Títol original: Innan frosten
Autor: Henning Mankell
Editorial: Tusquets
Any primera edició: 2006
En aquesta novel·la, el punt de vista no està centrat en Kurt Wallander sinó en la seva filla Linda qui, per fi, després d'anys d'indecisió, opta per fer-se policia com el papà. Amb el profund respecte que em mereix la llibertat d'opinió de tohom, m'aplico a mi mateix aquesta llibertat i dic: aquesta nena és idiota.
La nena en qüestió té trenta anys. Amb trenta anys és una histèrica actuadora que es creu amb la fantasiosa capacitat omnipotent de salvar el món. Una adolescent de 16 anys té dret a creure que és el centre del món i a creure també que, amb la seva intercessió, l'harmonia regnarà a tot l'univers; hi té dret perquè es tracta d'una fase evolutiva, inevitable en la nostra cultura. No és el cas de la burra aquesta de 30 anys.
Ja és prou significatiu que la nena Linda hagi decidit fer-se poli, com el papà. Reina, fes-t'ho mirar. Fins i tot a Suècia deu haver-hi algun psicòleg que funcioni, dic jo. Que a aquesta edat es reaccioni llençant un cendrer al cap del papà quan t'emprenyes perquè no veu com és d'mportant allò que fas o allò que dius, probablement vol dir que el papà té raó.
És notable l'habilitat de l'autor, Henning Mankell, quan interpreta a Kurt Wallander a través de l'òptica de la tarada de la seva filla. Després d'haver escrit nou llibres on s'ha dedicat, i molt bé per cert, a donar forma a la complexa i plurifacètica personalitat de l'inspector de policia, pintar-lo ara com un personatge pla, des del punt de vista d'una eterna adolescent de 30 anys completament estúpida, té el seu mèrit.
La novel·la m'ha agradat. La protagonista, no. No sé si es nota.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada