Autor: John Katzenbach
Editorial: Zeta (Ediciones B)
Any primera edició original: 1992
Any primera edició a Zeta: 2010
Pel que fa a la novel·la estrangera hi ha dues coses a les que les editorials els encanta jugar: una, canviar el títol original dels llibres (la traducció de "Just Cause" no és "Juicio Final"); i l'altra, alterar l'ordre de publicació dels llibres amb una alegria digna de millor causa.
Ediciones B va publicar "El Psicoanalista" l'any 2003, un any després de la publicació de la versió original. "Juicio Final" ha estat publicat l'any 2010... però l'original és de 1992. Això es nota. Si hom llegeix "Juicio Final" després de "El Psicoanalista" no és estrany que pensi que el senyor Katzenbach ha perdut amb el temps, quan resulta que es tracta justament de tot el contrari. "Juicio Final" no arriba a l'elaboració de "El Psicoanalista", però és simplement perquè va ser escrit deu anys i bastants llibres abans.
Tot i així "Juicio Final" té la seva gràcia. Dos condemnats en el corredor de la mort; un d'ells sembla completament sonat; l'altre sembla el paradigma de la inocència. Ja es poden imaginar per on va la cosa.
Katzenbach sap mantenir el misteri fins gairebé la meitat del llibre, però un cop arribats aquí ja s'intueix per on anirà el final; la qüestió en tot cas és "com" serà el final, no "quin". I el missatge de fons és també bastant, diem-ne, discutible: la pena de mort és inacceptable... si no s'aplica bé. Si s'aplica bé, no hi ha problema. I si no s'aplica, per error de la màquina judicial, i el "malvat" se'n surt, sempre és lloable que hi hagi algun "justicier" que arribi allà on la justícia institucional no ha arribat. Una mica tipus "Dexter", només que Dexter (el personatge de Jeff Lindsay) ja sap i reconeix que el seu hobby d'anar-se carregant "malvats" constantment és fruit d'uns impulsos que no pot controlar i d'una manca absoluta de sentit moral. En canvi, els personatges de "Juicio Final" estan convençuts de que fan el bé. Molt americà (dels Estats Units) tot plegat. Personalment em quedo amb Dexter; està més sonat que els personatges de "Juicio Final" però paradoxalment és més coherent.
Llibre aprofitable, però sense arribar a grans pretensions.
Amigo jordalgar, como usted, me quedo con el Psicoanalista, aunque su título también engaña, fíjese si es susceptible de confusión que se lo regalé a una psicopedagoga -sabiendo que se trataba de una novela policíaca-. Usted con Katzenbach, mientras que en mi casa van entrando cada vez más "Perrys".
ResponEliminaUn abrazo.
Apreciado Clementcor
ResponEliminaAh, la señora Perry... tan victoriana y tan cómplice de asesinato ella misma... Me creería si le dijera que la echo en falta? (vaya, me ha salido una frase tipo super agente 86).
Pues nada, sigan en su casa con ella -que no deja de tener su "punto", reconozcámoslo-, que yo seguiré un poco con el señor Katzenbach; de hecho tengo otro libro suyo esperando en la recámara. Hasta más leer, amigo mío.