Títol original: Män som hatar kvinnor (Millenium I)
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Destino
Any primera edició original: 2005
Any primera edició a Destino: 2008
Autor: Stieg Larsson
Editorial: Destino
Any primera edició original: 2005
Any primera edició a Destino: 2008
La traducció del títol original és "Els homes que odiaven les dones", cosa sensiblement diferent al títol que s'inventa Destino. Entre "no estimar" i "odiar" hi ha una distància important, aproximadament la mateixa que entre la capacitat neuronal d'un parameci i la d'un editor de llibres. De tota manera, Destino no és la primera ni l'única editorial que sembla dirigida per un parameci.
Aquesta és la primera de tres novel·les d'una sèrie anomenada "Millenium". Millenium és el nom d'una revista d'economia, co-propietat del protagonista de la història. Un cop més un escriptor suec ens explica que això de què en el seu país existeix una plàcida societat del benestar és una llegenda urbana que el món s'ha cregut durant anys sense saber-ne ben bé el motiu. És curiós... després de l'assassinat d'Olof Palme, el món va seguir mantenint aquesta idea, malgrat l'evidència. Els humans som francament peculiars.
El protagonista, Mikael Blomkvist, després de perdre un judici per haver jugat amb foc sense cobrir-se convenientment la retaguàrdia (no em dona la gana escriure 'rereguarda'), rep l'encàrrec de redactar la història d'una coneguda -en la ficció- família d'industrials suecs. El cas és que la cosa es va complicant pàgina a pàgina. Paral·lelament Stieg Larsson presenta un altre personatge, una noia, Lisbeth Salander, que carrega amb la seva pròpia història i que, la veritat, és raríssima pobre fill. És el tipus de persona que no portaries mai al dinar de Nadal amb la família a menys que vulguessis que la tieta, de la impressió de conèixer-la, s'ennuegués irremissiblement amb una cuixa de pollastre sencera allotjada a la tràquea. Tampoc no és tan mala idea.
El llibre posseeix un ritme molt curiós: primer, sembla com si no passés res, però allò que llegeixes no deixa de cridar-te l'atenció; després la cosa s'accelera per moments; quan et falten unes cent pàgines de les gairebé set-centes que té la història, penses "ja està, s'ha acabat", i et preguntes "i ara què punyeta farà l'autor amb les cent pàgines que falten?". I és que no, no s'ha acabat. I l'autor fa.
Es tracta d'un llibre aprofitable, però per a llegir-lo en el sofà. No se l'enduguin al metro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada