dijous, 27 d’octubre de 2016

LA SOMBRA DE SISSI

Títol original: La sombra de Sissi
Autor: Mª Pilar Queralt del Hierro
Editorial: Stella Maris
Any primera edició: 2016

La primera cosa que cal comentar d'aquest llibre és que el títol és enganyós. ¿Hem d'entendre que la senyora Queralt del Hierro ens parlarà de que “l'ombra de Sissi és allargada” i per tant no era gaire bon negoci tenir-la com a enemiga? ¿Hem d'entendre que quan sortia a passejar, i sempre que feia sol, l'ombra que projectava Sissi sobre el terra mostrava propietats peculiars i capricioses?

Doncs no, el que sobretot hem d'entendre és que el llibre va sobre Sissi, l'Emperadriu Barbie de l'Àustria de finals del segle XIX, i que sobre ella descobrirem coses inaudites com per exemple que mai va conèixer a Walt Disney. És el truc que fan servir la senyora Queralt del Hierro i l'editorial Stella Maris per a que compris un exemplar de la bonica obra a major glòria dels drets d'autor. Més que res perquè si el títol hagués estat més ajustat a la realitat, com per exemple “La família imperial austríaca: aproximació tontològica”, no es vendria tant; jo, si més no, ara no el tindria, ja que -ho confesso, sí- el vaig comprar perquè, com tothom que té un mínim de sensibilitat, la figura de Sissi sempre m'ha captivat. I si vostè diu que no li passa el mateix és que o bé menteix o bé és tremendament insensible.

Doncs bé, queda clar doncs que el llibre no va tant de Sissi com de la seva família, a més de l'inevitable i ample cercle dels seus coneguts i saludats. Això sí, si ets una ànima sensible com cal, igualment plores molt. Mare de Déu! Per què tanta mala pata?! Per què?!

D'entrada, que a tu et diguin 'Sissi' i a la teva germana 'Nené' ja marca. Potser per això, tant Sissi com Nené no van anar mai a l'escola sinó que van tenir institutrius privades, evitant així que els seus hipotètics companys de classe se'n fotessin d'elles. És clar també que aquest no va ser mai un perill gaire real ja que els nens austríacs de l'època no anaven a cap escola vist que estaven ocupats treballant com animals o essent explotats de diverses i creatives maneres. És a dir, molt poca escola i massa extra-escolars. Així no pot anar bé un país; sort que les aristòcrates sí que rebien educació.


La pobre Sissi l'any 1897



D'altra banda tenim a qui va ser el marit de Sissi: l'emperador Franz Joseph I d'Àustria (o Francisco José, com li diuen en castellà i que sona molt més romàntic, on va a parar). Afortunadament per a ell i la seva autoestima, mai ningú es va referir a Franz Joseph com a “el senyor Sissi”; potser va ser gràcies a això que es va poder mantenir molts anys al tron. Però, ai las!, no ho va tenir gens fàcil pobret. La seva senyora, “la de l'ombra”, es deprimia cada cinc minuts i aleshores, per a distreure's, viatjava per tot arreu; és a dir, se la podia trobar als llocs més inversemblants, però mai a Viena, mentre que el pobre Paco Jóse, per raons de feina, s'havia de mantenir clavat a Viena tant sí com no.


El dissortat Franz Joseph l'any 1898



I què dir dels fills?! Agafem, per exemple, a Rudolf, l'hereu de la corona. El xaval tenia la seva sensibilitat i el seu caràcter, cosa que la seva mamà entenia perfectament però el seu papà no, i és clar, vinga a xocar amb el papà, vinga a xocar amb el papà...! A més, per raons d'Estat es va haver de casar amb una tal Estefania de Bèlgica, al costat de la qual Isabel la Católica era un 'pendón verbenero'; naturalment, per a poder sobreviure a aquest tràngol el pobre Rudolf es va dedicar a conèixer gent i picar de flor en flor (vostès ja m'entenen) fins que va trobar a la baronessa Maria Vetsera, amb qui es va retirar al Pavelló de Cacera de Mayerling. No explicaré ara què és un pavelló de cacera; qui més qui menys tothom en té un, normalment de propietat (surt millor comprar que llogar, ja saben). Total, que la nit del 31 de gener de l'any 1889 van trobar al Rudolf i la Mari difuntíssims en el Pavelló de Mayerling. A hores d'ara encara s'especula sobre què va poder passar, i com. Pel que fa al 'com', una de les versions diu que Rudolf i Maria van morir enverinats amb una pistola, tal qual. Que fossin desgraciats no vol dir que no fossin creatius. El que és innegablement cert és que el fatal succés es va produir quatre anys després de la invenció de la Coca Cola. Desgràcia sobre desgràcia? No ho sabrem mai.


