divendres, 6 de desembre del 2019

VIATGE AL PAÍS DELS BLANCS

Títol original: Viaje al país de los blancos
Autor: Ousman Umar
Editorial: Rosa dels Vents
Any primera edició original: 2019

Ousman va nèixer a Ghana i allà hi va viure fins als dotze anys, moment en què, fascinat per una idea, va decidir iniciar un viatge al "país dels blancs". Bé, de fet, més que una idea, el que li causava fascinació era una concepció idealitzada i alhora difusa de la terra meravellosa que pensava que era el país dels blancs.

Naturalment, el país dels blancs és Europa, que ja d'entrada no és un país, sinó un trencaclosques de peces sovint impresentables i que lluny de ser 'blanques' solen ser de colors barrejats, pero això l'Ousman, en el moment de començar el seu viatge, no ho sabía. Tampoc no sabia que a Europa hi havia qui reivindicava que sí, que Europa havia de ser el país dels blancs i per tant tot el que no era blanc s'havia de netejar. Ousman va descobrir això poc després d'aconseguir arribar al seu paradís imaginari i veure que, com a paradís, era justament això, imaginari.

La travessa de Ghana fins a Europa va durar cinc anys. Aquesta va ser l'adolescència d'Ousman, dels dotze als disset anys. La major part del llibre està dedicada a narrar aquesta travessa, partint de Ghana, passant per Níger, Líbia, Algèria... fins a arribar a un lloc anomenat Spain, o una cosa així. Durant el viatge hi va haver de tot, coses bones i coses dolentes, però això vist des de la mentalitat d'Ousman; des de la mentalitat de qualsevol europeu mitjà, si és que tal cosa existeix, va ser un viatge a través de l'Infern.


Ousman Umar


Podria semblar que el llibre està fet a base de tòpics. Res del que s'hi explica vindrà de nou a qui segueixi per televisió, ràdio o premsa les inacabables notícies que fan referència a 'immigrants' o 'sense papers' o 'menas'... és a dir, persones, que arriben amuntegades en pateres. Això, si aconsegueixen arribar. Persones que un cop desembarcades i quan es poden refer físicament una mica - refer-se psicològicament és molt més complicat - expliquen com han estat enganyades, maltractades, torturades, explotades, violades i abandonades per màfies organitzades, o la pròpia policia dels països per on han passat, o per individus a qui ni tan sols els calia formar part de les màfies o les policies per a passar-se-les per la pedra, en tots els sentits de l'expressió.

Si tots aquests "tòpics" li passessin a vostè, o al seu veí, o al descerebrat que vota xenofòbia, ja veuriem quants mil·lisegons trigaven abans de replantejar-se el concepte de "tòpic". Recomano un exercici que sembla fàcil: quan vostè llegeixi una notícia sobre el tema, o si llegeix aquest mateix llibre, imagini que és un dels que "fan el viatge" i li passa el mateix que als seus companys, com per exemple que hagi de deixar pel camí al seu millor amic sabent que es morirà sol en menys de dos dies... o que és vostè mateix a qui deixen sol, morint-se.

I un cop vostè arriba al "país dels blancs" imagini's que el tanquen en un lloc que li diuen CIE, que no es diferencia d'una presó, que segueixen abusant de vostè de diverses i variades maneres i que amb una certa freqüència li diuen "ves-te'n al teu país", i que això li diu algú que no té ni puta idea de quin és ni com és el país d'on ve vostè.

Mirin, saben què els dic? Que tant me fa si aquest llibre sembla fet a base de tòpics recosits o no. S'ha de llegir. És més, hauria de ser lectura obligatòria a tots els centres educatius de secundària, i no només per als alumnes. Aquest llibre no és només aprofitable. És imprescindible.



dijous, 21 de novembre del 2019

EL FALCÓ MALTÈS

Títol original: The Maltese Falcon
Autor: Dashiell Hammett
Editorial en català: Edicions 62 (2006)
Editorial en castellà: Alianza Editorial (2014)
Any primera edició original: 1930

Nota prèvia: jo no he llegit la versió en català d'Edicions 62, sinó una versió en castellà publicada pel diari 'El País' l'any 2002, dins d'una col·lecció que es va anomenar 'Clásicos del Siglo XX'. Ho dic més que res per espolsar-me responsabilitats, per si de cas a algú de vostès se li acudís llegir el llibre d'Edicions 62 després de fer una ullada a aquest comentari i es trobés amb que la traducció era nefasta. Ho dic per experiència. En novel·la negra, les traduccions al català les poden fer traductors altament professionals o bé traductors ultrapatufets que, per allò de 'salvar la llengua', destrossen el que sigui sense cap mania, ja sigui la carta de preus d'una cafeteria barata o una obra magna de la literatura universal. Estan avisats.

I ara anem al que fa al cas. Efectivament, 'El País', l'any 2002, encara encertava alguna cosa -no com ara- i la va clavar quan va incloure aquesta novel·la en una col·lecció anomenada 'Clásicos del Siglo XX'. I és que "The Maltese Falcon" és un clàssic. És El Clàssic.

El senyor Hammett va començar a publicar El Falcó, per entregues, l'any 1929, i el llibre complet es va publicar l'any 1930. Llegint-lo, hom es pot sentir transportat a aquell any '29 -'30 de depressió econòmica, d'imperi 'molt relatiu' de la llei, d'uns Estats Units en plena època de la llei seca i el gangsterisme...

Amb "El Falcó Maltès" Dashiell Hammett va crear tot un univers arquetípic que va propiciar l'aparició d'infinitat de còpies, que no van passar de ser això, còpies, perquè d'obra mestra original només n'hi ha una. L'investigador privat fatxenda però efectiu, la secretària sol·lícita, la clienta que aparenta ser desvalguda però que pot arribar a ser una perfecta harpia, el poli pacient i el que "ja ho veuries si a mi em deixessin", el gangster educat i el brusc i malcarat... tots, a El Falcó hi surten tots.

