diumenge, 31 d’octubre de 2010

EL SAQUEO DE ROMA

Títol original: The Sack of Rome
Autor:
Alexander Stille
Editorial: Papel de liar
Any primera edició original: 2006


Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 1994 podia tenir una explicació. Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 2001, es feia difícilment explicable. Que Silvio Berlusconi accedís al lloc de Primer Ministre d'Itàlia l'any 2008 ja sembla directament paranormal. O no.

Per a una immensa legió de mortals sempre ha estat molt difícil entendre com és que l'electorat italià va ensopegar, no dues, sino tres vegades amb la mateixa pedra, i més tenint en compte que aquesta pedra era un roc enormement evident, si més no vist des de fora. Doncs bé, aquest llibre aporta una mica de llum sobre la qüestió. No és que després de llegir-lo s'entengui tot perfectament, però sí que la cosa ja no queda tan inexplicable com havia semblat fins ara. La història, resumidíssima, seria més o menys així:

Immediatament després de la Segona Guerra Mundial la República Italiana va començar a ser gestionada per la Democràcia Cristiana. El primer cap de govern de la nova època, Alcide de Gasperi, era un senyor de missa diària però amb una certa honestedat política per molt mediatitzat pel Vaticà que estigués. A partir d'aquí el panorama polític italià es va anar deteriorant, és a dir, després de De Gasperi, el caos, d'una manera lenta però constant.

La Democràcia Cristiana va seguir en el poder, però podrint tot el que tocava. La corrupció política es va anar convertint en una mena de signe identitari nacional, de tal manera que els propis ciutadans van acabar trobant-la "normal" i van anar trobant vies per a adaptar-s'hi, ja que es veia impossible eliminar-la.

L'any 1983 el diem-ne socialista Bettino Craxi va aconseguir arraconar la Democràcia Cristiana i va esdevenir Primer Ministre. És a dir, que la corrupció va seguir essent la mateixa, però gestionada per altres mans.

Paral·lelament a tot això, l'any 1952 la Democràcia Cristiana es va inventar la RAI televisió. La RAI televisió constava d'un sol canal, en rigorós blanc i negre, naturalment, amb informatius mediatitzats, pel·lícules astracanoses i capellans per totes bandes. Això sí, sense publicitat. A mesura que la Democràcia Cristiana va anar necessitant suports polítics d'altres colors per a intentar mantenir-se en el poder, va procedir a inventarse RAI-2 i RAI-3. El tracte era el següent: la Democràcia Cristiana es quedava amb RAI-1, li cedia RAI-2 als diem-ne socialdemòcrates pels serveis prestats, i li passava el control de RAI-3 al Partit Comunista per idèntics motius. I el poble seguia provant de sobreviure com podia a la corrupció democristiana / socialdemòcrata / comunista i avorrint-se sobiranament amb una televisió capellanístico-pamfletària que per no tenir, no tenia ni anuncis. Futbol tampoc, perquè si la RAI televisava el futbol "la gent no aniria als estadis" (autèntic, no es broma). 

Fins que a començaments dels anys noranta... TA-TXÀÀÀN!: apareix un individu anomenat Silvio Berlusconi! (aplaudiments, aplaudiments...). El tal Silvio va fer exactament el que feia la pràctica totalitat dels seus conciutadans: aprofitar-se de la millor manera possible de la corrupció imperant; i va començar... per on? Pel totxo, és clar! Així doncs, amb l'especulació immobiliària va fer la primera pela (o millor dit, la primera lira). Però molt aviat Silvio, que no tenia un pel d'estúpid, es va adonar que això de la televisió tenia futur, sobretot en un país en què la televisió era espantosament infumable, i aleshores, saltant-se a la torera totes les lleis audiovisuals hagudes i per haver (a més d'un suborn per aquí... i un favor per allà...), va posar en marxa el primer canal privat (i il·legal) de televisió d'Itàlia. I com que el noi era molt espavilat va canviar els telecapellans i els camarades proletaris habituals de la RAI 1, 2 i 3, per les senyores despilotades de Telecinco (les mama-chichos, recorden?). I Itàlia tota va caure rendida a Berlusconi. Amén.

De com el diem-ne senyor Berlusconi va passar de "madame" primigènia de les mama-chichos a controlar tota la televisió (inclosa la RAI-1-2-3), la pràctica totalitat de la premsa, els grups editorials (des de Mondadori fins el llibreter de la cantonada), els telèfons i el proveïment a internet... de tot això tracta aquest llibre. Naturalment, d'aquí a controlar l'opinió pública hi havia un pas, i Silvio el va fer. I a més es va carregar el Parlament (Las Cortes Españolas del general Franco eran més plurals que el Parlament de Berlusconi, i amb això ja està tot dit) i la Judicatura (anar a judici a Itàlia contra Silvio Berlusconi s'ha convertit en un esport de risc gairebé suïcida i de tot punt idiota).

Deixant de banda el Codi Penal, aquest és el llibre amb més delictes per paràgraf quadrat que s'ha publicat mai, i amb un responsable últim únic, l'amic Silvio, que aconsegueix deixar a Al Capone a l'alçada d'una ursulina sedada. 

A més, Silvio, un mentider compulsiu amb deliris més que messiànics, és creu tot el que s'inventa, paranoies incloses (segons ell, el persegueixen per totes bandes, fins i tot els comunistes, tot i que fa temps que no n'hi ha de comunistes). El seu lema: el què és bo per a Berlusconi, és bo per a Itàlia, i el què es bo per a Itàlia és bo per al Món. Apliquin la propietat transitiva i a veure que els surt. 

En fi, que el que es llegeix en aquest llibre és indignant, però no es pot negar que és molt il·lustratiu i aprofitable. Bon profit, si tenen prou estómac. 


diumenge, 17 d’octubre de 2010

LA MEDIUM DE SOUTHAMPTON ROW

Sèrie Pitt nº 22

Títol original: Southampton Row
Autor:
Anne Perry
Editorial: Debolsillo (Random House Mondadori)
Any primera edició original: 2002


Continuació del llibre anterior de la sèrie Pitt, "El complot de Whitechapel". Si el llibre anterior plantejava una conspiració a gran escala, aquest no es queda curt. Malgrat que aquest cop el complot tingui dimensions bastant més modestes l'energia que hi dediquen els personatges segueix essent notablement intensa.

L'argument comença amb una situació aparentment simple: una selecta mèdium és assassinada en una de les seves sessions i naturalment les preguntes "qui?" i "per què?" semblen no tenir resposta. A partir d'aquí la cosa deriva cap a altres vies que fan que l'assassinat inicial sigui una simple anècdota, cosa que sembla que no sàpiga l'imbècil que ha canviat el títol original de l'obra per aquesta altra cosa de "La medium de Southampton Row".

Pel que explica la senyora Perry, la corrupció i el maquiavelisme polític de finals de l'època victoriana no té res a envejar als que es veuen i viuen actualment (de fet, Maquiavel és bastant més antic). Potser a finals del segle XIX tot era més ingenu, però segur que  era igual de bèstia que ara. Quan es tracta del poder els escrúpols no existeixen.

Com tampoc existeixen els escrúpols d'un editor quan canvia estúpidament el títol d'un llibre, permet que surti publicat amb una quantitat intolerable d'errades d'impremta (especialment a la segona meitat del volum) i permet també que la traducció provoqui atacs d'ira de tant nefasta com arriba a ser. Absolutament indignant. El llibre està bé, i en segons quins passatges jo diria que està més que bé, però si us plau, si el volen llegir i poden fer-ho, vagin a l'original o a qualsevol altra edició que no sigui la de Random House Mondadori. De res. 


 

divendres, 8 d’octubre de 2010

LOS HOMBRES QUE NO ATABAN A LAS MUJERES

Títol original: Los hombres que no ataban a las mujeres
Autor, segons la portada:
Ste Arsson
Traductor, segons la portada: Miguel Serrano Larraz
Autor real: Miguel Serrano Larraz
Editorial: 1001 Ediciones
Any primera edició: 2010


Segons la pestanya de la portada, Ste Arsson és un autor suec que va morir sobtadament sense haver pogut fer realitat el seu somni infantil: ser escriptor de best sellers. La seva primera i única obra va ser "Los hombres que no ataban a las mujeres". En un pròleg escrit des del més enllà Ste Arsson ens explica que, un cop mort, els seus hereus es van aprofitar de les escasses cent cinquanta pàgines que en realitat va escriure, les havien inflat de palla, havien canviat els noms dels personatges, i les havien convertit en una trilogia fraudulenta que, això sí, els havia reportat pasta a mansalva, la qual cosa el tenia una mica cabrejat.

L'obra real, "Los hombres que no ataban a las mujeres" (no l'adulterada: "Los hombres que no amaban a las mujeres") tracta del cas en què es veu involucrat Fil Ëmon (i no Mikael Blomkvist), editor de la revista Muylleno (i no Millenium), quan un important ex-empresari de nom Trötötötötösön (i no Vanger) li demana que investigui l'estranya desaparició de la seva neboda-néta Jarriet (i no Harriet).

Altres personatges que hi intervenen, com per exemple Luzbel Malander (i no Lisbeth Salander), que treballa sense saber perquè per al detectiu Skjkjgjkanskij (i no Armanskij), o la més que centenària Hörtensia (i no Cecilia) aconsegueixen envoltar la història de tota una atmosfera... absurda.

Es tracta naturalment d'una sàtira immisericorde del primer llibre de la trilogia Millenium de Stieg Larsson. Ja des de les primeres línies de la suposada novel·la autèntica es veu clar que l'autor, Serrano Larraz, li té una especial mania al protagonista masculí principal, l'editor Mikael Blomkvist. Fa tot l'efecte que més aviat l'odia. Pel que fa a la mítica Lisbeth Salander, el fet de convertirla en una mexicana afincada a Andorra i fer-la semblar mig autista perquè no en té ni punyetera idea de suec, ja és tota una declaració de principis.

El llibre no té gaire sentit si hom no s'ha llegit l'obra de referència, però si vosté ha llegit "Los hombres que no amaban a las mujeres", és entretingut. Fins i tot vosté mateix li agafarà una mica de mania a Mikael Blomkvist si no és que ja la hi tenia.