El desafortunat Rudolf a la dècada dels 1890s



I així tot. Una pila de Kleenex que et gastes amb tanta adversitat...

Mirin, jo trobo que hem d'estar molt agraïts a aquest llibre perquè és molt edificant i ens ensenya humilitat, que ja ens convé. Ja n'hi ha prou de tota aquesta autocompassió tan típica de la xusma, que si m'he quedat sense feina, que si no m'han atès bé el nen a l'hospital per culpa de les retallades i ara resulta que té una lesió cerebral de per vida, que sí tinc feina però sense contracte i de les nou hores diàries que treballo només me'n paguen tres... ximpleries! La família imperial austríaca sí que va ser desgraciada! Tots van ser una colla de desgraciats, que caram! Si és que ens queixem de vici.

Moltes gràcies senyora Mª Pilar Queralt del Hierro per il·luminar-nos i situar les coses en les seves justes dimensions.

I no voldria acabar aquesta modesta valoració sense esmentar una de les dades més impressionants que la senyora Queralt del Hierro ens revela en el seu llibre: en una de les diverses gires que l'emperadriu Sissi va fer per Europa per a distreure's una mica dels seus infortunats maldecaps, un dels llocs on va anar a parar va ser... Sants! Bé, en realitat no hi va arribar a entrar; a l'alçada de la Creu Coberta va agafar un taxi (“tomó un coche”, diu la senyora Del Hierro) i es va fer portar al Passeig de Gràcia, of course, on va entrar “en el Café de la Alhambra donde tomó un chocolate y un refresco”. Ho poden comprovar a l'hemeroteca de La Vanguardia, diari del 6 de febrer de 1893.


La Carretera de Sants cap a 1890



Una altra dada per a la Història: com que la emperadriu va entrar a prendre alguna cosa al Café de la Alhambra l'any 1893, el “refresco” podria haver estat perfectament una CocaCola perquè ja estava inventada. Com s'han quedat? Jo també.


Anunci de Coca Cola de finals del segle XIX




dissabte, 15 d’octubre de 2016

EL TALENT DE RIPLEY

Sèrie Ripley nº 1

Títol original: The Talented Mr. Ripley
Títol versió en castellà: El talento de Mr. Ripley
Autor: Patricia Highsmith
Any primera edició original: 1955
Editorial versió en català: La Magrana (2012)
Editorial versió en castellà: Anagrama (“Compactos”, 2015)


Aquesta novel·la es va publicar l'any 1955, la qual cosa vol dir que la sra Highsmith la deuria gestar durant 1954. L'any 1954 encara no en feia deu que havia acabat la Segona Guerra Mundial, Eisenhower era el president dels Estats Units i Richard Nixon n'era el vicepresident, a la Unió Soviètica el poder era en mans de Nikita Khrusxov, la Guerra Freda era plenament vigent i Pius XII seguia essent Papa. És a dir, per a suïcidar-se.

Possiblement (és una hipòtesi no contrastada en absolut) per a intentar desconnectar de tots aquests horrors la sra Highsmith es va inventar uns personatges que es podien dedicar a viure d'una manera francament despreocupada i sense límits, amb prou diners com per a fer el que vulguessin tot el temps que els semblés. Potser és el que hauria agradat viure a la immensa majoria de la població mundial, que feia poc que acabava de sortir d'una guerra devastadora i ara estava instal·lada en la terrorífica realitat de que qualsevol dia a algun boig se li acudiria pitjar el botonet i el planeta, ara sí, s'hauria acabat de manera definitiva.

És clar que no tots els personatges del llibre són un colla de despreocupats podridament rics; sobretot no ho és Tom Ripley, el noi de vint-i-tants anys que presta el seu nom al títol de la història. No, Tom s'ho passa fatal.

I aquí ve el meu drama: que no puc seguir parlant ni de Tom ni del llibre sense caure en l'enorme risc de fer 'spoilers', com es diu ara. Per a vostè, que no ho ha entès però que dissimula fent cara de que sí, em refereixo al perill de revelar aspectes importants de la trama, cosa que em valdria l'odi etern de tots aquells lectors que són més aviat poc donats a la tolerància.

Així que només els diré que a mi el llibre m'ha agradat; que Tom Ripley em cau molt bé i l'entenc, cosa que segurament em durà a l'infern segons les ments benpensants (doncs millor); que la frustració és un pal que no vegis i per això passa el que passa; que no he vist la pel·lícula i ni falta que em fa; que Matt Damon era un tio guapo quan va fer la pel·lícula, i ara també; que encara no tinc clar si Tom Ripley és psicòtic o només és molt sentit, amb reaccions una mica passades de voltes; que no entenc perquè s'ha traduït el títol original com “El talent de Ripley” quan en realitat és “El talentós Sr Ripley”; no és el mateix ni de lluny i a la novel·la mai, però mai, es parla del talent de Ripley; que (oh, déus meus!) acabo de descobrir que aquesta és només la primera d'una sèrie de cinc llibres (Patricia, me les pagaràs), com si no ho tingués ja prou difícil per a acabar-me les piles que m'enduc (pagant) cada cop que vaig a la FNAC o a la Llar del Llibre (apa, ara ja saben on compro)...

En fi, que sí, que el llibre és aprofitable, of course. I repeteixo: Patricia, me les pagaràs.


Tom Ripley (Matt Damon)


Edició original de 1955


 
Edició de "El País" (2004)


 
Edició d'Anagrama (2015)
 
 

dissabte, 8 d’octubre de 2016

JAQUE AL REY

Sèrie House of Cards nº 2

Títol original: To Play the King
Autor: Michael Dobbs
Editorial: Alba
Any primera edició original: 1992
Any primera edició per Alba: 2016

El malvat Francis Urquhart ho ha aconseguit. A base de trinxar tot i tothom que se li posava per davant ha escalat al Número 10 de Downing Street. Ja és Primer Ministre.

Francis ha arribat al cim del poder ...i no té cap intenció de baixar-ne. En el seu propòsit compta amb tot el suport de la seva esposa, Elizabeth, tan assedegada de poder com ell.

Però ai!, Francis no triga a topar-se amb un obstacle amb el que no hi comptava. Es tracta ni més ni menys que del Rei. ¿Que no haviem quedat que el Rei havia de limitar-se a ser un simple titella decoratiu a qui es treu a fer alguna moneria per televisió en dates assenyalades i després es torna a desar a la seva capsa vella i rància de Buckingham Palace? Doncs segons sembla el Rei d'aquesta novel·la no ho veu ben bé així.

L'any 1992, quan Lord Dobbs va escriure aquesta història, ell no era encara Lord i la Reina era Elizabeth II (curiosament la dona de Francis Urquhart es diu igual però sense els dos palets). Actualment Elizabeth II seguix essent la Reina, com ho ha estat des de 1952.

Doncs bé, la Reina Elizabeth mai no ha estat precisament coneguda per manifestar la més mínima sensibilitat social. El rei d'aquesta novel·la, sí. Per què? Doncs perquè això és una novel·la; si no, de què... Diguem que aquesta és la part fantasiosa del llibre. El Primer Ministre, en canvi, és un immens cabronàs i el seu entorn provoca arcades. Aquesta és la part realista del llibre, i en comparació amb el que vivim cada dia els soferts ciutadand europeus he de dir que en cap moment el senyor Dobbs exagera; és més, hom diria que en algunes coses la realitat l'ha superat àmpliament. És terrorífic constatar una cosa així.

Llibre aprofitable per a tenir sempre present que aquestes coses passen. Cada dia. I no precisament a l'altra banda del Món. Quina ràbia...