Quan El Falcó es va començar a publicar per entregues Humphrey Bogart acabava de fer trenta anys (sí, senyors i senyores: Humphrey Bogart va néixer al segle XIX). Tot just havia aparegut per primera vegada al cinema, a la pel·lícula de 1928 "The Dancing Town". És improbable que el senyor Hammett hagués vist aquella pel·lícula i s'hagués inspirat en la figura de Bogart per a crear el seu personatge de Sam Spade, protagonista de El Falcó. Però veient La Pel·lícula de 1941 -un altre Clàssic- dirigida per John Huston, sembla que queda clar que l'únic Sam Spade possible era, justament, Humphrey Bogart.

Definitivament, "The Maltese Falcon" és un llibre aprofitable, i jo diria que llegir primer El Llibre i veure després La Pel·lícula és un exercici altament recomanable.


Coberta primera edició original 1930


Coberta edició Alianza Editorial


Coberta edició "El País"


dissabte, 2 de novembre del 2019

MÉS IL·LUSTRES EXECRABLES

Títol original: Més Il·lustres Execrables
Autor: Malcom Otero & Santi Gómez
Editorial: Rosa dels Vents
Any primera edició original: 2018

Aquest llibre és una segona part. La primera es diu "Il·lustres Execrables", sense el "Més". No busquin en aquest blog el comentari de la primera part perquè no el trobaran, de la mateixa manera que jo no en vaig trobar l'exemplar a la llibreria on, fortuïtament, vaig ensopegar amb la segona part i me la vaig comprar perquè en aquell moment necessitava una cosa sense cap pretensió, que només fos entretinguda, que no em fes pensar i que em deixés tranquil l'horitzó vital, que prou complicat que el tinc.

"Il·lustres Execrables" és de fet una secció del programa de ràdio Via Lliure, emès per RAC-1. Els guionistes de la secció van decidir donar format de llibre a les seves cròniques 'diferents' referides a conegudíssims personatges que sempre s'han tingut com a genials i bellíssimes persones, i resulta que no, que van ser uns grandissims fills de puta. Com Félix Rodríguez de la Fuente o Teresa de Calcuta, sense anar més lluny. A que no s'ho esperaven? Doncs això. Bé, la veritat és que jo de Rodríguez de la Fuente no sospitava res però de Teresa de Calcuta, una miqueta sí...

En aquest llibre es fa una repassada a trenta personatges, a raó de unes vuit o nou pàgines per a cadascun. Ho sento, però Teresa de Calcuta no surt en aquesta segona part. Qui sí que hi surt, per exemple, és Edison, de qui ja sabiem que era un caradura aprofitat que ni va inventar el cinematògraf , ni tampoc la bombeta elèctrica, encara que ell digués que sí (una cosa així com Graham Bell, que tampoc no va inventar mai el telèfon). Un altre Il·lustre Execrable amb qui ens trobem és JF Kennedy, de qui també teniem notícia de que al cap i a la fi era un cabronet. Pero, s'esperaven vostès que Evelyn Waugh, l'autor de "Retorn a Brideshead", fos un misogin horrorós i un abusador més horrorós encara? O que Jacques Cousteau (sí, sí, el mític Jacques Cousteau de tota la vida!) fos un torturador d'animals, un terrorista mediambiental, un antisemita i un avariciós mil vegades pitjor que el Tio Gilito?

Doncs això és aquest llibre, dues-centes setanta-cinc pàgines de desmitificació d'un grapat de subjectes a qui crèiem que haviem d'agrair la seva contribució a fer un món millor i que en realitat sembla que es van dedicar a fer millor el seu món a base de convertir el dels altres en un infern. No som res. És clar que ja ho deia Mae West, una de les millors filòsofes del Segle XX: "Quan sóc bona, sóc molt bona; però quan sóc dolenta, sóc molt millor". O també: "Les nenes bones van al cel; les dolentes a tot arreu".

Llibre aprofitable per a entretenir-se i desconnectar una estoneta.

Post scriptum: algú em podria dir d'on ha sortit la paraula "ottoe", que forma part del vocabulari habitual dels autors del llibre i que jo no he trobat mai enlloc més?? Gràcies.


Mae West, llum i guia.
 

dissabte, 19 d’octubre del 2019

MUERTE DE UN EXTRAÑO

Sèrie Monk nº 13

Títol original: Death of a Stranger
Autor: Anne Perry
Editorial: Zeta Negra
Any primera edició original: 2002

Londres 1862. Continua la Guerra de Secessió dels Estats Units; es posa en marxa el primer ferrocarril de Nova Zelanda; neixen, entre d'altres milions de persones, Emilio Salgari, Claude Debussy, August Lumière... ; mor, entre d'altres milions de persones, Samuel Colt, sí, el que va inventar les famoses pistoles colt.

Aquest cop l'entretinguda Sra Perry ens aporta, com a temes principals, la corrupció a les altes esferes (tot un clàssic de la seva obra); la prostitució, però en aquest cas en versió fetitxista (una mena de fetitxisme francament curiós, de fet); el negoci salvatge del ferrocarril; i naturalment les inclinacions redemptores de la infermera Latterly (actualment, Sra Monk) i les permanents tragèdies amnèsiques del Sr Monk (el marit de la infermera).

De tots aquest temes, el que figura que és el central és el del ferrocarril. Durant la primera meitat del segle XIX el ferrocarril va esdevenir un negoci de dimensions més que notables i per tant una font d'especulació i joc brut més notable encara. No en va era un mitjà de transport nou i, probablement el més potent de tots els que s'havien conegut fins aleshores amb unes perspectives de desenvolupament i expansió suposadament infinites. Per tant, "ximple l'últim"! Es tractava d'acaparar el màxim tros de pastís possible, i el pastís implicava, entre d'altres aspectes, la fabricació de vies, el comerç d'unitats mòbils (vagons de tota mena), el comerç de locomotores i molt especialment l'especulació de terres mes bèstia que s'hagués vist mai. Si a això hi sumem que a l'època victoriana mig món era colònia britànica i per tant els negocis de la metròpoli explotant les colònies eren fabulosos, la instal·lació de línies de ferrocarril en aquests territoris (com l'Índia, per exemple) suposava una multiplicació exponencial dels beneficis dels negociants i especuladors metropolitans (gairebé tots amb tractament de 'Lord' o de 'Sir', of course). Tal multiplicació es feia a costa de les vides dels colonitzats, naturalment, però això és igual. Els colonitzats no eren ningú, com ara, que segueixen sense ser ningú.

Pel que fa a les activitats messiàniques de la Sra Monk (abans, infermera Latterly) aquest cop es tradueixen en una mena de suport assistencial a prostitutes maltractades, és a dir, potencialment, totes. Però dins d'aquest col·lectiu la Sra Monk (i per tant també nosaltres, els lectors) descobreix que hi ha un subgrup especial destinat a satisfer els gustos d'uns clients molt exclusius, pertanyents a la classe privilegiada com no podria ser d'una altra manera. És una llàstima no poder comentar aquesta mena especial de prostitució, per allò de no desvetllar una línia important de la trama. Fa una mica de ràbia, la veritat.

I finalment, en el que pertoca al Sr Monk -que sembla que faci concursos amb la seva dona a veure qui pateix més per qualsevol cosa- aquest cop fa un salt qualitatiu important en relació als eterns intents de remissió de la seva omnipresent amnèsia. Per fi descobreix coses prou significatives del seu passat... que li permeten seguir patint. Tampoc no puc comentar res. Punyeta amb els spoilers.

"Death of a Stranger" és un llibre entretingut que a més fa la seva aportació a la cultureta històrica del lector, com és habitual en els llibres de la Sra Perry. Només per això ja és un llibre aprofitable, però com també sol passar en l'obra de la Sra Perry, està lluny de ser un Nobel de Literatura. És clar que si mires segons quins Nobel de Literatura...


Locomotora de 1862


Tren presidencial d'Abraham Lincoln (foto: 1865)

 
Portada de l'edició original







dilluns, 9 de setembre del 2019

EL DIRECTOR

Títol original: El Director
Autor: David Jiménez
Editorial: Libros del K.O.
Any primera edició: 2019

El 'Director' del títol és el propi autor, el sr David Jiménez, que va ser director de "El Mundo" entre abril de 2015 i maig de 2016.

"El Mundo", per a tots aquells que no ho sàpiguen -no per ignorància, sinó perquè hagin tingut la sort de no llegir-lo- és un pamflet pretesament disfressat de diari. Altres pamflets de mena similar i prou coneguts són, per exemple, ABC, La Razón o El País. Aquests libels no són d'ara, no es pensin, ja existien en època del generalito Paco però es deien d'una altra manera: Arriba, El Alcázar, Ya, Solidaridad Nacional, Pueblo... l'únic que ha conservat el seu nom i sempre s'ha dit igual és l'ABC, que històricament ha donat suport, entre d'altres, al règim alemany durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918); a la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); a la dictadura del generalito Paco, naturalment (1939-1975); als senyors Adolf i Benito durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945); i ja posteriorment a curioses associacions com Alianza Popular, Partido Popular, Ciudadanos o Vox, és a dir tot això que també existia abans però que es deia "Movimiento Nacional" (aquells de vostès que no tinguin prou edat, consultin si us plau una enciclopèdia)

A "El Director", el sr Jiménez explica que li van proposar ser director de "El Mundo", i que la cosa li va estranyar una mica perquè ell de fet era un corresponsal en terres infidels i perilloses i no en tenia ni idea de què implicava una feina de despatx i de relacions públiques com la que li estaven oferint. Naturalment la va acceptar perquè no es pot negar que era tota una oportunitat de conèixer nous mons i tal... fins que es va acabar adonant de que havia anat a parar a una mena d'abocador ple d'hipocresies, punyalades per l'esquena, pressions immorals i altres meravelles semblants que feien que les antigues terres infidels i perilloses on havia estat treballant abans semblessin el paradís terrenal.

És a dir, que figura que el senyor Jiménez es va adonar aleshores de que determinada premsa és un femer al servei dels seus amos polítics, que al seu torn estan al servei dels amos econòmics, que en definitiva fan servir els diaris per a manipular descaradament a la població en general per tal d'orientar-la a favor seu a l'hora, per exemple, de votar, i per tant a l'hora de fer veure que es torna a repartir el pastís del poder que en realitat seeempre acaba a la boca dels mateixos.

El sr Jiménez preten fer-nos creure que ell això no ho sabia, és a dir que no sabia el que un servidor de vostès, sense ser periodista i ni tan sols un trist 'influencer' del YouTube sí que sabia simplement pel fet de tenir ulls a la cara per a veure allò que és evident.

El sr Jiménez també diu en el seu llibre que pretenia fer de "El Mundo" un diari seriós i imparcial. Francament, o el sr Jiménez és molt ingenu o bé pretén mentir i manipular ell també al públic en general per a aconseguir que es compri el seu llibre, amb el valuós ajut d'una gran tasca de promoció que s'ha fet en determinats medis de comunicació, tot s'ha de dir. Si un dels objectius era aquest jo he de deixar constància de que amb mi ho ha aconseguit plenament. Felicitats.

"El Mundo" no podrà ser mai un diari seriós ni imparcial; amb prou feines podrà ser mai un diari. "El Mundo" és de dretes perquè els seus amos són de dretes econòmiques i polítiques descarades, igual que l'ABC, La Razón o El País. La imparcialitat, en política, economia o sociologia no existeix. És com la cronologia del món dit 'occidental', que pren com a referència la creença de que va existir un senyor que es deia Crist. En el temps, els fets se situen abans de Crist o després de Crist, no hi ha cap altra possibilitat. O ja hi havia Crist o encara no n'hi havia. No existeix l'any zero. Mai no ha existit l'any zero. Per això l'any 2000 pertany al segle XX i no al XXI.

Igualment en política, economia o sociologia la imparcialitat, el centre o l'equidistància no existeixen en absolut. No existeixen. Qui diu que és de 'centre' menteix: és descaradament de dretes però prefereix no dir-ho. Qui diu que és de centre-dreta menteix encara més; és com el que diu que és de centre, però una miqueta més desacomplexat. I qui diu que és de centre- esquerra simplement t'està deixant anar un oxímoron, així de clar (qui ho necessiti, que torni a consultar l'enciclopèdia, si us plau, sense manies).

En fi, el llibre s'acaba amb el sr Jiménez destituït del càrrec... i escrivint un llibre que es diu "El Director". Vinga, vinga, no em diguin que els estic arruïnant el final, perquè segur que ja se'l figuraven.

I ara, la pregunta habitual. Llibre aprofitable? Sí, perquè no?. Llibre sorprenent? En absolut.

dijous, 8 d’agost del 2019

Deu Anys: 2009 - 2019

Acabo d'adonar-me que dimarts passat, dia 6 d'agost de 2019, aquest blog va fer deu anys. No m'ho puc creure.


La primera (i primitiva) entrada.

LA NOVIA IMAGINARIA

John Irving nº 9 i 10

Títols originals: The Imaginary Girlfriend / Trying to save Piggy Sneed
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primeres edicions originals: The Imaginary Girlfriend, 1995 / Trying to save Piggy Sneed, 1996
Any primera edició per Tusquets: 1997

Anem a pams perquè si no no entendrem res.

"The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària) és una peça autobiogràfica que no arriba a 150 pàgines (el nombre de pàgines varia segons l'edició) i que el senyor Irving va escriure mentre es recuperava d'una intervenció quirúrgica que en aquell moment no li permetia treballar en la creació d'una novel·la llarga.

"Trying to save Piggy Sneed" (Mirant de salvar Piggy Sneed) és un llibre que recull dotze (12) treballs curts de John Irving entre els quals hi ha inclòs "The Imaginary Girlfriend" (La nòvia imaginària).

A tot el món mundial de parla anglesa (és a dir, a tot el 'worldwide world', si em permeten la traducció infame d'aquesta expressió més infame encara) "The Imaginary Girlfriend" es va publicar l'any 1995 com el que era, és a dir, un treball independent, mentre que el recull es va publicar un any després, el 1996, amb el títol de "Trying to save Piggy Sneed" que és com es diu la primera de les obres que composen el llibre.

Ara bé, en el món mundial de parla castellana (és a dir, el "mundo mundial") "La nòvia imaginària" no s'ha publicat mai com a relat independent, mentre que el recull s'ha publicat amb el títol "La novia imaginaria" en comptes de "Tratando de salvar a Piggy Sneed" que seria més o menys la traducció del títol original del llibre. Per què?? Un cop més, els misteris del món editorial son insondables (apart d'idiotes; insondablement idiotes)

Han entès alguna cosa? Si és així me n'alegro molt; i si no, no es frustrin, no és culpa de vostès, sinó dels deliris dels nostres benvolguts editors locals (els del "mundo mundial").


The Imaginary Girlfriend, edició original de 1995


...Piggy Sneed, edició original de 1996



Del que jo parlaré aquí és del recull, és a dir del llibre dels dotze treballs del senyor Irving que l'editor local ha titulat "La novia imaginaria" en comptes de respectar el nom de l'obra original.

El llibre es compon de tres parts:
Una primera de relats autobiogràfgics (tres), entre els quals "Hay que salvar a Piggy Sneed" i "La novia imaginaria"; i, ja posats, el tercer relat es diu "Mi cena en la Casa Blanca".
Una segona part de narracions de ficció.
Una tercera part que en el llibre s'identifica com a "Homentatges".

La part dels relats autobiogràfics:
El relats de Piggy Sneed i de la Casa Blanca es refereixen a dues situacions en què el senyor Irving s'hi va veure involucrat; la veritat és que no mouen a grans emocions.
Pel què fa a "La novia imaginaria", el meu admiradíssim senyor Irving em perdonarà, però m'ha semblat del tot infumable. Abans de posar-se a escriure el senyor Irving es va dedicar a la lluita lliure, i quan va començar a escriure s'hi va continuar dedicant, i a més hi va implicar els seus dos fills grans i també va voler implicar al petit (no em queda clar si ho va aconseguir o no). Total, que el relat, en aquesta edició, es un plec de vuitanta-vuit pàgines que només són capaços de digerir els aficionats a la lluita lliure, amb desenes i desenes d'explicacions de combats i tècniques que, francament, 'a mi què m'explica?'. És clar que jo sóc un d'aquells personatges estranys que no ha entès mai, per exemple, que dècades i dècades després de que algú coli una pilota en un forat, tal fet es continuï recordant com una gesta històrica, així que segurament no sóc el més indicat per a opinar sobre "La novia imaginaria" que fet i fet és com això de la pilota en un forat però en versió lluita lliure. Ah, i tampoc no entenc per què aquest diem-ne relat es titula "La novia imaginaria" ("The Imaginary Girlfriend"); no hi ha cap nòvia, ni real, ni simbòlica, ni imaginària ni res... a ménys que la nòvia imaginària sigui la lluita lliure.

La part de les narracions de ficció:
Es tracta de sis narracions curtes escrites entre 1967 i 1980. La sensaciò que em produeixen és que si estiguéssin integrades en capítols de diferents novel·les llargues estarien molt bé (de fet és en el que s'ha convertit alguna d'aquestes històries) però com a narracions independents no tenen empenta. També és possible que hi hagi un problema de percepció per part meva: després de llegir tots els llibres del senyor Irving anteriors a aquest, tots novel·les llargues, i que m'hagin commogut completament, ara, aquestes narracions curtes, per a mi, no tenen gust de res.

I finalment, la part anomenada "Homenatges":
Está formada per tres treballs. El primer, és una introducció a una edició de l'any 1986 de la novel·la de Dickens "Great Expectations" ("Grans Esperances"); el segon també és una introducció a una altra obra de Dickens, "A Christmas Carol" ("Cançó de Nadal"), el més que famós relat on apareix el personatge de Scrooge que es visitat pels tres fantasmes temporals, el del passat, el del present i el del futur; i el tercer treball és una semblança de Günter Grass.
Si a vostè li agraden els pròlegs clàssics de tota la vida, d'aquella mena que la majoria de mortals només veure'ls se'ls salten, estarà encantat amb aquests "Homenatges" del senyor Irving. Si vostè és una reencarnació de Günter Grass (1927-2015), també. Si vostè no es troba en cap d'aquests dos supòsits, pot prescindir de llegir aquesta darrera part de "La novia imaginaria" ("Trying to save Piggy Sneed").

En conclusió: "La novia imaginaria" pot servir perfectament per a acostar-se una mica a la figura del seu autor, que aquí exerciria també de personatge. Opino que és un llibre aprofitable, però no imprescindible. És clar que la meva opinió també és prescindible, només faltaria.


Encerclat, John Irving 'lluitador' (1959, disset anys)



dimarts, 16 de juliol del 2019

INFERNO

Sèrie Robert Langdon nº 4

Títol original: Inferno
Autor: Dan Brown
Editorial: Empúries
Any primera edició original: 1992

La darrera vegada que vaig llegir una cosa de Dan Brown va ser l'any 2009, és a dir ara fa 10 anys. El llibre era "El símbol perdut" i revisant el comentari que en vaig fer aleshores -i que vostès poden trobar en aquest mateix blog dins de les etiquetes 'Dan Brown' o 'Sèrie Robert Langdon'- entenc per què he trigat deu anys a llegir una altra producció d'aquest mateix autor.

Sí, ho confesso, jo vaig ser fan de Dan Brown però en descàrrec meu he de dir que en un moment donat -a partir de llegir 'Fortalesa digital'- vaig veure la llum i vaig caure del cavall. Bé, probablement vaig caure del cavall de resultes de veure la llum... quedar enlluernat no t'ajuda precisament a mantenir l'equilibri.

Sigui com sigui, després de "El símbol perdut" Dan Brown i jo vam seguir per camins diferents. Per a mi va ser molt dolorós perquè ell va continuar acumulant dòlars d'una manera absolutament obscena, mentre que jo m'he mantingut pur (i gilipolles) escrivint aquest comentaris llibrescos sense que cap d'ells m'hagi reportat un duro. Fa ràbia, oi que ho entenen?

I és clar, partint d'aquesta base, la pregunta del milió, pensaran vostès, és: ¿i per què ara el senyor jordalgar (amb jota minúscula, sempre) ha tornat a caure en la foscor i la confusió i (horror!) ha llegit "Inferno"? i no només això, sinó ¿per què ha comprat l'exemplar (més horror encara!!) contribuint així a la indecent acumulació de riquesa del senyor Dan Brown? Eh?

Doncs per raons terapèutiques, encara que sembli mentida. M'explico. Al matí, poc abans de sortir de casa per a anar a treballar jo acostumava a llegir els titulars del diari, a més de l'editorial, algun article etc. Però ja fa temps que això de llegir el diari s'havia convertit en un exercici extremadament desagradable i jo cada vegada suportava menys les notícies de primera hora; em feien sentir atacat i agredit per totes bandes. Havia de canviar de lectura matinal, així que vaig començar a pensar què podia trobar que reunís les característiques d'història tonta, molts capítols però curts i que, lluny de fer-te pensar, t'adormís les neurones.

Aleshores ho vaig veure claríssim: qualsevol cosa de Dan Brown. I així va ser com vaig acabar llegint "Inferno". He de dir que les meves expectatives no s'han vist en absolut decebudes: és una hiostòria tonta, amb molts capítols però curts i que no et fa pensar en absolut, que és justament el que estava buscant.

"Inferno" és un llibre que quan el comences t'indueix una sensació semblant a quan entres al cine i la pel·lícula ja fa mitja hora que ha començat. La primera cosa que et dius és "i això de què va?". I la segona cosa que et dius és que és igual, que no hi fa res que te n'hagis perdut el començament; segueixes la pel·lícula sense problemes i te n'adones que fet i fet tot plegat és redueix a una col·lecció de cops d'efecte, un rere l'altre, i ja està. Focs artificials, molts, un o dos petardets a cada capítol.

Això sí, llegir Inferno amb un dispositiu al costat que estigui connectat a internet ajuda a que la cultureta del lector augmenti, tot s'ha de dir. Llocs, quadres i altres fòtils citats pel sr Brown, com per exemple la màscara mortuòria de Dante Alighieri, són reals, i veure quin aspecte de veritat tenen totes aquestes coses no deixa de ser la mar de curiós.

Llibre aprofitable? Si a vosté li passa, com a mi, que hi ha vegades que necessita desconnectar desesperadament, sí. És clar que també hi ha altres procediments...


Màscara mortuòria de Dante



Coberta de la primera edició original


dissabte, 13 de juliol del 2019

UN MISTERIO EN TOLEDO

Sèrie Pitt nº 30

Títol original: The Angel Court Affair
Autor: Anne Perry
Editorial: Ediciones B
Any primera edició original: 2015
Any primera edició per Ediciones B: 2017

El primer comentari va dedicat a l'impresentable que ha canviat el títol original, "The Angel Court Affair", per la imbecil·litat de "Un misterio en Toledo". M'explico: tots els llibres de la sèrie Pitt, tots!, estan titulats amb el nom d'un carrer, plaça, parc... o el que sigui de la ciutat de Londres. Aquest també. Angel Court és un carrer de la ciutat de Londres on, en el llibre, hi ha una casa que esdevé un dels punts referencials importants de la trama.

L'indocumentat que ha retitulat el llibre ha trencat, amb borratxa alegria, aquesta característica peculiar de la sèrie Pitt, canviant 'Angel Court' per 'Toledo'. Sí que hi surt Toledo en moments determinats de la novel·la, però només perquè certs personatges secundaris, no pas Pitt ni la seva esposa, s'hi desplacen un parell de dies per a fer alguna investigació i prou. El nucli del cas no se centra a Toledo sinó a Londres.

Per què, doncs, aquesta invenció -que no traducció- de títol? Probablement perquè l'idiota que l'ha perpetrat pensa, com ho feia el general Franco i ho segueixen fent ara els seus descendents polítics, que "España ha sido puesta por Dios en el centro del Mundo" i per tant així ven més. S'ha de tenir nassos...

Acabada la prèvia, anem ara al llibre.

Londres, primavera de 1898. La filla de Pitt, Jemima, ja té setze anys i s'està convertint en una doneta victoriana, amb aquell inevitable punt de nyonya que, segons ens il·lustra la sra Perry, podien arribar a tenir les donetes victorianes (a partir d'un cert status social, és clar). El fill de Pitt, Daniel, ja té tretze anys, i també pensa que la seva germana és un pèl nyonya; pel que fa a ell mateix, sembla que està fascinat per una publicació juvenil -real- de l'època, "Boy's Own Paper", que es va editar entre 1879 i... 1967!


Boy's Own Paper, març 1898


En el context internacional, França està ficada de ple en el cas Dreyfus, un dels escàndols més aparatosos, xenòfobs i militarment abusius des que li van fer caure el cap a Maria Antonieta, pobra dona. Encara ara és difícil superar una vergonya com aquella (en refereixo a Dreyfus, no a Maria Antonieta) per bé que, com sol quedar demostrat repetidament, difícil no vol dir impossible.


Alfred Dreyfus


D'altra banda els Estats Units del President McKinley provoquen una guerra amb l'Espanya salerosa (i toledana, és clar) de Práxedes Mateo Sagasta. Estava en joc el domini colonial al món; segons els espanyols 'Cuba es va perdre'; segons els Estats Units 'Cuba es va alliberar'; a hores d'ara els cubans ja n'estan més que farts de la seva eterna condició de perduts i alliberats.


William McKinley



Práxedes Mateo Sagasta


El tercer escenari internacional que ens esmenta la sra Perry correspon a l'alarmant rearmament d'Alemanya que seria preludi de la futura Gran Guerra de 1914-1918.

Tot això, es clar, afecta a Pitt en la seva qualitat de responsable dels serveis secrets de Sa Majestat Victoria Primera i de moment última. Tant el cas Dreyfus, com la guerra cubana, com el rearmament alemany, estaven causant una inestabilitat general que de fet va acabar setze anys més tard en una hecatombe, només superada per una catàstrofe posterior, la de 1939 - 1945. Pitt no tenia una bola de vidre per a predir el futur però ja se'l temia i per tant estava ocupadíssim vigilant totes aquestes coses.. fins que li encarreguen que garanteixi la seguretat d'una tarada espanyola -això sí, amb connexions familiars britàniques- que acaba d'arribar a Londres amb la intenció, sembla ser, d'esbombar els seus deliris religiosos entre la (doblement) puritana societat victoriana i anglicana. Després ja veiem que no, que aquesta bona senyora pretenia ocupar-se d'altres afers, però això no ho explicaré. Hauran de llegir el llibre si volen saber de què va realment la cosa.

A "The Angel Court Affair" la sra Perry ens regala altres personatges secundaris la mar d'amens com per exemple la inefable Lady Vespasia Cumming-Gould (per cert, algú sap quina edat té l'eterna Lady Vespasia??); el seu recent nou marit, Lord Narraway; el banquer de la Corona i l'Esglèsia d'Anglaterra, tot en un mateix pack; un superstar del cricket; i l'entorn de l'espanyola il·luminada, format per una col·lecció de subjectes que semblen sortits de la Casa de Bernarda Alba.

Com és habitual en les novel·les de la sra Perry, el punt fort de "The Angel Court Affair" no és la trama -la qual cosa no vol dir que no sigui entretinguda- sinó la recreació i la informació històriques. Veure, per exemple, com el britànic Pitt es mira la guerra cubana des de fora, valorant-la com un pollastre d'interessos de poder mundial i no com "un intolerable atac a l'honor i la glòria d'Espanya", com solia dir la versió patriotera de pandereta desfermada de l'Espanya més tronada, no deixa de ser curiós i refrescant. També té la seva gràcia la referència a l'atemptat del Liceu de Barcelona, cinc anys abans (1893), relacionant-la amb la preocupació internacional de l'època per l'ascens dels moviments anarquistes.

En definitiva, "The Angel Court Affair" és efectivament un llibre aprofitable, per bé que no és de premi literari, no ens enganyéssim.


Coberta de l'edició original
 

dilluns, 24 de juny del 2019

MARÍA ESTUARDO

Títol original: Maria Stuart
Autor: Stefan Zweig
Editorial: Acantilado (Quaderns Crema)
Any primera edició original: 1934
Any primera edició per Acantilado: 2013

En algun moment, tots (em nego a posar 'tots i totes'; queda dit) hem tingut, o tenim, o tindrem, allò que se'n diu una "vida perra"; però en aquest sentit Maria Stuart (1542-1587) s'endú l'Òscar a tota una trajectòria, des que va nèixer fins que, literalment, la van desmuntar.

Així, en resum: sis dies després de néixer ella mor el seu pare, el rei, i la fan reina d'Escòcia; els regents se la passegen com els dóna la gana buscant el propi benefici polític i tot això enmig d'una pugna sanginària entre catòlics i protestants.

Als cinc anys la facturen a la cort de França on hi serà fins els divuit. Als setze anys (1558) la casen amb qui seria Francesc II de França, que aleshores tenia catorze anys... i no arribaria als disset.

El 1560, un cop vídua, torna a Escòcia ja convertida en reina efectiva... i catòliquíssima, la qual cosa en aquell moment era, diem-ne, perjudicial per a la salut. A més es proclamava aspirant legítima al tron d'Anglaterra, i tenint en compte que aleshores la reina d'Anglaterra era Elizabeth I, el perill per a la salut de Maria es multiplicava per bastant.

Als 23 anys (1565) Maria es casa amb lord Henry Darnley qui aleshores tenia vint anys i es veu que era guapo a matar (partint dels standards de l'època i dels de la pròpia Maria) però al mateix temps sembla que també era curt de gambals. El tontet de Henry no va arribar als vint-i-tres anys, víctima d'unes complicadíssimes intrigues polítiques que implicaven directament a la seva reial esposa (que al final es va comportar amb ell com una autèntica truja) i que ell no va entendre mai. De fet no consta que mai hagués entès res de res.

El mateix any (1567) en què el guapo Darnley mor assassinat, Maria Stuart es casa amb qui de fet va maquinar tal assassinat (del que la pròpia Maria va ser còmplice). El fulano en qüestió era un tal Jacob Hepburn, Comte de Bothwell, aleshores amb trenta-tres anys. Segons Stefan Zweig, el fulano aquest era un autèntic animal a qui li encantava refermar la seva masculinitat violant a tota dona que se li creués per davant, inclosa la reina d'Escòcia. I també segons el senyor Zweig, Maria va caure extasiada davant (i a sota) de Bothwell justament perquè era un bèstia cavernícola que en violar-la "li va descobrir tot un món". Deixem-ho aquí.

A partir d'aquest moment les coses es posen molt pitjor per a Maria. Encara a 1567, una colla de lords sublevats fan fugir a Bothwell i a ella la fan abdicar. L'any 1568 (als seus vint-i-sis) Maria fuig a Anglaterra i allà Elizabeth I la posa sota custòdia argumentant -és un dir- que només seria un momentet fins que s'aclarís tot allò tan desagradable de l'assassinat de Darnley. El momentet duraria dinou anys i acabaria com gairebé tots ja sabem.

Fins aquí no considero que jo hagi fet cap spoiler, encara que ho sembli. Els que he explicat són fets històrics contrastats; és com si comentés una biografia d'Abraham Lincoln i digués que "al final el maten en un teatre". Ah, que vostè no ho sabia... ui, perdó...
Bé, tornant a aquesta història de Maria Stuart el que és interessant no és tant el 'què' s'explica sinó 'com' s'explica. El senyor Zweig no és en absolut un narrador objectiu i neutre. Tot el seu relat està ple de judicis de valor, opinions morals de tota mena i descripcions, tant físiques com de caràcter, impossibles de fer si hom no ha conegut personalment els personatges. I això no obstant no es pot dir que s'allunyi de la realitat sinó que més aviat l'enriqueix. La descripció i situació en context dels personatges és impagable i difícilment és pot trobar en cap tractat històric homologat. Aquí està la gràcia.

De fet, l'únic que he fet jo en aquest comentari és ressenyar els titulars. Les notícies desenvolupades les trobaran al llibre. I val la pena. Sí, és aprofitable.


GALERIA MATRIMONIAL

Ella



François II, el nen



Darnley el guapo (reconstrucció forense; no és broma)


 
Bothwell, el cavernícola


dissabte, 11 de maig del 2019

UN HIJO DEL CIRCO

John Irving nº 8


Títol original: A Son of the Circus
Autor: John Irving
Editorial: Tusquets
Any primera edició original: 1994

Vuitena novel·la escrita per John Irving. La primera sensació en començar a llegir-la és que aquesta és 'diferent' de les altres. Vull dir que encara que totes les noveles del Sr Irving són molt diferents les unes de les altres, aquesta és encara "més diferent". Aquí no surt Nova Anglaterra, ni Viena, ni óssos... Hi surt l'Índia. L'Índia? I què hi pinta l'India en una història de John Irving?


Conforme vas llegint, el temor de que el Sr Irving et deixi sec en girar la pàgina següent, com ens té acostumats, -i aquesta edició que comento té 781 pàgines- es va transformant en una certa perplexitat perquè això no passa. Tampoc passa que et quedis enlluernat per un, dos, tres o tots els personatges de la novel·la, com també sol ser característic dels relats del nostre benvolgut escriptor.

Fins que arriba un moment (triga, però arriba) en que t'adones de que allò que és diferent és l'escenari, però l'essència és tant potent com sempre, només que aquesta vegada el Sr Irving va actuant d'una manera més subtil. I al cap i a la fi veus que en un moment o altre el Sr Irving te la jugarà. Com sempre. Inevitablement.

Estem a l'India, però també apareixen Toronto, com a la incommensurable novel·la anterior (Una oració per a Owen Meany), i Viena (la dona de l'aparent protagonista és vienesa i l'aparent protagonista va estudiar la carrera allà). No surten óssos però si surten lleons i tigres i elefants... és a dir tota una pila de Grans Animals que hi juguen un paper simbòlicament molt important, com en llibres anteriors.

I els personatges? Aparentment, com ja he apuntat abans, hi ha un protagonista principal, el doctor Farrokh Daruwalla, de seixanta anys, indi nascut a Bombai però que en els moments en que se situa la novel·la, inicis dels anys noranta, és ciutadà canadenc resident a Toronto. Periòdicament visita l'India -no ho pot evitar encara que ho voldria- però no s'hi troba bé. És indi però no encaixa a l'Índia... o l'Índia no li encaixa a ell. I al Canadà tampoc acaba d'encaixar. Ell és "fill del circ", d'aquí el títol del llibre, i si volen saber què vol dir això l'hauran de llegir. Si, són 781 pàgines, però valen la pena totes i cadascuna d'elles, com tot el que fa el Sr Irving.

Deia que aparentment hi ha un protagonista principal, el doctor Daruwalla, però aquesta és una novel·la coral i tots i cadascun dels personatges que hi surten tenen essència de protagonista, fins i tot els que poden semblar més secundaris.


És un llibre ple de colors i de sensacions, amb facetes absurdes i divertides, però també és contundent. I sí, quan s'acaba te n'adones que el Sr Irving ho ha tornat a fer, t'ha tornat a disparar a la linia de flotació i ha tornat a encertar. I saps que, igual que el Doctor Daruwalla ha de tornar a l'Índia malgrat que se li remogui tot, tu, lector, algun dia hauràs de tornar a llegir aquest llibre per a descobrir emocionalitats que no has descobert en primera lectura, però que hi són. I tant que hi són.

Llibre aprofitable, naturalment.



BOMBAI EN 6 MINUTS


*********************


Primera edició original (1994)



diumenge, 17 de febrer del 2019

EL MUNDO SEGÚN TRUMP

Títol original: (no consta)
Autor: Michel Collon & Grégoire Lalieu
Editorial: El Viejo Topo
Any edició per El Viejo Topo: 2017

Tant el títol del llibre com el text de la contraportada són tramposos. El llibre no va de la concepció del món des del punt de vista de l'egocèntric imbècil que actualment, a febrer de 2019, presideix els Estats Units. De fet l'egocèntric imbècil no és, ni de lluny, el tema central d'aquesta cosa escrita.

Per tant, el títol i la contraportada, pensats per a que uns quants ingenus comprin (comprem) la cosa, no són més que un engany i un frau.

El pretès llibre no passa de ser un conjunt d'entrevistes perpetrades a uns quants personatges suposadament experts en economia i anàlisi política, que donen peu a unes divagacions finals que no aporten res de nou. En essència és allò de "el món està en mans dels amos del Capital i l'1 per cent de la població domina l'altre 99 per cent"; a aquestes alçades de la pel·lícula, per a arribar a això no cal ser expert en res. Però no es pensin que l'esforç intel·lectual dels autors d'aquesta cosa s'acaba aquí. No, no, hi ha una segona part, que és taaan original com la primera i que ve a dir: "...però no tot està perdut, perquè quan el poble s'alci serà imparable".

Aquest "llibre" el podria haver escrit qualsevol personatge de les CUP, suposant que els personatges de les CUP practiquessin el bonic art de documentar-se abans d'obrir la boca i a més sabessin escriure, és a dir, dues condicions francament dificilíssimes de trobar entre els integrants d'aquest pintoresc col·lectiu.

Per a entendre'ns, ens trobem davant un devessall de tòpics suposadament d'esquerres, expressats a més amb un llenguatge vell i ranci que no passa de ser un bla, bla, bla de coses que han estat repetides fins a la sacietat des que el primer sindicalista va sortir de les cavernes reivindicant el dret a "mamut per a tothom". És a dir, les tonteries buides que diuen les CUP mentre esperen que "el poble" s'aixequi i els faci la feina per a després atribuir-se'n el mèrit.

Que sí, que és veritat, que el Món està dominat per un 1% de cabrons, i també és veritat que l'altre 99 % de la població pringa, encara que no tothom igual (fins i tot n'hi ha que gairebé no pringa). Però per a il·luminar-nos sobre això no calia editar una cosa com aquesta, la veritat.

Llibre aprofitable? Com a paper reciclat, potser sí.

dissabte, 2 de febrer del 2019

EL NOI QUE VA SEGUIR RIPLEY


Sèrie Ripley nº 4

Títol original: The boy who followed Ripley
Títol versió en castellà: Tras los pasos de Ripley
Autor: Patricia Highsmith
Any primera edició original: 1980
Editorial versió en català: Edicions 62 (2001)
Editorial versió en castellà: Anagrama (2006)

Agost de 1978. La senyora Highsmith no esmenta expressament l'any en cap moment però dóna prou pistes com per a deduir-lo. Han passat nou anys des de la darrera història (Ripley's Game - El amigo americano). Tom Ripley té ara 41 anys i segueix vivint plàcidament a Belle Ombre, la seva charmant finca francesa. Bé, en realitat no és seva, és de la seva dona i regalada pel pare d'ella, el sogre de Ripley, que no és precisament un fan del seu gendre.

Una altra cosa que es dedueix en base a les pistes que va deixant anar la senyora Highsmith, és l'edat d'Heloise, la dona del nostre estimat Tom (o Tome, com diu ella amb pronunciació francesa): 26 anys, és a dir 15 menys que Tom. Potser aquesta és una de les raons per les quals el sogre de Tom no té en gaire estima el seu fill polític.

Aquesta és una història diferent de les altres de Ripley. Totes són diferents, és clar; el que vull dir és que és 'd'una altra mena'. El que priva aquí no és la trama enrevessada de màfies o similars que trafiquen amb ves a saber què i que acaben enredant-ho tot, amb els típics individus que Ripley s'ha de carregar, tot i que en realitat mai ha tingut vocació d'assassí sinó que 'les circumstàncies de vegades són així d'inoportunes'.

No, aquest cop la cosa és més... intimista, per a dir-ho d'alguna manera. Els turmentats escenaris vitals d'un noi de setze anys el porten a necessitar conèixer Ripley i un cop s'han conegut s'estableix una forta connexió entre tots dos. En aquesta història veiem característiques afectives de Ripley desconegudes fins ara. Tom no és amoral, com algun redactor de contraportades de llibre ha arribat a dir (i a sobre ha cobrat per dir-ho); en aquesta novel·la es veu a un Tom protector, capaç d'afecte, realment preocupat per algú... una cosa que barrejaria les característiques del germà gran, el pare i l'amic. Complicat? es tracta de Tom Ripley, la senzillesa és impossible.

Pel que fa a la relació de tom Ripley amb Heloise, la seva dona, sempre he pensat, i no puc evitar seguir pensant, que és "purament estètica". No em preguntin que vull dir amb això perquè jo mateix tampoc ho tinc gaire clar. De fet agrairia que algú, després de llegir aquesta novel·la i l'anterior, em digués que n'opina. Per curiositat.

Llibre aprofitable? Els llibres de Tom Ripley sempre són aprofitables.


DADES ANNEXES:

Els aporto algunes dades que la senyora Highsmith no esmenta però que permet deduir, i que està bé de conèixer si hom llegeix aquest llibre:

La història se situa a l'agost de 1978.
Tom, nascut a 1937, té 41 anys.
Heloise, nascuda a 1952, té 26 anys.
El noi que va seguir Ripley té 16 anys.
L'atemptat contra Geoge Wallace (històric) es va produir el 15 de maig de 1972.
El segrest de Paul Getty III (històric) es va produir el 10 de juliol de 1973.

Coberta primera edició original