MONA LISA

Títol original: Mona Lisa
Autor: Donald Sassoon
Editorial: Ares y Mares (Editorial Crítica)
Any primera edició: 2007
Primera edició original: 2001

El senyor Donald Sassoon és un historiador que en el seu moment va decidir explicar per escrit tooot, però tooot, el que sabia sobre el famós quadre que s'exposa en el Louvre.

Per exemple, ens diu que el "mona" significa madonna, és a dir, senyora. Que el "Lisa" ve de que la senyora del quadre es deia Lisa, concretament Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. O no. Perquè segons el Senyor Sassoon, la Gioconda podria ser una altra (hi ha vàries candidates) i no necessàriament la senyora Gherardini, mestressa de casa, natural de Florència. Hi ha qui sosté fins i tot la teoria de que podria tractar-se del propi Leonardo Da Vinci vestit de lagarterana una "noche loca de su juventús", i que per tant la famosa taula del Louvre no seria de fet un retrat, sinó un autoretrat.

També explica el senyor Sassoon que això de "Gioconda" ve del cognom del marit de la suposada senyora Lisa, mestressa de casa i natural de Florència, ja que el marit, que era qui va encarregar la pintura, es deia Francesco di Bartolomeo di Zanobi del Giocondo, ni més ni menys. I no només això: el pobre senyor Giocondo (perquè el Giocondo era ell, no ella) no va arribar a tenir mai el retrat perquè se'l va quedar el propi senyor Da vinci.

I a partir d'aquí el senyor Sassoon comença a donar dades, i més dades, i més dades i més dades, amb un estil un punt soporífer que explicaria la famosa expressió de la famosa cara de la famosa senyora Lisa Gherardini, mestressa de casa i natural de Florència. I dic això de "expressió" de la cara perquè no està tampoc clar que la senyora Lisa tal i tal... estigués somrient, realment.

A més de passar pels antecedents històrics, el llibre fa una exhaustiva anàlisi de les connotacions que se li han atribuït a la pintura al llarg dels temps; la història de com va anar a parar al Louvre, on durant segles ningú no li va fer ni cas; la sort que va tenir la senyora Gherardini (o qui fos aquella senyora) de que la pintés Leonardo, perquè si l'arriba a pintar Rembrandt, per exemple, a hores d'ara encara estaria morta de fàstic malgrat que l'hagués retratat exactament igual; de com a algú se li va acudir la brillant idea, ja entrat el segle XIX, de que la senyora en qüestió tenia un somriure misteriós, i a hores d'ara el planeta sencer encara està donant la murga amb la punyeta del somriure misteriós; de com, a partir de que "somreia" ha passat a ser qualificada de diverses maneres dins de l'interval entre verge i puta; del robatori de 1911 i del rendiment que se li va treure; de la mania que li va agafar en el seu moment al personal dadaïsta, cubista, vanguardista i altres "ista", de posar-la verda; de la mania de psicoanalitzar-la post mortem (o de psicoanalitzar Da Vinci post-mortem a partir del retrat de la senyora Gherardini, o qui fos); i de que gràcies a la fotografia, a la televisió i finalment a internet, intentar no saber què és "La Gioconda", és una tasca titànica a més d'inútil.

I de fet tot això és molt interessant, de veritat, però el senyor Sassoon no sembla tenir el do de la comunicació. Totes aquestes coses es podrien haver explicat d'una manera bastant més amena. Contràriament, la lectura de "Mona Lisa" tendeix a fer-se més aviat farragosa. De tota manera no descartin el llibre, és molt informatiu. Però no el llegeixin si condueixen. Pot provocar somnolència.