen
Autor:
Henning Mankell
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2009


1963 (quan Kurt Wallander era un adolescent de 15 anys). Stig Wennerström, un espia suec que treballava per a la Unió Soviètica, és detingut a Estocolm. Tage Erlander, Primer Ministre suec, se n'assabenta quan torna d'unes vacances; un exèrcit de periodistes l'assalten a l'aeroport, tot just aterrar, i li demanen que faci unes declaracions. Tage Erlander no en sabia res de res. Es queda plantat amb cara de Buster Keaton (és a dir, amb cara de pal, per si vosté no sap qui era Buster Keaton) 

Inicis dels anys 80 (quan Kurt Wallander tenia 35 anys i ja era policia). Submarins no identificats entren i surten de les aigües territorials sueques amb una facilitat insultant. El Primer Ministre Olof Palme fa gala d'uns notables atacs de fúria entre d'altres coses perquè els informes que demana sobre la qüestió li resulten incomprensibles i sospita, amb una certa raó, que li estan prenent el pèl.

2007. Kurt Wallander, amb 59 anys, és avi. La seva filla Linda ha tingut descendència i Henning Mankell, l'autor del llibre, ens ha fet a tots el favor de normalitzar-la una mica; efectivament, Linda Wallander ja no és aquella borde-tonta inaguantable d'episodis anteriors. Fins i tot sembla una persona.

Espies, submarins, la néta, l'ex borde-tonta i la família del company de l'ex borde-tonta són els elements d'una novel·la que, com és habitual en Mankell i la seva sèrie sobre el policia d'Ystad, aporta intriga interessant però també una important dosi d'humanitat centrada en el seu personatge principal.

La Guerra Freda ja fa temps que s'ha acabat, la Unió Soviètica ja no existeix i la República Democràtica Alemanya tampoc, però... ¿s'han esvaït les conseqüències d'aquell passat? I d'altra banda Kurt Wallander s'ha fet gran. Des de la seva primera història, datada l'any 1969, fins aquesta de 2007-2008 han passat gairebé quaranta anys. Els lectors hem acompanyat Wallander gairebé durant tota la seva vida, com si haguéssim estat uns intrusos impertinents, sense cap respecte per la seva intimitat. I això és el que fa que les novel·les de Wallander siguin especials. En aquesta darrera entrega hom no pot sostreure's d'una atmosfera d'epíleg continuat. Hi ha contínues referències al passat de la vida de Wallander, com si ens estiguéssim acostant realment al final... 

Fa uns anys Mankell va dir que ja n'estava cansat de Wallander i que no tenia intenció de tornar a escriure sobre ell; encara que molts lectors ens temiem que la seva amenaça podia ser certa guardàvem l'esperança de que es repensés. Doncs bé, aquest llibre és la prova de que s'ha repensat... i de que, ara sí, s'ha acabat. No pateixin, Hennig Mankell no mata Wallander... però calia que fes el què fa? I a més Mankell ho fa molt "natural", com sempre, cosa que, si volen que els ho digui, encara fa més ràbia. 

I no, no seré més concret. No voldran que cometi el sacrilegi d'explicar el final del llibre, oi? Si el volen saber els tocarà llegir-lo, i no faran mal fet.


ADDENDA FOTOGRÀFICA: ELS PERSONATGES REALS 

 
Stig Wennerström, coronel de la Força Aèria Sueca. Va espiar per a la Unió Soviètica des de la dècada de 1950. Va ser descobert l'any 1963 gràcies a la irredenta tafaneria de la seva senyora de la neteja... que en el seu moment va ser reclutada per la Seguretat Sueca. Prenguin nota, per si alguna vegada se'ls acut buscar "algú de confiança" per a les feines de la casa.





 Tage Erlander, Primer Ministre suec de 1946 a 1969. Es va trobar de cop i volta amb l'escàndol del senyor Wennerström sense saber d'on li havia caigut. És de suposar que no li va fer gens de gràcia. Es desconeix si va prescindir de la seva senyora de la neteja, pel que pugués ser.





 Olof Palme, Primer Ministre suec (successor de Tage Erlander) de 1969 a 1976 i de 1982 a 1986, any en què va ser assassinat. Va ser un home molt controvertit; en determinats cercles de dretes se'l va arribar a acusar -falsament, que se sàpiga- d'espiar per a la Unió Soviètica. A hores d'ara encara no s'ha resolt el cas de la seva mort i sembla que hi ha interessos per tal d'aconseguir que això segueixi essent així. Igualet que amb Kennedy. 

 

dijous, 10 de novembre de 2011

MILLENNIUM, STIEG Y YO

Títol original: Millénium, Stieg et moi
Autor:
Eva Gabrielsson & Marie Françoise Colombani
Editorial: Destino
Any primera edició: 2011


El títol oríginal del llibre és el que és i aquest cop fins i tot l'editorial traductora l'ha respectat, cosa de la què hem de donar gràcies a tots els déus de la impremta, pels segles del segles, amén.

Però resulta que aquesta vegada el títol original no acaba d'estar gaire ben trobat. En comptes de "Millennium, Stieg y yo" s'hauria d'haver dit "Yo, yo y yo" (és a dir "Moi, moi et moi")

La senyora Gabrielsson és la vídua de facto (que no de jure, i aquí està el quid de la qüestió) del senyor Stieg Larsson, el creador de la sèrie Millenium entre altres moltes coses. Amb el seu llibre la senyora Gabrielsson ha pretès reivindicar la memòria del seu marit i la legítima propietat de la seva obra; si més no aquesta sembla que era la seva intenció, però el que li ha sortit és una altra cosa. Per a començar, en el llibre apareix el nom de la senyora Eva amb grans lletres seguit d'un afegit amb tipografia de cos visiblement més reduït que diu "en col·laboració amb Marie Françoise Colombani". Doncs bé, deixant apart el fet de què el títol original del llibre és en francès i no en suec hi ha altres elements (difusos, ho reconec) que conviden a pensar que l'escriptora és la senyora Colombani i, en realitat, la "col·laboradora" és la senyora Eva. Una col·laboradora imprescindible, això sí, ja que es tracta de la seva pròpia història.

I és justament això: la seva pròpia història; no necessàriament la de Stieg Larsson ni la de Millenium. La senyora Eva presenta, d'entrada, una visió completament hagiogràfica del seu desaparegut marit. Stieg Larsson era un sant, un catàleg de virtuts, un defensor de la humanitat, un ésser dedicat a combatre la injustícia com fos, era el paradigma de la integritat... i va gaudir de la gran sort de tenir-la a ella com a companya. La senyora Eva el va ajudar en tot, sense defallir. Fins i tot moltes de les coses que apareixen a Millenium son producte, directament o indirectament, de les idees de la senyora Eva: personatges, localitzacions, episodis que van viure tots dos...

I a partir de la mort del seu marit la senyora Eva ha patit traïcions de tota mena. De fet, sembla ser que sí, que la família de Stieg Larsson, especialment el seu germà en primer lloc i el seu pare en segon, son una colla d'aprofitats sense escrúpols que s'han llençat sobre l'herència de l'escriptor i periodista sense cap mena de mania. Però segons la senyora Eva aquests no han estat els únics malvats de la pel·lícula. Amics, col·laboradors i socis del difunt Stieg s'afegeixen a la llista de depredadors.

No hi ha cap motiu per a posar en dubte moltes de les coses que explica la senyora Eva, però d'una altra banda el seu relat és potser massa extremat. Els bons, inclosa ella, són molt bons, i els dolents són molt perversos. A més el relat, l'hagi escrit realment ella o la senyora Colombani, té un punt egocèntric i histèric que acaba fent-lo un pèl irritant; fins i tot s'hi cita la referència de la pàgina web on hom hi pot accedir per a fer donatius a la causa de la senyora Eva, cosa que, com a mínim, és poc elegant.

Llibre aprofitable? Si vosté és amic íntim de la senyora Eva, sí; si no, no és imprescindible que el llegeixi.

divendres, 4 de novembre de 2011

JUICIO FINAL

Títol original: Just Cause
Autor:
John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1992
Any primera edició a Zeta: 2010


Pel que fa a la novel·la estrangera hi ha dues coses a les que les editorials els encanta jugar: una, canviar el títol original dels llibres (la traducció de "Just Cause" no és "Juicio Final"); i l'altra, alterar l'ordre de publicació dels llibres amb una alegria digna de millor causa.

Ediciones B va publicar "El Psicoanalista" l'any 2003, un any després de la publicació de la versió original. "Juicio Final" ha estat publicat l'any 2010... però l'original és de 1992. Això es nota. Si hom llegeix "Juicio Final" després de "El Psicoanalista" no és estrany que pensi que el senyor Katzenbach ha perdut amb el temps, quan resulta que es tracta justament de tot el contrari. "Juicio Final" no arriba a l'elaboració de "El Psicoanalista", però és simplement perquè va ser escrit deu anys i bastants llibres abans.

Tot i així "Juicio Final" té la seva gràcia. Dos condemnats en el corredor de la mort; un d'ells sembla completament sonat; l'altre sembla el paradigma de la inocència. Ja es poden imaginar per on va la cosa.

Katzenbach sap mantenir el misteri fins gairebé la meitat del llibre, però un cop arribats aquí ja s'intueix per on anirà el final; la qüestió en tot cas és "com" serà el final, no "quin". I el missatge de fons és també bastant, diem-ne, discutible: la pena de mort és inacceptable... si no s'aplica bé. Si s'aplica bé, no hi ha problema. I si no s'aplica, per error de la màquina judicial, i el "malvat" se'n surt, sempre és lloable que hi hagi algun "justicier" que arribi allà on la justícia institucional no ha arribat. Una mica tipus "Dexter", només que Dexter (el personatge de Jeff Lindsay) ja sap i reconeix que el seu hobby d'anar-se carregant "malvats" constantment és fruit d'uns impulsos que no pot controlar i d'una manca absoluta de sentit moral. En canvi, els personatges de "Juicio Final" estan convençuts de que fan el bé. Molt americà (dels Estats Units) tot plegat. Personalment em quedo amb Dexter; està més sonat que els personatges de "Juicio Final" però paradoxalment és més coherent.

Llibre aprofitable, però sense arribar a grans pretensions.


dimecres, 26 d’octubre de 2011

LA VOZ Y LA FURIA

Títol original: En annan sida av Stieg Larsson
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Destino
Any primera edició original: 2011


La traducció real del títol original és "Un altre aspecte de Stieg Larsson", no "La voz y la furia". Partint de la base hipotètica de que l'editor de Destino no és idiota -i faig un esforç important per a partir d'aquesta base- només queda una conclusió lògica: l'editor de Destino creu que els lectors sí són idiotes. La veritat és que ja n'estic molt fart de totes aquestes estratègies insultants de marketing que consisteixen, entre d'altres meravelles, en enganyar al personal -un cop més- a base de canviar el nom de les coses.

I centrant-nos ja en el tema val a dir que, evidentment, el llibre com a tal no l'ha escrit el senyor Larsson, que es va fondre amb el cosmos per via d'infart l'any 2004; ara bé, el contingut sí que és d'ell ja que es tracta d'un recull d'articles periodístics seus publicats majoritàriament a la revista Expo, fundada per ell mateix a la dècada de 1990. De fet el llibre original -"En annan sida av Stieg Larsson"- està editat per Expo, i prologat pel seu actual director, Daniel Poohl.

Stieg Larsson és mundialment conegut per la trilogia "Millenium" però de fet les tres novel·les de "Millenium" van ser escrites entre els anys 2001 i 2004, mentre que el volum literari i periodístic del senyor Larsson és molt superior i anterior a les històries protagonitzades per la inefable Lisbeth Salander i el maltractat Mikael Blomkvist.

Llegint el recull d'articles de "Un altre aspecte de Stieg Larsson" (o "La voz y la furia", si prefereixen el títol absurd inventat per Destino) hom té la impressió d'estar llegint els escrits de Mikael Blomkvist a la revista Millenium. Dit en altres paraules: la revista Expo i Stieg Larsson són els referents reals de la revista fictícia "Millenium" i el periodista fictici Mikael Blomkvist.

Quins són els temes que preocupaven a Larsson?: l'extrema dreta, el racisme i la violència contra les dones; tot això centrat a la societat sueca però sense perdre de vista que són qüestions universals. Les dues bèsties negres de Larsson són dos partits polítics suecs d'extrema dreta: Sverigedemokraterna ("Democràcia Sueca") i Nationaldemokraterna ("Democràcia Nacional"). Llegint alguns dels articles del recull presentat en aquest llibre hom no pot evitar sentir-se una mica inquiet perquè hi troba coses preocupantment familiars; per exemple, darrerament, al sud dels Pirineus -immediatament al sud dels Pirineus, no cal baixar gaire- han començat a sorgir certs postulats i partits polítics molt semblants als "demokaterna" esmentats abans... i estan guanyant vots, igual que a Suècia.

D'altra banda, la feliç i tòpica imatge d'una Suècia idíl·lica, paradís immutable de l'harmonia social, que ja quedava desmentida en la ficció de Millenium, acaba de desaparèixer gairebé del tot en els articles recopilats en aquest llibre. Henning Mankell, amb el seu famós inspector Wallander, també anava per aquesta mateixa línia. És a dir, que l'assassinat d'Olof Palme no va ser només un "desgraciat incident aïllat" obra d'un "desequilibrat" a qui, per cert, mai no s'ha pogut identificar; i per descomptat, aquest estat de coses no es limita territorialment només a Escandinàvia.

Llibre aprofitable i que en certa manera fa les funcions d'alarma preventiva... si és que encara hi som a temps de prevenir alguna cosa.

dissabte, 17 de setembre de 2011

SEIS SOSPECHOSOS

Títol original: Six Suspects
Autor:
Vikas Swarup
Editorial: Anagrama
Any primera edició original: 2008


Estem a la Índia contemporània, a començament del segle XXI. Un important i extremadament corrupte home de negocis és assassinat a la seva mansió en el decurs d'una festa.

Hi ha sis sospitosos: un ex-alt funcionari que intermitentment queda posseït pel pressumte esperit de Gandhi, la qual cosa no deixa de ser un problema perquè l'ex-alt funcionari, en estat diem-ne normal, ve a ser la cara oposada del pare de la Índia moderna; una exitosíssima actriu de Bollywood que mostra una imatge molt superficial però que té un cert transfons fosc; un aborigen d'una tribu de les illes Andaman (existeixen) que encara viu pràcticament a la prehistòria -l'aborígen i la tribu- i que té com a enemic principal... a Benestar Social; un lladre especialitzat en telèfons mòbils que viu a la misèria; el Ministre de l'Interior de l'estat d'Uttar Pradesh, que a més és pare de la víctima; i un nordamericà idiota, però que molt idiota.

Aquest és el segon llibre de Vikas Swarup. El primer va ser "Q & A", que es va arribar a convertir en pel·lícula guanyadora d'Oscar amb el títol "Slumdog Millionaire". Vikas Swarup organitza el llibre en diferents parts: primer, en no més de sis pàgines i mitja, presenta l'assassinat consumat; a continuació descriu un retrat de tots sis sospitosos; en tercer lloc s'ocupa dels motius que cadascun d'ells pot haver tingut per a cometre el crim; després planteja com hauria pogut produir-se el crim des de la perspectiva de cada sospitós; i finalment dóna la seva pròpia "solució", que de fet podria haver estat aquesta o qualsevol altra.

Vista així, la cosa promet ser atractiva, i ho és, però no tant com pot semblar si el llibre es llegeix des d'un punt de vista "europeu" (als efectes d'aquest comentari facin, si us plau, un titànic esforç d'imaginació i considerin que allò que hi ha entre els Pirineus i el nord d'Africa és Europa). La trama té molts moments divertits a més d'altament crítics contra aspectes com la corrupció política, les terribles desigualtats socials o "l'american way of to be" (aquí l'autor és immisericorde), però no sembla una lectura destinada a trascendir més enllà del moment. Ara bé, si hom és ciutadà indi segur que la lectura cobra tota una altra dimensió: la crítica a l'establisment politico-social indi és brutal; si a la Península Ibèrica (ja saben: Portugal, Espanya, Gibraltar i Andorra) es publiqués una cosa així les tertúlies radiofòniques i els pamflets habituals -és a dir, els diaris- tindrien tema de guerra dialèctica durant, com a mínim... una setmana; més no, perquè segur que no trigaria a sortir qualsevol altra cosa que deixaria aquesta obsoleta.

"Seis sospechosos" és un llibre entretingut i sarcàstic, però també profundament crític. Justament és aquesta darrera faceta la que el fa llibre aprofitable. 


dimarts, 30 d’agost de 2011

LA GUERRA DE VIETNAM

Títol original: The Vietnam War remembered from all sides.
Autor:
Christian G. Appy
Editorial: Crítica
Any primera edició de l'original : 2003


Durant la primera meitat de la dècada dels anys 70 tots dinàvem i sopàvem amb la guerra de Vietnam. Era un clàssic dels informatius. A Espanya els telediarios estaven dominats per dos grans temes: la guerra de Vietnam i "la brillante ejecutoria de Su Excelencia el Jefe del Estado" que seguia i seguia "llevando con mano firme el timón de la nave patria".

En aquella època jo entrava en l'adolescència (cosa que no hauria de dir en un lloc públic com aquest, però ja està fet) i començava a descobrir els telediarios. Instantàniament em vaig adonar que allò de "la brillante ejecutoria" era una cosa avorridíssima que no hi havia qui s'empassés sense acabar caient en un accés profund de narcolèpsia, i que allò de la guerra de Vietnam era una cosa estranyíssima que no aconseguia entendre de cap de les maneres.

Què hi feien allà els americans? Contra qui estaven fent una guerra? Per què hi havia un Vietnam "del Nord" i un altre "del Sud"? No era més fàcil que n'hi hagués un de sol? Qui eren els "bons" i els "dolents" d'aquella pel·lícula? I els americans amb qui anaven i per què? I per què parlaven de russos, si els russos no s'hi barallaven a Vietnam? I quina mena d'invent era aquella cosa tan bèstia del NAPALM? I per què collons li donaven el Premi Nobel de la Pau al doctor Kissinger (americà) i a Le Duc Tho (vietnamita), si eren justament els que estaven en guerra? I sobretot: per què no hi havia manera de que allò s'acabés? Era una guerra eterna, omnipresent des de que vaig començar a entendre alguna cosa dels telediarios fins, com a mínim, cinc anys després!

NAPALM

El que jo no sabia aleshores, com tantíííssimes altres coses, és que l'any 1970 la guerra de Vietnam ja en feia vint-i-cinc que durava i l'havien començat els francesos! Si algú m'hagués dit això segurament jo hauria acabat convençut de que mai de la vida seria capaç d'entendre un telediario i m'hauria dedicat a preocupar-me d'altres qüestions.

L'any 1975 la guerra de Vietnam va acabar. No m'ho podia creure. Realment allò tenia un final?. I inevitablement vaig seguir sense entendre res de res. Amb 500.000 soldats, durant anys i anys, els americans "havien perdut la guerra"? I aquella guerra monstruosa s'acabava simplement perquè un senyor que es deia Nguyen Van Thieu fugia a tota velocitat de Saigon? I ja està? Quins capítols m'havia perdut?

Ara, a començament del segle XXI, apareix aquest llibre, i això no li ho agrairé mai prou al senyor Appy; ara ja ho entenc més, encara que el que entenc em revolti l'estómac. El seu treball sobre la guerra de Vietnam no és qualsevol cosa, està més que bé. D'entrada no es tracta d'un assaig pur i dur fet a base de relats històrics vistos des de lluny i d'explicacions extretes de desenes de milers de documents. No, és una cosa molt diferent i, en la meva opinió, bastant més valuosa i efectiva. És un recull d'entrevistes fetes a persones que van participar directament, per activa o per passiva, a la guerra. Persones de tots els bàndols; per això el títol original en anglès del llibre és "La guerra de Vietnam recordada des de tots els costats". Que hi apareix el general Westmoreland? Sí, però la seva veu en el llibre és només una de tantes i no precisament la més destacada. Hi ha buròcrates americans, soldats de Vietnam del Sud, guerrillers del Vietcong, ex-estudiants antiguerra dels Estats Units, ex-soldats americans que arrel de la guerra es van fer pacifistes, civils i ex-militars que encara no entenen perquè no es va aprofitar l'ocasió "d'acabar amb el comunisme", ciutadans de Vietnam del Sud que van veure destruïdes les seves vides per la repressió del seu propi govern, vietnamites del Nord que no volien aquella guerra però que tampoc no volien perdre la dignitat perquè era pràcticament l'única cosa que tenien... i resulta que molts d'aquells participants tampoc no entenien res.

En una de les entrevistes s'explica una anècdota molt significativa. La relata un funcionari del Pentàgon que no va veure mai clara aquella guerra i que es va negar a penjar en el seu despatx un gran mapa de Vietnam, com sí que feia la majoria dels seus col·legues. En comptes del mapa de Vietnam hi tenia un mapamundi. Explica aquest funcionari que freqüentment era visitat en el seu despatx per altres funcionaris que pretenien explicar-li estratègies relacionades amb el conflicte; indefectiblement arribava el moment en què aquests senyors li demanaven que desplegués el seu mapa de Vietnam per a poder explicar-se millor. Ell els responia que no tenia cap mapa de Vietnam i que utilitzessin el mapamundi que hi havia penjat a la paret. Doncs bé, una part important dels visitants era incapaç de situar Vietnam en el mapamundi, i l'altra part deia "Amb aquest mapa no es pot, Vietnam és massa petit", a la qual cosa el funcionari que explica aquesta història responia "Precisament! D'això és tracta!"

Llibre del tot aprofitable. Una bona ocasió per a descobrir, un cop més, que en nom de la llibertat s'han comès autèntiques atrocitats. I el que sembla increïble: el llibre respira moltes emocions, però cap d'elles és l'odi.

"La guerra és l'infern"

dissabte, 13 d’agost de 2011

MEMORIAS DE ADRIANO

Títol original: Mémoires d'Hadrien
Autor:
Marguerite Yourcenar
Traducció: Julio Cortázar
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1951
Any primera edició per Edhasa: 2009


Mareguerite Yourcenar imagina les que haurien pogut estar les memòries de l'emperador romà Adrià (76-138) cap al final de la seva vida. Encara que els fets que s'expliquen en el llibre són rigorosament històrics, la transcripció del pensament de l'emperador és, és clar, subjectiva, si bé té el seu punt de versemblança.

Adrià va viure seixanta-dos anys i va governar des dels quaranta-un anys (any 117) fins a la seva mort. Per a ell August, el gran i carismàtic primer emperador, era un personatge que quedava lluny però no remot; al cap i a la fi, per a Adrià, August era només "del segle passat". En canvi per a Adrià el Coliseu de Roma era una obra de "nova construcció": es va acabar quan ell tenia quatre anys.

La imatge que es desprèn d'aquestes "memòries" és la d'un Adrià en el fons bastant segur de sí mateix i encantat d'haver-se conegut. Se sap membre de l'èlite romana i per tant destinat, de la manera més natural, als més alts designis, entre ells la titularitat del tron imperial. Adrià parava poc a Roma; habitualment viatjava allà on hi hagués legions defensant fronteres, o a llocs que per a ell eren especialment predilectes, com ara Grècia. Es deixava influenciar més aviat poc, per a no dir gens. Tenia idees pròpies i estava convençut de que aquestes idees eren les úniques coherents. També tenia dubtes, és clar, però fins i tot els seus dubtes eren els únics sobre els que valia la pena reflexionar i al cap i a la fi ell era l'únic que els podia dissipar. D'aparença moderada, Adrià podia ser extraordinàriament inflexible quan prenia decisions. No devia ser fàcil conviure amb Adrià, un home que fins i tot va voler assegurar la seva herència a dues generacions vista.

Però, naturalment, Adrià no estava sol; com tothom, va viure envoltat de personatges que van conformar el seu escenari en particular i el de la seva època en general. Aquests personatges, amics i enemics, aparèixen citats en les seves "memòries". A tall d'exemple en citaré quatre:



 
TRAJÀ
Va ser antecessor i oncle llunyà d'Adrià. L'any 98 Adrià (22 anys en aquell moment) va voler comunicar personalment a Trajà que Nerva, l'aleshores emperador, acabava de morir (de mort natural, causa inusual pel que fa als emperadors de l'època) i que per tant, ell, Trajà, era el nou emperador. Les relacions entre Adrià i Trajà mai no van ser fàcils. Tots dos tenien un sòlid caràcter i freqüents (encara que no insalvables) diferències d'opinió; tot i així sembla ser que sempre es van guardar respecte mutu. Durant el regnat de Trajà, Adrià va ocupar una gran diversitat d'alts càrrecs i va acumular així una important experiència que li seria molt útil en el futur com a governant de l'Imperi.

Però hi havia una cosa de Trajà que "posava una mica dels nervis" a Adrià: no hi havia manera que Trajà es decidis a nomenar-lo oficialment successor; aquesta circumstància es mantindria fins a la pròpia mort de Trajà... o més enllà, segons com es miri.



 
PLOTINA
Era la dona de Trajà i la valedora d'Adrià davant del seu marit. La relació entre Adrià i Plotina sempre va ser molt fluïda, basada en una admiració mútua. Plotina valorava en gran manera les qualitats humanes i polítiques d'Adrià i viceversa. Es podria dir que Plotina jugava el paper d'àrbitre entre Trajà i Adrià, amb un cert decantament cap a aquest últim però salvaguardant les opinions del seu marit cosa que, s'ha de reconèixer, no devia ser gens fàcil. Decididament Plotina era una dona hàbil i intel·ligent. Hi ha certs dubtes sobre quin va ser el seu paper pel que fa a l'ascensió d'Adrià al tron imperial: d'una banda es diu que Plotina va arribar, finalment, a convèncer Trajà de que nomenés a Adrià com a successor; d'una altra banda també es diu que en morir Trajà, Plotina "va dir" que el seu últim acte havia estat nomenar Adrià per a la successió, cosa que no està del tot clar que fos certa (una cosa així com la que va fer Lívia, la dona d'August, respecte de Tiberi, només que de Lívia se sap que era una bruixa pèrfida i en canvi a Plotina no se l'ha tingut mai com a tal). El cas és que si Adrià va arribar al tron va ser en molt bona part gràcies a la mà de Plotina.




ANTINOO
Existeixen molt poques referències sobre la vida d'Antinoo (110?-130) prèvia a la seva relació amb Adrià. El que sí sembla clar és que Antinoo va ser l'única persona que Adrià va estimar de manera apassionada. Tant és així que, en tant que persona no noble, Antinoo s'ha convertit en un cas únic en la història de l'art per la gran quantitat i qualitat de representacions seves que Adrià va fer crear i que han perdurat en el temps.

Adrià va conèixer Antinoo l'any 124 en un dels seus viatges. Antinoo tenia aleshores uns catorze anys i Adrià i ell van esdevenir amants fins l'any 130 en què, a l'edat aproximada de vint, Antinoo va morir ofegat al Nil en estranyes circumstàncies. Segons algunes versions Antinoo va ser assassinat arrel de possibles cospiracions per part de membres de l'entorn de l'emperador; altres versions diuen que Antinoo es va suicidar en sacrifici ritual en favor d'Adrià. Sigui com sigui Adrià no va poder superar mai aquella mort, que el va afectar més que cap altra, i va viure sempre amb el record etern del seu jove amant.

Antinoo va arribar a ser deïficat i va tenir culte propi. Amb el temps l'església catòlica -sempre tan "caritativa"- va convertir la relació entre Adrià i Antinoo en el paradigma de la degeneració moral. Paradoxalment, una de les més colossals i espectaculars estàtues d'Antinoo es conserva en perfecte estat en els Museus Vaticans.




MARC AURELI
Com ja s'ha apuntat anteriorment Adrià va arribar a voler assegurar la seva herència fins i tot a dues generacions vista. Primer, l'any 136 -quan Adrià tenia 60 anys- va pensar en Luci Aeli, però Luci va morir dos anys després, uns mesos abans que el propi Adrià. La designació definitiva, per tant, va recaure en un altre, Antoní Pius, a qui li va fer prometre que en el seu moment es faria succeir pel seu fill Marc i que aquest Marc governaria conjuntament amb Luci Ver, fill del difunt Luci Aeli, el primer candidat al tron en qui ell havia pensat.

Doncs bé, Marc Aureli és el Marc per a qui Adrià escriu les seves "memòries" en el llibre de la senyora Yourcenar. En base al to que utilitza Adrià quan es dirigeix a Marc, es desprèn que el considera un jove (17 anys en aquell moment) molt capaç i una bona elecció per a governar l'Imperi Romà en el futur. Segons sembla, no es va equivocar; qui sí que es va equivocar va ser el propi Marc Aureli, en designar com a successor el seu fill Còmode, un autèntic animal paranoic de l'estil de Calígula.

"Memorias de Adriano" és sens dubte un llibre aprofitable. Val la pena llegir-lo amb calma i situant-se, en la mesura que sigui possible, en l'atmosfera de l'època del seu humà i imperial protagonista.


ADDENDA PRIMERA:

RELACIÓ D'EMPERADORS ROMANS
DES DEL PRIMER FINS A MARC AURELI

Octavi August (emperador: 27 ac - 14 dc)
Tiberi (emperador: 14 - 37)
Calígula (emperador: 37 - 41)
Claudi (emperador: 41 - 54)
Neró (emperador: 54 - 68)
Galba (emperador: 68 - 69)
Otó (emperador: any 69)
Viteli (emperador: any 69)
Vespasià (emperador: 69 - 79)
Titus (emperador: 79 - 81)
Domicià (emperador: 81 - 96)
Nerva (emperador: 96 - 98)
Trajà (emperador: 98 - 117)
Adrià (emperador: 117 - 138)
Antoní Pius (emperador: 138 - 161)
Marc Aureli (emperador: 161 - 180)


ADDENDA SEGONA:

Grandiosa estàtua d'Antinoo deïficat que es troba
"en presó incondicional" dins dels Museus Vaticans.


diumenge, 31 de juliol de 2011

LA GUERRA FRÍA. UNA BREVE INTRODUCCIÓN

Títol original: The Cold War. A very short introduction
Autor:
Robert J. McMahon
Editorial: Alianza Editorial
Any primera edició original: 2003


Aquest llibre és exactament allò que diu el títol: una breu introducció al que va ser el que ara es coneix com a Guerra Freda. És una repassada ràpida però molt il·lustrativa, i útil sobretot per a aquells que van néixer amb posterioritat a 1975 i que per tant no guarden una memòria directa i viscuda d'aquells estranys temps en què la humanitat va estar en perill real d'extinció de la manera més bèstia i a la vegada més tonta.

Dir que la Guerra Freda la va començar Stalin seria caure en el simplisme, però no en l'error absolut. Stalin no era precisament un senyor equilibrat, però tampoc era idiota. Va ser capaç de fer-se amb el poder a Rússia aprofitant la debilitat d'un Lenin malalt. Es va inventar la Unió Soviètica (és un invent seu, no de Lenin), amb ella va reproduir l'antic Imperi Rus, i així es va convertir en Tsar; comunista però Tsar al cap i a la fi. Després de la Segona Guerra Mundial va veure una oportunitat d'or per a ampliar el seu imperi, i entre genocidi i genocidi (era un dels seus hobbys predilectes) es va dedicar a posar els pèls de punta a la humanitat tota, amb la inestimable col·laboració -bàsicament- dels Estats Units i un altre imperi, el britànic.

Pel que fa als Estats Units, no van trigar a veure -cecs no eren- que la Unió Soviètica s'havia convertit en un perill gens teòric per al sistema capitalista que ells abanderaven (i que ha acabat causant, a començament del segle XXI, una de les més grans catàstrofes econòmiques que mai s'hagin vist). Per tant no van dubtar a defensar la "civilització occidental" a base de posar-la a la punta de la destrucció (crisi dels missils de cuba de 1962, co-protagonitzada per Kennedy i Jrushchov), jugar una llarguíssima i mortal partida d'escacs coneguda com a Guerra de Vietnam, dur els preparatius de guerra a l'espai (Ronald Reagan i la seva joguina preferida, la Iniciativa de Defensa Estratègica, coneguda per la població espectadora com a "Guerra de les Galàxies"), o convertir Amèrica del Sud en un enorme parc temàtic de les tiranies, amb un llistat de dictadors protegits per Washington que per poc no supera al llistat de noms que surten a la Biblia (llibre que, per cert, és el preferit de la dreta ultramontana americana com en el seu moment el Llibre Roig de Mao va ser el best-seller indiscutit de la Xina continental; ni Das Kapital va tenir tant d'èxit a Rússia)

En la introducció del llibre el senyor Mc Mahon ja adverteix al lector que hi trobarà a faltar coses, però que això és inevitable ja que el què ha pretès fer és aportar una visió general del que va ser la Guerra Freda. És d'agrair la seva honestedad i també l'habilitat amb què ha assolit el seu objectiu. En aquest treball no és parla, per exemple, del fet que la dictadura del general Franco no va sobreviure gairebé quatre dècades gràcies a la intel·ligència del personatge (no s'han trobat rastres de tal cosa) o gràcias a la Divina Providència (com al propi personatge li agradava de repetir fins a l'avorriment) sinó gràcies a les polítiques del senyor Winston Churchill i del seu amic el general Eisenhower dins del context de la Guerra Freda; però és clar, això forma part de les conseqüències locals del periode en qüestió i aquestes conseqüències no es poden encabir en una visió general; necessitarien l'espai corresponent a tota una enciclopèdia i no precisament de les breus.

Llibre aprofitable, i fins i tot recomanable, per a fer-se'n una primera idea de tot plegat. A partir d'aquí fins i tot poden agafar ganes d'aprofundir.


ADDENDA GRÀFICA

La Guerra Freda va començar amb aquests senyors (Truman / Stalin)...

...i va acabar amb aquests altres senyors (Bush / Gorbachov)



dimarts, 19 de juliol de 2011

EL GUARDIÁN ENTRE EL CENTENO

Títol original: The Catcher in the Rye
Autor:
J. D. Salinger
Traductora: Carmen Criado
Editorial: Edhasa
Any primera edició original: 1951
Any primera edició a Edhasa: 2007



La paraula "catcher" del títol original no té traducció en castellà -de vegades aquestes coses passen- i per tant el títol "El guardián entre el centeno", nom amb que és coneguda aquesta novel·la en la seva versió castellana des de gairebé sempre, és una diem-ne solució d'emergència que no acaba de funcionar. Holden, el protagonista de la història, no pretén guardar res; el fragment original i literal d'on l'autor va extraure el títol diu:

"Anyway, I keep picturing all these little kids playing some game in this big field of rye and all.  Thousands of little kids, and nobody's around - nobody big, I mean - except me.  And I'm standing on the edge of some crazy cliff.  What I have to do, I have to catch everybody if they start to go over the cliff - I mean if they're running and they don't look where they're going I have to come out from somewhere and catch them.  That's all I do all day.  I'd just be the catcher in the rye and all.  I know it's crazy, but that's the only thing I'd really like to be."

La traducció seria:

"De tota manera, segueixo imaginant a tots aquests nens petits que juguen a algun joc en aquest gran camp de sègol i tot això. Milers de nens petits, i no hi ha ningú amb ells - ningú gran, vull dir -, excepte jo. I estic dret a la vora d'una mena de precipici enorme. El què he de fer és agafar (atrapar, deturar, "catch") tothom que comenci a anar cap al precipici. Vull dir que si corren i no miren per on van, he de sortir d'algun lloc i atrapar-los ("catch"). Això és el que faria tot el dia. Seria "qui agafa" entre el sègol ("be the catcher in the rye") i tot això. Sé que és una bogeria, però és l'única cosa que realment m'agradaria ser ."

Però això és una metàfora. Què vol atrapar realment Holden? Qui és realment Holden?

Holden Caulfield, tal com el descriu el senyor Salinger, és un adolescent de setze anys enormement desorientat. És una tempesta d'emocions. Odia, menysprea, valora, estima, analitza (tot i que fa com que menysprea a tothom que es dedica a analitzar), busca, no troba, no troba, no troba...

Personalment penso que seria un gran error intentar d'entendre Holden. Seria matar-lo. A Holden "se l'ha de viure" tal com es mostra, tal com s'expressa. I parlant de l'expressió, aquest cop declaro la meva admiració per la traductora, Carmen Criado, al mateix temps que, aquest cop també, lamento enormement no saber prou anglès com per a llegir aquesta magnífica història en versió original; ha de ser molt difícil traduir una història com aquesta i a més intueixo que les traduccions van caducant amb el temps, per la contínua evolució del llenguatge col·loquial, i per tant s'han d'anar renovant.

Renuncio, per tant, a donar la meva visió particular de Holden Caulfield. Seria traïr-lo i seria traïr la visió personal, única, de cadascun dels lectors que s'acostin a aquest llibre. Aquesta història és massa emocional com per a cometre el crim d'intentar diseccionar-la de la manera que sigui. Ni tan sols donaré la meva opinió sobre el fragment del llibre que he transcrit anteriorment, que la tinc, i no és precisament superficial. És una llàstima que en infinitat d'ocasions s'hagi convertit aquest llibre en objecte de "comentari de text"; les emocions no s'haurien de trivialitzar d'aquesta manera.

Llibre aprofitable? Depèn de la sensibilitat personal de cadascú. Per a mí, evidentment que sí.

Nota:
Holden Caulfield pren la idea del camp de sègol d'un poema escrit al segle XVIII per Robert Burns. De fet Holden diu d'entrada que és una cançó, no un poema, però la seva germana de deu anys el corregeix. El poema en qüestió, que no és tampoc cap meravella literària, és el següent (original i traduït):

Comin Thro' The Rye

O, Jenny's a' weet, poor body,
Jenny's seldom dry:
She draigl't a' her petticoatie,
Comin thro' the rye!

Comin thro' the rye, poor body,
Comin thro' the rye,
She draigl't a' her petticoatie,
Comin thro' the rye!

Gin a body meet a body
Comin thro' the rye,
Gin a body kiss a body,
Need a body cry?

Gin a body meet a body
Comin thro' the glen,
Gin a body kiss a body,
Need the warl' ken?

Gin a body meet a body
Comin thro' the grain;
Gin a body kiss a body,
The thing's a body's ain.

Traducció:

Caminant entre el sègol

Jenny es una pobra noia molla,
Jenny no està seca gairebé mai:
arrossegava els enagos,
caminant entre el sègol!

Caminant entre el sègol, pobra noia,
caminant entre el sègol,
arrossegava els enagos,
caminant entre el sègol!

Si dues persones es troben
caminant entre el sègol,
si dues persones es besen,
¿Ha de plorar algú?

Si dues persones es troben
caminant per la vall,
si dues persones es besen,
¿Ha de saber-ho el món?

Si dues persones es troben
caminant entre el gra;
si dues persones es besen,
només és cosa seva.


dimecres, 13 de juliol de 2011

DESPUÉS DEL REICH

Títol original: After the Reich. From the liberation of Vienna to the Berlin airlift.
Autor:
Giles MacDonogh
Editorial: Círculo de Lectores / Galaxia Gutenberg
Any primera edició original: 2007


Aquest llibre explica la història (hauria de dir "Història", amb majúscula) del que va passar a Europa Central després que va caure el Reich de Hitler. Immediatament després. Literalment cinc minuts després. La imatge que se'ns ha servit tradicionalment ens diu que el mes de maig de 1945 els Aliats van entrar a Alemanya, Hitler se'n va adonar que ho tenia tot perdut, es va suïcidar al bunker de la Cancelleria mentre els russos s'aproximaven inexorablement al centre de Berlín, els russos van arribar al centre de Berlín i la Segona Guerra Mundial a Europa es va acabar. Al Pacífic encara seguiria uns mesos.

Efectivament, la Guerra a Europa s'havia acabat però, a Alemanya sobretot, l'horror va continuar durant un parell d'anys més com a mínim. Aquesta és la part que no s'acostuma a explicar i que el senyor MacDonogh ha decidit treure a la llum.

D'entrada cal no perdre de vista que la població civil alemanya va ser víctima de Hitler des de l'any 1933, és a dir, sis anys abans que ho fos la resta d'Europa, descomptant Àustria i els Sudets. Els alemanys van seguir essent víctimes del nazisme des de 1939 fins a 1945. I l'any 1945 els van "alliberar" de tal manera que el terror es va accentuar encara més.

L'Exercit Soviètic va entrar a Alemanya pulveritzant tot el que trobava al seu pas. L'índex registrat (és un dir, aquestes coses no es registren) de violacions, robatoris, tortures, assassinats i internaments en camps de concentració durant els primers temps després de "l'alliberament" van fer que, en comparació, les animalades dels vençuts nazis quedessin, en ocasions, a l'alçada de jocs de nens. 

Els soviètics van ser els més bèsties, de lluny, però els britànics, els nordamericans i els francesos no es van quedar gaire enrere. Aquests tres altres Aliats potser no es van dedicar a violar tot allò que es movia ni a robar tot allò que els venia de gust (malgrat que indefectiblement cadascú es va endur la seva quota pertinent) però van imposar sobre la població civil règims draconians dirigits a que tots els alemanys -de tota edat, sexe i condició- se sentíssin culpables dels crims nacionalsocialiestes com si els haguessin comès ells mateixos amb les seves pròpies mans; també els van reduir a la condició de no persones (havien de caminar pel mig del carrer, ja que les voreres estaven reservades als "alliberadors"), els van sotmetre a restriccions alimentàries inhumanes i, entre moltes altres coses, els van deportar amunt i avall del territori segons les seves conveniències polítiques. Ah, i no parlem dels actes no gens incruents de revenja comesos per polonesos i txecs, per exemple. L'increment de suïcidis entre la població civil alemanya va ser notable.

El que va passar a la Segona Guerra Mundial va ser abominable, però el que van fer els Aliats sobre la població civil d'Europa Central un cop la van tenir sota control provoca autèntica repugnància.

Llibre aprofitable, per a provar de col·locar les coses una mica més en el seu lloc. De monstres i dimonis n'hi va haver molts, però de sants, ni un. 


dimecres, 6 de juliol de 2011

LOS CRÍMENES DEL NO-DO

Títol original: Los crímenes del NO-DO
Autor:
Carles Schenner
Editorial: Principal de los Libros
Any primera edició: 2011


Aqesta vegada, ho confesso, abans de començar a escriure la ressenya sobre aquest llibre, se m'ha acudit mirar què n'havien dit prèviament d'altres persones. Després de fer-ho em temo que seré una veu discrepant. El llibre ha rebut elogis -normalets, sense llençar les campanes al vol tampoc- i fins i tot algú ha escrit que era un bon llibre per a qui estigués interessat en saber com eren els anys foscos del franquisme. Doncs em sembla que més aviat no; és una opinió personal, naturalment.

"Los crímenes del NO-DO" explica la història d'uns inspectors de la Brigada de Investigación Criminal de la policia franquista que entre els anys 1956 i 1957 investiguen -un d'ells a Madrid- una sospitosa "epidèmia" de suïcidis i -l'altre inspector des de Barcelona- uns fets relacionats amb els disturbis universitaris i la vaga de tramvies de l'època (aquests dos últims fets, autèntics).

No dubto que l'autor s'hagi més o menys documentat sobre el moment històric que ha provat de recrear. Està clar que sap que hi havia un senyor que es deia Agustín Muñoz Grandes, o un altre que es deia Juan Bautista Sánchez González, o un troglodita que es deia Felipe Acedo Colunga, o que existia una cosa que es deia Falange Española i que també estava plena de troglodites; fins i tot s'ha mirat més d'un NO-DO, cosa que vol dir que és un dels escassos mortals -en vies d'extinció- que encara saben què és el NO-DO.

Però una cosa és tenir totes aquestes eines a l'abast i una altra molt diferent saber-les usar d'una manera creïble. Perquè el que falla en aquest llibre (sempre segons la meva del tot subjectiva opinió) és justament la credibilitat. L'inspector que treballa a Barcelona és del tot inversemblant. No només no hauria durat ni cinc minuts a la Brigada d'Investigació Criminal sinó que ni tan sols hauria tingut cap possibilitat d'arribar-hi; troglodites com Acedo Colunga se n'haurien encarregat, que això sí que ho sabien fer molt bé. L'inspector de Madrid potser sí que hauria durat cinc minuts en el seu lloc de treball... però set, no.

Pel que fa a la conspiració que hi surt a la trama, és tan delirant i barroera que fins i tot el general Franco -que no destacava precisament pel seu sentit de l'humor- se n'hagués mort de riure. Carmen Polo no; era més estirada que un pal d'escombra aquella dona.

I pel que fa al final... bé... com a llarguíssima escena de trets de pel·lícula americana de sèrie B en blanc i negre podria passar. Com a fragment de novel·la escrita ja és més indigest. I com a fragment creible dins del context del marc històric, se sosté més aviat poc.

Pot ser un llibre aprofitable en cas d'avorriment majúscul i en absència d'altres alternatives. 


dilluns, 13 de juny de 2011

PARÍS, 1919. SEIS MESES QUE CAMBIARON EL MUNDO

Títol original: Pacemakers. The Paris Conference of 1919 and its attempt to end war
Autor:
Margaret Macmillan
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 2001


Deixarem apart la inveterada mania que tenen els editors de canviar els títols originals dels llibres; ja cansa. "París, 1919" és un extens, dens i molt interessant assaig sobre la Conferència de Pau que va pretendre posar final a la Primera Guerra Mundial ...i que en realitat va escriure el pròleg de la Segona. Un breu exercici d'ubicació:

La Primera Guerra Mundial va acabar -per dir-ho d'alguna manera- quan al 1918 Alemanya va demanar un armistici, és a dir una "pausa indefinida". Alemanya no es va rendir. Els països Aliats, que van veure, igual que Alemanya, que aquella barbaritat podria haver continuat sine-die sense que ningú n'obtingués res més que un sagnant i etern desgast, van acceptar la proposta d'armistici però immediatament -estaven en situació de poder-ho fer- van adoptar una clara posició de poder i van endegar la "Conferència de Pau" de París a la seva manera.

El que havia de ser un gran fòrum de negociació entre tots els paísos que van participar a la guerra amb l'objectiu de restablir la pau a Europa, es va convertir, des del primer dia, en una altra cosa molt diferent.

Per a començar, la Conferència, durant tot el temps que va durar, va estar controlada únicament per tres potències, França, Gran Bretanya i Estats Units, amb una certa influència (poca) d'Itàlia. Encara pitjor: en realitat la Conferència va estar controlada únicament per tres persones: George Clemenceau, Primer Ministre francès; David Lloyd George, Primer Ministre britànic; i Woodrow Wilson, President dels Estats Units. El Primer Ministre italià, Vittorio Emanuele Orlando, va acabar fart dels altres tres i finalment els va deixar plantats amb un metafòric (alguns diuen que literal) cop de porta.



Clemenceau era un iaio eternament enfadat, amb una forta necessitat de revenja, molt francès i de vegades extraordinàriament maleducat que es mirava a la resta del món com si fos estúpid (la resta del món, no pas ell).




Lloyd George era un senyor gairebé nul geogràficament parlant. Primer Ministre de l'Imperi Britànic (és a dir, de pràcticament mig món), el posaven davant d'un mapa i es perdia. No calia que fos un mapa d'Àsia; ja començava per perdre's a Europa. Cal tenir en compte que aquest senyor va contribuir a decidir el destí de centenars de milers de persones que no sabia ni on eren.




Wilson, segons els seus propis col·legues, era una mena de predicador. Va ser el creador dels famosos Catorze Punts i de la idea de la Societat de Nacions. Estava convençut de que ell portava la "solució" a Europa i per extensió a la resta del món. La resta del món no participava precisament d'aquest convenciment. De fet, el Punt Catorzè, justament el referent a la Societat de Nacions, va ser rebutjat pel seu propi Congrés perquè era un perill per a la Doctrina Monroe, doctrina que es podria sintetitzar en la frase "Amèrica per als americans" -traduït: "Amèrica per als Estats Units"- i sostenia que els Estats Units tenien dret a intervenir a qualsevol país i fins i tot expandir-se per on creguéssin oportú per tal de preservar la seva sobirania. A l'extrem, la Doctrina Monroe es basa en l'anomenat "Destí Manifest", línia de "pensament" que sosté que els Estats Units han estat elegits per Déu per a controlar el món i per tant el seu expansionisme no és més que l'acompliment de la Voluntat Divina. Tal com sona. 




A Orlando, el Primer Ministre italià, li va tocar el paper de pidolaire. A canvi de que el seu país entrés en guerra al costat dels Aliats va obtenir promeses de concessions territorials i colonials per via de tractats secrets que després els altres convertirien en paper mullat. Es va passar gairebé tota la Conferència de Pau plorant per les cantonades i reivindicant infructuosament que li donessin la part del botí que figura que li tocava, i tot això mentre Gabrielle d'Annunzio li tocava els nassos atrinxerat al Fiume i feia d'inspirador polític de Mussolini (qui després de la seva mort es reencarnaria en un pallasso de tercera anomenat Berlusconi)

***

Donc bé, aquests senyors van fer i desfer Europa durant sis mesos des de les seves habitacions dels hotels de luxe de París gatejant -literalment- sobre enormes mapes. Cal dir que Lloyd George, malgrat que es perdia mentre gatejava, sabia distingir entre el mapa i el terra.
En aquesta Conferència de Pau es van liquidar imperis (com l'austro-hongarès o l'otomà), es van crear i/o homologar països (com Txecoslovàquia o Polònia) i es van plantar les llavors de futurs esdeveniments històrics que acabarien creixent saníssims (com la Segona Guerra Mundial, l'inacabable conflicte de Palestina i Israel, el també inacabable embolic de l'Orient Mitjà, la revolució d'Ataturk o la futura ascensió de Mao Zedong al poder).
Tot això, i més, està explicat en aquest llibre que la senyora Macmillan ha escrit basant-se en una més que considerable documentació. És un llibre indubtablement aprofitable i certament il·luminador.


dissabte, 4 de juny de 2011

DEXTER POR DECISIÓN PROPIA

Sèrie Dexter - 4

Títol original: Dexter by design
Autor:
Jeff Lindsay
Editorial: Umbriel Editores (Ediciones Urano)
Any primera edició original : 2009


Dexter està convençut de que no és humà (per allò de que no sent emocions o de que el seu sistema de valors és, per a dir-ho d'alguna manera, diferent) però en realitat sí que té característiques molt humanes... com la d'equivocar-se estrepitosament de tant en tant. I en aquest llibre comet el petit error de reduir a fricandó a qui potser no calia. Això, és clar, genera conseqüències bastant molestes, sobretot per a ell i la seva germana, qui -dit sigui de passada- fa poc que ha descobert qui és en realitat Dexter i qui va ser en realitat el seu pare, coses aquestes que li produeixen un comprensible dilema moral.

D'altra banda, la seva flamant esposa continua essent una bleda, però els nens... ah! els nens... això ja és una altra cosa; dos encantadors petits monstres en formació. La resta de personatges creats per Jeff Lindsay també són tot un poema, com per exemple el sergent Doakes, convertit en una mena de cyborg discapacitat després d'una poc recomanable experiència viscuda en el llibre anterior; bé, per a Dexter l'experiència del sergent Doakes no va ser "poc recomanable"; va ser "interessant". Tot és relatiu en aquesta vida.

Llibre aprofitable però amb dos advertiments: primer, per a llegir-lo és imprescindible haver llegit abans els tres anteriors; i segon, no comparin amb la sèrie de televisió, són enfocs paral·lels (i, com ja sabem, les línies paral·leles no tenen cap punt de connexió per molt pròximes que estiguin l'una de l'altra)


 

dimarts, 10 de maig de 2011

BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE

Títol original: Blanc bo busca negre pobre
Autor:
Gustau Nerín
Editorial: La Campana
Any primera edició: 2011


Introducció didàctica: una ONG és una Organització No Governamental, és a dir, que no està integrada dins de cap Administració Pública. Per exemple: la Guàrdia Civil no és una ONG; l'Agència Tributària no és una ONG; Intermón-Oxfam sí és una ONG; Pallassos Sense Fronteres sí és una ONG; qualsevol cosa Sense Fronteres sí és una ONG; i el Banco de Santander també és una ONG. No facin aquesta cara i tornin a llegir la definició si us plau.

Gustau Nerín és un antropòleg que s'ha implicat professionalment en aquest nebulós univers de la cooperació, l'ajut per al desenvolupament, les ONG... a l'Àfrica, i està clar que el que ha vist no li ha agradat gens. Aleshores ha escrit aquest llibre, que resulta que és bastant coherent.

"Blanc bo busca negre pobre" és una devastadora crítica, no contra els cooperadors sobre el terreny sinó contra el sistema de cooperació. Sosté Nerín, amb arguments, que la "cooperació" s'ha convertit en una indústria que mou molts diners i que busca el benefici econòmic d'uns pocs (els qui controlen les ONG, per exemple) a qui, en definitiva, els importa un rave el desenvolupament de ningú i molt menys el de l'Àfrica.

El concepte clau és el de "projecte". Un "projecte" és un pla concebut, teòricament, per a impulsar el desenvolupament d'una determinada zona o població (en aquest cas africana) partint de la base de què els "pobladors necessitats" estan tots asseguts sobre una pedra comunitària esperant un determinat manà salvador -cosa que, ja d'entrada, és falsa- que els arribarà per via del blanc bo procedent del Nord. Què passa a la pràctica? Doncs a la pràctica passa, per exemple, que s'han arribat a portar quiròfans a llocs d'Àfrica amb un índex de necessitat d'intervencions quirúrgiques gairebé nul. Això sí, els quiròfans han aparegut, però el material i el personal per a fer-los funcionar, no. Resultat: s'han podrit. Però el "projecte" ha resultat tot un èxit. Per què? fàcil: perquè el projecte ha generat uns beneficis econòmics considerables gràcies a les subvencions que s'hi han dedicat per a dur-lo a terme. 

I qui s'ha beneficiat d'aquests dividends? Evidentment la "població necessitada", no. Potser sí que necessitaven alguna cosa, però no pas aquesta. Aleshores, qui ha sortit guanyant? Una pila de gent: el govern que ha subvencionat l'ONG, perquè li ha suposat una potenciació d'imatge -i d'influència a la zona- molt rendible; el govern del país receptor, perquè ha cobrat un sucós suborn per a "deixar-se ajudar" i permetre que el blanc bo del Nord surti a la televisió embolicat en una aura de santedat i progressisme, cosa que li permetrà demanar i aconseguir més subvencions, part de les quals aniran a parar directament a les butxaques dels alts gestors de les ONG que han dut a terme l'inútil projecte; també han sortit guanyant les universitats de qualsevol lloc d'Europa que es dediquen a vendre uns caríssims "masters en cooperació"; ah, i la gran multinacional d'alimentació que ha incrementat notablement les seves vendes gràcies a haver patrocinat la gran campanya de vacunació contra la malària... en un lloc on mai no hi ha hagut malària (de tota manera les vacunes també estaven caducades, així que tampoc passa res)

Que el "projecte" no tingui cap relació amb les necessitats on s'aplicarà no té cap mena d'importància. El que importa és que hi hagi un "projecte". Els "projectes" mouen muntanyes... de diners per als projectistes.

I les campanyes adreçades directament al ciutadà? Ja saben, allò de "Amb només cinc euros teus pagues tres carreres universitàries a un nen orfe i afamat, i al mateix temps fas apareixer un somriure a la cara de la seva iaia paralítica. Col·labora!". A veure: d'on es pensen vostès que surten els diners per a pagar les campanyes publicitàries de les ONG? Els seus cinc euros de vostès no fan apareixer cap somriure a la cara de la iaia, perquè la bona senyora ni els ensuma. Els seus cinc euros de vostès fan apareixer un somriure a la cara del Director General de "Marketing Media" qui, per cert, no és paralític i per això pot conduir el seu cotxe de gamma alta sense problemes.

Doncs bé, tot això és "Blanc bo busca negre pobre". En opinió de l'editor d'aquest blog, servidor de vostès, aquest és un llibre aprofitable. En opinió d'altres persones, en canvi, que estan convençudes de que criticar les ONG és com abandonar un nen de mesos enmig d'una autopista, aquest és un llibre gairebé sacríleg. Així doncs decideixin vostès si llegeixen el llibre o no en funció de la seva particular sensibilitat. 


dijous, 28 d’abril de 2011

EL EXPERIMENTO BARCELONA

Títol original: El Experimento Barcelona
Autor:
Jordi Bordas & Eduardo Martín de Pozuelo
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2011


Fet real: l'any 1994 es crema el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Fet real: l'any 1996 es crema el teatre de La Fenice de Venècia. Fet real: tots dos incendis es produeixen en circumstàncies sorprenentment semblants (entre elles que no hi havia aigua per a apagar-los, que els edifics van cremar en dues hores, i que s'hi estaven fent obres de reparació potencialment nefastes). Fet real: tots dos incendis van tenir importants repercusions polítiques i econòmiques.

Trama de la novel·la: aquí hi ha massa semblances per a que tot això sigui fruit de la casualitat.

El camp de treball habitual de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo, els autors, no és la ficció literària, sino el periodisme d'investigació. Treballen, des de fa molts anys, per a un diari tan poc sospitós de sensacionalisme com La Vanguardia. El cas és que durant uns dies en què possiblement no tenien res millor a fer, els senyors Bordas i Martín es van dedicar a comparar les dades de què disposaven referides als incendis dels dos famosos teatres operístics, i es van anar endinsant... endinsant... fins que van arribar a tenir la impressió de que quan existeix un nombre una mica massa elevat de coincidències relacionades amb dos fets diferents potser és el moment de pensar que entre aquest dos fets podria haver-hi una relació.

Aleshores, els senyors Bordas i Martín, van agafar els ingredients que ja tenien (les investigacions reals sobre els incendis), hi van afegir uns quants condiments (un parell o tres de trames completament fictícies) i van cuinar "El Experimento Barcelona".

De la mateixa manera que "Carmencita o la buena cocinera", la novela dels senyors Bordas i Martín també podria tenir un títol amb una "o" afegida. Per exemple: "El Experimento Barcelona o cómo poner un títere en el Palazzo Chigi". El Palazzo Chigi és la presidència del govern italià, i el titella és Silvio Berlusconi. I com diu la famosa frase, especialment afortunada en aquest cas, "se non è vero è ben trobato". Si més no, això és el que diuen els propis autors i fins i tot el controvertit jutge Baltasar Garzón, que sostenen que de fet la realitat supera la ficció i que el lector és molt lliure de creure o no la trama delictiva principal que descriu el llibre, però que si s'ho creu probablement no s'allunyarà gaire de la realitat. 

En la novel·la actua una societat secreta i masònica anomenada la Corporazione. Aquesta Corporazione se semblaria bastant a la lògia Propaganda Due (P-2) que es va fer involuntàriament famosa arràn de l'escàndol de la fallida del Banco Ambrosiano (1982) en la que va estar involucrat el Vaticà i el seu indescriptible arquebisbe Paul Marcinkus. Des d'aleshores fins a l'actualitat hi ha hagut situacions similars a aquella, però si una virtut indiscutible té el Vaticà és que aprèn ràpidament de determinats errors i per tant, des d'aleshores, si s'ha d'evitar que determinades informacions vegin la llum s'evita com sigui ("com sigui" inclou mètodes "adequadament expeditius") i ja està.

Per cert que una de les informacions relacionades amb la història que explica aquest llibre i que gairebé no ha vist la llum, per exemple, és que la versió oficial de les causes de l'incendi del Gran Teatre del Liceu no se sosté. És com l'explicació que va fer la comissió Warren sobre l'assassinat de Kennedy: impossible. Per tant, ja sabem com no van assassinar a Kennedy i com no es va cremar el Liceu. Pel que fa a l'incendi del teatre, la impossibilitat de la versió oficial va ser avalada judicialment. 

Pel que fa a personatges que surten en el llibre, n'hi ha que són reals i n'hi ha que no. Una pretesa periodista de nom Petra Lahora, s'assembla molt a una senyora real (?) de nom Pilar Rahola. I un important i "fictici" empresari de nom Carlos Cabré Serrats, també s'assembla molt a un empresari real de nom Carles Ferrer Salat, president de la patronal a l'època dels fets.

En definitiva, llibre bastant entretingut i, després de llegir-lo, pensi vostè el que vulgui.


dilluns, 11 d’abril de 2011

ELS SECRETS DE LES PLACES DE BARCELONA

Títol original: Els secrets de les places de Barcelona
Autors:
José Luis Caballero & David Escamilla
Editorial: L'Arca
Any primera edició: 2010


Hi ha dues coses que destaquen en aquest llibre: la primera, una quantitat inversemblant d'errors de tipografia, impròpia de res que s'hagi editat en ple segle XXI tenint en compte les avançades tecnologies de què disposem, algunes d'elles fins i tot manejables per qualsevol àvia mínimament desperta. Guttemberg (1398-1468) s'hauria escandalitzat.

La segona, el recurs a una geografia urbana francament creativa. Per exemple: per a que el carrer Olzinelles de Barcelona arribi al carrer Creu Coberta de la mateixa ciutat, tal com indica el llibre, caldria fer una remodelació de part del districte de Sants-Montjuïc de tals dimensions que causaria meravella a tota Europa, sense deixar de banda el prohibitiu cost en euros que implicaria pagar les pertinents indemnitzacions als veïns necessàriament expropiats per a la realització de tan magna obra. 

Els autors mantenen en aquest llibre la mateixa estructura que ja van utilitzar en una obra seva anterior, "Els secrets dels carrers de Barcelona", és a dir una breu explicació sobre la plaça de què estan parlant seguida d'un apartat que titulen "l'anècdota". El cas és que en diverses ocasions -més de les que es podrien disculpar- no troben cap anècdota referida a la plaça en qüestió i aleshores deriven cap a una altra "anècdota" relacionada amb algun carrer pròxim o amb el nom del senyor o senyora a qui se li ha dedicat la plaça i en la que mai no hi va viure (ni allà ni en una proximitat raonable). Tret de la plaça Karl Marx -que de fet no és ni una plaça, sino una rotonda descomunal- totes les altres places de la ciutat tenen prou antiguitat com per a que sigui difícil de creure que no disposin d'una anècdota pròpia. De Barcelona es pot dir de tot, però no es pot dir que sigui una ciutat sosa. 

En fi, que potser aquest llibre no sigui la millor manera de conèixer els secrets de les places de Barcelona, anecdòtics o no. 


divendres, 25 de març de 2011

RIÑA DE GATOS - Madrid 1936

Títol original: Riña de gatos - Madrid 1936
Autor:
Eduardo Mendoza
Editorial: Planeta
Any primera edició: 2010


Març de 1936. Un expert britànic en temes d'art accepta un encàrrec poc clar que consisteix en valorar un quadres pertanyents a un aristòcrata espanyol. Per a tal fi s'haurà de desplaçar a Madrid just després de les eleccions generals de febrer guanyades pel Front Popular. El clima social i polític a Madrid en aquells moments és extraordinàriament tens i Anthony Whitelands, l'expert britànic, serà arrossegat per l'huracà tant si vol com si no (que és que no, però en cap moment li demanen l'opinió).

No és fàcil decidir si aquesta història és una comèdia dramàtica o bé és un drama còmic, però sigui el que sigui està francament bé. Els personatges, tots ells, són un poema, tant els inventats com els reinventats. Pel que fa als inventats, els seus noms no tenen preu: el Duque de la Igualada, la Marquesa de Cornellá (que ni deu saber on para Cornellà ni falta que li fa), Pedro Teacher, el Teniente Coronel Marranón... I els reinventats (personatges reals passats per l'òptica d'Eduardo Mendoza) també són impagables: el general Mola "molt en el seu paper"; el general Franco, nedant i guardant la roba (com no podia ser d'altra manera), i amb aquell to inaguantable que el caracteritzava; el general Queipo de Llano convençut de que està envoltat d'una colla d'idiotes (i de que "Franquito" -o "paca la Culona", com està històricament comprovat que li agradava dir-li- és el més idiota de tots); Manuel Azaña, que diu que "de joven me habria cambiado por Rodolfo Valentino"... 

Però sobre tots ells destaca el "Superboy": José Antonio Primo de Rivera y Sáenz de Heredia, Tercer Marqués de Estella. Els asseguro que mai se m'hauria acudit imaginar a Primo de Rivera tal com el pinta el senyor Mendoza, però un cop vista la interpretació del personatge... per què no?

Llibre entretingut, amb un llenguatge molt característic, amb el seu punt d'intriga, el seu punt d'ironia, el seu punt de retrat creïble d'un moment històric molt concret... en definitiva, llibre aprofitable.