Títol original:
A People Betrayed: A history of corruption, political incompetence
and social division in modern Spain 1874-2018
Títol
versió en castellà: Un
Pueblo Traicionado
Autor:
Paul Preston
Editorial
versió en català: Base
(2019)
Editorial
versió en castellà: Debate
(2019)
Editorial
versió en anglès: Harper
Collins (2019)
Molt,
però que molt il·luminador. Amb aquest llibre el sr Preston ens
revela moltes coses que es resumeixen en una de global: la corrupció
i la delinqüència dels estaments privilegiats espanyols no són
noves en absolut; venen de lluny, de molt més lluny del que hom,
ingènuament, podria pensar.
El sr
Preston es compadeix de nosaltres i situa l'inici de la seva
investigació a la part final del segle XIX, estalviant-nos
"meravelles" prèvies.
Donc sí,
ja Alfonso XII -aquell de "dónde vas Alfonso XII, dónde vas
triste de ti"- que va regnar entre 1875 i 1885, estava abonat
als tripijocs de la corrupció política i judicial de l'època. És
a dir que ni el rei era neutral, ni la classe política era
presentable, ni hi havia justícia, sinó judicatura. Exactament
igual que ara, gairebé 150 anys després. Els cacics controlaven el
poder polític i judicial. Ara també, però no en diem cacics.
 |
"Dónde vas Alfonso XII..."
|
El sr
Preston ens explica d'una manera ben didàctica (il·lustrada amb
exemples i tot) que el stablishment conservador espanyol (oligarquia
terratinent, aristòcrates, exèrcit etc) sempre s'ha comportat de
manera brutal amb les classes socials no privilegiades.
Les
clavegueres de l'Estat no són cap invent nou, tampoc. Alejandro
Lerroux n'és un exemple paradigmàtic de començament del segle XX.
Només una excelsa minoria arriba als nivells de cinisme, manca
d'escrúpols i traïdoria de Lerroux, i qui hi arriba sol assolir, a
l'estat espanyol, el lloc de poder que va assolir ell: Primer
Ministre (o Presidente del Gobierno, com els agrada dir als polítics
espanyols)
 |
Alejandro Lerroux, àlies l'Emperador del Paralelo
|
Pel que
fa al següent Alfonso, el XIII, que era com una mena de folclòrica
coronada ("mu saleroso" ell) el sr Preston ens informa que
es dedicava a intervenir en política en funció dels seus
interessos, i saltant-se a qui fos (com per exemple, el govern) si li
convenia. Sa Majestat es va dedicar en tot moment a maquinar per a
que es mantinguessin els privilegis de l'oligarquia i per tant els
seus propis, fins i tot desviant-hi fons de l'Estat, que no pas seus.
 |
Alfonso XIII, un Borbón innegable
|
Més
coses interessants: durant, com a mínim, el primer terç del segle
XX, els oficials de l'exèrcit espanyol, conxavats amb l'oligarquia
econòmica, van ser capaços de vendre armes i aliments a "l'enemic"
de torn deixant desassistits als propis soldats. En determinades
situacions es van produir més baixes de soldats per malaltia i manca
d'alimentació que per acció de combat.
No
cal dir que aleshores l'exèrcit es considerava a si mateix una casta
superior, amb privilegis incontestables i per damunt dels "civils".
Aquesta, diem-ne, visió, encara persisteix en uns quants personatges
de la milícia.
La part
del llibre que el sr Preston dedica a la República de 1931-1939 té
també un gran valor, tant formatiu com informatiu. Jo no sabia -i
m'imagino que la majoria de vostès tampoc- que qui va ser el primer
President de la República, el sr Niceto Alcalà Zamora, de fet era
un cacic de dretes de tota la vida que es va girar en contra de la
monarquia perquè aquesta no havia protegit prou els seus interessos.
Decididament això no era un bon començament republicà. Durant la
República, el poder econòmic (cacics, terratinents i Joan March)
van seguir tenint la paella pel mànec. March va arribar a manipular
als anarquistes i la CNT. La corrupció dels governs d'Alejandro
Lerroux no va arribar a ser igualada fins a l'era de l'actual Partido
Popular.
 |
Don Niceto, el Presidente Señorito
|
Durant la
República, la dreta acostumava a fer guerra molt bruta per a
mantenir-se en el poder o recuperar-lo en unes eleccions -saltant-se
la llei, si calia-, i el diari ABC ja mentia descaradament. Els sona
d'alguna cosa?
I arribem
al franquisme, en què la corrupció es va fer patent des del primer
dia, via suborns, comissions secretes, contraban per part d'oficials
de l'exèrcit que també s'enriquien embutxacant-se diners públics,
especulació immobiliària... en fi, tot un catàleg de meravelles de
les quals el Generalito en tenia perfecte coneixement entre d'altres
coses perquè el seu propi entorn familiar hi estava involucrat.
 |
|
El Marquès de Villaverde,
una perla del clan Franco
|
A efectes
de corrupció i delinqüència assimilada, la Transició no va
aportar cap millora precisament. Els bancs, l'Església Catòlica i
l'exèrcit van actuar com a poders fàctics des del primer moment...
com ho havien fet sempre. En aquest sentit es podria dir que allò
que Generalito va dir que deixava "atado y bien atado", en
realitat ja estava més que "atado" des d'Alfonso XII com a
mínim.
El sr
Preston coincideix amb als que sostenen (entre els que m'hi compto)
que la Transició va acabar el 1982 amb l'arribada del PSOE al poder.
La Transició va acabar, però la corrupció no, com sabem
perfectament tots els que llegim els diaris, escoltem la ràdio,
veiem la televisió o, simplement, respirem. La corrupció "actual"
no és més que una continuació de les precedents. És una situació
continuada. No hi ha hagut interrupcions, només adaptacions.
Cap al
final del llibre hom pot llegir el relat condensat de les corrupcions
del PP i amiguets. És terrorífic. Veure tota aquesta corrupció
junta en tan poques pàgines fins i tot arriba a crear sensació
d'irrealitat. La tragèdia és... que és real.
En
definitiva, "Un poble traït" és un llibre que en la meva
opinió (personal i subjectiva, és clar) cal llegir; és més, en
segons quins àmbits hauria de ser de lectura obligatòria.
Això no
treu que en aquest assaig hi hagi algunes coses que hi "patinin"
una mica (una mica massa, fins i tot). Crec que el sr Preston no està
gens encertat quan fa servir terminologia oficialista com
"nacionalitats i regions", així com els termes "nacional"
(Espanya) i "regional" (autonomies actuals). Estic segur
que si parlés d'Escòcia no s'hi referiria com a "nacionalitat
o regió", o d'altra banda, per exemple, no aplicaria el
qualificatiu de "regional" per a referir-se a Anglaterra,
contraposat a "nacional" per a referir-se a la Gran
Bretanya. En canvi quan parla de Catalunya o d'Euzkadi sí que ha
comprat aquesta mena de il·lusionisme semàntic creat pel
jacobinisme hispànic més tronat.
Penso que
el sr Preston també patina quan parla de les causes del creixement
de l'independentisme a la societat catalana. Fa servir arguments molt
similars als que utilitza la dreta espanyola cavernària quan es refereix al mateix tema, cosa que m'estranya perquè el senyor
Preston està molt lluny de ser cavernari o de parlar amb lleugeresa
de temes d'aquesta rellevància. També arriba a referir-se a
l'independentisme com a "separatisme", quan no són termes
sinònims, i diu que "la CUP és la formació separatista més
radical"... quan en realitat és la més idiota (sempre segons
la meva humil, personal i subjectiva opinió, és clar). També diu
que Ciudadanos és un partit de "centredreta" o que Podemos
és una formació "populista d'esquerres". Em temo que el
sr Preston ha quedat una mica intoxicat per la lectura de, diem-ne,
diaris com ABC, La Razón o El Mundo. Entenc que ho hagi de fer per
exigències de la seva feina, però quan hom treballa amb material
corrosiu ha de prendre precaucions; és de sentit comú.
Sigui com
sigui, insisteixo en que crec que aquest llibre és de lectura
necessària. I sí, és més que aprofitable i em temo que
malauradament no passarà mai de moda.
 |
Coberta de l'edició en anglès (2019)
|
